No és la primera vegada que faig esment d'un component que va associat al desenvolupament de la cultura europea. He citat en altres articles aquesta tendència al predomini de la raça, o la sacralització de pobles i de cultures que molt hàbilment utilitzat per la ideologia nacionalista radical ha portat a grans crims i matances que es perden en el record, i que tenen el seu cim en les grans guerres mundials. L'Euro-centrisme és la cultura dominant a l'hora de col·locar-se en el mapa de les idees, l'economia, i el desenvolupament humà del món. Al mateix temps dins Europa sempre hi ha hagut una competència tribal o nacional per ser els més purs dels purs, o els millors entre els millors.
L'aplicació de les idees religioses al continent, la seva expansió com a mètode de control i conquesta que oculta l'interès del domini econòmic. Les dictadures de la perfecció que molts ciutadans d'arreu del continent tenen al cap, fins i tot, molts que es creuen progressistes, han creat la monstruositat de règims totalitaris com el Hitlerià o l'Stanlinià. Dues sortides per cert a les grans crisis del capitalisme dels anys 30. La tendència al tancament en grup crea monstruositats ideològiques, on els qui prenen el control exerceixen l'extermini dels opositors o dels suposats opositors, per mantenir-se incontestables en el poder, per distreure les tensions interiors aparellades a l'exercici del poder absolut.
És cert que els interessos econòmics de classe han projectat en moments de crisi una ideologia nacionalista que més que emanar de la revolució francesa, tot i que en pren la carcassa igualitària, ve de les visions religioses i els cismes radicals del catolicisme.
Qualsevol individu contaminat d'una visió radical religiosa es converteix en un perill, és la transformació de les idees en dogmes incontestables. Quan l'acció política s'exerceix amb paràmetres religiosos, som davant de la monstruositat. Un problema és que els qui cauen en aquesta aberració poden predicar idees de llibertat que enganyen la raó, aquestes idees de llibertat, al estar associades a la imposició, neguen qualsevol possibilitat de llibertat i dissidència. L'aplicació de l'etiqueta de diferent, contrari, contestatari, pot conduir a la marginació des del grup, en considerar-se un perill el pensament desviat.
La conclusió d'aquests assassinats massius a Noruega, segurament conduirà a la versió de definir-los com a actes de bogeria, aparellats a les societats desenvolupades sotmeses a un individualisme ferotge. Però sovint s'oblida les conseqüències que se'n deriven; accentuació de la desconfiança, tancament personal, estat d'alarma, major control de la població, terror psicològic permanent. De fet molta gent ja viu aquestes situacions des de fa anys, i el seu mètode de relació és un mètode de malaltia mental continua. Perquè un permanent estat de setge individual basat en el terror només pot associar-se a una malaltia mental.
Molt han canviat els paràmetres de relació en els últims vint anys, el desterrament de les ideologies que proposen la socialització, i la lluita per noves societats amb valors diferents, ha portat com a conseqüència la reaparició de la cultura reaccionaria, el conservadurisme que preconitza el retorn a valors antics, un puritanisme d'extrema dreta que s'arrela en aquelles velles idees religioses i tribals-nacionals que volen invertir la successió temporal.
Penso que és un error mirar fets com els de Noruega com una cosa anecdòtica, doncs menys preuar la seva importància social, o ideològica, és afavorir que fets com aquest es converteixin en més habituals. Pensar que el tancament personal, tribal, social, o els mètodes cohercitius i de control son la solució, és un altre error, doncs això afavorirà encara més el ressorgiment d'aquestes idees integristes europees, i com a conseqüència actes sagnants on ningú no s'ho espera.
De totes maneres seria importat mirant-se hom mateix i pensar que porta cadascú dins d'aquests fanatismes intolerants que es manifesten cada dia amb la relació personal o amb l'acció social. No us en refieu dels que no tenen sentit de l'humor, o els que no saber riure's de si mateixos, no us en refieu dels qui no es qüestionen a si mateixos en veu alta, no us en refieu dels que intenten sempre portar-vos pel seu camí, dels que no saben rectificar. Tots aquests son el qui porten el càncer de l'integrisme al seu interior.
Quan més eficaç resulta una societat, a l'hora de que els seus components siguin útils i perfectes dins la maquinària productiva i nacional, més es manifesten aquests actes aberrants. El desprestigi ideològic que la societat capitalista moderna propaga sobre les "ineficaces i imperfectes" societats llatines o tercermundistes, vol ocultar la imposició d'un model econòmic on l'individu ha de ser útil, i per ser útil, ha de ser rendible. No es valora el sentit de l'existència o de la vida que precisament guarda el seu valor en tot el que escapa de la productivitat i la rendibilitat econòmica, o escapa de l'ús personal. Catalunya te importants sectors contaminats d'aquesta visió luterana o calvinista de la vida, però per sort una gran part de la població continua fent cants continus a la imperfecció. Espero que així continuï.
