Llibertat sectorial i poder transversal.

Un dels grans triomfs de l'anomenada societat democràtica actual, un dels factors que la converteix en estable sense necessitat d'usar un poder coercitiu com el que utilitza un règim dictatorial feixista o burocràtic socialista, és haver disseminat la llibertat mentre manté el poder real com absolut per sobre d'aquesta parcel·lació de la llibertat.

La llibertat és sectorial mentre el poder manté la transversalitat, d'aquesta manera el poder pot controlar fàcilment la població sense deixar cap opció perquè la llibertat  surti de la seva parcel·lació, i posi en perill el poder. Aquesta llibertat parcel·lada o sectorial s'ha sabut estendre amb intel·ligència fins arribar a pràcticament tots els sectors socials i tots els àmbits de la vida. Cal dir que per construir societats tant perfectes en el control de la població, un control invisible i sense sensació de ser-hi present, cal un nivell de desenvolupament important, doncs aquest control invisible esdevé autocontrol en molts casos. La població sap els marges i els límits fins on es pot arribar, però son en el seu subconscient.

Parlem sovint d'una societat infantilitzada perquè la ideologia del consum condueix a la infantilització, aquesta infantilizació te molt a veure amb la parcel·lació dels desitjos i la llibertat, més correcte parlar de llibertats a partir d'ara.

És cert que tothom qui usa una d'aquestes llibertats pensa en un horitzó transcendental, és a dir que vol convertir la seva llibertat parcial, i sectorial, en una cosa transversal que vagi més enllà de si mateix i afecti els altres. Però la decisió de que una llibertat sigui global no és de l'individu que planteja una llibertat que és individual, la decisió és una decisió comercial controlada pel poder real. En la nostra societat tot es mesura en capital, per tant tot es converteix en un valor d'intercanvi econòmic. Es tanta la influència d'aquesta filosofia, per citar-la d'alguna manera, podria dir-se ideologia o pensament també, que sovint salta l'aspecte de valor aliè a la persona i és converteix en valor de comportament individual. Idees que venen del passat es veuen sotmeses a aquesta transformació, les relacions humanes es ressenten i s'adapten al comportament del mercat.

El poder té l'art, totalment pervertit pel mercat del valor, un art que perd el sentit de comunicació personal i esdevé proposta de convertir-se en producte mercantil. Si citem l'art citem també la cultura que engloba un camp més ampli, però que pateix també la transformació que dicten les relacions socials. Resta la cultura folklòrica com a element tradicional, com un fet anecdòtic que no te cap influència sobre la societat real. La cultura transmet la ideologia del mercat i del  consum, des del cinema fins la música, les normes que dicta el mercat son d'una gran rigidesa, però aquesta  entra suaument perquè forma part d'una visió de la societat i de la vida que fa anys que es bombardeja  des de tots el fronts. Per tant és impossible adonar-se de la rigidesa del discurs, fins al punt que aquest es presenta com un exercici de llibertat i no d'imposició com realment és.

El mitjans de comunicació, el discurs polític, la ideologia del triomf de la llibertat son, entre d'altres, la consagració de la mentida, son eines fonamentals d'aquest poder transversal en mans d'un poder econòmic sobre el que no cal seguir profunditzant, doncs en aquesta època apareix com a molt evident i sense dissimul.

S'exerceix aquesta llibertat sectorial, i el poder la incentiva, com una acció d'infants, com la llibertat que jo ara tinc d'escriure això en un mitjà que sacralitza aquesta llibertat parcel·lada: internet. Es subscriu en general el poder d'internet per transformar les societats, s'esbomba i publicita, però la realitat camina en sentit invers i internet és una altra llibertat parcel·lada, una tomba més de la llibertat real i global. La prova dels límits d'internet és el control continu que exerceix el poder per conduir els desitjos i  la informació de les masses dins aquest mitjà. Tot i així, el gran problema d'internet sempre és el mateix, passar de la virtualitat a la realitat, el carrer és un lloc de transit massa dur pel desenvolupament de les idees, les idees virtuals son com llavors que cauen sovint en un camp erm, o ple de pedres.

El sistema que ens educa cada dia continuarà deixant-nos exercir les llibertats sectorials mentre no siguin perilloses, i quan siguin perilloses les convertirà en un objecte de compra i venda, per tant inútil per la transformació social.

Si almenys fóssim conscients d'aquesta realitat ja seria un gran pas per anar endavant, però sembla que l'hedonisme no ens deixi veure que hi ha més enllà del miratge.

Per què serveixen els partits polítics?

No sabem exactament quan van nàixer els partits polítics, però podem imaginar-nos que la seva aparició va en paral·lel al desenvolupament dels estats i la seva burocràcia, o a la possibilitat dels diferents sectors socials i grups econòmics per influir en el poder. Fins i tot, potser van ser una eina útil per catapultar certes persones i les seves ambicions cap el poder.

Tenim proves que durant l'antiga Grècia i durant l'imperi Romà van existir partits o faccions que lluitaven per influir o dominar aquests antics estats. A Catalunya tenim el record de la Busca i la Biga, dos partits o faccions que durant l'edat mitjana  van estar greument enfrontades, doncs representaven interessos de sectors econòmics que pugnaven per imposar la seva política davant el Rei. Hi ha molts altres exemples arreu d'Europa, des d'Anglaterra als Països Baixos. Per tant podem cloure que els partits polítics han estat presents en les diferents etapes de la història de la societat humana.

Però no és fins la revolució burgesa, i concretament amb la Revolució Francesa quan apareix el concepte de ciutadà i de nació, que no comencen a sorgir partits tal com els que coneixem avui. Partits que teòricament  volen representar als interessos de la ciutadania, i que aspiren a canviar o millorar des del poder la situació de la població. Amb la Revolució Francesa apareix el concepte de dreta i esquerra, segons s'asseien a la cambra, i també apareixen les teories de fer canviar o evolucionar la societat, sempre amb la idea teòrica de fer-ho en benefici de tots els ciutadans. Aquest concepte de ciutadà amb el temps es va anar perfeccionant, fins als anys 20 i 30 que inclou dins aquesta categoria les dones, fins aleshores marginades d'aquest concepte o del dret a votar, que també va nàixer amb la Revolució Francesa.

El segle XIX és una autèntica explosió d'idees i teories que comporten el desenvolupament d'instruments per portar-les endavant. Això és, partits, sindicats, grups armats, etc.. El marxisme representa la consolidació dels partits que impulsen propostes de revolucions socials o canvis polítics radicals. En paral·lel també es desenvolupen les idees anarquistes que s'enfronten a l'autoritarisme de l'estat i dels partits, i que proposen obertament la dissolució d'ambdues estructures.

Però una vegada vist el passat centrem-nos en el present i preguntem-nos per quin paper juguen en les societats actuals els partits polítics.

D'entrada el funcionament dels partits polítics te molt poc de transparent o democràtic en l'actualitat, si és que alguna vegada ha tingut alguna d'aquestes qualitats. No és tan fàcil com afiliar-se a un partit i tenir les mateixes oportunitats que qualsevol altre militant per accedir al cim de l'organització. Primer ens hauriem de preguntar quina classe de gent s'afilia a un partit polític o agrupació política, i que busquen en aquesta acció política.

La teoria romàntica diu que l'ésser humà preocupat pel desenvolupament de la societat, o les injustícies que es comenten contra ell i els seus conciutadans, amb el desig de construir un mon millor, la seva inquietud el porta a militar a un partit. Això que converteix al militant en una mena d'individu sensible, i d'un prestigi o una qualitat superior, moltes vegades té més a veure amb la religió que no  pas amb la política.

Amb la consolidació dels anomenats estats democràtics, quan la dinàmica i la estabilitat social condueix en la pràctica totalitat, a l'abandó de les idees de construir una societat diferent per part dels partits polítics majoritaris, veiem que els partits s'han convertit en un annex, o braç de l'estat, una eina paral·lela al desenvolupament burocràtic. Una eina que utilitzen multitud d'individus per escalar socialment, per arribar al cim de les institucions o passar directament d'elles als consells d'administració o sectors influents econòmics o socials. A banda, en general fora dels sectors dirigents, els partits polítics s'han convertit en estructures socials on els individus s'associen per tirar endavant o per aconseguir beneficis de l'administració. Això converteix els partits polítics en grups de persones associades que reben privilegis, siguin econòmics; o sigui viure de la política. O siguin beneficis personals o psicològics; això seria viure per la política.

Aquí em arribat a un greuge comparatiu que converteix automàticament als partits en un mecanisme injust, i poc democràtic. El problema és que sempre una minoria que actua políticament acaba decidint per una majoria que és manté al marge, sigui per auto-marginació o per marginació induïda.

Cap on hem d'avançar? Cap a la superació dels partits polítics, i la substitució per agrupacions de ciutadans més transparents, on els qui accedeixin a les eleccions hagin estat previament escollits per poder presentar-se, d'una manera més democràtica que no pas la que presenten els partits i agrupacions, que només funcionen en base a unes claus internes, de grups o families que posen els seus peons en una llista electoral.

Potser l'aparició de les noves tecnologies afavoreix la creació de noves estructures més democràtiques, que superin el falç assemblearisme, o les estructures centralitzades i burocràtiques dels partits actuals.

La guerra ja ha començat.

És una frase tòpica que se sent sovint entre els sectors més conscienciats de la nostra societat, allò que diu: el capitalisme necessita una gran guerra per sortir de la crisi econòmica. És un raonament simple, però encertat. De fet qualsevol sistema econòmic humà es reactiva quan un estat, tribu o clan venç al contrari, i el sotmet fent que es converteixi en esclau dels vencedors. Poden haver-hi casos que no son així és clar, però hauriem d'estudiar-ne els motius particulars que han fet que aquesta regla no s'acompleixi.

D'altra banda, em de tenir en compte que un país, o un estat, fins i tot qualsevol família o persona, deu la seva independència al control de la seva economia. Sembla que sovint s'oblida que sense sobirania econòmica un estat o país, ni és lliure, ni es independent.

A Europa hem tingut infinites guerres, tantes que és impossible recordar-les o enumerar-les, doncs es perden en el principi dels temps, però dins la nostra època moderna, hi ha dues guerres que ha estat massives i devastadores, que han arribat a involucrar a tot el planeta. Em refereixo a les dues guerres mundials, que com el seu nom indica van estar d'un abast total, implicant les economies i poblacions dels cinc continents. És curiós que encara els europeus vagin pel món donant lliçons de civilitat a tothom, quan al llarg dels últims 500 anys, com a mínim, han demostrat tot el contrari, predicant idees racionals a base de crims i massacres, amb l'únic objectiu d'apoderar-se de les riqueses dels països conquerits o sotmesos econòmicament.

Les últimes guerres mundials ha pivotat al voltant de l'enfrontament d'Alemanya contra les altres potències europees. El nacionalisme alemany, molt influït per una filosofia i una religió que ho ha posat tot en la realització i l'avanç econòmic, ha creat un sentit d'infal·libilitat i superioritat que només pot tenir un nom: Racisme. Principis que també trobem en altres pobles "escollits" com els jueus per exemple, o molts d'altres, però que en el cas alemany venen amplificats pel potencial econòmic i el desenvolupament social.

L'objectiu de les guerres mundials era expandir-se econòmicament,  fer front o derrotar a les altres potències industrials. Alemanya atrapada al centre d'Europa, víctima d'una greu crisi econòmica, per evitar els conflictes socials interiors, i derrotar els perills revolucionaris, només veia una camí; l'expansió més enllà de les seves fronteres europees, car havia arribat tard, o  havia esta marginada de l'expansió colonial. Però en el fons, hi havia un acord tàcit internacional entre els principals interessos capitalistes per conduir al món a la destrucció envers un renaixement econòmic posterior. Tot rodava muntanya aball, si no haguessin existit els problemes d'Alemanya els haurien d'haver inventant, com se s'acostuma a dir quan una cosa encaixa perfectament.

El fenòmen de la Segona Guerra Mundial encara dona per estudiar-lo, no sols pel fet que encaixi també en aquest esquema de crisi econòmica, i expansió militar i política. Sinó que te un rera fons ideològic i filosòfic molt profund. El Hitlerisme, una barreja de capitalisme social, racisme radical, tecnificació industrial, militarisme religiós, etc., és un fenomen molt lligat a la història de la societat alemanya. Molt d'acord amb allò que abans esmentava de sentiment nacional, religió luterana, superioritat, etc..La història sempre dona la raó al present, per comprendre una realitat actual s'ha de bussejar en el passat.

El règim Nazi va establir un sèrie de premisses per superar la crisi econòmica, i per donar als "Alemanys de Primera" un benestar que fes impossible revoltes i revolucions, com les que havien viscut les últimes dècades abans. La base era militaritzar la societat, declarar part de la població com aliena, expandir el país més enllà de les fronteres, convertir en esclaus d'Alemanya gran part de les poblacions ocupades. Tot en base un sistema piramidal estructurat de manera religiosa, al cap d'amunt del qual Hitler era un déu terrenal, el pare de tots els alemanys, el guardià espiritual.
Ja sabem com va acabar tot, després de la devastació mundial,i la bestialitat humana, alguns van creure que era hora de posar les bases per construir un nova Europa on no es tornessin cometre els mateixos errors.

Una de les bases de la construcció europea, i del naixement del mercat comú, era aquest, superar les divisions i compactar Europa davant el perill soviètic. La Europa unida va començar amb el carbó i l'acer, amb el Benelux, Alemanya, França. Amb el temps els intercanvis es van anar ampliant a d'altres àrees econòmiques, sumant més països, com Itàlia, Anglaterra, Dinamarca, etc.. Pels països mediterranis, menys  desenvolupats econòmicament, la CEE és va convertir en el somni del paradís. Grècia, Portugal, Espanya, superant les seves dictadures, van aconseguir entrar en aquesta unitat d'intercanvi econòmic que venia acompanyada, a banda del paradís material, de la suposada seguretat democràtica que conjurés per sempre cops militars i dictadures.

Amb la derrota dels sistema soviètic, la Comunitat Europea va entrar en una fase expansiva, com una golafreria imparable de menjar nous pastissos i caramels. Alemanya feia temps que s'havia convertit en el motor econòmic, fins i tot s'havia permès el luxe de comprar, més per honor nacional que altra cosa, l'antiga Alemanya Democràtica ( que poc tenia de democràtica ), el tros de pastís endarrerit que havia estat sotmès i repartit a la Unió Soviètica l'any 1945.

La crisi econòmica del capitalisme dels anys setanta s'havia superat amb un nou invent, l'extensió del crèdit, prestar diners a persones i països per continuar mantenint engreixada la màquina del consum. I tant engreixada que les societats van caure en un frenesí depredador i consumista imparable que va transformar les mentalitats, derrotant les ideologies, les tradicions, les religions, les comunitats, etc.. Pot ser que aquest invent del crèdit sigui el qui realment va derrotar el sistema soviètic, més que no altra cosa.

Països com Portugal, Grècia i Espanya van viure una expansió mai vista, els diners plovien des d'Europa en forma de fons de cohesió i crèdits bancaris, l'endeutament és va convertir en una forma de viure, i també en la corrupció i en la construcció d infraestructures i d'obres inútils. Moltes eren útils, doncs hi havia molt a fer després de tants anys d'endarreriment econòmic.

Però al final el truc del crèdit, i l'expansió financera va arribar a un corraló sense sortida, el peix es mossegava la cua. Els prestamistes que havien especulat sobre els crèdits, fomentant necessitats on no n'hi havien, o revenent deutes amb promeses d'un paradís terrenal de la multiplicació dels pans i els peixos, van trobar-se amb l'impossibilitat de creixement infinit, i sobretot, l'impossibilitat del pagament dels deutes inflats. El sistema mundial colapsava, el consum exponencial era impossible, l'economia retrocedia. El negoci de la Xina, de duros a quatre pessetes, per no dir, d'un pesseta a duros, havia generat la des-industrialització, l'augment de l'atur, la caiguda dels salaris. Molt països occidentals s'havien convertit no tant sols clients de la Xina, sinó també que la Xina era el principal prestamista de fons i capitals dels deutes nacionals.

Alemanya i els seus bancs com a principals directors de la política expansiva europea després de l'invent de l'Euro, un invent pervers com s'esta veient; ja es va veure quan amb el seu naixement va disparar els preus, castigant principalment els salaris, i les classes populars i mitjanes. En el fons Euro i Marc alemany s'han convertit en sinònims. La majoria dels països perifèrics d'Europa van perdre la seva sobirania i la capacitat d'enfrontar amb polítiques pròpies les crisis econòmiques.

I davant la crisi, la més interessada en salvar l'Euro és Alemanya, i no sols això, sinó que s'ha descobert la realitat, si Hitler envaia els països amb la maquinaria militar per sotmetre les seves poblacions i encadenar les seves economies al servei d'Alemanya. Merkel, el Banc Central Europeu, el Bundesbank, els industrials alemanys imposen el càstig mitjançant polítiques econòmiques també criminals, sobretot per les classes mitjanes i baixes. Ara el camp d'extermini és diu atur, l'ocupació militar és diu rescat, Hitler és diu Euro, el nazisme ara es diu consum, i podriem trobar una muntanya de sinònims. Però en els fons tot es resumeix amb una realitat, Alemanya vol capejar la seva crisi a costa dels països subsidiaris, és el mateix que van fer durant la Segona Guerra Mundial,  la guerra ja ha començat.

Europa invertida..

Recordo una conversa a Mèxic amb un amic que havia residit molts anys als Estats Units, sobre les diferències estre aquest país i Europa. La seva conclusió era que a nivell de llibertats tant públiques com personals, Estats Units estava molt millor, per contra quant a drets socials, ajuts públics o equilibri econòmic, Europa anava amb molta més avantatge que els Estats Units.
No parlaré dels Estats Units, doncs ignoro la situació, segurament malgrat les lleis restrictives i de control que s'han anat aplicant els darrers anys amb l'excusa del terrorisme, la llibertat encara és "sagrada" per l'individu.. Em centraré a reflexionar sobre Europa i el procés en el que ens estan portant.. Quan dic Europa invertida, em refereixo que en general crec que el sistema Europeu esta prenent com a referent el contrari del que hauria de prendre. I faré una comparació amb els dos models socials que em tingut aquest darrer segle al món. La Nord-Amèrica capitalista i el sistema socialista de l'Unió Soviètica, dos models que van estar contraposats i antagònicament enfrontats durant mig segle.
Tots sabem que Estats Units ha estat i és una societat amb una enorme desigualtat econòmica, on és fàcil caure en la pobresa i la marginació, i on els mecanismes d'equilibri o protecció socials públics son inexistents. Ni sanitat pública, ni assegurança d'atur pública, ni educació pública,  tots aquests serveis que per nosaltres els europeus han estat bàsics durant als darrers anys. Els intents d'aplicar aquest model a Nord-Amèrica sempre han fracassat, o ha tingut com a resultat uns serveis massa limitats. Per contra tal com destacava al principi de l'article, les llibertats individuals sempre han estat intocables, ni tan sols ha existit un sistema d'identificació i control personal de l'estat durant molts anys, doncs es considerava una intromissió en la vida privada de les persones per part del poders públics, que mai havien estat pensats per imposar-se sobre les llibertats dels individus.

La Unió Soviètica, almenys amb la teoria era el model contrari, l'estat oferia tots els serveis a les persones, però en canvi tothom estava sota el seu control, i les llibertats individuals eren pràcticament inexistents, tothom estava subordinat al poder del partit comunista o de l'estat burocràtic. El col·lectiu anul·lava la individualitat, i les persones estaven sotmeses als capricis i decisions dels qui des de dalt de l'estructura jeràrquica decidien la vida de milions d'éssers humans o el destí del país.

Tot plegat vull arribar a definir el que esta passant aquests darrers anys a Europa, des de que s'ha produït l'expansió de la unitat de molts països en una sola moneda i un sol mercat. Europa esta copiant el pitjor d'aquests dos models que abans citava, d'una banda en comptes de copiar l'exemple de les llibertats individuals i de circulació de les persones que té o ha tingut Estats Units, esta copiant un model de control que s'apropa cada vegada més als model soviètic, no tant exagerat de moment, però hi ha passos preocupants en aquest sentit. Les jerarquies polítiques europees utilitzen el discurs de la democràcia per llançar els seus aparells de control sobre els dissidents o els qui no volen acceptar certes imposicions, aquests aparells de control son des de la premsa, passant pel control punitiu econòmic sobre persones o col·lectius, fins a l'ús de les forces públiques i privades de repressió. Tanmateix cada vegada més, Europa copia el model de campi qui pugui a nivell econòmic que impera als Estats Units, desmuntant les xarxes de protecció socials i equilibri o compensació entre les diferents classes socials.
Estats Units sempre ha tingut, per ser un país jove, lliure d'un passat religiós dogmàtic medieval o lliure d'altres condicionaments burocràtics lligats als entorns locals i les costums, i per ser format per immigrants. Ha tingut un facilitat per que els individus poguessis ascendir en l'escala social molt més fàcilment que Europa. Això era la il·lusió de la seva societat, el triomfs, el reconeixement, i la riquesa que teòricament qualsevol podia assolir dins de la societat de la llibertat d'oportunitats. Tot això deixava a l'estacada milers de persones que en el fracàs social quedaven totalment desemparades o desprotegides.

Això és el que esta copiant la nova Europa, el control social i la política de la dictatorial i repressiva Unió Soviètica, i la cruesa econòmica, la dictatorial llei de la selva econòmica dels Estats Units. En comptes de copiar la protecció social de la Unió Soviètica i les llibertats individuals i col·lectives dels Estats Units. Per això estem anant, quant a drets i llibertats, cap una Europa invertida.

Qui son realment aquests?

El galliner "progressista" esta esvalotat, tot ve perquè com diuen els diaris: IU dona el govern d'Extremadura al PP. Ja d'entrada aquesta és una afirmació falsa, però que els mitjans no canviaran,  hauriem de recordar que entre la professió periodística d'Espanya o de Catalunya, hi ha un predomini de la corrent socialista. És molt lògic, els periodistes formen part de la classe mitjana que engloba la majoria, per no dir tots, els professionals des de metges, professors, periodistes, advocats etc..etc.. Aquests grups socials passen per ser progressistes, no esta gaire ben vist ser conservador en aquestes professions, no queda bé, és retrògrad, antic, fins i tot perjudicial pel desenvolupament "just i amable" de la professió.. Entre els periodistes catalans i el polítics socialistes hi ha una bona sintonia i col·laboració, i em sembla que això és així a tot l'estat. Uns i altres depenen d'aquesta bona relació per aconseguir una bona carrera professional.

En això, per qui ho dubti encara, s'hauria de donar compte que tots aquests "progressistes", si bé és possible que no vulguin que les classes populars caiguin al forat de la completa marginació, tampoc mai posaran en riscs la seva carrera o professió per defensar-les contraposant els interessos dels de baix als de les classes dominants. Saben que seria un suïcidi professional, fins i tot de classe, doncs hauriem de definir aquesta classe social com a classe burocràtica. La classe burocràtica és una classe poc estudiada que ve com a mínim de l'època de l'Imperi Romà.. Potser si burxéssim una mica ja trobaríem aquesta classe social, apareguda gràcies a l'acumulació d'excedents, fonamentalment de l'agricultura, en societats com la Persa o la Egípcia, o potser abans i tot, pensant en les societats orientals.

En tot cas la burocràcia sempre s'associa alguna altra classe social per participar en el poder, fins i tot s'ha arribat associar a les classes baixes convertint-se en poder absolut, l'exemple; els països anomenats socialistes, dictadures de partits comunistes que manegaven aquells estats piramidals al seu gust.

Però més que parlar de la burocràcia i dels socialistes espanyols, o dels professionals de classe mitjana, m'agradaria parlar d'un partit que des de fa anys fa un trist paper com a sots-secretari dels socialistes. Em refereixo als antics comunistes que han anat evolucionant des de l'estalinisme, al eurocomunisme, després a verds i alternatius. Iniciativa per Catalunya és l'exemple més clar, que ja d'entrada definiria com a radical-progressites. I quan parlo de radical no ho dic en el terme revolucionari, si no amb la línia dels partits radicals europeus o llatinoamericans.

Què és aquest partit o aquest sector social que ha evolucionat des del comunisme pro-soviètic a el verdisme alternatiu post maig del 68?. Doncs senzillament son gent que també forma part d'un aparell que no te massa sentit d'existència si no va com a complement del partit socialista, sense estar a l'escalfor de les institucions públiques o els sindicats subvencionats per l'estat, no son res. És normal que en el cas de Catalunya, el seu líder Joan Herrera, critiqui que els comunistes d'Extremadura no hagin regalat el poder al socialisme enquistat i corrupte d'aquella regió.. Què farem ara si no ens acostem al calor de les institucions com els polls o la sarna viuen al calor del cos humà? Serem uns buròcrates fracassats de segona fila, funcionaris dels de baix que només tenen poder per estampar segells als documents oficials. Aquesta gent es dedica a fer bo el discurs que el PSOE, o el PSC son partits d'esquerres. Encara que aquests partits es converteixin en braços executors de les polítiques més anti-socials decretades pel poder financer Europeu, els ex-comunistes pensen així: "em d'apuntalar aquestes polítiques perquè ens donen de viure i ens converteixen en algú amb poder, encara que sigui encarragadets de segona fila". 
Aquesta es la lògica de la majoria de la gent Iniciativa o Nova Esquerra a Espanya, o com vulguin dir-se.

En el fons ells ja fa temps es van resignar a ser un partit frontissa, i mentre ells pugin menjar del tiglado no importa massa no sortir de la marginalitat política.

Però tornem per a on hem començat, sense que en cap moment ningú pensi que m'enquadro en les polítiques d'Izquierda Unida de Extremadura. No és veritat que aquest partit hagi donat el govern al Partido Popular, senzillament s'abstindran, cosa que no vol dir donar suport a aquest partit.. Mil vegades el PSOE i el PP pastelegen els seus acords i negocis, i ningú alça la veu per dir la veritat, que el PSOE té d'esquerres el que un conductor anglès. No cal que em diguin que passa a l'administració d'Extremadura amb dècades de poder del PSOE, allò deu ser un camp de putrefacció i corrupteles per afavorir als acòlits del partit i per comprar fidelitats, res diferent del que fan els altres partits en molts llocs. Però els socialistes tenen un art especial per fer reviure el caciquisme burocràtic-institucional.

Ara us deixo a tots amb l'espectacle mediàtic dels buròcrates de la ploma i l'opinió.

La repressió esta servida.

Aquest vespre mentre sopava tenia Catalunya Ràdio sintonitzada, no tant per sentir res en concret sinó per escoltar algunes veus en el silenci que m'envolta. Aquesta hora emetien un programa esportiu que dirigeix Pere Escobar, tot era el mateix rotllo de sempre, si el Barça compra a Cesc per tants milions, o si ven a Thiago, o voltes i voltes sobre temes sempre semblants i un bla, bla, bla dels periodistes esportius que col·laboren al programa. Fins que en un moment donat han connectat amb Nova York amb el periodista Antoni Bassas, que també col·labora en aquest programa com a antic periodista esportiu que era, i culé de pro. I vet aquí que el programa ha donat un gir i ha passat a parlar de política.. Des del primer moment Bassas ha dit que avui era un dia depriment per ell pel que havia vist al Parlament, ha criticat els qui han encerclat als polítics catalans impedint la seva arribada a les sessions parlamentàries, ha criticat la violència concreta d'alguns "indignats", i la violència general de tots aquests en segrestar la voluntat popular que representen uns polítics elegits a les urnes. Ha dit moltes coses més victimitzant els polítics, entre els quals hi ha els qui ell ha votat. També ha fet esment a l'ampli ressò internacional que ha tingut l'encerclament del Parlament de Catalunya, fins i tot als Estat Units.  Entre tant, Pere Escobar anava recolzant la opinió de Bassas, i accentuant les afirmacions, ressaltant la violència que fan servir "els indignats" i gairebé al final ha fet una afirmació que més resulta una sentència: Que tot té els seus riscos, i que els qui participen a aquestes protestes s'exposen a patir-ne les conseqüències.

Que volia dir amb això? Doncs que si es manifesten contra el poder "democràtic"  és lícit que aquest utilitzi la repressió o la violència per defensar" les llibertats".

Però anem per parts, després de dir que si un programa esportiu pren partit d'aquesta manera, ja em begut oli perquè el poder de manipulació de la opinió esta arribant a nivells alarmants.

Aquest matí he estat al voltant de la Ciutadella i he vist algunes coses que m'han fet pensar i sospitar.. La primera ha estat la impressionant quantitat de policia, principalment Mossos d'Esquadra, fins i tot dels qui fan patrulles pel carrer, Guàrdia Urbana i també les habituals Brigades Mòbils tapats i preparats dins les seves armadures.. Per contra, el nombre de manifestants no era tan gran com es podria suposar, no crec que passes dels 2500, insuficients per controlar tot el perímetre de la Ciutadella. Amb això no vull menys preuar la legitimitat dels manifestants. Crec que des del poder, potser des de sectors policials, s'ha exagerat l'actuació, amb l'excés de policies, l'utilització d'helicòpters i furgonetes policials per traslladar als diputats.

Quin sentit té aquesta estratègia d'interior? El primer és prestigiar a la policia que va quedar ben retratada amb les violentes càrregues de la plaça Catalunya emeses arreu del món. Una altra cosa era presentar al poder polític com a víctima d'uns vàndals anti-democràtics que no representen a ningú, i impedeixen el desenvolupament normal de les institucions,  fins i tot agredeixen i insulten als polítics. A més es tractava de convèncer a la població del desgavell que esta produint una minoria "violenta" al normal desenvolupament de la societat democràtica i laboriosa.
 Quines seran les conseqüències futures de tot plegat, gràcies a la col·laboració estratègica entre polítics, policies i periodistes? La via lliure a la repressió sense contemplacions aplaudida per amplis sectors de la societat, que a més aplaudiran el seu propi arakiri amb unes retallades socials que s'imposaran sense pietat.

Quina esperança hi ha? Doncs que les conseqüències del pacte de l'euro, i l'ordre europea pautada pels poders especulatius i financers de desmuntar totes les conquestes socials i de posar els serveis públics en mans dels depredadors privats, a la llarga significa una pressió tant excessiva per a la majoria de la societat, que la  bomba que estan provocant, només farà que el dispositiu de temps la faci  esclatar d'una manera molt més contundent.

 El capitalisme es tan irracional, criminal i avar que pot estar creant les condicions del seu propi extermini. 

Adéu a un salva pàtries.

Carod Rovira és dona de baixa d'ERC, jo li desitjo allò de bon vent i barca nova.

Aquest llicenciat a filologia catalana, fill d'un guàrdia civil aragonès que abans havia estat carrabiner de la república, ben curiosa la passió del pare per l'ofici policial. Carod Rovira va militar en el PSAN, diuen, després va passar a Nacionalistes d'Esquerra, i finalment va aterrar a la casa comuna de l'independentisme, ERC; casa comuna i l'únic lloc on es podia fer carrera política. Carod en aquells anys de restauració monàrquica-autonomista va arribar al funcionariat de la Generalitat, fins i tot amb càrrecs de cap de departament, era l'era Pujol, on la barca del catalanisme era ben gran i encara la gent no havia vist que potser ser funcionari de la Generalitat era una solució per la vida.

Va entrar a ERC a l'època Colomista, ja sabeu Àngel Colom, que va ser qui realment va transformar ERC de ser un partit de vells tradicionalistes, republicans i catalanistes, en un partit d'ampla base, recollint el jovent activista provinent de la Crida a la Solidaritat.  Carod va entrar amb altres runes de Nacionalistes d'Esquerra, un partit que mai va anar més enllà del testimoniatge, que consti que alguna vegada els vaig votar. De seguida es va veure l'ambició d'aquest funcionari en presentar-se com a alternativa a Colom per dirigir el partit.
El desmantellament de l'independentisme radical armat, més d'aparador que de pes polític real, va afavorir Carod dins d'ERC i va omplir el partit republicà de destralers, i posa mines. Colom va saltar al buit, agafant un paracaigudes foradat anomenat Partit per la Independència, i abraçat de Pilar Rahola van esclafar-se contra les urnes. Sort que la casa gran de Pujolisme els va obrir la porta, tot plegat el taumaturg Fèlix Millet tenia les butxaques tan plenes que podia sufragar aventures i aventuretes, encara que acabessin con el rosari de l'aurora. Molts podrien dir que més que una ideologia catalanista el que tenen en comú és haver anat a piular al Palau de la Música, i no pas per cantar al cor.

Dins ERC, Carod-Rovira va tenir via lliure per convertir-se en el gran rei dels republicans, i mentre les coses anessin amunt, tothom content, els destralers i els posa mines amb perspectives de tenir bons seients i sous per satisfer les seves vides i projectes.

I quina sort, hi havia un partit, un president de govern, es deien Partit Popular, i es deia Aznar. Hi havia també uns catalanistes que aquesta vegada se'ls havia vist massa el llautó pactant amb el diable al Majéstic. Quina millor situació, una guerra d'Iraq impopular, un franquisme i catolicisme ranci i agressiu fent ombra sobre les espanyes, uns convergents retratats, aquesta vegada ben bé, contant les quaranta monedes d'Aznar per crucifixar Catalunya. I tants sacs tenen plens de monedes d'aquesta i d'altres vegades als magatzems convergents, que semblen el magatzem d'arques perdudes de Ford Coppola.

Però vet aquí que de cop i volta, com aquell que es pobre i de cop un lladre li diu, guarda'm els diners que la policia en busca. Així es va trobar ERC a les eleccions del 2004, amb centenars de milers de vots prestats. Venien del convergent rebotat, del  fastigejat amb l'espanyolisme ultra d'Aznar, o amb les campanyes de persecució dels qui volien la pau e Euskadi. Carod va veure's amb una força, un capital immens que mai havien ni somniat els vellets ERC després de la dictadura.

I aquí van començar les cagades d'en Carod-Rovira i ERC, encegats pel poder, nous panxa contents de la poltrona, es van deixar tractar com prostitutes pels socis socialistes. Zapatero va convertir el votant prestat radicalitzat d'ERC, en una colla de babaus desencisats. La força per començar a vestir una alternativa nacional d'esquerres, fins i tot independentista, van convertir-se en una discussió de seients i departaments.

Feia anys que no s'havia vist una intervenció tant burda en el govern nacional de Catalunya, en Zapatero decidia fer fora Maragall i posar un Montilla que més que un bon candidat era una bomba per dinamitar el tripartit. Tot això permès per un partit que es deia independentista i d'esquerres, ja no diguem republicà. Com aquell vell concursant de la televisió franquista, ERC i Carod van dir: YO SIGO.  I si, la gent va interpretar, jo segueixo aferrat a la poltrona, al cotxe oficial, i als viatges intercontinentals a compte de l'administració.

Per acabar, com no fer menció al nou estatut, un fracàs torpedinat arreu i per tothom, des d'en Zapatero i els amics de les quaranta monedes, fins el Tribunal Constitucional. Tot plegat enmig de l'avorriment de la població que amb una crisi econòmica a les portes no entenia tantes paraules i paraules, tanta tinta i tinta, o tanta despesa i despesa per una carta estatutària que havia quedat quarterada i aturada a un tribunal reial espanyol.

Per això, a mi no em sap greu que en Carod s'en vagi, però que no vulgui atribuir-se el paper de salva pàtries, de jo o el caos. Ell és precisament un del responsables del gran fracàs de l'esquerra nacional, del fracàs de projecte polític independentista, d'haver retornat el poder a la dreta regionalista, responsable de tot el que ens passarà en els propers mesos amb el retorn de la dreta ultra-espanyolista al poder associada als quaranta moneders.  I els qui pensin que ERC tornarà a tenir una oportunitat com la que va tenir els 2003 i 2004, s'estan equivocant, ara poc a poc i amb pas ferm estant sorgint lentament alternatives d'esquerra nacional independentista, que no passen ni passaran per les martingales, ni pels cants de sirena d'en Carod Rovira.