A la societat de la imatge i l'aparença lligada al consum que fa anys que vivim, i que sembla que ara viu un daltabaix en tancar-se l'aixeta dels crèdits, en planejar sobre la majoria de la població l'atur, la falta de diners líquids i l'ombra de l'embargament de bens. Van anar proliferant els rics "low cost", per batejar-los d'alguna manera. Aquells que es movien en un riquesa fictícia, la que permetia el seu endeutament als bancs. El parc mòbil es renovava inconscientment sense que els vehicles fossin encara inútils, únicament per consum, moda o cansament del cotxe vell. La gent s'entrampava amb vivendes a pagar durant tota la vida i part de la seva mort. Les deixalleries s'omplien de productes de consum útils, però que la majoria creia "passats de moda" o massa vists; es substituïen per altres coses acabades d'adquirir a les botigues.
Els periodistes, els polítics, els banquers, els venedors, la publicitat ens deia que calia comprar i comprar, perquè aquest era l'èxit de la societat capitalista. Alguns, i crec que m'hi puc comptar entre ells, vam escapar d'aquesta roda depredadora, fins i tot potser varem caure a la marginalitat.
Sempre ho dic: Entre marginació i exili, prefereixo l'exili. Viure en un país de Quixots, "Hidalgos consumistes" sempre se'm fa insuportable. Els que vulguin estar a la ultima que ho estiguin, però hi ha llocs meravellosos on no es necessita gairebé res per sentir-se viu, gaudint de la natura, o de la companyia de persones que no tenen mes horitzó que del dia a dia.
La majoria de la població odia al gitanos perquè viuen al marge de la llei oficial, amb poques possessions, no encadenats als imposts, recollint les coses que la gent llença, o aprofitant les almoines de la societat, però gairebé tots son fora d'aquesta roda de consum que ens esclafa a nosaltres, i son fora per voluntat pròpia, cosa que els fa més lliures.
Alguns s'escandalitzaran amb que jo els diré ara: Me'n alegro d' aquesta crisi. I no soc l'únic, és que us penseu que la Terra, la natura pot suportar per sempre la vostra manera depredadora i accelerada de viure. Els irresponsables sou vosaltres que si teniu fills els deixareu món col·lapsat i potser de manera irreversible condemnat a l'extinció.
Menys mal, que hi ha crisi, un fet aliè a la vostra irresponsabilitat, per sort una força major mira per redreçar tota aquest orgia de destrucció i consum.
Molts es creuen rics, rics en deutes, en comptes de seguir clavant les banyes com un bou enfurismat contra les tanques que no cedeixen, perquè no proveu de viure amb més humilitat, sense necessitar tant i valorant més els sentits, els sentiments dels altres. I finalment perquè no apreneu respectar als que no volen viure com vosaltres. No son idiotes, no son uns mantes, no son uns aprofitats, senzillament ens conformem amb poca cosa material, però amb un sentit de conèixer, aprendre i compartir infinit. Crec que la única alternativa honesta que resta en el mon d'avui és ser pobre. Cal explicar-ho; pobres en el sentit participatiu a l'economia de consum, rics en el sentit dels coneixements i el desig de compartir-los de manera altruista. S'equivoquen els que volen transformar l'estat i des d'ell la societat, els contra-poders de l'opinió, la creació de rols i desitjos, l'educació de masses que controlen els poders econòmics impedeix transformar la societat. És una partida perduda.
