Qui se'n va?

Aquests dies els mitjans de comunicació parlen amb profusió de la retirada de les últimes tropes de combat nord-americanes de l'Irak, ens recorden que encara restaran 50.000 soldats estacionats en el país del Tigris i l' Éufrates, bressol de la cultura humana; segons diuen, resten allà per fer labors de suport i control. Els Estats Units ja s'han gastat a Irak més de 204.000 milions de dòlars, quantitat a la que podríem sumar altres partides com els 45.000 milions que tramita el congrés per assumir futures operacions o despeses. En aquests moments la guerra de l'Irak es pot haver convertit en la despesa militar més gran feta pels nord-americans des de la segona guerra mundial.

Tot per deixar un país, Irak, a les catacumbes de la misèria, la corrupció i la violència. Un estat en descomposició i una societat víctima de cruentes guerres religioses i sectàries. Serà molt difícil quantificar el nombre de ciutadans morts o la destrucció d'infraestructures, doncs potser és immensament incalculable. Pensem que hauriem de sumar totes les víctimes de destruccions de la primera guerra, la del Golf, la del Bush pare. A més de les conseqüències del bloqueig decretat contra Irak, que portà la fam i l'escassetat de tota mena d'assortiments sanitaris per guarir la població de ferides o malalties. Irak és un país en guerra des de fa 30 anys, s'ha de fer memòria també, per qui no ho recordi, del sagnant conflicte bèlic, amb reminiscències de la primera guerra mundial europea, que va tenir amb Irán. Quan la zona de Chat el Arab, és va convertir en uns aiguamolls de sang i de cadàvers.

A banda dels 50.000 soldats que restaran a Irak, ningú parla de l'enorme quantitat de mercenaris, avui en aquest mon falç i hipòcrita, en diuen seguretat privada. Es calcula que a principis del 2008 hi havia 190.000 d'aquests anomenats també eufemísticament: contractistes. De la mà d'empreses com la tristament coneguda BLACKWATER, aquests soldats privats han gaudit des del principi de la llicència per matar, sense haver de donar explicacions a cap superior ni institució. Sumada a la llibertat que han tingut de passar-se per un lloc les lleis de respecte als drets humans. No és estrany veient les conseqüències dels seus actes saber d'on han sortit molts d'aquests individus, des del para-militarisme i el militarisme de qualsevol país Llatinoamericà, fins molts dels Rambos que circulen pels nostres països occidentals. És difícil poder resumir l'origen de tots aquests guàrdies privats, perquè entre antics soldats de qualsevol país que visqui una situació precària, o persones necessitades de diner ràpid, segur que trobaríem gent de tots els paisos del món. Fins i tot escortes del País Basc que davant el relaxament del perill d'atemptats es veuen atrets per aquesta feina, que segurament els reportarà molts més maldecaps que la d'ara. A mitjans del 2008 ja havien mort com a mínim 444 d´aquests "contractistes" a Irak per accions armades enemigues, atemptats, o foc amic. Es calcula que el sou aproximat d'un mercenari contractat per les empreses privades que operen al país àrab va dels 600 als 1000 dòlars al dia. Podria ser que hi hagués gent que segons les seves necessitats treballés per menys, i d'altres per la seva "efectivitat" treballés per més.

Resumint, com totes les guerres, a banda de les bestialitats, assassinats, misèria i quants més apel·latius abjectes voleu afegir, la guerra de l'Irak és, va ser, i serà un gran negoci per alguns, uns diners que surten dels impostos dels ciutadans dels països ocupants, i de les rapinyes de les riqueses que encara resten allà. Una guerra que juntament amb la d' Afganistan ha portat més inseguretat sobre tots els ciutadans del planeta. Tot i això, podem donar les gràcies de no haver nascut a l'Irak, perquè els habitants d'aquell país han viscut, viuen i viuran durant molts anys una tragèdia infinita, si és que no han mort ja o moriran violentament.

Independentisme català: tants caps tants barrets.

Un cop més el patí del col·legi esta esvalotat, aquesta vegada entre el processos electorals sense validesa legal, i les respostes del país a les constants punyalades, repetides a la història, que arriben des d'Espanya i l'Estat Central. Alguns ja es freguen les mans, es creuen posseïdors de la clau màgica, la formula secreta que obrirà les portes de la independència. De nou, amb l'albirament d'unes noves eleccions, el galliner vol organitzar-se i els galls canten a totes hores, competint a veure qui l'encerta i dona pas a l'albada d´un nou dia.

Es repetix la història de l'independentisme, ja no parlem del d'abans de la guerra, que exceptuant la brillantor d'en Francesc Macià que va saber agrupar sota el seu carisme i amb l'agosarada acció armada de Prats de Molló, un independentisme que trencava les barreres de les cèl·lules hepàtiques o èbries d'una minoria, o que anava més enllà de les tertúlies intel·lectualistes. Interpretacions de la història se'n poden fer moltes, vestint un misticisme nacional que ve des dels albors de la pàtria. Això és com l'horòscop, que miris quin miris sempre et sembla que encerta amb el teu dia.

L'independentisme intra-franquista i post-franquista, va seguir un camí aparellat a l'extrema esquerra, fins i tot el que no s'identificà com a marxista. De fet, haver d'organitzar-se en la clandestinitat comporta un sentit radical i endogàmic, favorable a l'adveniment d' avantguardes il·luminades i predicadors polítics amb port de predicadors religiosos.

L'independentisme català mai és va organitzar al costat de les masses de treballadors, treballant amb els veïnats de les ciutats, treballant amb els nous ciutadans emigrats. Mai va fer com el capellans, aquells “curas rojos”, que baixaven a les barriades a compartir el sofriment de les classes populars. Independentisme era una afirmació de radicalitat, de ser més català que els altres, de posar-se per sobre dels altres dient: veus aquell estel ? cap allà és cap on anem. Una mica com els marxistes que tenien clar que el capitalisme acabaria per donar pas a la revolució, al socialisme i al comunisme.

Realment el poble català no és mereix aquests independentistes, i al mateix temps fins que el país no arrenqui l'independentisme de les mans d'aquest il·luminats i comenci crear-lo i a fer-lo seu, aquest continuaran sent una cosa de tants caps tants barrets.

Potser assistirem de nou a baralles entre moviments com les que van protagonitzar l'MDT Fontanella i l'MDT Casp ( noms dels carrers de les seves seus) hereus dels PSAN ( provisional) i l'altre PSAN que van acabar a garrotades per un espai a una diada del 11 de setembre. Assistirem a processos inacabables com el de Vinaròs, que ningú sap quan va començar, ni on es va quedar, o si encara continua. Certament hi ha un element nou, ara sembla que l'independentisme comença a saltar les balles del corral de l'extrema esquerra i comença vestir un llenguatge més convenient amb la realitat actual del país, deixant de banda aquell llenguatge vuitcentista radical que parla de revolucions, camins al socialisme, etc.. Que personalment no dic que aquests camins no siguin el meus, però que mai es faran amb el crit més rabiós o la paraula més pura, donada la realitat del país. Un país que és ple de revolucionaris d'entre setmana i en període no estiuejant. Alguns treballadors, aturats, o esclaus d'infernals hipoteques es deuen preguntar, com “vulgo” que son, com es que aquests que viuen tant bé ens volen fer la revolució a tots.

Alguns potser es prendran tot això que dic, no com una crítica que s'ha d'acceptar com a dret de qualsevol a poder estar equivocat, sinó com una ofensa o una burla intolerable, errors d'ells, senyal que encara no han estat vacunats contra el sectarisme, o encara son presos d´un sentit polític religiós.

Que em de fer? Intentar transformar una societat sense tenir el control de cap fulminant ni detonador? Plegar-nos a processos electorals per assolir uns seients a parlaments que un cop assolits es mostraran traïdors amb l'aparició de pactes i martingales? Quedar-nos a casa menjant patates fregides de bossa amb una Moritz a la mà mentre mirem cada diumenge els partits del Barça com a síndrome adormidora de la nostra opulència?

Potser el millor ara serà deixar pas als mediàtics que potser ens portaran una “independència reality show” que és la única que sembla possible en una societat com la que vivim d'imatges, fets impactants, superficialitat, i sobretot, consumisme popular.

Goebbels controla la democràcia.

Qui és Goebbels? N'heu sentit a parlar alguna vegada?

Goebbels va ser el cap de propaganda del partit Nazi, un dels precursors de la presa de poder i del control de la societat alemanya durant el hitlerisme, es pot dir que el Nazisme no s'enten sense Goebbels. Amb aquest sinistre personatge es va generalitzar el control de la societat través de la propaganda i dels mitjans de comunicació. És famós l'anomenat decàleg de Goebbels, que son exactament 11 punts els quals encara avui dia s'apliquen i estan plenament vigents. Evidentment no hi ha cap servei secret d'informació i intoxicació, cap mitjà de comunicació, cap responsable polític que reconegui públicament que el control de les masses, o l'anomenada opinió pública, que s'està exercint avui es basa en els principis del nazisme. Fins i tot, és molt probable que molts periodistes, funcionaris o responsables polítics, desconeguin que existeix aquests decàleg que ells conscientment o inconscientment, seguint les directrius marcades pels seus caps, duen a terme. Ja se sap, si vols que una empresa sigui segura i plena d'èxits, envoltat d'imbècils, ignorants, i sobretot, obedients.

En aquest sentit cal dir que Goebbels va ser un innovador, precursor de l'adoctrinament, i dels mitjans de comunicació moderns. No en va, em de recordar les seves idees van ajudar aconseguir que una democràcia cada vegada més escorada cap a l'esquerra, acabés convertint-se en una fèrria i sagnant dictadura, gràcies a la implicació de la majoria dels ciutadans. Cal destacar que Hitler no va pujar per un cop d'estat o una guerra civil, sinó com a resultat d'uns pactes i una acció electoral.

Raó de més per pensar que aquests fets no son una cosa remota i llunyana, sinó que son plenament vigents i actuals. Per tant, el que anomenem democràcies occidentals poden esdevenir fàcilment estats autoritaris radicalment repressius, més tenint en compte el control de les masses al que estem sotmesos, i aquest bombardeig sota el decàleg Goebbels.

No crec que a les facultats de periodisme s'estudiin els principis del cap de propaganda Nazi, com un cos identificat, seria massa fàcil i massa revelador pels estudiants. Hauran d'esperar uns anys, els que se'n adonin, de quins son els principis que apliquen a la informació.

Estic segur que alguns pensaran que tot això que expresso es producte d'un individu víctima d'una actitud massa radical i maquiavèl.lica, fins i tot conspiranoica. Potser és cert que les coses no s'apliquen amb una pressió rígida i conscient, però si de la mà d' una actitud relaxada que és la que conforma la filosofia de les societats actuals; a diferencia dels anys 30 o 40, la relativa comoditat i riquesa de la que gaudim, dilueix les posicions i en aparença les suavitza, no pas en certes parts del mon, on amb els ravals comencen els abocadors, la pudor i la crueltat.

Sorprèn veure cada cop més sovint, com grups que podríem anomenar conservadors radicals, responsables de repressions i assassinats passats, inverteixen el seu paper de botxins, per acusar les víctimes dels seus propis assassinats, convertint-se aparentment en víctimes. Utilitzant figures que ells van combatre, despullades d'ideologia patògena, les inverteixen en un sentit profitós per aquests elements retrògrads. Aquests és un del principis de Goebbels, però la veritat és que tots son igualment importants en l'actualitat, només cal donar un cop d'ull a decàleg perquè a qualsevol càndid se li obrin els ulls i vegi el paral·lelisme amb la realitat que vivim.

1. Principi de simplificació i de l'enemic únic. Adoptar una única idea, un únic símbol; Individualitzar l'adversari en un únic enemic.
2. Principi del mètode de contagi. Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu; Els adversaris han de constituir-se en suma individualitzada.
3. Principi de la transposició. Carregar sobre l'adversari els propis errors o defectes, responent l'atac amb l'atac. "Si no pots negar les males notícies, inventa altres que les distreguin".
4. Principi de l'exageració i desfiguració. Convertir qualsevol anècdota, per petita que sigui, en amenaça greu.
5. Principi de la vulgarització. "Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell com a mínim intel ligent dels individus a qui va dirigida. Com més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l'esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa, a més, tenen gran facilitat per oblidar ".
6. Principi d'orquestració. "La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d'idees i repetir-les incansablement, presentades una i altra vegada des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes ". D'aquí ve també la famosa frase: "Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en veritat".
7. Principi de renovació. Cal emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l'adversari respongui el públic estigui ja interessat en una altra cosa. Les respostes de l'adversari mai han de poder contrarestar el nivell creixent d'acusacions.
8. Principi de la versemblança. Construir arguments a partir de fonts diverses, a través dels anomenats globus sondes o d'informacions fragmentàries.
9. Principi de la silenciació. callar sobre les qüestions sobre les quals no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen l'adversari, també contraprogramant amb l'ajuda de mitjans de comunicació afins.
10. Principi de la transfusió. Per regla general la propaganda opera sempre a partir d'un substrat preexistent, ja sigui una mitologia nacional o un complex d'odis i prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.
11. Principi de la unanimitat. Arribar a convèncer a molta gent que es pensa "com tothom", creant impressió d'unanimitat.

No hi ha res més destructiu que la impunitat.

Aquesta frase: No hi ha res més destructiu que la impunitat; la va pronunciar ahir dimecres 4 d'agost de 2010 Maite Pagazaurtundua germana de Joseba Pagazaurtundua, víctima d'ETA l'any 2003. Tots els mitjans de comunicació s'han apressat a reflectir aquesta opinió, la qual des del meu punt de vista és del tot encertada.

Ara bé, aquests mateixos mitjans de comunicació, aquests jutges i polítics que sens dubte fan tot el possible per defensar les víctimes d'ETA, i condemnar els responsables de les morts a penes de presó el màxim de punitives possible dins la legislació actual, no tenen la mateixa actitud davant les centenars de milers de víctimes de l'extermini franquista ( feixista ).

Plantejar el judici contra polítics, militars o funcionaris dels cossos de seguretat, responsables d'assassinats durant la dictadura, és segons aquests mateixos polítics, jutges, intel·lectuals i periodistes que aplaudeixen, i difonen frases contra la impunitat, voler la revenja.

Fa poc, a una conferència a Mèxic sobre la transició espanyola, l'escriptor Javier Cercas, autor de la tan difosa novel.la "Los Soldados de Salamina", portada també al cinema. Tractava de desequilibrats als qui des de les associacions de familiars de víctimes del franquisme demanen la fi de la impunitat sobre el crims de la dictadura, i el judici contra els responsables dels crims i genocidis contra els ciutadans espanyols des de juliol de 1936 fins a desembre de 1978.

I és que Cercas, a part d'un oportunista, la qualitat literària del qual cal posar en dubte, és va apuntar a la política d'equiparar als alçats contra el govern democràtic de la segona república amb els qui van defensar aquella legalitat democràtica i van ser derrotats.

Els falsos progressistes, en aquest cas Cercas, intentant posar al lector en la pell d'un pseudo-intel·lectual falangista, Sanchez Mazas, jugen molt bé el rol de condemnar la violència i apostar per la pau, encara que sigui al pau dels cementiris.

Potser amb excepció de Catalunya, i alguns llocs més dins l'estat, les condemnes al feixisme espanyol han estat moltes vegades amb la boca petita o demanant mil excuses. Recordo la vergonyosa actitud del director Emilio Martínez Lázaro, en un programa sobre cinema espanyol a la televisió estatal, debatent sobre la seva pel.lícula Trece Rosas, que narra l'execució de 13 noies de la JSU a mans dels soldats de la dictadura l'agost de 1939, on el citat director feia els mil equilibris per intentar excusar-se de defensar les víctimes marxistes del franquisme. A part que cal afegir que la pel·licula en si endolceix el tracte que rebien els centenars de milers de presoners dels franquistes. En aquells moments del debat, les referències a Stalin o al dogmatisme comunista sobraven , car només feien que intentar equiparar els militars colpistes amb els defensors de la república democràtica.

I és així com sempre es vol enfocar els drames de l'extermini espanyol generat pel feixisme i l'esglèsia, no en va li van dir "cruzada" ,com fets individualitzats, quan en realitat l'abast dels crims va ser una fet massiu i planificat per generalitzar el terror i arrencar d'arrel tot intent modernitzador, democràtic i progressista dins l' estat espanyol.

Que saben alguns d'impunitat, si en volen saber que ho preguntin als sobrevivents i les families de les víctimes dels colpistes espanyols.

Què preocupa als espanyols?

Tot just ahir es va aprovar una llei, potser la primera en tot l'estat espanyol, que per iniciativa popular es va debatre al parlament de Catalunya, i va tirar endavant. El mecanisme ILP, és la oportunitat que tenen el ciutadans mitjançant la recollida de signatures, d'intentar que els polítics que teoricament els representen, aprovin lleis que sorgeixen directament del cos social.

Les postures dels partit majoritaris a Espanya, PSOE i PP ha estat la mateixa, fer pinya i votar contra una iniciativa popular. Tot i que els socialistes, en teoria van deixar llibertat de vot als seus diputats, en la pràctica tenien la consigna de votar contra la prohibició de les "Corridas de Toros".

Tant PSOE, com PP, són partits anti-democràtics: primer a nivell intern, i segon com suposats representats de l'opinió pública, toleren molt malament els actes d'iniciativa ciutadana que deixi fora les seves estructures burocràtiques, creades com estrats paral·lels a l'estat.

Si el PSOE és un partit sense ideologia des de fa anys, el PP és un partit noucentista que intenta sempre excitar els nivells més primitius i cavernaris dels espanyols. La política d'aquest darrer partit, en els darrers anys ha estat sempre tirar gasolina sobre el foc, per estendre l'incendi, amb l'únic objectiu de prendre el poder o controlar a la societat perquè no avanci cap a la modernitat.

Ara es farà polèmica d'un tema que no preocupa massa a la majoria dels ciutadans; el cert és que els "toros" se sustenten de les subvencions oficials, i pels turistes que venen amb la idea preconcebuda de que Espanya son: Sol, Toros i Flamenco. La majoria dels ciutadans de l'estat espanyol fa temps que ha donat l'espatlla a aquesta tradició primitiva. El Partit Popular, i sectors importants del PSOE, segueixen aquell dogma que va nàixer amb el rei-dictador, anti-liberal, Fernando VII. Que va crear la imatge reaccionaria lligada a grans trets a l' església, la fiesta nacional (toros), el flamenc, i d'altres elements que perseguien un ressorgiment de tradicions retrògrades per enfrontar als aires democràtics, i igualitaris que bufaven des d'Europa després de les Revolució Francesa.

Un cop més els sectors reaccionaris de l'estat espanyol faran el possible per barrar el pas a iniciatives que parteixin de la població en un intent de fomentar una democràcia real. Aquest tipus d'iniciatives podrien acabar configurant un estat espanyol que avances cap a la Confederació, o fins i tot, que acabés perdent l'autoritat sobre les nacions emmanillades dins la seva estructura monàrquica-constitucional.

El Rei-dictador del segle XX, Francisco Franco, va configurar un estat basat en els principis del reaccionarisme anti-liberal de Fernando VII. Amb això, un cop més va aconseguir derrotar els aires democratitzadors, i igualitaris dels anys 30; va assimilar una bandera, i una única nació unitària centralista, que amb els anys es va convertir en un anacronisme; permès pels interessos d' Estats Units, Anglaterra, i d'altres estats en la estratègia de lluita contra l'esquerra, i el comunisme.

La desaparició del dictador va comportar la reestructuració nacional espanyola partint de la base de l'estructura vertical construïda pel tirà. Si inicialment, amb la força que encara tenien a les estructures de l'estat, de la societat, i de la economia, els elements afins a la dictadura. La societat va impulsar un relaxament general dels mecanismes de la opressió. Avui, els sectors reaccionaris s'adonen que no sols estan perdent la societat, sinó també l´estat. I l'única manera que tenen de reunir energies retrogrades i unificadores, és mitjançat l'agitació constant dels símbols del reaccionarisme. Si triomfa el reaccionarisme ens podem alegrar perquè Espanya va cap a la desintegració nacional, si el reaccionarisme fracassa també podem alegrar-nos perquè Espanya va cap a la desintegració social. Em de donar les gràcies de tenir uns sectors tant beligerantment primitius i retrògrads, un mecanisme explosiu inherent a la realitat Espanyola.

La Por.

Poc s'ha escrit sobre el que ha representat i representa la por a la història de la humanitat. Des dels primers temps, amb els éssers humans ja convertits en una espècie amb capacitat de pensar i raonar, la por apareix com una presa de consciència de la pròpia existència davant els fenomens desconeguts de la naturalesa, i les amenaces contra la vida que de maneres diferents posaven en perill l'existència dels nostres avantpassats.

Aviat, un cop consolidades les societats, amb la creació de les ciutats, les estructures de treball i funcionariat, i el poder. Determinats sectors dominants o amb aspiracions de dominar a la resta, van adonar-se de la capacitat de control que podien exercir sobre la societat mitjançant la manipulació del sentit de la por en els individus. Les religions van ser un instrument esplèndid per generar, canalitzar i controlar la por dins les pròpies societats. D'aquesta manera s'aconseguia sotmetre a la població més enllà de les amenaces armades, facilitant a les classes opressores una eina per poder perpetuar el seu estat de domini davant de la submissió de la majoria esclava i productora.

A l'època moderna, els mecanismes de la por s'han perfeccionat i sofisticat, amb l'ajut dels mitjans de comunicació i propagació, amb l'imponent avanç de la capacitat de violència i assassinat, que s' han posat en pràctica en les terribles guerres del segle XX. I la pràctica mil vegades experimentada pels grups secrets, des de la CIA i altres agències, o elements i organitzacions d'origen divers i ocult. El terrorisme s'ha convertit en un dels elements més importants de control de la població, i quan no la propaganda generalitzada i augmentada sobre els efectes de la delinqüència sobre les societats humanes. Generen un estat de por sobre la població que és altament tòxic i manipulant.

Mentre els que creen aquests estats de terror, viuen tancats darrera muralles, fil ferrades i vigilàncies de tota mena. Desplaçant-se en secret o aïllats de tota relació amb l'entorn, sempre pendents de l'amenaça, creant una relació fictícia i teatral amb els seus governats. La població en general ha de patir les campanyes de terrorització temporal que els qui controlen la por viuen permanentment.

Les estructures de les nostres societats tendeixen cada cop més a deixar com a petjada permanent en la ment humana, aquesta por patològica que porta importants sectors de la població a viure en estats prolongats o indefinits de desequilibri psicològic.

Quan més complexa vol ser la relació dels individus amb l'entorn, més crític acaba sent el seu estat de control de les pors interiors i exteriors. Quan més enllà es vol anar amb el model de vida estandaritzat pels mitjans, més creix la inseguretat de les persones i més esclaves son de la por.

Negoci dels bancs.

Durant molt de temps se'ns ha estat ocultant la procedència de gran part dels capitals que ha finançat el boom immobiliari espanyol d'aquests darrers anys. Boom que ha disparat el creixement de l'economia i el consum, fenomen que alguns van anomenar : "Milagro Español". Definició poc afortunada o mal intencionada, però que des del punt de vista del brutal augment del consum podria semblar això, un miracle.

És impossible, almenys amb economies com la de l' Estat Espanyol, separar aquest creixement del crèdit. I si mirem el comportament de la població, en general, veurem que tothom s'ha posat en mans dels bancs, que oferiren amb facilitat tot tipus de productes per poder comprar des de vivendes ( el deute més important dels ciutadans d'aquest país ), fins a vehicles, vacances i mil coses més. Els bancs es van convertir en aparença en el mag que treu del seu barret de copa tot tipus de productes als quals la població en general no podia accedir amb els seus estalvis o sous. Un miracle que hipotecava la població i les seves vides futures anys enllà. Una manera de collar la gent en el conservadurisme, el conformisme, lluny de vides imaginatives o aventureres.

Els bancs han estat els grans impulsors de la construcció de milions de vivendes, el control sobre les constructores o immobiliàries ha estat sempre patent.

Tornant al principi de l'article, si era evident que els bancs controlaven i impulsaven aquest boom econòmic, no era tant evident d'on venien els capitals per finançar aquest creixement.

Aquí entrem en un breu explicació de com funciona l'economia, almenys als països capitalistes. Hi ha països que pel seu tipus d'economia, generen molta caixa. Què vol dir això? Vol dir que exporten molt més del que compren. Aquests països solen acumular molts capitals en forma de divises.

Posem un exemple que es va donar ja fa uns anys, els anomenats "petrodòlars" dels països productors de cru. Una immensa quantitat de capital es va acumular en els bancs, principalment nord-americans, no importa si tenien les seus en paradisos fiscals. Els bancs, evidentment, havien de pagar a la llarga un rendiment a aquest capital, i a més guanyar diners, doncs els bancs son un negoci com un altre, i quan més guanyin millor. La solució va ser prestar aquests diners a bancs d'altres països principalment aquells anomenats en vies de desenvolupament.

Llatinoamèrica va rebre una gran part d'aquests préstecs, estem parlant dels anys 70. El crèdit en aquells països es va generalitzar, tant a nivell d'estats i empreses, com de ciutadans. El problema va venir als anys 80 quan el deute extern era tant gran que els estats, tot i que la majoria estaven governats per dictadures obedients als grans centres de comandament del capital, no podien fer front als pagaments. La crisis i la misèria van estendre les seves ales sobre la gran majoria de la població, el organismes internacionals, més nord-americans que internacionals, com el FMI (Fons Monetari Internacional ), Banc Mundial, etc.. van imposar polítiques draconianes d'ajustament. Alguns països van entrar en fallida.

Tornem a l' Estat Espanyol, que té a veure tot allò que va passar fa més de vint anys a Amèrica amb la nostra economia? Doncs que ens trobem amb un problema similar, els grans excedents, sobretot de la banca alemanya, han servit per disparar el crèdit, la construcció i el consum nostre. Els bancs espanyols deuen un munt de capital als bancs alemanys, i nosaltres devem un munt de capital als bancs espanyols. Ens trobem en una situació de colapse de l'economia, i els organismes internacionals ja han començat a donar ordres per imposar mesures d' ajustament que afectaren a tota la població. Fins on arribarà la crisis? Quant temps trigarem en sortir-ne si es que ens en sortim? Quina profunditat tindran els ajust que ens imposaran ? Arribarem a una situació tant crítica com la de Llatinoamèrica als anys 80? Son coses que cal preguntar-se, i que en els propers mesos es mostraran amb tota la seva cruesa. Dissortadament no sembla que des del poder polític i la ciutadania s'estiguin plantejant alternatives més enllà de la de cordar-se el cinturó.