Què pot oferir Espanya? Ni tan sols la reserva espiritual d'occident. Com a molt em tornat a la definició que fa a Luces de Bohemia, Valle Inclán: "Que seria de este corral si encima estuviese nublado". O sigui, que a part de Sol, poca cosa més pot oferir Espanya. Ni tan sols platges, ni paisatges. La voracitat especulativa immobiliària els ha esborrat per pintar una postal de ciment o formigó. Ara la nova llei de costes, no sols assenta aquesta realitat, sinó que intenta tornar a reviure un difunt. La recepta del PP és més especulació.
Però, com aquests darrers anys es vol imposar un discurs de victimisme, o potser és el sempitern discurs de culpar forces obscures, i manipuladores. Recordem que en aquests territoris al sud dels Pirineus es van expulsar tots els que fossin expulsables, al llarg de la història, per fomentar el poder d'unes castes, i de pas robar als foragitats tot el que tinguessin. Musulmans, Moriscos, Jueus, Jesuites, Heretges, Maçons, Republicans, Rojos, etc.. Espanya és el país de les expulsions, i, dissortadament sempre s'han expulsat els més avançats, els qui més tècnica, i progrés aportaven, més coneixement, intel·lectualitat, saviesa..
Tot plegat és típic d'un país que vol ser colònia, que vol tenir uns paràmetres del que avui anomenem subdesenvolupament. Això és: una classe alta, molt minoritària, i molt rica, que posseeix unes quantes empreses, bancs o negocis hegemònics, associada a grans corporacions multinacionals, o que en representa les seves filials. I per altra banda una immensa, i majoritària classe baixa, inculta e illetrada que s'acontenta amb les engrunes que li tiren des de dalt. Que s'acontenta amb el pa i circ, avui dia el pa és pa, però el circ poden ser moltes coses: futbol, festa, tele-escombraries, droga alcohol, prostitució, etc..
Per tant que no ens vulguin colar el discurs que la culpa és dels de fora només. Com un nacionalisme macarrònic. Bé, encara no conec cap nacionalisme que no culpi de tot els de fora: els altres, les altres nacions.. Recordem que tant a Espanya com a Catalunya governen els nacionalistes, per tant és fàcil que ens distreguin sempre amb el discurs de culpabilització exterior. Discurs que utilitzen sempre els mesells per ocultar els seus interessos, i els seus negocis que sempre van en el sentit contrari de la sobirania.
Espanya és un estat de corrupció, ara és més evident perquè la crisis ho posa a la vista de tothom. En el fons la transició el que va fer va ser democratitzar la corrupció. Si abans durant la dictadura la corrupció es va institucionalitzar controlada per les minories que copaven el poder. Amb l'anomenada democràcia, el que es va realment democratitzar és l'accés a la corrupció. A partir d'aleshores, els corruptes es podien escollir a les urnes. Les xarxes de clientelisme es van massificar a mesura que l'administració s'ampliava, molts dels qui accedien als treballs públics ho feien per ser del partit que guanyava o per intercanvi de jocs de poder entre els diferents partits. Això en el pobles es veu molt clar. Evidentment no estic parlant del funcionariat que s'ha guanyat el lloc per oposicions, i que ha de tenir una qualificació, i una capacitat. Em refereixo a tots aquells passavolants que tan podrien posar marques amb el tampó, com podrien ser directors d'una oficina pública.
Ja se sap, per aquests càrrecs, sempre ajuda, i molt, conèixer a tal.. Ens faríem creus de la quantitat de població que ha utilitzat aquest ressort per aconseguir un lloc de treball, en el cas de l'administració potser per tota la vida.
Però tot plegat, Espanya, això ho pagarà car. Doncs comença albirar-se que el somni de ser funcionari passarà a ser un mal son. Ens acostem al vell estereotip del funcionari, mal pagat, i mal menjat, inepte i malaltís. S'acaba allò de que ser funcionari és un "xollo". Alguns diran que això és un crim, però és que la societat en la que vivim esta subjecta altres paràmetres. Hi ha una gran part de la població a la misèria o a les portes d'entrar-hi. Sense cap cobertura, ni seguretat en el futur. No tenen el pare estat com una extensió del paternalisme familiar que els aixopluga.
Ara no ens podem distreure amb una realitat de petita volada, com és el funcionariat. Els grans tiberis s'han fet més amunt. El país ha funcionat sota la dicotomia construcció-política. Ambdós sectors s'han alimentat a si mateixos. El polític havia de gastar diners públics fent obres, les que fossin. Obres que finançaven els bancs, i que feien les grans empreses constructores, participades per bancs, financers, empresariat tradicional o novell. Així van fer el seu agost. No era massa important si això que es feia tenia massa sentit o necessitat. Des de remodelar un parc o una plaça, fins construir edificis públics, aeroports, vies deficitàries.. Tot plegat a compte de l'erari públic.
Us proposo un exercici senzill: quan aneu a l'aeroport del Prat compteu les torres de control que hi ha. Evidentment només una té operativitat, mai un aeroport té en funcionament vàries torres a l'hora..
Era necessari per cada canvi a l'aeroport fer una torre de control nova..? Jo crec que no, i la prova és que si aneu a qualsevol aeroport de França o Itàlia, no veureu mai aquesta voracitat per construir torres de control. Fins i tot, si aneu algun cop a l'aeroport de Venècia, per posar un exemple de ciutat molt turística. Veureu quin aeroport més senzill, i eficaç.
Vull concloure dient: el que ha passat els darrers 20 o 25 anys a Espanya ha estat una estafa, una connivència entre polítics, i capitals desembarcats en la construcció. Potser tot plegat també ho ha fomentat la manera com es va pactar l'entrada a Europa, on les condicions eren desmuntar la indústria pública, i reconvertir el país en un solar vacacional, a canvi dels famosos fons de cohesió o estructurals. És ben curiós, quan aquests fons es van acabar, va començar la crisi. Al final només em seguit el vell model "desarrollista" del feixisme, franquisme per qui no ho entengui. Però en tot cas que quedi clar que els espanyols van votar aquests governs que van optar per aquest model a patir dels anys 80.
Veient el tuf de les corrupteles que hi ha arreu, destacant els camps de merda que són els regnes de taifes on governa el Partit Popular, amb l'aplaudiment de les seves poblacions, en votar una vegada, i una altra, els corruptes sospitosos o provats. Observant tot això, és normal que una Europa en moments d'escassetat, i reestructuració, no vulgui llençar més diners a la claveguera espanyola, i menys si no hi ha la seguretat que és tornaran amb interessos. El problema és que ja se sap que uns pocs agafen els diners, i corren; després la població ha de pagar els deutes, i forats que han deixat.
