Un dels grans triomfs de l'anomenada societat democràtica actual, un dels factors que la converteix en estable sense necessitat d'usar un poder coercitiu com el que utilitza un règim dictatorial feixista o burocràtic socialista, és haver disseminat la llibertat mentre manté el poder real com absolut per sobre d'aquesta parcel·lació de la llibertat.
La llibertat és sectorial mentre el poder manté la transversalitat, d'aquesta manera el poder pot controlar fàcilment la població sense deixar cap opció perquè la llibertat surti de la seva parcel·lació, i posi en perill el poder. Aquesta llibertat parcel·lada o sectorial s'ha sabut estendre amb intel·ligència fins arribar a pràcticament tots els sectors socials i tots els àmbits de la vida. Cal dir que per construir societats tant perfectes en el control de la població, un control invisible i sense sensació de ser-hi present, cal un nivell de desenvolupament important, doncs aquest control invisible esdevé autocontrol en molts casos. La població sap els marges i els límits fins on es pot arribar, però son en el seu subconscient.
Parlem sovint d'una societat infantilitzada perquè la ideologia del consum condueix a la infantilització, aquesta infantilizació te molt a veure amb la parcel·lació dels desitjos i la llibertat, més correcte parlar de llibertats a partir d'ara.
És cert que tothom qui usa una d'aquestes llibertats pensa en un horitzó transcendental, és a dir que vol convertir la seva llibertat parcial, i sectorial, en una cosa transversal que vagi més enllà de si mateix i afecti els altres. Però la decisió de que una llibertat sigui global no és de l'individu que planteja una llibertat que és individual, la decisió és una decisió comercial controlada pel poder real. En la nostra societat tot es mesura en capital, per tant tot es converteix en un valor d'intercanvi econòmic. Es tanta la influència d'aquesta filosofia, per citar-la d'alguna manera, podria dir-se ideologia o pensament també, que sovint salta l'aspecte de valor aliè a la persona i és converteix en valor de comportament individual. Idees que venen del passat es veuen sotmeses a aquesta transformació, les relacions humanes es ressenten i s'adapten al comportament del mercat.
El poder té l'art, totalment pervertit pel mercat del valor, un art que perd el sentit de comunicació personal i esdevé proposta de convertir-se en producte mercantil. Si citem l'art citem també la cultura que engloba un camp més ampli, però que pateix també la transformació que dicten les relacions socials. Resta la cultura folklòrica com a element tradicional, com un fet anecdòtic que no te cap influència sobre la societat real. La cultura transmet la ideologia del mercat i del consum, des del cinema fins la música, les normes que dicta el mercat son d'una gran rigidesa, però aquesta entra suaument perquè forma part d'una visió de la societat i de la vida que fa anys que es bombardeja des de tots el fronts. Per tant és impossible adonar-se de la rigidesa del discurs, fins al punt que aquest es presenta com un exercici de llibertat i no d'imposició com realment és.
El mitjans de comunicació, el discurs polític, la ideologia del triomf de la llibertat son, entre d'altres, la consagració de la mentida, son eines fonamentals d'aquest poder transversal en mans d'un poder econòmic sobre el que no cal seguir profunditzant, doncs en aquesta època apareix com a molt evident i sense dissimul.
S'exerceix aquesta llibertat sectorial, i el poder la incentiva, com una acció d'infants, com la llibertat que jo ara tinc d'escriure això en un mitjà que sacralitza aquesta llibertat parcel·lada: internet. Es subscriu en general el poder d'internet per transformar les societats, s'esbomba i publicita, però la realitat camina en sentit invers i internet és una altra llibertat parcel·lada, una tomba més de la llibertat real i global. La prova dels límits d'internet és el control continu que exerceix el poder per conduir els desitjos i la informació de les masses dins aquest mitjà. Tot i així, el gran problema d'internet sempre és el mateix, passar de la virtualitat a la realitat, el carrer és un lloc de transit massa dur pel desenvolupament de les idees, les idees virtuals son com llavors que cauen sovint en un camp erm, o ple de pedres.
El sistema que ens educa cada dia continuarà deixant-nos exercir les llibertats sectorials mentre no siguin perilloses, i quan siguin perilloses les convertirà en un objecte de compra i venda, per tant inútil per la transformació social.
Si almenys fóssim conscients d'aquesta realitat ja seria un gran pas per anar endavant, però sembla que l'hedonisme no ens deixi veure que hi ha més enllà del miratge.
