El mite de l'inframón és una construcció filosòfica i religiosa que s'ha anat repetint al llarg de la història de la humanitat: els babilònics, els egipcis, els budistes, el xinesos, els grecs, els maies, els asteques, els celtes, els khmers, els indús, els cristians, i moltes altres civilitzacions i cultures des de les més primitives, pels quatre racons de la Terra. Totes parlen de l'existència de l'inframón, un lloc soterrat que s'amaga sota els nostres peus a les entranyes de la Terra. Alguns consideraran que és una pura o simple superstició, d'altres que és una al·legoria d'una realitat que envolta la vida humana, i la naturalesa.
Una vegada més, es va repetint cada cop més sovint, la bèstia de la irracionalitat retrògrada ha tret el cap a Europa. El tema ja l'he tractat altres vegades; el pitjor és que sembla que tothom ja s'hi esta acostumant a viure'l. Aquest és el gran perill, convertir en normalitat uns successos que ens haurien d'esparverar.
Fa uns mesos va passar a la tranquil·la i pacífica Noruega, ara ha passat al sud de l'estat Francés, tot plegat recorda una mica el procedir del nazisme als anys 30. De fets aïllats va acabar convertit-se en una sistematització normalitzada de l'extermini. És ben segur que el poble europeu, sobretot a Alemanya, va arribar a veure com normal que s'emportessin als assenyalats com a pàries cap els camps d'extermini. Després va passar que ningú en sabia res, la gran mentida dels pobles; Fuenteovenjuna todos a una. Entre les masses, tothom sap qui tira les pedres, però quan és pregunta pels responsables, ningú ha vist cap pedra; d'això se'n diu, sentit gregari.
SEMPRE SÓN "INDIVIDUS AÏLLATS" PERÒ BEN CONTROLATS
Però anem als successos recents. Un individu aïllat, sempre son "individus aïllats". Es dedica, amb una precisió brutal, no és fàcil matar si no es té molta pràctica, i sang freda. Sempre hi ha falles, gent que s'escapa, o que en comptes de morir resulta ferida. Però en aquest cas, es tracta d'un "professionel", d'una precisió infal·lible, brutal. Això només es veu a les pel·lícules; penseu que no és gens fàcil matar gent que ha estat a la guerra, gent jove que pot reaccionar, objectius en moviment, i podria afegir moltes coses més en contra l'eficàcia. De cop i volta, un munt de persones es converteixen en sers que van mansament a l'escorxador, com les famílies senceres que pujaven als trens de Treblinka, o Auswitch, i tants d'altres destins sense retorn.
Tornem al mateix que s'ha sentit altres vegades, en casos d'extremistes feixistes, o radicals d'extrema dreta, encara que resulti musulmà radical, és igualment d'extrema dreta. La policia li seguia la pista.
Jo ara em pregunto: Som en un món super-controlat, hi ha càmeres arreu, les converses telefòniques s'escolten, internet té més forats que un colador, i tantes coses que no sabem de com ens controlen. I aquest individu s'ha passejat per Montauban i Tolouse de caça, practicant el "tiro de pichón"? Això torna a fer pudor d'inframón.
Bé, ara ja saben qui és, i sembla que com deia abans, fa temps que saben qui és perquè li segueixen la pista. I jo pregunto: Com es segueix la pista algú? Suposo que saben què fa, i per on es mou.
Però anem per parts.
DIFERENTS PRESPECTIVES DEL PODER ENTRE ESPANYA I FRANÇA
Resulta que va començar carregant-se uns militars, jo aquest tema el vaig seguir amb interès des del principi. Em va estranyar molt el silenci, o la minimització que es feia dels primers atacs.. Mireu, això és impensable a Espanya. Vull dir: si aquí maten un policia o un militar, és el gran terrabastall, tots el poders polítics, i la premsa es mobilitzen per condemnar, per enaltir aquest tipus de víctimes. Això demostra la diferència que hi ha entre una seudemocràcia com l'espanyola, amb una democràcia, malgrat els defectes que no poso en dubte que té, la francesa. A Estanya l'estat s'aguanta amb el poder de les armes, ja ve així direccionat des del franquisme. Per tant, quan hi ha morts entre el poder armat de l'estat, tots el mitjans, poders, i polítics corren a fer la gara gara al poder armat que els sustenta. En canvi a França, l'exèrcit, o la policia son funcionaris al servei de l'estat. No es polititzen com a Espanya, perquè no tenen una funció política com aquí a la península.
Pel contrari, el poder polític francès si que va corre a solidaritzar-se amb els civils morts a l'escola jueva. Per dos qüestions: La primera perquè els ciutadans si que tenen un dret polític; poden escollir president, i representants polítics. La segona qüestió és el fet que siguin jueus; recordem que a l'estat francès sempre va haver-hi una anti-semitisme que va aflorar durant la república de Vichy, quan milers de jueus van ser enviats al canyet, els camps d'extermini, en trens de la SNCF (Societé Nationel des Chemins de Fer Français). Amb la col·laboració de sectors del poder armat de l'estat francès, on sovint s'han criat les baines de l'anti-semitisme.
A més, els jueus sempre han tingut influència a França. Ara amb l'estat d'Israel al darrera, encara en tenen més.
UNA BONA CAMPANYA ELECTORAL PER EN SARKO.
Aquí crec que s'ha polititzat el tema, al president Sarkozy li anat bé cara a la campanya. També a l'estat sionista; poder sionista no és tota la població d'Israel, també hi ha molta gent laica o anti-militarista. Els polítics d'allà se'n han aprofitat.
Perquè jo em pregunto: Aquests nens morts a l'escola de Toulouse, eren israelites, o només anaven a una escola jueva i eren francesos ?.
Si és això últim, no entenc perquè tot aquest muntatge de portar els seus cossos a soterrar a l'estat hebreu.
Al final darrera les campanyes polítiques de torn, resorgeix l'existència de l'inframón. En aquest cas l'infraestat, un estat paral·lel. Allò anomenat clavegueres, on s'ajunten interessos varis, des de serveis secrets i d'espionatge, empreses d'armes, control de la població, terror per limitar llibertats, per condicionar comportaments cap el conservadorisme.
Podem parlar d'extrema dreta, radicalisme islàmic, Al Qaeda, un invent nord-amèrica no oblidem. Mercenaris, grups d'elits para-policials i militars.. Es poden parlar de tantes coses que al final totes conflueixen en el mateix: Carregar-se les llibertats, sotmetre la població a la por, i arrossegar la població cap l'autoritat del poder conservador. D'aquestes coses en Sarko en sap molt, és un autèntic Maquiavel, i començo a tenir la certesa que guanyarà les eleccions de nou.
Enrera quedaran un munt d'assumptes foscos, com la guerra de Líbia, i la seva traïcio a Gaddafi; l'escàndol del muntatge a l'impresentable de Strauss Kahn, d'origen jueu per cert; els mil tinglados que ha muntat en el passat, i que muntarà en el futur.
Realment som a una Europa sota control, amb polítiques dissenyades per un retorn als sous baixos i el desmuntatge de l'estat del benestar. Un full de ruta que té molt a veure amb el final de la globalització industrial. El capitalisme a costa de les industries del tercer món, ja no és viable, la crisi actual, i el preu dels combustibles el fan inviable.
Sarkozy, com Franco, ho vol deixar tot "atado y bien atado".
