Demanar perdó.. De què? A qui?

Aquest recurs trampa que s'utilitza a Espanya els darrers anys té una clara intencionalitat; en una societat de cultura catòlica com aquesta, monopolitzar el dret de dir qui és culpable o no, és un principi de control del que se n'han apropiat els sectors de sempre. Perquè torno a recordar, que en el fons aquí les coses no han canviat gaire. Vivim en un societat no de ciutadans, sinó de súbdits, i per tant els sectors privilegiats tenen sempre tot al seu favor.

AQUÍ ÉS EL DÈBIL QUI HA DE DEMANAR PERDÓ SEMPRE

Això de demanar perdó va començar a fer-se sevir quan en el món va iniciar una revisió de les grans barbàries del poder..Sempre en el món, menys a Espanya, és el poder repressiu el que ha de demanar perdó d'alguna cosa. Els alemanys per l'extermini, l'església per condemnar als qui deien que la terra era rodona, l'exèrcit argentí per la dictadura militar, i així podríem seguir...Els qui han demanat perdó, i als qui se'ls demana que ho facin i encara no ho han fet, per exemple: els Nord-Americans per les matances de Vietnam, els francesos per Algèria, els Turcs per Armènia, ètc.. En tots els casos sempre hi ha la força d'un poder que ha causat el prejudici a la població, o individus concrets.

Per tant, la constant és sempre que un poder armat, polític o religiós demani perdó a la població per haver exercit matances i repressió.

Però la "democràcia espanyola" hereva dels prestidigitadors del món al revés, vull dir aquells que el 1936 van donar un cop d'estat, i que van acabar jutjant als qui s'havien mantingut en la legalitat, acusant-los "d'auxilio a la rebelión". Cosa que demostra fins a quin punt el poder tradicional espanyol ha patit una esquizofrènia que sembla ser ja, una malaltia mental crònica de tot qui governa dins el Regne d'Espanya.

QUINA IMATGE ESTAN DONANT ELS CORRUPTES?

Tot plegat ve pel que ha passat ara, després dels aldarulls que s'han armat a Barcelona arrel de la vaga general d'aquest 29 de març. Quan des de la patronal del Comerç s'ha declarat que els qui van convocar la vaga d'ahir haurien de demanar perdó per la violència i les destroces que es van produir a la ciutat. Cançó que ha vingut acompanyada de la tornada del president de la CEOE (patronal espanyola), el català Juan Rossell. Que ha dit, com a bon català,  dels qui assimilen Catalunya amb bona imatge, i amb absència de passions. Uf! n'hi ha molts d'aquests.

Ha dit que els aldarulls del passat 29 de març donen una mala imatge del país; quan parlava de país es referia a Espanya sencera és clar.. Bé, tot plegat és la catalanització d'Espanya.. No donem mala imatge, no fem pensar malament, etc..etc..

No se li acut pensar la mala imatge que donen ells, tant els empresaris, com els polítics amb l'allau de corrupció imparable que hem estat visquen, el malbaratament dels fons públics per afavorir determinats sectors. Com les grans constructores, o els bancs, o els monopolis elèctrics, o empreses de tele-comunicacions.  Mil  coses més que donen la imatge d'una Espanya impresentable econòmicament, poc fiable a l'hora de gestionar els diners públics.

Però que ha de dir un empresari d'un país de súbdits, es tracta de culpabilitzar els dèbils, i si pot ser: criminalitzar les organitzacions que puguin fer la punyeta als seus plans de poder absolut, i incontestat.

Tornem al de sempre, els culpables a Espanya son sempre les víctimes, no pas el botxins. 

UNA VIOLÈNCIA PROVOCADA PER PROVOCACIONS

Els actes violents s'aniran repetint cada cop més sovint, i no sols son un problema de Barcelona, on els poders espanyol i autonomista fan una lectura coincident i interessada. Recordem que fa unes setmanes València va viure una situació similar, més provocada per la policia que no  pas pels manifestants.

Però centrem-nos en el cas de Barcelona, o Catalunya.. La violència que s'ha estat produint, és un violència larbada que han provocat els qui gestionen la força pública. Ja fa anys que es venen donant per part dels Mossos d'Esquadra, unes càrregues fora de mida. Per fer memòria, pensem en el cas dels anti-Bolònia fa uns anys, o en els indignats de la Plaça de Catalunya, l'any passat.. Ara doncs, s'estranyen del que han generat.. Just han caigut en la dinàmica d'acció-repressió-acció que tan feliç fa alguns sectors; radicals d'una banda i d'una altra. 

Com enfrontaran els polítics el problema?. Doncs ja ens anuncien més repressió.

Catalunya té, i ha tingut, uns consellers d'interior de tan baixa intel·ligència que no se'ls mereix, son un insult al nostre país; és més, s'està demostrant que hi ha algú manegant la policia catalana, algú que aconsella a tots aquests polítics de torn. Al final, tot acaba per desprestigiar al cos policial, el qual, i no és que l'estigui defensant; però sembla que va camí de perdre totalment el seu tarannà democràtic..

Sense anar més lluny, els 15 mesos de Felip Puig; a qui des de Madrid, fins i tot la premsa conservadora acusa, i anomena Felipe Puig. Han estat 15 mesos d'una incompetència policial constant a l'hora de portar el tema de les protestes.

No vull recordar com es va manipular el conflicte del suposat encerclament del Parlament de Catalunya, un encerclament falç, ho vaig poder comprovar in situ. Només hi havia manifestants per bloquejar una sola porta, era impossible bloquejar tot el perímetre del Parc de la Ciutadella, la major part era buida, lliure per fer entrar els parlamentaris. Es va preferir muntar el numeret de "la democràcia assetjada", per netejar la imatge de les corrupteles polítiques, i de les càrregues de la plaça Catalunya.

Un cop més era allò de canviar els rols de víctimes i botxins.

El senyor Puig, mancat d'intel·ligència, s'ha apuntat al discurs repressiu, i del tinglado Anti-sistema, per tapar les polítiques nefastes que esta portant endavant la seva coalició. Per tapar els acords amb el Partit Popular, per tapar el casos de corrupció. Porten poc més d'un any, i ja els han detingut varis companys de CiU per estar emmerdats en tràfic d'influències. La setmana passada era el cas de les inspeccions de vehicles ITV., Que ens espera els propers mesos?

CRIMINALITZAR, AFERMAR EL PODER, TAPAR LA CORRUPCIÓ, I LES POLÍTIQUES ANTI-SOCIALS

Ara ve la lluminària Puig, i ens ven el discurs de que que els grups Anti-sistema son el nou diable que esta preparant una estratègia de guerra de guerrilles per convertir Barcelona en un infern.. Què sabrà el senyor Puig de guerra de guerrilles. Si en sabés una mica veuria el pa que si dona. Si tingues un guerra de guerrilles a Barcelona, hauria d'anar pels carrers amb tanc blindat per traslladar-se de casa al despatx de la conselleria..

Aquest home, educat com tots el polítics, sota el franquisme, i el nacional-catolicisme. Torna a treure el discurs dels dimonis amb cua i banyes, que tan bé li van anar als franquistes.. Abans eren el Contubernio judeo-masónico, o el comunistes amb l'or de Moscou. Ara per en Puig son els Anti-sistema. A veure si al final passarà com en la transició espanyola, de tant demonitzar la dictadura als comunistes. La major part dels opositors es van fer comunistes. Potser tots acabarem essent Anti-sistema, en el sentit radical del terme.

Tot plegat ve amanit per una premsa com la d'aquest pais, totalment dirigida. Semblen els comptes de la Causa General franquista. Ara per la premsa majoritària el nou dimoni que menja criatures son els Anti-sistema.. Amb aquesta eina de la informació fabricada i controlada, no és d'estranyar el que ha passat en aquest país els darrers anys.. Personatges de poc criteri crític , fàcils de comprar com: Antoni Bassas, Jordi Basté o Manuel Fuentes, tots provinents del periodisme esportiu, quina casualitat.. S'han convertit en pontificadors de la ideologia dominant a Catalunya, amb una claca cardenalícia de tertulians tant lluny de  la intel·lectualitat com Alfa Centauri de la Terra... Una sola veu, només la ideologia que vomita la burguesia hispano-barcelonina mitjançant el seu butlletí oficial:  les pàgines de La Vanguardia.

EL TRET NO SEMPRE SURT BEN CALCULAT

Però, si fos polític, començaria a tenir por, perquè els mitjans pot ser que posin sota control una part de la població, aquella massa passiva que sempre va a votar.. Aquella que sempre reb a l'ocupant amb banderetes, encara que demà arribi el contrari del qui avui governa, el qui també rebran amb entusiasme.. Malgrat aquesta realitat sustentadora del poder. Hi ha un ampli sector que cada cop és més actiu, que ja comença estar fart de la situació, i sobretot dels polítics. Aquest sector, per molts  Bastés o Fuentes aixecant muralles de culpabilitat, no l'aturaran amb  pontificacions. Perquè una cosa és el discurs, i una altre és viure les conseqüències de les polítiques en les pròpies carns..

Si abans era l'església predicant la submissió, ara és la premsa oficial. No van poder aturar les revoltes abans, i ara tampoc podran; és més, al final, tot i que sempre quedi una minoria irreductible creient el que es predica: la premsa ja comença estar tant desprestigiada com l'església.. Difícil ho tenen el grups mediàtics quan publiquen una notícia, i sota els surten comentaris continus de gent esta ben farta de la opinió oficial.

Per això és important donar d'una vegada l'esquena als grans mitjans de comunicació. Amb les noves tecnologies s'obren noves perspectives per escapar de la teranyina oficial, però s'ha d'anar en compte de no caure de nou en mans de l'aranya xucla-sang.

L'infraestat o estat paral·lel..

El mite de l'inframón és una construcció filosòfica i religiosa que s'ha anat repetint al llarg de la història de la humanitat: els babilònics, els egipcis, els budistes, el xinesos, els grecs, els maies, els asteques, els celtes, els khmers, els indús, els cristians, i moltes altres civilitzacions i cultures des de les més primitives, pels quatre racons de la Terra. Totes parlen de l'existència de l'inframón, un lloc soterrat que s'amaga sota els nostres peus a les entranyes de la Terra. Alguns consideraran que és una pura o simple superstició, d'altres que és una al·legoria d'una realitat que envolta la vida humana, i la naturalesa.

Una vegada més, es va repetint cada cop més sovint, la bèstia de la irracionalitat retrògrada ha tret el cap a Europa. El tema ja l'he tractat altres vegades; el pitjor és que sembla que tothom ja s'hi esta acostumant a viure'l. Aquest és el gran perill, convertir en normalitat uns successos que ens haurien d'esparverar.

Fa uns mesos va passar a la tranquil·la i pacífica Noruega, ara ha passat al sud de l'estat Francés, tot plegat recorda una mica el procedir del nazisme als anys 30. De fets aïllats va acabar convertit-se en una sistematització normalitzada de l'extermini. És ben segur que el poble europeu, sobretot a Alemanya, va arribar a veure com normal que s'emportessin als assenyalats com a pàries cap els camps d'extermini. Després va passar que ningú en sabia res, la gran mentida dels pobles; Fuenteovenjuna todos a una. Entre les masses, tothom sap qui tira les pedres, però quan és pregunta pels responsables, ningú ha vist cap pedra; d'això se'n diu, sentit gregari.

SEMPRE SÓN "INDIVIDUS AÏLLATS" PERÒ BEN CONTROLATS

Però anem als successos recents. Un individu aïllat, sempre son "individus aïllats". Es dedica, amb una precisió brutal, no és fàcil matar si no es té molta pràctica, i sang freda. Sempre hi ha falles, gent que s'escapa, o que en comptes de morir resulta ferida. Però en aquest cas, es tracta d'un "professionel", d'una precisió infal·lible, brutal. Això només es veu a les pel·lícules; penseu que no és gens fàcil matar gent que ha estat a la guerra, gent jove que pot reaccionar, objectius en moviment, i podria afegir moltes coses més en contra  l'eficàcia. De cop i volta, un munt de persones es converteixen en sers que van mansament a l'escorxador, com les famílies senceres que pujaven als trens de Treblinka, o Auswitch, i tants d'altres destins sense retorn.

Tornem al mateix que s'ha sentit altres vegades, en casos d'extremistes feixistes, o radicals d'extrema dreta, encara que resulti musulmà radical, és igualment d'extrema dreta. La policia li seguia la pista.

Jo ara em pregunto: Som en un món super-controlat, hi ha càmeres arreu, les converses telefòniques s'escolten, internet té més forats que un colador, i tantes coses que no sabem de com ens controlen. I aquest individu s'ha passejat per Montauban i Tolouse de caça, practicant el "tiro de pichón"?   Això torna a fer pudor d'inframón.

Bé, ara ja saben qui és, i sembla que com deia abans, fa temps que saben qui és perquè li segueixen la pista. I jo pregunto: Com es segueix la pista algú? Suposo que saben què fa, i per on es mou.

Però anem per parts.

DIFERENTS PRESPECTIVES DEL PODER ENTRE ESPANYA I FRANÇA

Resulta que va començar carregant-se uns militars, jo aquest tema el vaig seguir amb interès des del principi. Em va estranyar molt el silenci, o la minimització que es feia dels primers atacs.. Mireu, això és impensable a Espanya. Vull dir: si aquí maten un policia o un militar, és el gran terrabastall, tots el poders polítics, i la premsa es mobilitzen per condemnar, per enaltir aquest tipus de víctimes. Això demostra la diferència que hi ha entre una seudemocràcia com l'espanyola, amb una democràcia, malgrat els defectes que no poso en dubte que té, la francesa. A Estanya l'estat s'aguanta amb el poder de les armes, ja ve així direccionat des del franquisme. Per tant, quan hi ha morts entre el poder armat de l'estat, tots el mitjans, poders, i polítics corren a fer la gara gara al poder armat que els sustenta. En canvi a França, l'exèrcit, o la policia son funcionaris al servei de l'estat. No es polititzen com a Espanya, perquè no tenen una funció política com aquí a la península. 

Pel contrari, el poder polític francès si que va corre a solidaritzar-se amb els civils morts a l'escola jueva. Per dos qüestions: La primera perquè els ciutadans si que tenen un dret polític; poden escollir president, i representants polítics. La segona qüestió és el fet que siguin jueus; recordem que a l'estat francès sempre va haver-hi una anti-semitisme que va aflorar durant la república de Vichy, quan milers de jueus van ser enviats al canyet, els camps d'extermini, en trens de la SNCF (Societé Nationel des Chemins de Fer Français). Amb la col·laboració de sectors del poder armat de l'estat francès, on sovint s'han criat les baines de l'anti-semitisme. 

A més, els jueus sempre han tingut influència a França. Ara amb l'estat d'Israel al darrera, encara en tenen més.

UNA BONA CAMPANYA ELECTORAL PER EN SARKO.

Aquí crec que s'ha polititzat el tema, al president Sarkozy li anat bé cara a la campanya. També a l'estat sionista; poder sionista no és tota la població d'Israel, també hi ha molta gent laica o anti-militarista. Els polítics d'allà se'n han aprofitat.

Perquè jo em pregunto: Aquests nens morts a l'escola de Toulouse, eren israelites, o només anaven a una escola jueva i eren francesos ?.

Si és això últim, no entenc perquè tot aquest muntatge de portar els seus cossos a soterrar a l'estat hebreu.

Al final darrera les campanyes polítiques de torn, resorgeix l'existència de l'inframón. En aquest cas l'infraestat, un estat paral·lel. Allò anomenat clavegueres, on s'ajunten interessos varis, des de serveis secrets i d'espionatge, empreses d'armes, control de la població, terror per limitar llibertats, per condicionar comportaments cap el conservadorisme. 

Podem parlar d'extrema dreta, radicalisme islàmic, Al Qaeda, un invent nord-amèrica no oblidem. Mercenaris, grups d'elits para-policials i militars.. Es poden parlar de tantes coses que al final totes conflueixen en el mateix: Carregar-se les llibertats, sotmetre la població a la por, i arrossegar la població cap l'autoritat del poder conservador. D'aquestes coses en Sarko en sap molt, és un autèntic Maquiavel, i començo a tenir la certesa que guanyarà les eleccions de nou. 

Enrera quedaran un munt d'assumptes foscos, com la guerra de Líbia, i la seva traïcio a Gaddafi; l'escàndol del muntatge a l'impresentable de Strauss Kahn, d'origen jueu per cert; els mil tinglados que ha muntat en el passat, i que muntarà en el futur.

Realment som a una Europa sota control, amb polítiques dissenyades per un retorn als sous baixos i el desmuntatge de l'estat del benestar. Un full de ruta que té molt a veure amb el final de la globalització industrial. El capitalisme a costa de les industries del tercer món, ja no és viable, la crisi actual, i el preu dels combustibles el fan inviable.

Sarkozy, com Franco, ho vol deixar tot "atado y bien atado".

Joachim Gauck. A qui l'importa el president d'Alemanya ?..

La República Federal Alemanya té un nou president; cal dir que el president d'aquesta república té poc poder, i encara menys, significació; de fet passa tan desapercebut, que fora d'Alemanya mai ningú arriba a saber qui és el president, fins i tot, s'estranyen de que existeixi tal càrrec. No se si allà, Alemanya, passa tant desapercebut.

Però aquest tema no és important. Vull comentar breument el significat de la persona escollida: Joachim Gauck. Hi ha dos coses que criden l'atenció: la primera que és un pastor protestant, i la segona que és com Merkel, de l'antiga Alemanya de l'est.

En uns moments on Europa, en uns països més que d'altres, els poders més retrògrads estan prement el pedal a fons; i el pitjor, sense massa oposició o resistència. És curiós que s'esculli un president "capella", i de l'antiga Alemanya burocràtica-comunista. En el fons és un resum de per on van els trets, i per on aniran en el futur proper.

L'anterior president alemany va haver de dimitir per un escàndol d'abús de poder, no se si ja s'ha provat, però resumint: Christian Wulff va resultar un pèl corrupte.

L'alternativa a la corrupció que ideològicament s'està presentant a Europa és el conservadorisme. Això, malgrat molta gent cregui que és banal i poc consistent, té més importància de la que es pensa. Aquesta construcció ideològica té una lectura doctrinal, social, fins i tot filosòfica, que va en el sentit de desmuntar les bases de pensament progressista que encara resten en peus a Europa.

Hi ha la auto-reivindicació, la festa que des d'uns anys cap aquí es celebra en el nostre continent, que té com escenari l'entorn de ruïnes que va deixar la retirada de socialisme autoritari del poder en els països de l'Europa oriental. Perquè, per molt que alguns vulguin guardar-hi distància, aquell model va arrossegar amb ell a tota l'esquerra europea. I no és massa important si la majoria dels sectors d'aquesta havia pres, feia temps, distància amb aquell model; el problema és més profund, i és resumeix en: el fracàs del model estatista, per tant, el fracàs de qualsevol esquerra que propugni un model de control social mitjançant l'estat.

Aquí m'agradaria fer un apart important. No té massa transcendència que hi hagi sectors importants, potser arrapats a una endogàmia política, i una filosofia doctrinal basada en el passat, que es creguin en poder de la raó. La persistència en plantejaments més aviat religiosos, i messiànics basats amb la infal·libilitat de les seves idees, no porta camí d'influir a la societat, sinó camí de l'aïllament, i el purisme.

Costa comprendre com una societat en crisi en comptes de voler avançar, mira enrere. Però la història demostra que en temps de crisi, la població, si pot sostenir-se intenta fer-ho, però difícilment s'atreveix a donar passos endavant.

El futur d'Europa no és gaire clar, no m'arrisco a fer futurologia, però seria trist pensar que em entrat en l'era del 100 anys de reacció o de retrocés. Podria ser, no cal anar massa enllà en el passat per trobar exemples, després de la revolució francesa va succeir, sense anar més lluny.

Crec que toca re-agrupar-se, i sobretot, crear teixit social; a l'estat espanyol tenim l'exemple del segle XIX, i principies del XX. Els processos històrics són lents, però obren perspectives impensades, i sempre passen pel treball ideològic i organitzatiu de la societat. Mai venen des del poder, ni de la presa del poder. El contrari, sembla que quan les forces progressistes prenen el poder, moltes vegades acaben presoneres de comportaments, i tics conservadors. En tenim mils d'exemples.

La tasca que van dur a terme sindicats, ateneus, intel·lectuals, artistes, associacions de cultura i lleure, etc., va donar com a fruit el període d'avanç polític de la segona república. Aquest procés es va formar d'un mosaic d'idees i propostes, d'accions i organitzacions. Seria absurd pensar que va venir de la mà d'un purisme endogàmic, o d'una avantguarda política. O que venia amb el pes d'un absolutisme ideològic, i conspirador; mai una societat a canviat, o a avançat, per un cop de sort d'un minoria pre-monitora.

Es té una idea equivocada de la presa de poder per part del cristianisme en l'Imperi romà; sembla com si durant aquests vint-i-un segles s'hagués estat alliçonant a la nostra societat amb la idea de que uns militants cristians des de la clandestinitat de les catacumbes van poder derrotar a les legions de l'Imperi romà, i tota la seva societat. No va ser així, el cristianisme es va fondre amb el poder de l'Imperi per intentar garantir la seva continuïtat. Cosa que va aconseguir, doncs encara els funciona l'empresa després de dos mil·lennis, i sembla que amb corda per estona.

Tot i la distància d'una reforma protestant, el president d'Alemanya, pastor protestant, no deixa de ser un exemple de la persistència del poder tradicional cristià.

Dos models de transició política. Espanya i Argentina.

"Primero mataremos a todos los subversivos, luego mataremos a sus colaboradores, luego a sus simpatizantes, luego a quienes permanezcan indiferentes y por último mataremos a los indecisos”
         Ibérico Saint-Jean. General de Divisió del Exercit Argentí. Gobernador de facto de la Província de Buenos Aires entre 1976 i 1981 sota el mandat de Jorge Rafael Videla.

Amb aquesta bravata definia quina seria la política repressiva del Proceso de Reorganización Nacional, nom amb el que volia vestir de sentit polític el seu destí, la dictadura argentina. Aquí no entraré a explicar tot el que va passar durant aquells anys de ràbia repressiva. Una mena de barreja entre dictadura nazi i política econòmica neo-lliberal, saquejadora de la riquesa del país.

El model de dictadura franquista espanyola durant el primer període seria molt semblant, i les frases que van sentir-se durant els anys 40's i menys els 50's eren del mateix calibre de la que Saint-Jean va pronunciar dècades després. De fet, els militars argentins van agafar com a model tot allò que els servís per la seva neteja política i social; ja fos el feixisme espanyol, o el hitlerisme alemany. Sense esmentar les tècniques de tortura, i assassinat apreses dels nord-americans, o dels francesos; aquests últims amb la seva guerra contra l'independentisme algerià.

Però la pregunta que sempre m'he fet és: Per què un cop acabada la dictadura militar argentina els seus responsables van haver d'afrontar la justícia, i en canvi els espanyols van entrar legalment com a pilars de la democràcia?

Sempre s'ha parlat del soroll de sabres, i de la impossibilitat dels espanyols de plantejar la justícia un cop mort el dictador, doncs el seu exèrcit era ple de militars  partidaris del franquisme. Que no haguessin mai permès que s'obris un torn d'investigació, que portés a molts d'ells a rendir comptes davant dels tribunals.

Però resulta que el primer govern democràtic argentí, presidit per Alfonsin, l'any 1983, tot just acabada la dictadura, va portar als tribunals les dues primeres juntes militars.

Com és que els argentins és van atrevir i els espanyols no?

Respondre aquesta pregunta és respondre moltes altres, i al final s'arriba a la conclusió de que Espanya és un país on hi ha molta màniga ampla davant un munt d'il·legalitats, i que el sistema espanyol es basa en unes premisses que semblen fer intocables alguns davant la justícia. Es a dir: Hi ha una justícia molt cega per uns sectors privilegiats, i una altra justícia que fila molt prim per la resta de ciutadans. En resum, les lleis no s'apliquen d'igual manera per a tothom; hi ha uns sectors que se salten la llei, i si reben algun càstig, mai és equivalent al que pot rebre el ciutadà comú, la majoria. 

Els darrers anys sembla com si les coses haguessin tornat; com un riu al seu llit original, és a dir, que ara més que mai la llei i el poder actual semblen com si es tornessin exercir de manera semblant com es va fer fins el 1977.

Però torno a preguntar-me: Per què Espanya és diferent ? Per què el que val per tot el món, aquí no val ?

Tornem al començament doncs.

Un dels factors que van marcar el procés social i polític a l'Argentina va ser el poder de la societat civil, així és. Els qui van determinar i pressionar per establir un sistema democràtic van ser els moviments a favors de la justícia i els drets humans, i també el sindicalisme. Aquests grups civils de la societat argentina son els qui van assenyalar l'únic camí possible per on havien de transitar els representants polítics.

Si bé, l'arribada de Menem va significar un pas en rera, l'estat de degradació econòmica i política que va fer créixer amb les seves decisions, va acabar per augmentar exponencialment fins a esclatar el desembre del 2001.

Aleshores que va passar a Espanya després de la mort del dictador perquè les coses anessin tan bé pels qui van formar part de la dictadura?

Va passar que aquí els qui van pilotar els canvis foren els partits polítics, i la societat es va rendir totalment a la política.

Els moviments civils a l'estat espanyol eren dèbils i totalment infiltrats pel partidisme. Qui no ho sàpiga, convindria que ho aprengués. Els partits polítics de l'esquerra i l'extrema esquerra espanyola utilitzaven els moviments socials i veïnals, no sols per aixoplugar-se, sinó també per fer proselitisme. Per no parlar del món sindical, que vivia de la militància política més que no pas l'acció obrera.

Tot plegat ha marcat el desenvolupament de la nostra societat, fins arribar a avui. El desprestigi de la política, i dels grups d'esquerres arrossega amb ells el sindicalisme, i els moviments socials. És una gran desgràcia per nostra societat, i esta facilitant una reculada general de drets i de conquestes socials.

Els moviments de contestació que han sorgit al carrer aquests últims anys, com el de No a la Guerra, van acabar servint de corretja de transmissió política. Un cop més, els partits polítics es van aprofitar dels moviments socials, quan no van incentivar-los per interès polític.

L'anomenat moviment dels indignats segueix el mateix pas; de fet, des del seu començament ha estat trufat d'interessos polítics partidaris, i sense aquests, sembla que tampoc acabat de rutllar per si sol.

Per tant, els moviments socials en aquest país son utilitzats pels grups d'esquerres per fer morir les seves lluites i propostes davant les taules electorals. Allà és on s'estavellen tots el somnis i desitjos, perquè al final el que sempre perdura és el sentit endogàmic dels grups polítics, que a banda del proselitisme, l'únic que busquen son espais de poder per distribuir-lo entre els seus fidels militants i simpatitzants.

No és estrany doncs que el tema de la justícia històrica, i els drets humans només hagi interessat a una minoria, activament parlant. Car aquests no son uns temes que puguin donar rèdit als grups polítics. D'altra banda, drets humans, justícia, memòria, ètc.. són coses que teòricament estan per sobre de les ideologies polítiques. I no son fàcils de manipular per qui busca únicament la presa del poder.

El gran drama de la societat de l'estat espanyol és aquest, el raquitisme dels moviments socials, i sobretot, la falta d'independència d'aquests del partidisme polític. És per això que a nivell de conquestes socials, justícia. i drets, ens haurem de continuar refiant del que diguin des de fora. La qüestió és que ara, des de fora, sembla que només s'imposen lleis anti-socials. Cosa que fa que la dreta espanyola pugui prémer a fons l'accelerador, i sense cap pal a la roda, ni mala consciència en l'horitzó proper.

Espanya, una democràcia de castes...

En l'actualitat, amb la crisi ha sortit a la llum la naturalesa profundament anti-democràtica de l'estat espanyol,  l'estructura mai desmuntada del feixisme se'ns mostra en tots els àmbits de la societat, i del poder. L'estament judícial amb actuacions com l'arxivament de causes de repressió, o de corrupció, i amb la persistent negació a la recerca de justícia pels crims de la dictadura. La policia amb maltractes als ciutadans, càrregues brutals, i protecció de casta, com un dret superior sobre la ciutadania, en salvaguardar els agents amb l'anonimat, i amb la carta blanca en  l'excés. La política afavorint els interessos dels banquers, i del poder econòmic. Els mitjans de comunicació, criminalitzant les protestes, i posant pals a les rodes de la transparència democràtica. Fins i tot, sentim com els rectors d'universitat autoritzen a la policia desallotjar dependències universitàries ocupades per estudiants en protesta, cosa poques vegades vista durant la dictadura; on la policia no solia tenir l'autorització del rectorat per desallotjar les universitats.

Som davant d'un poder feixista sense caretes, i això no son paraules, son fets. Tots els ressorts de poder, i de consciència, s'han posat d'acord per defensar uns interessos econòmics, i de casta, com mai havíem vist des del 1978. Tenen al seu favor l'estructura intocable que es base en les premises anti-democràtiques mai desmuntades de la dictadura.

Fem Memòria

La sortida evolutiva de la dictadura encarrilada per sectors del poder franquista, i comandada per un monarca escollit com a successor pel dictador Franco, va propiciar un nou acomodament dels diversos sectors afins al feixisme, puntals de la tirania que governà Espanya entre 1939 i 1976.

En el món econòmic, el sistema feixista, sustentat en les corrupteles i en l'amiguisme que fomentava el mateix dictador, i el seu entorn polític uni-partidari. Va readaptar-se al nou sistema "restaurador monàrquic", altrament anomenat "democràcia", poso la paraula entre cometes doncs la qualitat democràtica des del 77, fins aquí ha estat més que qüestionable.

Si l'adveniment del sistema de partits, i alternança; inicialment afavoria la circulació d'aire fresc a les estructures de poder. L'entrada a la CEE suposava  la imposició d'un determinat sistema productiu subsidiari dels grans centres econòmics i motors, com Alemanya i França. Conduint al país cap una afamada especulació, i cap a la creació de grans infraestructures sufragades amb capitals europeus. Infraestructures destinades encaixar o fomentar la especulació urbanística, no pas per fomentar els pols econòmics industrials o creatius. Tot plegat, justificat pel turisme, o quan hi havia una multinacional darrera, l'estat acomplia construint els sistemes de comunicació necessaris.

Tot aquest entramat econòmic, financer, i especulatiu, va determinar ben aviat l'acció política, i l'adveniment d'individus professionalitzats que es fonien amb aquests interessos econòmics i corruptors..

Per tant s'havia consumat la transició del sistema econòmic de la dictadura; engabiat durant quatre dècades en un sistema polític i social autoritari, de moral retrògrada. Ara es podia expandir sense límits dins un sistema obert, sense altres marges que el mateix capital.

Els sectors polítics de la dictadura van estendre les seves ales en direccions i camps diversos, fent niu amb sorts diverses a diferents opcions polítiques, en especial al centre i la dreta. Els sectors més obertament reaccionaris que no van saber reacomodar-se, i dissimular la seva pàtina feixista, van restar reduïts i agrupats al boral del sistema esperant la crida del poder per quan fossin necessaris. O parapetats en les clavegueres de l'estat, on poguessin desenvolupar el mateix accionar que utilitzaven dins el feixisme.

L'argument de la lluita anti-terrorista va pesar, i continua pesant sobre Espanya com una espasa de Damócles que constitueix; apareixent i desapareixent de mà del gorilisme polític, armat i policial; una pedra, un impediment constant que evita una evolució veritablement democràtica de la societat, i de l'estat.

Sempre que la població, o una tendència social i política ha pressionat reclamant canvis profunds que amenacin els sectors goriles espanyols: polítics, econòmics o corrupto-institucionals. Sempre en aquests casos s'han associat aquestes reclamacions amb la ilegalitat, sempre per tancar files amb l'argument de la criminalització terrorista, que compta amb el paraigua ideològic que els mitjans de comunicació transmeten a la població. Mitjans totalment al servei d'obscurs grups de poder com pocs països suporten tan clarament.

Acabar amb les lleis d'excepció

Només la pressió, i la politització de la societat poden derrotar aquesta rèmora de la dictadura, però no serà una derrota total fins que no hi hagi una traducció legal que imposi un estat sense l'excepcionalitat que la transició va imposar. De la dictadura i  de la transició ve la justícia com una qüestió parcel·lada, dominada pels interessos del poder assentats durant la dictadura. La depuració de la corrupció, i el gorilisme endogàmic enquistat a través de generacions des d'un llunya dia de juliol de 1936 és l'única opció per assolir una justícia real.

Recordem que la nova "cruzada" dels sectors més radicals de la dictadura, va trobar de nou acomodament en la lluita contra el terrorisme. Establint una patent de cors, una illa d'impunitat transmigrada dels temps de l'època franquista. Aquesta impunitat venia refrendada en la llei per un tribunal d'excepció, de caire més polític que judicial, anomenat Audiència Nacional. Prenent com a model el TOP (Tribunal de Orden Público) de la dictadura. La Audiència Nacional, va ser un acord milico-polític que implicava les forces polítiques majoritàries, i que escapava al control constitucional i judicial corrent. Entrar com a detingut en aquest sub-món, és veure suspesos la majoria dels drets, i llibertats recollits a la constitució. És com un viatge al passat, un retorn a la dictadura feixista.

La lluita anti-terrorista ha mogut interessos i diners sense control, i ha suposat la consolidació d'un nucli que exerceix una pressió política constant sobre l'estat i sobre la societat espanyola. La monarquia és el tallafocs que protegeix els privilegis de casta contra qualsevol democratització social i econòmica real. La monarquia és la tutela militar, judicial i econòmica que els sectors privilegiats del franquisme continuen exercint sobre la societat espanyola.

El destí universal, la unitat de la pàtria, el poder dels principis morals i econòmics de l'església, el poder dels grans bancs, dels grans terratinents i industrials, la protecció dels capitals forans, i unes quantes coses més en la mateixa línia, posen de manifest que: diguis dictadura franquista, o diguis monarquia parlamentària; tot és igual. Els pilars que sostenen el poder, i els seus principis ideològics son els mateixos. Mai s'havia vist amb tanta evidència com ara.