"Primero mataremos a todos los subversivos, luego mataremos a sus colaboradores, luego a sus simpatizantes, luego a quienes permanezcan indiferentes y por último mataremos a los indecisos”
Ibérico Saint-Jean. General de Divisió del Exercit Argentí. Gobernador de facto de la Província de Buenos Aires entre 1976 i 1981 sota el mandat de Jorge Rafael Videla.
Ibérico Saint-Jean. General de Divisió del Exercit Argentí. Gobernador de facto de la Província de Buenos Aires entre 1976 i 1981 sota el mandat de Jorge Rafael Videla.
Amb aquesta bravata definia quina seria la política repressiva del Proceso de Reorganización Nacional, nom amb el que volia vestir de sentit polític el seu destí, la dictadura argentina. Aquí no entraré a explicar tot el que va passar durant aquells anys de ràbia repressiva. Una mena de barreja entre dictadura nazi i política econòmica neo-lliberal, saquejadora de la riquesa del país.
El model de dictadura franquista espanyola durant el primer període seria molt semblant, i les frases que van sentir-se durant els anys 40's i menys els 50's eren del mateix calibre de la que Saint-Jean va pronunciar dècades després. De fet, els militars argentins van agafar com a model tot allò que els servís per la seva neteja política i social; ja fos el feixisme espanyol, o el hitlerisme alemany. Sense esmentar les tècniques de tortura, i assassinat apreses dels nord-americans, o dels francesos; aquests últims amb la seva guerra contra l'independentisme algerià.
Però la pregunta que sempre m'he fet és: Per què un cop acabada la dictadura militar argentina els seus responsables van haver d'afrontar la justícia, i en canvi els espanyols van entrar legalment com a pilars de la democràcia?
Sempre s'ha parlat del soroll de sabres, i de la impossibilitat dels espanyols de plantejar la justícia un cop mort el dictador, doncs el seu exèrcit era ple de militars partidaris del franquisme. Que no haguessin mai permès que s'obris un torn d'investigació, que portés a molts d'ells a rendir comptes davant dels tribunals.
Però resulta que el primer govern democràtic argentí, presidit per Alfonsin, l'any 1983, tot just acabada la dictadura, va portar als tribunals les dues primeres juntes militars.
Com és que els argentins és van atrevir i els espanyols no?
Respondre aquesta pregunta és respondre moltes altres, i al final s'arriba a la conclusió de que Espanya és un país on hi ha molta màniga ampla davant un munt d'il·legalitats, i que el sistema espanyol es basa en unes premisses que semblen fer intocables alguns davant la justícia. Es a dir: Hi ha una justícia molt cega per uns sectors privilegiats, i una altra justícia que fila molt prim per la resta de ciutadans. En resum, les lleis no s'apliquen d'igual manera per a tothom; hi ha uns sectors que se salten la llei, i si reben algun càstig, mai és equivalent al que pot rebre el ciutadà comú, la majoria.
Els darrers anys sembla com si les coses haguessin tornat; com un riu al seu llit original, és a dir, que ara més que mai la llei i el poder actual semblen com si es tornessin exercir de manera semblant com es va fer fins el 1977.
Però torno a preguntar-me: Per què Espanya és diferent ? Per què el que val per tot el món, aquí no val ?
Tornem al començament doncs.
Un dels factors que van marcar el procés social i polític a l'Argentina va ser el poder de la societat civil, així és. Els qui van determinar i pressionar per establir un sistema democràtic van ser els moviments a favors de la justícia i els drets humans, i també el sindicalisme. Aquests grups civils de la societat argentina son els qui van assenyalar l'únic camí possible per on havien de transitar els representants polítics.
Si bé, l'arribada de Menem va significar un pas en rera, l'estat de degradació econòmica i política que va fer créixer amb les seves decisions, va acabar per augmentar exponencialment fins a esclatar el desembre del 2001.
Aleshores que va passar a Espanya després de la mort del dictador perquè les coses anessin tan bé pels qui van formar part de la dictadura?
Va passar que aquí els qui van pilotar els canvis foren els partits polítics, i la societat es va rendir totalment a la política.
Els moviments civils a l'estat espanyol eren dèbils i totalment infiltrats pel partidisme. Qui no ho sàpiga, convindria que ho aprengués. Els partits polítics de l'esquerra i l'extrema esquerra espanyola utilitzaven els moviments socials i veïnals, no sols per aixoplugar-se, sinó també per fer proselitisme. Per no parlar del món sindical, que vivia de la militància política més que no pas l'acció obrera.
Tot plegat ha marcat el desenvolupament de la nostra societat, fins arribar a avui. El desprestigi de la política, i dels grups d'esquerres arrossega amb ells el sindicalisme, i els moviments socials. És una gran desgràcia per nostra societat, i esta facilitant una reculada general de drets i de conquestes socials.
Els moviments de contestació que han sorgit al carrer aquests últims anys, com el de No a la Guerra, van acabar servint de corretja de transmissió política. Un cop més, els partits polítics es van aprofitar dels moviments socials, quan no van incentivar-los per interès polític.
L'anomenat moviment dels indignats segueix el mateix pas; de fet, des del seu començament ha estat trufat d'interessos polítics partidaris, i sense aquests, sembla que tampoc acabat de rutllar per si sol.
Per tant, els moviments socials en aquest país son utilitzats pels grups d'esquerres per fer morir les seves lluites i propostes davant les taules electorals. Allà és on s'estavellen tots el somnis i desitjos, perquè al final el que sempre perdura és el sentit endogàmic dels grups polítics, que a banda del proselitisme, l'únic que busquen son espais de poder per distribuir-lo entre els seus fidels militants i simpatitzants.
No és estrany doncs que el tema de la justícia històrica, i els drets humans només hagi interessat a una minoria, activament parlant. Car aquests no son uns temes que puguin donar rèdit als grups polítics. D'altra banda, drets humans, justícia, memòria, ètc.. són coses que teòricament estan per sobre de les ideologies polítiques. I no son fàcils de manipular per qui busca únicament la presa del poder.
El gran drama de la societat de l'estat espanyol és aquest, el raquitisme dels moviments socials, i sobretot, la falta d'independència d'aquests del partidisme polític. És per això que a nivell de conquestes socials, justícia. i drets, ens haurem de continuar refiant del que diguin des de fora. La qüestió és que ara, des de fora, sembla que només s'imposen lleis anti-socials. Cosa que fa que la dreta espanyola pugui prémer a fons l'accelerador, i sense cap pal a la roda, ni mala consciència en l'horitzó proper.
