diumenge, 18 de març del 2012

Joachim Gauck. A qui l'importa el president d'Alemanya ?..

La República Federal Alemanya té un nou president; cal dir que el president d'aquesta república té poc poder, i encara menys, significació; de fet passa tan desapercebut, que fora d'Alemanya mai ningú arriba a saber qui és el president, fins i tot, s'estranyen de que existeixi tal càrrec. No se si allà, Alemanya, passa tant desapercebut.
Però aquest tema no és important. Vull comentar breument el significat de la persona escollida: Joachim Gauck. Hi ha dos coses que criden l'atenció: la primera que és un pastor protestant, i la segona que és com Merkel, de l'antiga Alemanya de l'est.
En uns moments on Europa, en uns països més que d'altres, els poders més retrògrads estan prement el pedal a fons; i el pitjor, sense massa oposició o resistència. És curiós que s'esculli un president "capella", i de l'antiga Alemanya burocràtica-comunista. En el fons és un resum de per on van els trets, i per on aniran en el futur proper.
L'anterior president alemany va haver de dimitir per un escàndol d'abús de poder, no se si ja s'ha provat, però resumint: Christian Wulff va resultar un pèl corrupte.
L'alternativa a la corrupció que ideològicament s'està presentant a Europa és el conservadorisme. Això, malgrat molta gent cregui que és banal i poc consistent, té més importància de la que es pensa. Aquesta construcció ideològica té una lectura doctrinal, social, fins i tot filosòfica, que va en el sentit de desmuntar les bases de pensament progressista que encara resten en peus a Europa.
Hi ha la auto-reivindicació, la festa que des d'uns anys cap aquí es celebra en el nostre continent, que té com escenari l'entorn de ruïnes que va deixar la retirada de socialisme autoritari del poder en els països de l'Europa oriental. Perquè, per molt que alguns vulguin guardar-hi distància, aquell model va arrossegar amb ell a tota l'esquerra europea. I no és massa important si la majoria dels sectors d'aquesta havia pres, feia temps, distància amb aquell model; el problema és més profund, i és resumeix en: el fracàs del model estatista, per tant, el fracàs de qualsevol esquerra que propugni un model de control social mitjançant l'estat.
Aquí m'agradaria fer un apart important. No té massa transcendència que hi hagi sectors importants, potser arrapats a una endogàmia política, i una filosofia doctrinal basada en el passat, que es creguin en poder de la raó. La persistència en plantejaments més aviat religiosos, i messiànics basats amb la infal·libilitat de les seves idees, no porta camí d'influir a la societat, sinó camí de l'aïllament, i el purisme.
Costa comprendre com una societat en crisi en comptes de voler avançar, mira enrere. Però la història demostra que en temps de crisi, la població, si pot sostenir-se intenta fer-ho, però difícilment s'atreveix a donar passos endavant.
El futur d'Europa no és gaire clar, no m'arrisco a fer futurologia, però seria trist pensar que em entrat en l'era del 100 anys de reacció o de retrocés. Podria ser, no cal anar massa enllà en el passat per trobar exemples, després de la revolució francesa va succeir, sense anar més lluny.
Crec que toca re-agrupar-se, i sobretot, crear teixit social; a l'estat espanyol tenim l'exemple del segle XIX, i principies del XX. Els processos històrics són lents, però obren perspectives impensades, i sempre passen pel treball ideològic i organitzatiu de la societat. Mai venen des del poder, ni de la presa del poder. El contrari, sembla que quan les forces progressistes prenen el poder, moltes vegades acaben presoneres de comportaments, i tics conservadors. En tenim mils d'exemples.
La tasca que van dur a terme sindicats, ateneus, intel·lectuals, artistes, associacions de cultura i lleure, etc., va donar com a fruit el període d'avanç polític de la segona república. Aquest procés es va formar d'un mosaic d'idees i propostes, d'accions i organitzacions. Seria absurd pensar que va venir de la mà d'un purisme endogàmic, o d'una avantguarda política. O que venia amb el pes d'un absolutisme ideològic, i conspirador; mai una societat a canviat, o a avançat, per un cop de sort d'un minoria pre-monitora.
Es té una idea equivocada de la presa de poder per part del cristianisme en l'Imperi romà; sembla com si durant aquests vint-i-un segles s'hagués estat alliçonant a la nostra societat amb la idea de que uns militants cristians des de la clandestinitat de les catacumbes van poder derrotar a les legions de l'Imperi romà, i tota la seva societat. No va ser així, el cristianisme es va fondre amb el poder de l'Imperi per intentar garantir la seva continuïtat. Cosa que va aconseguir, doncs encara els funciona l'empresa després de dos mil·lennis, i sembla que amb corda per estona.
Tot i la distància d'una reforma protestant, el president d'Alemanya, pastor protestant, no deixa de ser un exemple de la persistència del poder tradicional cristià.