Anem cap una democràcia atomitzada, on el transversalisme polític tendeix a desaparèixer. Ja no seran grans partits que teòricament defensen diversos sectors de la societat a la plegada, ara seran partits que defensaran sectors més reduïts de l'electorat. Podríem pensar que això és un pas endavant per superar el bipartidisme espanyol, però potser resultarà semblant o pitjor, doncs s'acabaran establint aliances per governar. Aliances que poden arribar imposar polítiques més perjudicials pel conjunt de la societat, o simplement les mateixes polítiques, que amb l'amalgama de partits serà: "tirar la pedra, i amagar la mà".
Per desgràcia amb el sorgiment, o la preponderància de nous partits progressistes o d'esquerres, han sorgit també partits filo-feixistes; sota un discurs progressista amaguen actituds favorables a l'enfortiment del poder coercitiu de l'estat. Em sembla que alguns desconeixen la veritable naturalesa del feixisme. Molts encara estan contaminats per un simplista discurs anti-feixista de l'estalinisme; discurs on es presenta el feixisme com una mena succedani militarista endimoniat. El feixisme, i el nazisme no van ser això, van ser més.
El feixisme va seduir, amb un discurs revolucionari, amplies capes de la societat, inclosos els treballadors. El feixisme, i el nazisme es presentaven com d'esquerres, avui també. Només cal veure qui vota al Front Nacional de França, a l'UPD o a Ciutadans; és majoritari el vot treballador. Cal sempre tenir present que el primer partit de Hitler es deia Partit Obrer Nacional Socialista, cal tenir present que Mussolini havia estat militant del Partit Socialista d'Itàlia.
Utilitzo el símil amb la pel·lícula, Atrapat en el temps, per descriure la situació política espanyola d'avui. Com suposo sabeu, aquesta pel·lícula parla d'un home que cada dia es lleva en el mateix dia, el dia de la marmota. En llevar-se tot es repeteix, una vegada, i una altra, sense que s'endevini una escapatòria.
Avui tornem a reviure l'any 2004, o millor dit, hi ha interessos polítics, i econòmics que volen forçar un canvi polític com el del 2004.
Trobem un cert "bananerisme" polític en la societat espanyola; es confia que les revoltes de carrer poden transformar la realitat política o econòmica. En d'altres països democràtics, i desenvolupats, això és impensable. L'error és que molta gent creu que l'aldarull és l'únic camí polític, el tenen com l'única proposta d'acció política. Això demostra la manca per vestir propostes alternatives, la manca de força per canviar electoralment una situació. I el que és pitjor: la falta de capacitat per saber usar els mecanismes del sistema polític, o l'us d'accions per eixamplar la democràcia.
Darrera les crides a mobilitzacions, que tant alegrement s'estenen per la xarxa, no hi ha ningú que sembli sospitar el fet de com en un mitjà com aquest es pot arribar a manipular, i provocar. De vegades tot és sota el control de tendències polítiques, de professionals, o d'interessos que busquen aconseguir el contrari del que en aparença propaguen.
Darrera les crides a mobilitzacions, que tant alegrement s'estenen per la xarxa, no hi ha ningú que sembli sospitar el fet de com en un mitjà com aquest es pot arribar a manipular, i provocar. De vegades tot és sota el control de tendències polítiques, de professionals, o d'interessos que busquen aconseguir el contrari del que en aparença propaguen.
D'altra banda, no crec pas que una assemblea de carrer tingui més legitimitat que les urnes, no crec pas que una assemblea no sigui un instrument més manipulable. Fa molt anys que he estat assistint assemblees des dels anys 70, i en general sempre guanya la proposta de qui convoca l'assemblea. Els processos assemblearis sempre han acabat igual; primer molta gent, després queden quatre gats. El que en principi era un òrgan decisori majoritari, acaba essent l'entelèquia d'una minoria amb un tuf d'avantguarda d'il·luminats, totalment aïllats de la societat. La raó no és defensable per aquest camí, senzillament és un crit en el desert sense ressò, ni resposta. Una altra cosa és la democràcia organitzativa, o l'assemblearisme sindical, i polític, dintre d'entitats, sindicats, partits o organitzacions. En aquest cas és més efectiu, però això no vol dir que no sigui també manipulable.
Ara veiem els qui avui s'anomenen indignats, no se si són els mateixos d'abans, o uns altres, doncs a cada convocatòria surt una nova sigla aparellada amb el dia de la primera nova convocatòria. Ara amb la situació política derivada del cas Bàrcenas, els indignats o la gent que surt al carrer demana dimissions, i eleccions anticipades. Xoca aquesta reclamació, quan en el 2011, precisament anaven contra les eleccions, i fomentaven l'abstenció, o el vot nul.
Si ens refiem de les enquestes electorals més recents, publicades avui. En unes eleccions ara, el Partit Popular tornaria a guanyar, però perdria la majoria absoluta, els socialistes s'estancarien. Creixerien les opcions fins ara minoritàries des d'IU, fins UPD, que pujaria espectacularment. D'altres partits no esquitxats pel poder o la corrupció també avançarien.
Tenim la desgràcia que el sistema polític afavoreix uns partits que actuen amb impunitat, gent sense coneixements o escrúpols s'aboca a la política, sabent que amb els calers públics es poden fer miracles, o així ho creuen. De diners públics cada vegada n'hi han menys. L'intolerable és que quan un responsable polític pren decisions equivocades que impliquen diners dels contribuents, ningú mai no li demana comptes. I no parlo d'estafar, parlo de decidir: fer una obra, donar feina una gent o una empresa; determinar una política que pot perjudicar els cabdals públics. Aleshores el qui entra en política es creu amb la patent de cors que el cobreix d'una immens mantell d'immunitat, i d'impunitat legal.
Avui els qui demanen eleccions anticipades no s'adonen que la situació que sortirà d'aquestes és probable que ens remeti de nou al 2004, on el Partit Popular va vestir aquell discurs conspiratori que va mantenir fins que va retornar al poder. Un argument que els mitjans afins, i majoritaris de la dreta, van repetir sense parar. Davant una ciutadania sense massa cultura política, ni de cap tipus, que s'ho va empassar, i s'ho continua empassant. Ja em sentit Rajoy aquest dies aparellar atac contra el PP amb atac contra la nació espanyola.
Unes eleccions donarien ales al PP encara que perdés vots, donarien ales a les seves polítiques para-franquistes, pro-elitistes, i pro-nacionalistes. És un error, deixeu-los al poder fins que s'ensorrin definitivament, fins que s'acabin convertint en un partit residual.
Unes eleccions anticipades comportarien, com sempre ha passat, un període de confusió que desarmaria les reclamacions socials, i els processos engegats. Tots saben, ho hauriem de saber, que la feina més important de desmantellament social, i de dissolució de lleis progressives; el PP ja l'ha fet. Han estat governant amb celeritat, via decret llei, i no crec que els quedi massa per fer. Tot plegat és una maquinària que han posat en marxa, i que seguirà empassant-se els drets socials, i la poca justícia social que pugui restar.
Millor que segueixin ells, allunyar-los del govern, o forçar-los a pactes, és donar-los arguments, i excuses.
D'altra banda partits com UPD, el partit de les clavegueres de l'estat, que podriem anomenar-se perfectament: Unió de Policies Dretans. Un invent dels mitjans de comunicació que encabeix els sectors més radicals, i més reaccionaris del funcionariat públic; l'alt, i el baix funcionariat públic. O partits semblants com Ciutadans, també creat per sectors del clavegueram funcionarial de l'estat a Catalunya. Partit que engloba una esquerra més espanyolista que esquerra.
Aquests partits se'n beneficiaran d'unes eleccions anticipades. I les polítiques que voldran imprimir van en un sentit d'imposició de lleis més dures, i repressives, amb un tint de falç progressisme. No deixen d'assemblar-se al feixisme amb corbata, i americana.
Els qui apostem pel dret d'autodeterminació hem d'anar molt en compte, perquè unes eleccions podrien suposar un cop definitiu al procés cap l'alliberament nacional. Crec que s'hauria de reflexionar força sobre el fet que unes eleccions espanyoles deslegitim el procés engegat.
Els qui apostem pel dret d'autodeterminació hem d'anar molt en compte, perquè unes eleccions podrien suposar un cop definitiu al procés cap l'alliberament nacional. Crec que s'hauria de reflexionar força sobre el fet que unes eleccions espanyoles deslegitim el procés engegat.
Alguns volen un nou dia de la marmota, sota somnis de rebel·lia. Encara no s'han aturat a pensar que el món a canviat; des de fa uns anys, les revoltes mai cauen de la banda dels més desafavorits, ans el contrari, acaben justificant poders, i polítiques que castiguen els drets dels ciutadans, castiguen la justícia social. Però em sembla que som a una època de l'infantilisme polític, en aquest cas cito a Lenin, tot i que no és sant de la meva devoció.
