Si preguntéssim entre la població si els sona el cognom Fariñas, immediatament la majoria afirmaria que si, que es tracta d'un opositor cubà, gairebé tothom recordaria que aquest opositor va estar durant moltes setmanes en vaga de fam. Si seguíssim amb aquesta indagació entre els ciutadans, la majoria afirmaria que en Fariñas estava en vaga contra el règim de Cuba, molts afirmarien que en Fariñas lluita contra una dictadura, afirmarien que lluita per la llibertat dels cubans, perquè puguin tenir llibertats d'elecció política, llibertat d'expressió, llibertat per muntar negocis, etc..etc..
Però no escric aquestes reflexions per jutjar en Fariñas, ni tampoc per jutjar el sistema polític de la República de Cuba. Només vull fer notar que l'us informatiu que s'ha fet de la protesta dels dissidents cubans ha estat implacable, reiteratiu i intens, fins al punt que gran part de la població adulta mundial amb accés als mitjans de comunicació a seguit el dia a dia del pols d'en Fariñas amb el govern cubà.
Per contra si preguntéssiu a la població si coneix el cas dels Falsos Positivos de Colòmbia, i l'existència de les Madres de Soacha, gairebé ningú sabria de que els parlen.
Com que pot ser que els que llegiu això no sabeu tampoc de que us parlo us ho explicaré. Els Falsos Positivos son al voltant de 2000 joves colombians que van ser segrestats per algunes brigades de l'exèrcit de Colòmbia, portats a llocs de conflicte amb la guerrilla, un cop vestits de guerrillers, executats per l'exèrcit, a canvi els militars executors rebien compensacions econòmiques perquè per cada guerriller mort és cobrava una quantitat de diners com si es tractes de peces abatudes per vendre-les al mercat del tràfic il·legal d'espècies protegides.
La majoria de les víctimes eren joves de barriades populars que no tenien cap implicació amb organitzacions armades, i probablement ni tant sols amb cap militància política. Una de les poblacions mes castigades per aquestes ràtzies de l'exercit colombià va ser Soacha, als afores de Bogotà, on precisament va sorgir el moviment de les mares que reclamaven justícia i dignitat per la memòria dels seus fills assassinats.
Una informació com aquesta, la majoria de les vegades silenciada o tractada de forma secundària per la majoria dels mitjans de comunicació, resulta tan espantosament cruel que costa de creure que sigui certa, a més, si els mitjans, sistemàticament la silencien o la marginen i tracten de manera esbiaixada, encara resulta menys creïble i qui la denuncií sempre rebrà mirades d'incredulitat, qüestionament i poca atenció.
Certament moltes vegades al llarg de la història, en tenim un exemple en les matances executades pels militars franquistes durant la guerra civil, quan més brutal resulta una acció militar o política, més costa de creure per a la majoria de la societat que creu ingènuament que no hi ha persones sobre la terra capaces de cometre assassinats o repressions tant fortes.
Les mares de Soacha han hagut d'afrontar la seva lluita amb absoluta solitud, ignorades pels mitjans de comunicació del mon, i totalment desemparades davant la possible represàlia dels poder militars i polítics de Colòmbia.
Aquest tractament de la informació, destacant la vaga de fam d'un dissident cubà, la mort d' un altre, el podem posar a un canto de la balança i comparar-lo amb 2000 joves assassinats a Colòmbia, els quals pels mitjans de comunicació han tingut un pes menor al d' una ploma d'ocell a l'altre plat de la balança.
Aquest exemple, en podríem trobar milers en tots els àmbits de la informació, demostren clarament que els mitjans i les agència de noticies internacionals tenen una ideologia i una concepció del mon, defensen uns governs i uns estats que segueixen aquesta ideologia, i combaten els grups, estats, persones que no segueixen aquesta concepció ideològica mundial.
Colòmbia és un estat fidel a un sistema d'explotació que anomenen del lliure mercat, on els qui tenen diners i poder poden fer el que vulguin, on les multinacionals poden apropiar-se dels recursos nacionals sense que les lleis estatals frenin la seva voracitat. Cuba per contra és un país que tot i els seus fracassos en molts aspectes, malgrat les grans falles que podem trobar en l'aspecte polític, no forma part d'aquesta lògica d'explotació de la població i no es dins la gran corrent de mercadeig de las grans multinacionals.
Per la majoria dels mitjans de comunicació del mon, Cuba és un país que cal combatre, l'objectiu és ensorrar un govern i un sistema que en molts aspectes després de tant anys de pressió internacional ja es troba en ruïnes. Per contra els mitjans sempre silenciaran, justificaran i apuntalaran tot país i govern que aposti per seguir el sistema capitalista i mercantil, i quan més radical sigui en l'aplicació del liberalisme econòmic més prestigiat serà. El qui no vegi una concepció ideológica darrera dels mitjans de comunicació, qui segueix creien en la suposada imparcialitat d'aquests és que mira el mon amb unes ulleres de fusta.
