Dissortadament hom ha de suportar certs personatges, siguin homes o dones que pertanyen al món del radicalisme polític d'esquerra, que es creuen a prop de la puresa de la raó. Com si fòssin deixebles directes del filòsof grec Plató. Amb una condició de petits burgesos, heretada o recent adquirida pretenen alliçonar-nos per col·locar-nos com trofeus dins les seves estanteries de vanitat.
M'agradaria centrar-me especialment en els que s'anomenen defensors de la igualtat de gènere, que han parit en el seu cervell una suposada política d'igualtat que els mes agosarats intenten portar a la pràctica, creant un mon d'auto-repressions i repressions que arriben fins obligar tothom a mossegar-se la llengua davant expressions o paraules que segons ells s'han arrencar d'arrel perquè formen part del nou sinònim de satànic: el sexisme. La seva revolució radical és posar fi a l'anomenat patriarcat, segons ells causant de tots el mals haguts i per haver dins la societat humana des que l'ésser humà convertir-se en tal després de baixar dels arbres.
Per a mi totes aquestes divagacions només amaguen la falta d'un discurs i una acció realment compromesos amb la igualtat, no sols entre homes i dones, sinó també entre classes socials. Aquests individus adopten aquesta nova religió davant l'esgotament de les teories marxistes radicals, lligades a l'esquerra autoritària, que van tenir els seus experiments més nefasts a l'Albània d'Enver Hoxa, la Cambotja de Pol Pot, i abans amb la recerca violenta de la puresa emanada de la Revolució Cultural de Mao Tse Tung.
Sempre en els sectors burgesos de l'esquerra i l'ultra esquerra apareixen aquesta classe d'elements emborratxats de teoria, que es converteixen en policies de la seva fe, amb el desig de convertir el món en una immensa aula ballada per una fil ferrada de pues, on ells son els actors principals sobre una tarima, i dicten el comportaments correctes que ha de tenir de tothom.
El que més greu sap és la desconnexió de la realitat a la que viuen, mirant el mon des dels seu cenacles elitistes. Perquè realment, fins ara en el mon de la paraula i en la relació entre homes i dones no s'havia arribat a tals punts de degradació. N'hi ha prou per sortir al carrer, escoltar la gent en general i especialment els joves, de quina manera insultant i masclista es refereixen al sexe i a les dones. Sense cap delicadesa s'utilitzen paraules com:" puta "com a sinònim de dona, o "me la follé" per fer referència a les relacions sexuals. Aquestes expressions mai s'havien sentit tan fort amb aquests termes menyspreables, degradants, i mal educats com arreu s'escolten avui dia. I el pitjor es que les dones, especialment les jovenetes, utilitzen les mateixes frases degradants i auto-degradants. Un llenguatge dur que fins avui en tota la història humana, era difícil de sentir.
Si això es avançar, si creuen que amb campanyes i repressions ens en sortirem, van equivocats.
Certament el millor que podrien fer els senyors i senyores elitistes que pretenen donar-nos classes de moral, llenguatge i comportament, és imitar aquells antic capellans d'esquerres, els anomenats "curas rojos" i baixar al carrer a conviure amb totes aquestes classes socials que el seu feminisme burgés ha deixat en rera i que s'estan convertint en bosses de la reacció més furibunda.
