Adéu a un salva pàtries.

Carod Rovira és dona de baixa d'ERC, jo li desitjo allò de bon vent i barca nova.

Aquest llicenciat a filologia catalana, fill d'un guàrdia civil aragonès que abans havia estat carrabiner de la república, ben curiosa la passió del pare per l'ofici policial. Carod Rovira va militar en el PSAN, diuen, després va passar a Nacionalistes d'Esquerra, i finalment va aterrar a la casa comuna de l'independentisme, ERC; casa comuna i l'únic lloc on es podia fer carrera política. Carod en aquells anys de restauració monàrquica-autonomista va arribar al funcionariat de la Generalitat, fins i tot amb càrrecs de cap de departament, era l'era Pujol, on la barca del catalanisme era ben gran i encara la gent no havia vist que potser ser funcionari de la Generalitat era una solució per la vida.

Va entrar a ERC a l'època Colomista, ja sabeu Àngel Colom, que va ser qui realment va transformar ERC de ser un partit de vells tradicionalistes, republicans i catalanistes, en un partit d'ampla base, recollint el jovent activista provinent de la Crida a la Solidaritat.  Carod va entrar amb altres runes de Nacionalistes d'Esquerra, un partit que mai va anar més enllà del testimoniatge, que consti que alguna vegada els vaig votar. De seguida es va veure l'ambició d'aquest funcionari en presentar-se com a alternativa a Colom per dirigir el partit.
El desmantellament de l'independentisme radical armat, més d'aparador que de pes polític real, va afavorir Carod dins d'ERC i va omplir el partit republicà de destralers, i posa mines. Colom va saltar al buit, agafant un paracaigudes foradat anomenat Partit per la Independència, i abraçat de Pilar Rahola van esclafar-se contra les urnes. Sort que la casa gran de Pujolisme els va obrir la porta, tot plegat el taumaturg Fèlix Millet tenia les butxaques tan plenes que podia sufragar aventures i aventuretes, encara que acabessin con el rosari de l'aurora. Molts podrien dir que més que una ideologia catalanista el que tenen en comú és haver anat a piular al Palau de la Música, i no pas per cantar al cor.

Dins ERC, Carod-Rovira va tenir via lliure per convertir-se en el gran rei dels republicans, i mentre les coses anessin amunt, tothom content, els destralers i els posa mines amb perspectives de tenir bons seients i sous per satisfer les seves vides i projectes.

I quina sort, hi havia un partit, un president de govern, es deien Partit Popular, i es deia Aznar. Hi havia també uns catalanistes que aquesta vegada se'ls havia vist massa el llautó pactant amb el diable al Majéstic. Quina millor situació, una guerra d'Iraq impopular, un franquisme i catolicisme ranci i agressiu fent ombra sobre les espanyes, uns convergents retratats, aquesta vegada ben bé, contant les quaranta monedes d'Aznar per crucifixar Catalunya. I tants sacs tenen plens de monedes d'aquesta i d'altres vegades als magatzems convergents, que semblen el magatzem d'arques perdudes de Ford Coppola.

Però vet aquí que de cop i volta, com aquell que es pobre i de cop un lladre li diu, guarda'm els diners que la policia en busca. Així es va trobar ERC a les eleccions del 2004, amb centenars de milers de vots prestats. Venien del convergent rebotat, del  fastigejat amb l'espanyolisme ultra d'Aznar, o amb les campanyes de persecució dels qui volien la pau e Euskadi. Carod va veure's amb una força, un capital immens que mai havien ni somniat els vellets ERC després de la dictadura.

I aquí van començar les cagades d'en Carod-Rovira i ERC, encegats pel poder, nous panxa contents de la poltrona, es van deixar tractar com prostitutes pels socis socialistes. Zapatero va convertir el votant prestat radicalitzat d'ERC, en una colla de babaus desencisats. La força per començar a vestir una alternativa nacional d'esquerres, fins i tot independentista, van convertir-se en una discussió de seients i departaments.

Feia anys que no s'havia vist una intervenció tant burda en el govern nacional de Catalunya, en Zapatero decidia fer fora Maragall i posar un Montilla que més que un bon candidat era una bomba per dinamitar el tripartit. Tot això permès per un partit que es deia independentista i d'esquerres, ja no diguem republicà. Com aquell vell concursant de la televisió franquista, ERC i Carod van dir: YO SIGO.  I si, la gent va interpretar, jo segueixo aferrat a la poltrona, al cotxe oficial, i als viatges intercontinentals a compte de l'administració.

Per acabar, com no fer menció al nou estatut, un fracàs torpedinat arreu i per tothom, des d'en Zapatero i els amics de les quaranta monedes, fins el Tribunal Constitucional. Tot plegat enmig de l'avorriment de la població que amb una crisi econòmica a les portes no entenia tantes paraules i paraules, tanta tinta i tinta, o tanta despesa i despesa per una carta estatutària que havia quedat quarterada i aturada a un tribunal reial espanyol.

Per això, a mi no em sap greu que en Carod s'en vagi, però que no vulgui atribuir-se el paper de salva pàtries, de jo o el caos. Ell és precisament un del responsables del gran fracàs de l'esquerra nacional, del fracàs de projecte polític independentista, d'haver retornat el poder a la dreta regionalista, responsable de tot el que ens passarà en els propers mesos amb el retorn de la dreta ultra-espanyolista al poder associada als quaranta moneders.  I els qui pensin que ERC tornarà a tenir una oportunitat com la que va tenir els 2003 i 2004, s'estan equivocant, ara poc a poc i amb pas ferm estant sorgint lentament alternatives d'esquerra nacional independentista, que no passen ni passaran per les martingales, ni pels cants de sirena d'en Carod Rovira.