Aquesta frase: No hi ha res més destructiu que la impunitat; la va pronunciar ahir dimecres 4 d'agost de 2010 Maite Pagazaurtundua germana de Joseba Pagazaurtundua, víctima d'ETA l'any 2003. Tots els mitjans de comunicació s'han apressat a reflectir aquesta opinió, la qual des del meu punt de vista és del tot encertada.
Ara bé, aquests mateixos mitjans de comunicació, aquests jutges i polítics que sens dubte fan tot el possible per defensar les víctimes d'ETA, i condemnar els responsables de les morts a penes de presó el màxim de punitives possible dins la legislació actual, no tenen la mateixa actitud davant les centenars de milers de víctimes de l'extermini franquista ( feixista ).
Plantejar el judici contra polítics, militars o funcionaris dels cossos de seguretat, responsables d'assassinats durant la dictadura, és segons aquests mateixos polítics, jutges, intel·lectuals i periodistes que aplaudeixen, i difonen frases contra la impunitat, voler la revenja.
Fa poc, a una conferència a Mèxic sobre la transició espanyola, l'escriptor Javier Cercas, autor de la tan difosa novel.la "Los Soldados de Salamina", portada també al cinema. Tractava de desequilibrats als qui des de les associacions de familiars de víctimes del franquisme demanen la fi de la impunitat sobre el crims de la dictadura, i el judici contra els responsables dels crims i genocidis contra els ciutadans espanyols des de juliol de 1936 fins a desembre de 1978.
I és que Cercas, a part d'un oportunista, la qualitat literària del qual cal posar en dubte, és va apuntar a la política d'equiparar als alçats contra el govern democràtic de la segona república amb els qui van defensar aquella legalitat democràtica i van ser derrotats.
Els falsos progressistes, en aquest cas Cercas, intentant posar al lector en la pell d'un pseudo-intel·lectual falangista, Sanchez Mazas, jugen molt bé el rol de condemnar la violència i apostar per la pau, encara que sigui al pau dels cementiris.
Potser amb excepció de Catalunya, i alguns llocs més dins l'estat, les condemnes al feixisme espanyol han estat moltes vegades amb la boca petita o demanant mil excuses. Recordo la vergonyosa actitud del director Emilio Martínez Lázaro, en un programa sobre cinema espanyol a la televisió estatal, debatent sobre la seva pel.lícula Trece Rosas, que narra l'execució de 13 noies de la JSU a mans dels soldats de la dictadura l'agost de 1939, on el citat director feia els mil equilibris per intentar excusar-se de defensar les víctimes marxistes del franquisme. A part que cal afegir que la pel·licula en si endolceix el tracte que rebien els centenars de milers de presoners dels franquistes. En aquells moments del debat, les referències a Stalin o al dogmatisme comunista sobraven , car només feien que intentar equiparar els militars colpistes amb els defensors de la república democràtica.
I és així com sempre es vol enfocar els drames de l'extermini espanyol generat pel feixisme i l'esglèsia, no en va li van dir "cruzada" ,com fets individualitzats, quan en realitat l'abast dels crims va ser una fet massiu i planificat per generalitzar el terror i arrencar d'arrel tot intent modernitzador, democràtic i progressista dins l' estat espanyol.
Que saben alguns d'impunitat, si en volen saber que ho preguntin als sobrevivents i les families de les víctimes dels colpistes espanyols.
