És una frase tòpica que se sent sovint entre els sectors més conscienciats de la nostra societat, allò que diu: el capitalisme necessita una gran guerra per sortir de la crisi econòmica. És un raonament simple, però encertat. De fet qualsevol sistema econòmic humà es reactiva quan un estat, tribu o clan venç al contrari, i el sotmet fent que es converteixi en esclau dels vencedors. Poden haver-hi casos que no son així és clar, però hauriem d'estudiar-ne els motius particulars que han fet que aquesta regla no s'acompleixi.
D'altra banda, em de tenir en compte que un país, o un estat, fins i tot qualsevol família o persona, deu la seva independència al control de la seva economia. Sembla que sovint s'oblida que sense sobirania econòmica un estat o país, ni és lliure, ni es independent.
A Europa hem tingut infinites guerres, tantes que és impossible recordar-les o enumerar-les, doncs es perden en el principi dels temps, però dins la nostra època moderna, hi ha dues guerres que ha estat massives i devastadores, que han arribat a involucrar a tot el planeta. Em refereixo a les dues guerres mundials, que com el seu nom indica van estar d'un abast total, implicant les economies i poblacions dels cinc continents. És curiós que encara els europeus vagin pel món donant lliçons de civilitat a tothom, quan al llarg dels últims 500 anys, com a mínim, han demostrat tot el contrari, predicant idees racionals a base de crims i massacres, amb l'únic objectiu d'apoderar-se de les riqueses dels països conquerits o sotmesos econòmicament.
Les últimes guerres mundials ha pivotat al voltant de l'enfrontament d'Alemanya contra les altres potències europees. El nacionalisme alemany, molt influït per una filosofia i una religió que ho ha posat tot en la realització i l'avanç econòmic, ha creat un sentit d'infal·libilitat i superioritat que només pot tenir un nom: Racisme. Principis que també trobem en altres pobles "escollits" com els jueus per exemple, o molts d'altres, però que en el cas alemany venen amplificats pel potencial econòmic i el desenvolupament social.
L'objectiu de les guerres mundials era expandir-se econòmicament, fer front o derrotar a les altres potències industrials. Alemanya atrapada al centre d'Europa, víctima d'una greu crisi econòmica, per evitar els conflictes socials interiors, i derrotar els perills revolucionaris, només veia una camí; l'expansió més enllà de les seves fronteres europees, car havia arribat tard, o havia esta marginada de l'expansió colonial. Però en el fons, hi havia un acord tàcit internacional entre els principals interessos capitalistes per conduir al món a la destrucció envers un renaixement econòmic posterior. Tot rodava muntanya aball, si no haguessin existit els problemes d'Alemanya els haurien d'haver inventant, com se s'acostuma a dir quan una cosa encaixa perfectament.
El fenòmen de la Segona Guerra Mundial encara dona per estudiar-lo, no sols pel fet que encaixi també en aquest esquema de crisi econòmica, i expansió militar i política. Sinó que te un rera fons ideològic i filosòfic molt profund. El Hitlerisme, una barreja de capitalisme social, racisme radical, tecnificació industrial, militarisme religiós, etc., és un fenomen molt lligat a la història de la societat alemanya. Molt d'acord amb allò que abans esmentava de sentiment nacional, religió luterana, superioritat, etc..La història sempre dona la raó al present, per comprendre una realitat actual s'ha de bussejar en el passat.
El règim Nazi va establir un sèrie de premisses per superar la crisi econòmica, i per donar als "Alemanys de Primera" un benestar que fes impossible revoltes i revolucions, com les que havien viscut les últimes dècades abans. La base era militaritzar la societat, declarar part de la població com aliena, expandir el país més enllà de les fronteres, convertir en esclaus d'Alemanya gran part de les poblacions ocupades. Tot en base un sistema piramidal estructurat de manera religiosa, al cap d'amunt del qual Hitler era un déu terrenal, el pare de tots els alemanys, el guardià espiritual.
Ja sabem com va acabar tot, després de la devastació mundial,i la bestialitat humana, alguns van creure que era hora de posar les bases per construir un nova Europa on no es tornessin cometre els mateixos errors.
Ja sabem com va acabar tot, després de la devastació mundial,i la bestialitat humana, alguns van creure que era hora de posar les bases per construir un nova Europa on no es tornessin cometre els mateixos errors.
Una de les bases de la construcció europea, i del naixement del mercat comú, era aquest, superar les divisions i compactar Europa davant el perill soviètic. La Europa unida va començar amb el carbó i l'acer, amb el Benelux, Alemanya, França. Amb el temps els intercanvis es van anar ampliant a d'altres àrees econòmiques, sumant més països, com Itàlia, Anglaterra, Dinamarca, etc.. Pels països mediterranis, menys desenvolupats econòmicament, la CEE és va convertir en el somni del paradís. Grècia, Portugal, Espanya, superant les seves dictadures, van aconseguir entrar en aquesta unitat d'intercanvi econòmic que venia acompanyada, a banda del paradís material, de la suposada seguretat democràtica que conjurés per sempre cops militars i dictadures.
Amb la derrota dels sistema soviètic, la Comunitat Europea va entrar en una fase expansiva, com una golafreria imparable de menjar nous pastissos i caramels. Alemanya feia temps que s'havia convertit en el motor econòmic, fins i tot s'havia permès el luxe de comprar, més per honor nacional que altra cosa, l'antiga Alemanya Democràtica ( que poc tenia de democràtica ), el tros de pastís endarrerit que havia estat sotmès i repartit a la Unió Soviètica l'any 1945.
La crisi econòmica del capitalisme dels anys setanta s'havia superat amb un nou invent, l'extensió del crèdit, prestar diners a persones i països per continuar mantenint engreixada la màquina del consum. I tant engreixada que les societats van caure en un frenesí depredador i consumista imparable que va transformar les mentalitats, derrotant les ideologies, les tradicions, les religions, les comunitats, etc.. Pot ser que aquest invent del crèdit sigui el qui realment va derrotar el sistema soviètic, més que no altra cosa.
Països com Portugal, Grècia i Espanya van viure una expansió mai vista, els diners plovien des d'Europa en forma de fons de cohesió i crèdits bancaris, l'endeutament és va convertir en una forma de viure, i també en la corrupció i en la construcció d infraestructures i d'obres inútils. Moltes eren útils, doncs hi havia molt a fer després de tants anys d'endarreriment econòmic.
Però al final el truc del crèdit, i l'expansió financera va arribar a un corraló sense sortida, el peix es mossegava la cua. Els prestamistes que havien especulat sobre els crèdits, fomentant necessitats on no n'hi havien, o revenent deutes amb promeses d'un paradís terrenal de la multiplicació dels pans i els peixos, van trobar-se amb l'impossibilitat de creixement infinit, i sobretot, l'impossibilitat del pagament dels deutes inflats. El sistema mundial colapsava, el consum exponencial era impossible, l'economia retrocedia. El negoci de la Xina, de duros a quatre pessetes, per no dir, d'un pesseta a duros, havia generat la des-industrialització, l'augment de l'atur, la caiguda dels salaris. Molt països occidentals s'havien convertit no tant sols clients de la Xina, sinó també que la Xina era el principal prestamista de fons i capitals dels deutes nacionals.
Alemanya i els seus bancs com a principals directors de la política expansiva europea després de l'invent de l'Euro, un invent pervers com s'esta veient; ja es va veure quan amb el seu naixement va disparar els preus, castigant principalment els salaris, i les classes populars i mitjanes. En el fons Euro i Marc alemany s'han convertit en sinònims. La majoria dels països perifèrics d'Europa van perdre la seva sobirania i la capacitat d'enfrontar amb polítiques pròpies les crisis econòmiques.
I davant la crisi, la més interessada en salvar l'Euro és Alemanya, i no sols això, sinó que s'ha descobert la realitat, si Hitler envaia els països amb la maquinaria militar per sotmetre les seves poblacions i encadenar les seves economies al servei d'Alemanya. Merkel, el Banc Central Europeu, el Bundesbank, els industrials alemanys imposen el càstig mitjançant polítiques econòmiques també criminals, sobretot per les classes mitjanes i baixes. Ara el camp d'extermini és diu atur, l'ocupació militar és diu rescat, Hitler és diu Euro, el nazisme ara es diu consum, i podriem trobar una muntanya de sinònims. Però en els fons tot es resumeix amb una realitat, Alemanya vol capejar la seva crisi a costa dels països subsidiaris, és el mateix que van fer durant la Segona Guerra Mundial, la guerra ja ha començat.
