M'ha costat molt de temps arribar aquesta conclusió, conclusió que crec encertada. Només constato una realitat, lliure de tot prejudici ideològic. Al cap i a la fi, Marx no té la culpa, sinó els marxistes que van convertir uns estudis en dogma, i en religió. No se si afirmant això dono la raó als anarquistes, però del que estic segur és que cap revolució ha pogut superar el marc nacional, o nacionalista.
És com intentar contindre un líquid sense tenir un envàs. El fet nacional és un envàs inevitable.
I tornem a una cosa que ja he manifestat en aquest bloc, em sembla. La història avança molt lentament, i els individus no són conscients ni de l'evolució, i ni de les etapes. En setanta o vuitanta anys de vida, no és prou de temps per adonar-nos de que ens trobem dins d'una etapa engegada segles abans.
Què ha passat sempre que ha hagut una revolució? Doncs si aquesta ha vingut sota l'etiqueta de socialisme, o marxisme, automàticament ha estatitzat tot. De fet, la majoria de l'esquerra continua creient en l'estatització, ho té com un dogma. Per l'esquerra privatització sembla un anatema.
Però l'esquerra, al final, mai no ha acabat representant els treballadors, sinó la burocràcia de l'estat, els empleats públics, els qui orbiten els serveis socials, etc..
És ben curiós, des de la primera revolució anomenada socialista, fins les últimes; sempre apareix com a catalitzador, i element uniformització la paraula: Pàtria. Mai cap revolució s'ha pogut desprendre del discurs nacional, i patriòtic; ans el contrari, l'esquerra anomenada revolucionaria, un cop ha pres el poder, ha fonamentat el seu discurs en l'enfortiment de la nació, al mateix temps que propugnava l'estatalització de tota la societat.
Això, per desgràcia, i majoritàriament, ha conduït a la creació d'ofegadores dictadures burocràtiques.
Al final resulta que l'esquerra, quant més radical, més estatista és, i per tant més nacionalista. La dreta per contra, utilitza el nacionalisme per tapar el desmantellament de tot el que sigui public, per vendre els països a les multinacionals.
Però el que vull ressaltar aquí no és això, que suposo que tothom ja sap, sinó que aquesta evolució política de les revolucions no és tracta d'una aberració, o d'un camí erroni fruit d'actituds individuals, com podia ser la d'Stalin. No; és tracta d'una evolució lògica, i inevitable.
Perquè vivim en societats humanes que es basen en el model sorgit de la revolució burgesa, i aquests models, de moment són insuperables. No és pot imaginar un camí que no passi per aquí.
Convindria que molts fossin sincers amb si mateixos, i amb la resta; assumissin que dins seu porten plantada la idea de la pàtria. Perquè no té sentit voler enganyar tothom parlant de processos llunyans, sense tenir ben present que tots s'arreceren en el discurs patriòtic.
I no es qüestió d'estar en contra, ni a favor. Es tracta de ser objectiu; constatar la realitat, agradi o no.
L'autoritarisme no combina bé amb cap ideologia política; és insuportable, molt més insuportable quan instaura un sistema patriòtic-burocràtic.
Crec que dins el suposat món revolucionari s'amaga molt odi a la democràcia. I per portar les rodes al seu molí, s'endossa els adjectius de democràcia burgesa, o democràcia capitalista. El que ve darrera és: no la democràcia, sinó l'autoritarisme burocràtic. El totalitarisme empesta molts grups d'esquerra; les continues escissions són una mostra de la intolerància cap les diferències.
Si des d'un principi se superés l'intoxicació ideològica, semi-religiosa, que va venir amb Lenin, i tots els que gradualment van aportar, o tergiversar el marxisme. Si se superessin aquests prejudicis, s'arribaria a veure amb claredat que una revolució, si no és democràtica, acaba soldant la seva opressió en nom del patriotisme, per enfortir el control estatal de la societat, i per donar automàticament el poder absolut a la burocràcia.
Aquest debat, alguns els semblarà d'un altre temps, però resulta que tal com ha evolucionat el món aquests últims anys. Per combatre la situació, cada cop serà més evident el retorn als estats; si es vol combatre el dictat financer, i el sistema capitalista global. L'única opció que s'albira un cop més en l'esquerra és la reconstrucció dels estats, perquè sinó es reconstrueixen els estats, no es pot reconstruir una societat amb serveis públics, i socials que serveixin als ciutadans.. Per tant és evident que a Europa tornarà sorgir el discurs nacionalista, que per exemple a Llatinoamèrica mai ha deixat de ser-hi, en tots els països sense excepció. Aquest discurs a Europa, avui ve de la mà de l'extrema dreta. Inevitablement l'esquerra l'haurà de compensar-lo. Perquè deixar el fet nacional en mans de l'extrema dreta, com exclusivitat, és deixar-li la porta oberta pel control de la societat.
Per tant, no crec que triguem en veure de nou, que no hi ha canvis possibles sense l'assumpció dels fets nacionals. Per la meva banda: prefereixo un procés d'alliberament nacional, que no un procés d'opressió nacional.
Sota aquesta premissa: l'enemic no és la dreta, sinó el que procura l'opressió d'una pàtria o un país, a mans d'un altre; és igual si és d'esquerres o de dretes, només és un opressor.
