L'últim congrés de Convergència s'ha publicitat amplament com el gran congrés del gir sobiranista. Com si fos el gran cop teatral que farà canviar el pivot on s'aferma l'equilibri del país; el punt orbital, o el pol magnètic que desplaça la nostra societat cap a desitjos més enllà. Per cert, els veritables pols magnètics de la Terra s'estan desplaçant molt ràpidament, és cert. Però la velocitat, i el desplaçament polític convergent és insuperable, inabastable. Difícilment el camp magnètic d'aquest partit pot arribar a ser tant estable com el del planeta, ni tan sols per protegir-nos de la radiació que emana de la capital espanyola. Recordem que gràcies al camp magnètic terrestre tenim protecció del vent solar, i de la radiació solar que l'acompanya, o dels raig còsmics que venen del fons de l'univers.
Tornem a Convergència, tot plegat és millor parlar de coses més properes i caducables que ens distreguin una mica. No conec un partit igual, vull dir que tingui la capacitat de manipular la població d'una manera tan ràpida, inventant-se propostes que de cop i volta, abandona, i ja no s'en parla més.
La capacitat de mobilització que té aquest partit és innegable, tant com la simplicitat dels qui mobilitza, masses amb masses estereotips, i molt poca memòria. Per no parlar de la seva subjecció a tòpics noucentistes passats per una coctelera de conservadorisme nacional-catòlic-franquista. Però deixem la psicologia, i la sociologia de banda.
Ara Convergència ens prepara un nou desencís, però el qui no té memòria no es pot desencisar, per tant els seus fidels ni s'en adonaran de la maniobra. Si el tripartit amb Maragall al capdavant es va inventar el nou estatut, i ens va tenir distrets uns quants anys desfogant les energies del país, cansant a la població fins al punt d'avorrir engegar la ràdio o la televisió, o fastiguejant-la de qualsevol cosa que fos sinònima de política. Total per acabar com va acabar l'estatut, després de campanyes, diners públics, diarrees mentals, traïcions, etc..etc. Que va acabar descafeïnat, retallat, i davant dels tribunals; em refereixo al Tribunal Constitucional. O sigui, la voluntat electoral d'un territori (ja ni parlo de país) i d'uns ciutadans, tot i descafeïnada, va acabar xocant amb la voluntat divina d'un tribunal polític ridícul, escollit per partits. Una farsa democràtica més del que s'anomena Espanya, que contràriament a la Gran Bretanya, per posar un exemple, no basa la seva legitimitat en la voluntat popular, sinó en fets divins, polítics, territorials, plutocràtics, monàrquics, o burocràtics, o econòmics. Faig un esment a Gran Bretanya doncs és sabut que si els ciutadans d'Escòcia decideixen independitzar-se, el primer ministre Cameron ja ha declarat que tot i no estar d'acord, respectarà la decisió.
Convergència ens convida a la representació teatral amb un altra carta que fa temps s'ha tret de la màniga: això que en diuen pacte fiscal. I quin és el joc? Doncs tenir-nos distrets uns quants mesos o anys amb una proposta que no portarà enlloc, però que ha d'omplir l'absència de propostes polítiques, i sobretot l'absència de "pebrots" polítics per encarrilar al país (el territori) cap un destí sobirà. Ara al parlament es dedicaran a malgastar retòrica amb aquest pacte fiscal que no anirà enlloc. El govern central ja ha dit que res de res, i tot el contrari, el govern central Pepista, basa la seva impotència política davant la crisi. i les exigències europees, en "desvalijar" l'estat autonòmic.
Per cert, en l'anterior article del bloc feia referència que Espanya seria intervinguda, i m'atreviria a corregir tal com ha dit l'economista Niño Becerra, que no hi haurà intervenció perquè no hi ha diners suficients per tapar el forat espanyol. Però el que és segur és que el país s'en va directe a la fallida, sense passar per la casella de la penitencia grega o portuguesa. Si Espanya fa fallida pot passar de tot. Si s'encaparren en seguir a l'Euro, es poden deixar de pagar-se pensions, salaris de funcionaris, subsidis d'atur, i un llarg etcètera d'impagaments..
Mentre convergència ens distreu als ciutadans d'aquest territori amb una proposta de focs d'artifici, i que de cop i volta, com fan sempre el convergents, un bon dia ja no s'en parlarà més.
Deia Winston Churchill, i no sóc fan d'aquest polític conservador, que cada país té el govern que es mereix. I si, els catalans per la majoritària manera de ser, es mereixen un partit fet a la seva mida. Un partit conservador, temorenc, anti-somniador, previsible, avorrit, soso, submís, individualista, predicador de l'auto-sacrifici, ideòleg del Tripalium (sinònim de treball com a sacrifici), estalviador..
El territori cada cop serà menys Catalunya, per ser una cosa diferent, una mena d'híbrid social de llengües, cultures, tradicions i religions. L'eix vertebrador no serà ni l'idioma català, ni l'imaginari català, ni la memòria del país. Serà l'idioma majoritari, el mateix que es parla a Sevilla o Valladolid.
Anem docs tots cap l'aplec a demanar el pacte fiscal..
