Eleccions anticipades, masses casualitats.

Ahir el president del govern espanyol Rodríguez Zapatero ens va sorprendre, sorpresa relativa, doncs ja feia mesos que mitjans i polítics especulaven amb el tema; l'avançament de les eleccions generals. Si mirem les dates al final només es produeix un avançament de cinc mesos, poca transcendència.

És curiós el ben informats que estan els convergents i unionans, doncs just fa pocs dies ja havien triat el candidat que encapçalarà les llistes, Duran i Lleida, és clar. Mentre que els altres partits, excepte el P.P., encara no han escollit candidats; el P.P. és normal que tingui candidat doncs porta en campanya electoral des de dia que va perdre les últimes eleccions, el març del 2008.

Dins els socialistes s'han afanyat a mentir dient que aquesta anticipació es fa pel bé del país, en Zapatero ha mentit una mica més i ens ha presentat un panorama, no se si és mentida o niciesa, de recuperació econòmica i de feina acomplida.

El que Zapatero ha silenciat son dues coses, la primera és que vol salvar els mobles del partit. Quan ell i els dirigents socialistes diuen que s'avancen les eleccions pel bé del país, i no pel bé del partit (PSOE), en realitat diuen el contrari del que és. Les eleccions les avancen per aprofitar la millora estacional de les xifres econòmiques i de l'atur. Tots sabem que l'economia espanyola depen del turisme estiuenc, que és quan més turistes estrangers venen, i quan més contractes temporals es fan. Això ho sap tothom, fins i tot, la millora temporal, l'ha reconegut en el seu anàlisi i roda de premsa, la directora general d'ocupació de la Generalitat. Afegeixo que aquesta és l'economia que Franco i els seus tecnòcrates del OPUS DEI ens van deixar com a llegat, una economia de segona classe que depen del turisme, com la de qualsevol país turístic subdesenvolupat.

Per tant els socialistes volen aprofitar aquesta millora temporal per evitar un desastre electoral major, semblant al de les municipals i autonòmiques.

Però hi ha un altre factor més important; fa uns dies que els mercats han començat a atacar de nou el deute espanyol, les agències de qualificació, podríem dir-ne els pirates d'avui dia, amb l'agència Moody's al cap davant, han rebaixat el deute un grau menys, cada cop ens acostem més al bo escombraries. Al mateix temps la borsa espanyola ha caigut, l'Ibex ha retrocedit. Això ha passat aquesta setmana d'anunci d'avançament electoral.

Tot plegat només te una interpretació, s'està preparant un atac a l'economia espanyola, que pot conduir a la intervenció, com Grècia, Irlanda o Portugal.

Avui mateix el dirigent del sindicat UGT de Catalunya, Josep Maria Àlvarez, gens sospitós de radicalisme, ha declarat que els grans empresaris espanyols estan esperant una intervenció econòmica europea per guanyar més diners, doncs una intervenció suposarà retallades socials, de drets i de sous dels treballadors. Ha dit que per això l'associació dels grans empresaris, CEOE, que dirigeix un català per cert, ha fet fracassar una i una altra vegada la negociació amb els sindicats, pels convenis col·lectius i altres acords.

Àlvarez ha afegit, no en va és del sindicat socialista, que el Partit Popular esta esperant guanyar les eleccions per afavorir la intervenció econòmica, i d'aquesta manera afavorir els interessos dels grans empresaris a qui el P.P. representa.

Aquesta interpretació no és descabellada, doncs hem de recordar que la dreta portuguesa va fer fracassar el pla d'austeritat del primer ministre socialista José Sócrates, les conseqüències d'aquest bloqueig van ser les eleccions anticipades, i la intervenció econòmica de Portugal per part de Europa i el FMI.

Finalment, deixant de banda el fet anecdòtic d'una avançament electoral, en el que hem d'estar atents és en els moviments de pirateria internacional que porta endavant el capital financer, i no ens em de deixar enredar sobre si l'economia va malament o no, perquè en aquest moments el capitalisme va malament arreu. Aquí el que realment hi ha és un abordatge del capitalisme sobre les economies, i sobretot, sobre els drets socials, els sous, i les conquestes de les classes populars. L'únic objectiu és guanyar cada cop més a costa de l'esclavatge del conjunt de la societat, l'objectiu és reduir les prestacions socials i la gestió de l'estat a una qüestió anecdòtica. 

Alguns no se'n adonaran fins que no ho pateixin personalment de manera descarnada, potser aleshores ja serà massa tard per aturar els peus a aquesta nova pirateria internacional.

L'integrisme europeu s'emporta per davant les vides de més de 90 persones.

No és la primera vegada que faig esment d'un component que va associat al desenvolupament de la cultura europea. He citat en altres articles aquesta tendència al predomini de la raça, o la sacralització de pobles i de cultures que molt hàbilment utilitzat per la ideologia nacionalista radical ha portat a grans crims i matances que es perden en el record, i que tenen el seu cim en les grans guerres mundials. L'Euro-centrisme és la cultura dominant a l'hora de col·locar-se en el mapa de les idees, l'economia, i el desenvolupament humà del món. Al mateix temps dins Europa sempre hi  ha hagut una competència tribal o nacional per ser els més purs dels purs, o els millors entre els millors. 

L'aplicació de les idees religioses al continent,  la seva expansió com a mètode de control i conquesta que oculta l'interès del domini econòmic. Les dictadures de la perfecció que molts ciutadans d'arreu del continent tenen al cap, fins i tot, molts que es creuen progressistes, han creat la monstruositat de règims totalitaris com el Hitlerià o l'Stanlinià. Dues sortides per cert a les grans crisis del capitalisme dels anys 30. La tendència al tancament en grup crea monstruositats ideològiques, on els qui prenen el control exerceixen l'extermini dels opositors o dels suposats opositors, per mantenir-se incontestables en el poder, per distreure les tensions interiors aparellades a l'exercici del poder absolut.

És cert que els interessos econòmics de classe han projectat en moments de crisi una ideologia nacionalista que  més que emanar de la  revolució francesa, tot i que en pren la carcassa igualitària, ve de les visions religioses i els cismes radicals del catolicisme.

Qualsevol individu contaminat d'una visió radical religiosa es converteix en un perill, és la transformació de les idees en dogmes incontestables. Quan l'acció política s'exerceix amb paràmetres religiosos, som davant de la monstruositat. Un problema és que els qui cauen en aquesta aberració poden predicar idees de llibertat que enganyen la raó, aquestes idees de llibertat, al estar associades a la imposició, neguen qualsevol possibilitat de llibertat i dissidència. L'aplicació de l'etiqueta de diferent, contrari, contestatari, pot conduir a la marginació des del grup, en considerar-se un perill el pensament desviat. 

La conclusió d'aquests assassinats massius a Noruega,  segurament conduirà a la versió de definir-los com a actes de bogeria, aparellats a les societats desenvolupades sotmeses a un individualisme ferotge. Però sovint s'oblida les conseqüències que se'n deriven; accentuació de la desconfiança, tancament personal, estat d'alarma, major control de la població, terror psicològic permanent. De fet molta gent ja viu aquestes situacions des de fa anys, i el seu mètode de relació és un mètode de malaltia mental continua. Perquè un permanent estat de setge individual basat en el terror només pot associar-se a una malaltia mental.

Molt han canviat els paràmetres de relació en els últims vint anys, el desterrament de les ideologies que proposen la socialització, i la lluita per noves societats amb valors diferents, ha portat com a conseqüència la reaparició de la cultura reaccionaria, el conservadurisme que preconitza el retorn a valors antics, un puritanisme d'extrema dreta que s'arrela en aquelles velles idees religioses i tribals-nacionals que volen invertir la successió temporal.

Penso que és un error mirar fets com els de Noruega com una cosa anecdòtica, doncs menys preuar la seva importància social, o ideològica, és afavorir que fets com aquest es converteixin en més habituals. Pensar que el tancament personal, tribal, social, o els mètodes cohercitius i de control son la solució, és un altre error, doncs això afavorirà encara més el ressorgiment d'aquestes idees integristes europees, i com a conseqüència actes sagnants on ningú no s'ho espera.

De totes maneres seria importat mirant-se hom mateix i pensar que porta cadascú dins d'aquests fanatismes intolerants que es manifesten cada dia amb la relació personal o amb l'acció social. No us en refieu dels que no tenen sentit de l'humor, o els que no saber riure's de si mateixos, no us en refieu dels qui no es qüestionen a si mateixos en veu alta, no us en refieu dels que intenten sempre portar-vos pel seu camí, dels que no saben rectificar. Tots aquests son el qui porten el càncer de l'integrisme al seu interior.

Quan més eficaç resulta una societat, a l'hora de que els seus components siguin útils i perfectes dins la maquinària productiva i nacional,  més es manifesten aquests actes aberrants. El desprestigi ideològic que la societat capitalista moderna propaga sobre les "ineficaces i imperfectes" societats llatines o tercermundistes, vol ocultar la imposició d'un model econòmic on l'individu ha de ser útil, i per ser útil, ha de ser rendible. No es valora el sentit de l'existència o de la vida que precisament guarda el seu valor en tot el que escapa de la productivitat i la rendibilitat econòmica, o escapa de l'ús personal.  Catalunya te importants sectors contaminats d'aquesta visió luterana o calvinista de la vida, però per sort una gran part de la població continua fent cants continus a la imperfecció. Espero que així continuï.

Llibertat sectorial i poder transversal.

Un dels grans triomfs de l'anomenada societat democràtica actual, un dels factors que la converteix en estable sense necessitat d'usar un poder coercitiu com el que utilitza un règim dictatorial feixista o burocràtic socialista, és haver disseminat la llibertat mentre manté el poder real com absolut per sobre d'aquesta parcel·lació de la llibertat.

La llibertat és sectorial mentre el poder manté la transversalitat, d'aquesta manera el poder pot controlar fàcilment la població sense deixar cap opció perquè la llibertat  surti de la seva parcel·lació, i posi en perill el poder. Aquesta llibertat parcel·lada o sectorial s'ha sabut estendre amb intel·ligència fins arribar a pràcticament tots els sectors socials i tots els àmbits de la vida. Cal dir que per construir societats tant perfectes en el control de la població, un control invisible i sense sensació de ser-hi present, cal un nivell de desenvolupament important, doncs aquest control invisible esdevé autocontrol en molts casos. La població sap els marges i els límits fins on es pot arribar, però son en el seu subconscient.

Parlem sovint d'una societat infantilitzada perquè la ideologia del consum condueix a la infantilització, aquesta infantilizació te molt a veure amb la parcel·lació dels desitjos i la llibertat, més correcte parlar de llibertats a partir d'ara.

És cert que tothom qui usa una d'aquestes llibertats pensa en un horitzó transcendental, és a dir que vol convertir la seva llibertat parcial, i sectorial, en una cosa transversal que vagi més enllà de si mateix i afecti els altres. Però la decisió de que una llibertat sigui global no és de l'individu que planteja una llibertat que és individual, la decisió és una decisió comercial controlada pel poder real. En la nostra societat tot es mesura en capital, per tant tot es converteix en un valor d'intercanvi econòmic. Es tanta la influència d'aquesta filosofia, per citar-la d'alguna manera, podria dir-se ideologia o pensament també, que sovint salta l'aspecte de valor aliè a la persona i és converteix en valor de comportament individual. Idees que venen del passat es veuen sotmeses a aquesta transformació, les relacions humanes es ressenten i s'adapten al comportament del mercat.

El poder té l'art, totalment pervertit pel mercat del valor, un art que perd el sentit de comunicació personal i esdevé proposta de convertir-se en producte mercantil. Si citem l'art citem també la cultura que engloba un camp més ampli, però que pateix també la transformació que dicten les relacions socials. Resta la cultura folklòrica com a element tradicional, com un fet anecdòtic que no te cap influència sobre la societat real. La cultura transmet la ideologia del mercat i del  consum, des del cinema fins la música, les normes que dicta el mercat son d'una gran rigidesa, però aquesta  entra suaument perquè forma part d'una visió de la societat i de la vida que fa anys que es bombardeja  des de tots el fronts. Per tant és impossible adonar-se de la rigidesa del discurs, fins al punt que aquest es presenta com un exercici de llibertat i no d'imposició com realment és.

El mitjans de comunicació, el discurs polític, la ideologia del triomf de la llibertat son, entre d'altres, la consagració de la mentida, son eines fonamentals d'aquest poder transversal en mans d'un poder econòmic sobre el que no cal seguir profunditzant, doncs en aquesta època apareix com a molt evident i sense dissimul.

S'exerceix aquesta llibertat sectorial, i el poder la incentiva, com una acció d'infants, com la llibertat que jo ara tinc d'escriure això en un mitjà que sacralitza aquesta llibertat parcel·lada: internet. Es subscriu en general el poder d'internet per transformar les societats, s'esbomba i publicita, però la realitat camina en sentit invers i internet és una altra llibertat parcel·lada, una tomba més de la llibertat real i global. La prova dels límits d'internet és el control continu que exerceix el poder per conduir els desitjos i  la informació de les masses dins aquest mitjà. Tot i així, el gran problema d'internet sempre és el mateix, passar de la virtualitat a la realitat, el carrer és un lloc de transit massa dur pel desenvolupament de les idees, les idees virtuals son com llavors que cauen sovint en un camp erm, o ple de pedres.

El sistema que ens educa cada dia continuarà deixant-nos exercir les llibertats sectorials mentre no siguin perilloses, i quan siguin perilloses les convertirà en un objecte de compra i venda, per tant inútil per la transformació social.

Si almenys fóssim conscients d'aquesta realitat ja seria un gran pas per anar endavant, però sembla que l'hedonisme no ens deixi veure que hi ha més enllà del miratge.

Per què serveixen els partits polítics?

No sabem exactament quan van nàixer els partits polítics, però podem imaginar-nos que la seva aparició va en paral·lel al desenvolupament dels estats i la seva burocràcia, o a la possibilitat dels diferents sectors socials i grups econòmics per influir en el poder. Fins i tot, potser van ser una eina útil per catapultar certes persones i les seves ambicions cap el poder.

Tenim proves que durant l'antiga Grècia i durant l'imperi Romà van existir partits o faccions que lluitaven per influir o dominar aquests antics estats. A Catalunya tenim el record de la Busca i la Biga, dos partits o faccions que durant l'edat mitjana  van estar greument enfrontades, doncs representaven interessos de sectors econòmics que pugnaven per imposar la seva política davant el Rei. Hi ha molts altres exemples arreu d'Europa, des d'Anglaterra als Països Baixos. Per tant podem cloure que els partits polítics han estat presents en les diferents etapes de la història de la societat humana.

Però no és fins la revolució burgesa, i concretament amb la Revolució Francesa quan apareix el concepte de ciutadà i de nació, que no comencen a sorgir partits tal com els que coneixem avui. Partits que teòricament  volen representar als interessos de la ciutadania, i que aspiren a canviar o millorar des del poder la situació de la població. Amb la Revolució Francesa apareix el concepte de dreta i esquerra, segons s'asseien a la cambra, i també apareixen les teories de fer canviar o evolucionar la societat, sempre amb la idea teòrica de fer-ho en benefici de tots els ciutadans. Aquest concepte de ciutadà amb el temps es va anar perfeccionant, fins als anys 20 i 30 que inclou dins aquesta categoria les dones, fins aleshores marginades d'aquest concepte o del dret a votar, que també va nàixer amb la Revolució Francesa.

El segle XIX és una autèntica explosió d'idees i teories que comporten el desenvolupament d'instruments per portar-les endavant. Això és, partits, sindicats, grups armats, etc.. El marxisme representa la consolidació dels partits que impulsen propostes de revolucions socials o canvis polítics radicals. En paral·lel també es desenvolupen les idees anarquistes que s'enfronten a l'autoritarisme de l'estat i dels partits, i que proposen obertament la dissolució d'ambdues estructures.

Però una vegada vist el passat centrem-nos en el present i preguntem-nos per quin paper juguen en les societats actuals els partits polítics.

D'entrada el funcionament dels partits polítics te molt poc de transparent o democràtic en l'actualitat, si és que alguna vegada ha tingut alguna d'aquestes qualitats. No és tan fàcil com afiliar-se a un partit i tenir les mateixes oportunitats que qualsevol altre militant per accedir al cim de l'organització. Primer ens hauriem de preguntar quina classe de gent s'afilia a un partit polític o agrupació política, i que busquen en aquesta acció política.

La teoria romàntica diu que l'ésser humà preocupat pel desenvolupament de la societat, o les injustícies que es comenten contra ell i els seus conciutadans, amb el desig de construir un mon millor, la seva inquietud el porta a militar a un partit. Això que converteix al militant en una mena d'individu sensible, i d'un prestigi o una qualitat superior, moltes vegades té més a veure amb la religió que no  pas amb la política.

Amb la consolidació dels anomenats estats democràtics, quan la dinàmica i la estabilitat social condueix en la pràctica totalitat, a l'abandó de les idees de construir una societat diferent per part dels partits polítics majoritaris, veiem que els partits s'han convertit en un annex, o braç de l'estat, una eina paral·lela al desenvolupament burocràtic. Una eina que utilitzen multitud d'individus per escalar socialment, per arribar al cim de les institucions o passar directament d'elles als consells d'administració o sectors influents econòmics o socials. A banda, en general fora dels sectors dirigents, els partits polítics s'han convertit en estructures socials on els individus s'associen per tirar endavant o per aconseguir beneficis de l'administració. Això converteix els partits polítics en grups de persones associades que reben privilegis, siguin econòmics; o sigui viure de la política. O siguin beneficis personals o psicològics; això seria viure per la política.

Aquí em arribat a un greuge comparatiu que converteix automàticament als partits en un mecanisme injust, i poc democràtic. El problema és que sempre una minoria que actua políticament acaba decidint per una majoria que és manté al marge, sigui per auto-marginació o per marginació induïda.

Cap on hem d'avançar? Cap a la superació dels partits polítics, i la substitució per agrupacions de ciutadans més transparents, on els qui accedeixin a les eleccions hagin estat previament escollits per poder presentar-se, d'una manera més democràtica que no pas la que presenten els partits i agrupacions, que només funcionen en base a unes claus internes, de grups o families que posen els seus peons en una llista electoral.

Potser l'aparició de les noves tecnologies afavoreix la creació de noves estructures més democràtiques, que superin el falç assemblearisme, o les estructures centralitzades i burocràtiques dels partits actuals.