Aquesta setmana ha saltat per sorpresa con una de les notícies més destacades dels mitjans de comunicació, ningú s'esperava el tancament de la factoria de Yamaha a Catalunya i el trasllat de tota la producció a França. És una decisió contundent i sense cap possibilitat de negociació, cosa que demostra que quan una multinacional esta decidida a canviar d'aires ho fa sense més explicacions.
En principi 417 treballadors més passaran a engreixar l'infinita llista d'aturats a Espanya, campiona indiscutible i record en nombre i percentatge d'aturats no sols a Europa, sinó a tot l'anomenat primer mon.
Però fem un repàs a la història de Yamaha a Catalunya. Com sabeu el nostre país sempre va tenir un lloc destacat des dels anys 50 i 60 en la fabricació de motocicletes, en aquells anys van nàixer o créixer multitud de marques nostrades, a qui no sonarà Sanglas, Montesa, Ossa, Bultaco, Derbi, ben segur que encara me'n deixo. Amb l'arribada de la crisi dels anys 70 i 80, i amb la política de desmantellament de la indústria pròpia de la mà del govern socialista de Felipe Gonzàlez, no en va li havia de fer el favor als alemanys que van pagar el renaixement del seu partit PSOE, i preparar Espanya per la seva funció subordinada dins la Comunitat Europea. La majoria d'aquestes indústries de fabricació de motos van desaparèixer, algunes comprades com a saldos per gegants multinacionals japoneses o italianes. Sanglas va ser comprada per la corporació japonesa Yamaha, l'any 1981, d'aquesta manera el gegant japonès s'assegurava l'entrada en un dels mercats consumidors de moto més importants del món. Si, Catalunya i Espanya, el mateix fins ara, és per la seva climatologia favorable, el seu nivell econòmic, i l'afecció de la població un dels llocs del món amb més vendes i ús de la motocicleta.
Yamaha va comprar a preu de saldo Sanglas i no prou amb això, l'any 1992 amb les totes les facilitats possibles per part del govern Pujol des de la Generalitat, i els governs estatal i local, van aixecar la moderna fàbrica de Palau amb capacitat per fabricar 120.000 motocicletes.
Encara recordo al president Pujol inaugurant la fàbrica, amb tot el desplegament publicitari, per això és important tenir memòria en aquests temps que tothom la perd. Ja podeu imaginar els discursos sobre el progrés del nostre país, també podeu imaginar les sucoses avantatges en diner públic que com una torrentera després d'una tempesta d'estiu fluïen cap el compte de la multinacional japonesa. Ja sabem que aquest, o aquests Espanya i Catalunya som països tremendament provincians i a tots els polítics els cau la salivera quan una multinacional decideix apuntar el dit sobre el mapa peninsular per plantar una factoria. Que espereu, Franco va convertir aquest país en un poblet ple capellans i brètols que no obren un llibre ni per mirar la contratapa. Per això el país és ple de capelletes i capitans de la cultureta de pa sucat amb oli.
Però tornem a Yamaha, no us pregunteu com es que Yamaha s'en va a França, bé la fàbrica ja hi és, però assumirà la producció espanyola o catalana. No se si sabeu però a França el treballadors estan molt més ben pagats que aquí, i a més de tenir una consciencia social més gran, també tenen molts més drets laborals que els peninsulars. Com és doncs que el discurs dels nostres polítics, empresaris i banquers en aquest cas no funciona? Com és que ara no serveix a la multinacional que la gent s'abaixi els pantalons, treballi més hores per menys diners? Vull dir que se'n va a un país on els costos de producció son molts mes grans, a més França no és un dels principals consumidors de motocicletes, la climatologia i el tarannà francès no acompanyen perquè sigui un camp abonat com a l'altra banda dels Pirineus, aquí.
Una altra cosa es el silenci o conformisme amb que han actuat els polítics espanyols i catalans. En aquest moments governa el mateix partit, Convergència i Unió, que va donar la benvinguda Yamaha l'any 1991. En aquells moments tot era una festa, ara tot és silenci, el menys preu dels qui governen la Generalitat ha estat total, ni mitja paraula per defensar els llocs de treball de 417 obrers catalans, és una vergonya, un acte prepotent dels convergents, el conseller de treball Mena s'ha comportat com si fos una gallina en un corral ple de vaques, vull dir acceptant amb naturalitat que se'n vagi sense més explicacions, només ha dit que és una decisió corporativa. És com quan s'espatlla la tele i diem: Bah, això son ells! És cosa d'ells! Però els diners públics i facilitats fiscals que els vareu donar, això no son ells, això som tots nosaltres. I 417 families a l'atur no és cosa d'ells, és cosa nostra.
Estem arreglats amb aquesta colla de Nacionalistes, estan massa ocupats perseguint i apallissant okupes, o desmantellant codis ètics de la policia, o carregant contra qualsevol que es declari en vaga. M'és igual si es diu Catalunya o Tombuctú, aquí s'esta construint un país per elits i per panxa contents, amb un tuf aristocràtic que fa vòmit.
