Aquests dies els mitjans de comunicació parlen amb profusió de la retirada de les últimes tropes de combat nord-americanes de l'Irak, ens recorden que encara restaran 50.000 soldats estacionats en el país del Tigris i l' Éufrates, bressol de la cultura humana; segons diuen, resten allà per fer labors de suport i control. Els Estats Units ja s'han gastat a Irak més de 204.000 milions de dòlars, quantitat a la que podríem sumar altres partides com els 45.000 milions que tramita el congrés per assumir futures operacions o despeses. En aquests moments la guerra de l'Irak es pot haver convertit en la despesa militar més gran feta pels nord-americans des de la segona guerra mundial.
Tot per deixar un país, Irak, a les catacumbes de la misèria, la corrupció i la violència. Un estat en descomposició i una societat víctima de cruentes guerres religioses i sectàries. Serà molt difícil quantificar el nombre de ciutadans morts o la destrucció d'infraestructures, doncs potser és immensament incalculable. Pensem que hauriem de sumar totes les víctimes de destruccions de la primera guerra, la del Golf, la del Bush pare. A més de les conseqüències del bloqueig decretat contra Irak, que portà la fam i l'escassetat de tota mena d'assortiments sanitaris per guarir la població de ferides o malalties. Irak és un país en guerra des de fa 30 anys, s'ha de fer memòria també, per qui no ho recordi, del sagnant conflicte bèlic, amb reminiscències de la primera guerra mundial europea, que va tenir amb Irán. Quan la zona de Chat el Arab, és va convertir en uns aiguamolls de sang i de cadàvers.
A banda dels 50.000 soldats que restaran a Irak, ningú parla de l'enorme quantitat de mercenaris, avui en aquest mon falç i hipòcrita, en diuen seguretat privada. Es calcula que a principis del 2008 hi havia 190.000 d'aquests anomenats també eufemísticament: contractistes. De la mà d'empreses com la tristament coneguda BLACKWATER, aquests soldats privats han gaudit des del principi de la llicència per matar, sense haver de donar explicacions a cap superior ni institució. Sumada a la llibertat que han tingut de passar-se per un lloc les lleis de respecte als drets humans. No és estrany veient les conseqüències dels seus actes saber d'on han sortit molts d'aquests individus, des del para-militarisme i el militarisme de qualsevol país Llatinoamericà, fins molts dels Rambos que circulen pels nostres països occidentals. És difícil poder resumir l'origen de tots aquests guàrdies privats, perquè entre antics soldats de qualsevol país que visqui una situació precària, o persones necessitades de diner ràpid, segur que trobaríem gent de tots els paisos del món. Fins i tot escortes del País Basc que davant el relaxament del perill d'atemptats es veuen atrets per aquesta feina, que segurament els reportarà molts més maldecaps que la d'ara. A mitjans del 2008 ja havien mort com a mínim 444 d´aquests "contractistes" a Irak per accions armades enemigues, atemptats, o foc amic. Es calcula que el sou aproximat d'un mercenari contractat per les empreses privades que operen al país àrab va dels 600 als 1000 dòlars al dia. Podria ser que hi hagués gent que segons les seves necessitats treballés per menys, i d'altres per la seva "efectivitat" treballés per més.
Resumint, com totes les guerres, a banda de les bestialitats, assassinats, misèria i quants més apel·latius abjectes voleu afegir, la guerra de l'Irak és, va ser, i serà un gran negoci per alguns, uns diners que surten dels impostos dels ciutadans dels països ocupants, i de les rapinyes de les riqueses que encara resten allà. Una guerra que juntament amb la d' Afganistan ha portat més inseguretat sobre tots els ciutadans del planeta. Tot i això, podem donar les gràcies de no haver nascut a l'Irak, perquè els habitants d'aquell país han viscut, viuen i viuran durant molts anys una tragèdia infinita, si és que no han mort ja o moriran violentament.
