Tot just ahir es va aprovar una llei, potser la primera en tot l'estat espanyol, que per iniciativa popular es va debatre al parlament de Catalunya, i va tirar endavant. El mecanisme ILP, és la oportunitat que tenen el ciutadans mitjançant la recollida de signatures, d'intentar que els polítics que teoricament els representen, aprovin lleis que sorgeixen directament del cos social.
Les postures dels partit majoritaris a Espanya, PSOE i PP ha estat la mateixa, fer pinya i votar contra una iniciativa popular. Tot i que els socialistes, en teoria van deixar llibertat de vot als seus diputats, en la pràctica tenien la consigna de votar contra la prohibició de les "Corridas de Toros".
Tant PSOE, com PP, són partits anti-democràtics: primer a nivell intern, i segon com suposats representats de l'opinió pública, toleren molt malament els actes d'iniciativa ciutadana que deixi fora les seves estructures burocràtiques, creades com estrats paral·lels a l'estat.
Si el PSOE és un partit sense ideologia des de fa anys, el PP és un partit noucentista que intenta sempre excitar els nivells més primitius i cavernaris dels espanyols. La política d'aquest darrer partit, en els darrers anys ha estat sempre tirar gasolina sobre el foc, per estendre l'incendi, amb l'únic objectiu de prendre el poder o controlar a la societat perquè no avanci cap a la modernitat.
Ara es farà polèmica d'un tema que no preocupa massa a la majoria dels ciutadans; el cert és que els "toros" se sustenten de les subvencions oficials, i pels turistes que venen amb la idea preconcebuda de que Espanya son: Sol, Toros i Flamenco. La majoria dels ciutadans de l'estat espanyol fa temps que ha donat l'espatlla a aquesta tradició primitiva. El Partit Popular, i sectors importants del PSOE, segueixen aquell dogma que va nàixer amb el rei-dictador, anti-liberal, Fernando VII. Que va crear la imatge reaccionaria lligada a grans trets a l' església, la fiesta nacional (toros), el flamenc, i d'altres elements que perseguien un ressorgiment de tradicions retrògrades per enfrontar als aires democràtics, i igualitaris que bufaven des d'Europa després de les Revolució Francesa.
Un cop més els sectors reaccionaris de l'estat espanyol faran el possible per barrar el pas a iniciatives que parteixin de la població en un intent de fomentar una democràcia real. Aquest tipus d'iniciatives podrien acabar configurant un estat espanyol que avances cap a la Confederació, o fins i tot, que acabés perdent l'autoritat sobre les nacions emmanillades dins la seva estructura monàrquica-constitucional.
El Rei-dictador del segle XX, Francisco Franco, va configurar un estat basat en els principis del reaccionarisme anti-liberal de Fernando VII. Amb això, un cop més va aconseguir derrotar els aires democratitzadors, i igualitaris dels anys 30; va assimilar una bandera, i una única nació unitària centralista, que amb els anys es va convertir en un anacronisme; permès pels interessos d' Estats Units, Anglaterra, i d'altres estats en la estratègia de lluita contra l'esquerra, i el comunisme.
La desaparició del dictador va comportar la reestructuració nacional espanyola partint de la base de l'estructura vertical construïda pel tirà. Si inicialment, amb la força que encara tenien a les estructures de l'estat, de la societat, i de la economia, els elements afins a la dictadura. La societat va impulsar un relaxament general dels mecanismes de la opressió. Avui, els sectors reaccionaris s'adonen que no sols estan perdent la societat, sinó també l´estat. I l'única manera que tenen de reunir energies retrogrades i unificadores, és mitjançat l'agitació constant dels símbols del reaccionarisme. Si triomfa el reaccionarisme ens podem alegrar perquè Espanya va cap a la desintegració nacional, si el reaccionarisme fracassa també podem alegrar-nos perquè Espanya va cap a la desintegració social. Em de donar les gràcies de tenir uns sectors tant beligerantment primitius i retrògrads, un mecanisme explosiu inherent a la realitat Espanyola.
