Sempre que el sistema econòmic entra en una crisi i frega el col·lapse, quan les opcions més econòmicament liberals controlen l'estat, o apareixen com alternativa per fer surar el sistema en crisi. Sorgeix en el programa polític com element mobilitzador i cohesionador d'una societat en perill de desintegració, el nacionalisme.
No és contradictori que siguin els partits més conservadors i dretans que aspiren a privatitzar els bens públics, a limitar els drets dels ciutadans i els socors de l'estat envers les classes populars, els que apel·lin i bombardegin la societat, utilitzant els mitjans de comunicació, amb un discurs patriòtic i nacional. Bé, èticament seria contradictori si aquestes formacions tinguessin principis polítics democràtics i de servei a la majoria dels ciutadans. Però, en el seu ideari basat en la submissió de tota la població sota el jou i els interessos d'una minoria que controla el poder econòmic, no hi ha contradicció entre desmuntar l'estat i els bens públics, excloent d'aquest desmantellament l'aparell armat, siguin policies o exèrcit. I d'altra banda propagar entre la població la idea del nacionalisme.
El nacionalisme és un terme relativament modern, tal com l'entenem en l'actualitat, a partir de la revolució francesa de finals del segle XVIII. Parteix de la idea que tots el ciutadans formen una nació en igualtat de drets i deures. La llei és igual per a tots, els aparells de l'estat son al servei de tothom, i el país es construeix amb l'esforç de tots els ciutadans que tenen la llibertat d'escollir als qui els governen o la llibertat d'ésser escollits. En aquest sentit, si ens fixem en aquests principis i d'altres que parteixen o complementen aquests, veiem perquè el nacionalisme apareix davant la població com un element tan engrescador. El problema és quan el nacionalisme és una arma de doble fil, car des d'aquests principis, degudament manipulats, es pot passar a d'altres com el militarisme, l'odi als que son diferents o estrangers, i d'altres fòbies típiques d'una humanitat que encara no ha deixat enrera els seus atavismes tribals. L'odi individual davant el fracàs econòmic i social que poden patir moltes persones, sobretot en períodes de crisi, cap als nou vinguts o persones diferents, fa que el nacionalisme sigui una excel·lent excusa per desencadenar persecucions i actes criminals que utilitzats políticament, degeneren en guerres, matances ètniques, exterminis, deportacions, i un immensa varietat de crueltats de les quals la humanitat n'ha tingut centenars d'exemples al llarg de la seva existència social.
Nou Nacionalisme a Europa.
Sota l'aixoplug del principi de la democràcia, l'Europa dels estats, veritables poders polítics, car la unitat europea sols és real amb l'aspecte econòmic i de servei als grans interessos del capital, comença a veure el ressorgiment polític de la xenofòbia. Partits minoritaris o en vies de prendre el poder fomenten l'odi a les minories i als estrangers. Espanya n'és un exemple molt perillós, doncs des d'un partit majoritari, el Partit Popular, probable vencedor a les properes eleccions, es fomenta l'odi als estrangers, als catalans, als bascos independentistes, a les avortistes, als no catòlics, etc.. I és predica la idea de una falsa nació espanyola que vindria d´un passat amb 500 anys d'història plena de heroismes i grandesa, assumint les matances i colonitzacions com a fets lògics i necessaris per el progrés d'uns pobles ignorants i endarrerits.
La idea important de la dreta espanyola, compartida per bastants sectors de la població i sectors d'altres partits (PSOE), és que al mateix temps que es desmunten sectors públics al servei de la comunitat, seguint les ordres econòmiques d'una Europa dominada pels ultra liberals. Mitjançant l'esport, l'atac als pobles i persones dissidents, i als estrangers, s'integra a la població dins un “nou” nacionalisme espanyol atàvic, i visceral que condueixi als ciutadans cap a la ignorància, l'anti raó, el conservadurisme radical, el servilisme i l'assimilació dels pobles sense estat fins a convertir-los en un episodi testimonial.
El Nacionalisme a Llatinoamèrica.
Amb la coincidència de la commemoració de fets històrics importants com els processos d'alliberament, de independència, i del trencament definitiu dels lligams de submissió a Espanya. Amb la commemoració de la creació de les noves repúbliques basades en principis polítics de igualtat que mai s'ha arribat acomplir. Alguns governs de l'Amèrica Llatina tornen apel·lar al nacionalisme basant-se en un militarisme heroic, prolongació fàl·lica d'un masclisme intransigent que vol continuar oprimint als pobles originaris, impedir els canvis socials envers la igualtat de tots els éssers humans i distreure el malestar de la majoria de la població davant les males condicions econòmiques, l'increment de la corrupció, i el poder de les màfies, així com el desmantellament de molts serveis públics. No cal posar exemples de països que pateixen aquest retorn a principis patriòtics, fàcilment imposats donats els paràmetres educatius que afronten les persones des de la seva infantesa un cop s'integren a les escoles, i que son el veritable punt de cohesió en països formats per la diversitat ètnica, nacional i religiosa. Països fets de la suma d'una important, constant i massiva corrent migratòria, sumada a la població originaria en la majoria dels casos marginada i menystinguda.
Tot i així, també podem trobar exemples de països que han optat per fer riquesa de la seva diversitat, un exemple n'és Brasil, que tot i els seus problemes atàvics de subdesenvolupament, caciquisme i criminalitat. Avança en un sentit integrador positiu, trencant amb els dominis que varen exercir determinades classes, races o nacionalitats exportades d' Europa.
