Amb depressió no hi ha revolució..

La situació d'Espanya és de ressaca, després de la borratxera. Ara som on som. És evident que d'aquesta borratxera alguns n'han sortit millor, o fins i tot molt rebé. Podríem dir que no és el mateix beure begudes de bona qualitat, que no pas vi "peleón", i adulterat.

AÏLLAR, UNA ESTRATÈGIA DEL SISTEMA.

Hi ha un intent del poder, dels mitjans, per aïllar els problemes globals, convertir-los en sectorials. D'aquesta manera intenten desentendre gran part de la població de la gravetat de la crisi que afecta a tots, no només els qui lluiten per salvar la seva vivenda. És allò de dir: no estem tan malament, mira hi ha gent que esta molt pitjor. Callem que encara tenim sort.

És noticia parlar de suïcidis lligant-los exclusivament al tema dels desnonaments. Els mitjans de desinformació espanyols aixequen la prohibició dictada per les taules de la llei, i la moral filo-catòlica per una vegada. Comencen a parlar dels pitjors apostates, els grans pecadors: aquells que des de la vida determinen la seva pròpia mort, desfiant Déu, i l'estat; desafiant els qui controlen la moral de la societat espanyola.

Que millor que dir: la gent es suïcida perquè els van a desnonar. I tothom content..És un problema sectorial.

Dir: la gent se suïcida perquè ha caigut en la misèria, i ja no els resta cap esperança. Això darrer és massa ateu. Necessitem una explicació religiosa, lligada a la moralitat de les dues cares de la moneda, el poder, i el contra poder.

Molts es pensen que això del catolicisme ja és aigua passada, que amb les esglésies buides la institució ja no te rés a fer. Que la societat ha sobrepassat la fèrria moral després d'anys d'obscurantisme, i dictadura. 

No saben que l'església espanyola continua controlant mitjans de comunicació? No saben que molts polítics estan lligats als seus interessos o grups d'influència com l'Opus Dei ? No saben que l'església té poder directe o indirecte sobre moltes de les institucions financeres? No saben que encara dins de molts espanyols hi ha plantada la llavor de la moral, i el fanatisme catòlic.? 

EL CANVI DE MENTALITAT.

Una gran part de la població, de les classes populars, i mitjanes, avui raona com un propietari acomodat que té molt a perdre. Molts han viscut molt bé, o bé. I ara es veuen davant d'una timba; els espera la caiguda, els desprestigi, la solitud, el deshonor. Abans de suportar-ho decideixen buscar l'única sortida que veuen, el propi extermini.

Que tal si alguns abans de proposar-nos certes accions d'apagafocs, no es submergeixen una mica en la psicologia d'aquesta societat. 

No es pot canviar el de fora si abans no ens canviem per dins. No es pot canviar la societat, si anem amb premisses d'abans. Aquell cant que veu la societat de manera autoritària, i pensa s'ha de queixar davant d'un pare tot poderós. 

Hi ha molts front oberts, el foc s'escampa arreu; no sempre la solució és fer una cadena per tirar cubells d'aigua. Sempre hi han els qui es creuen moralment "preparats" per dirigir els demés, alliçonar-los, i fins i tot menysprear-los si no fan el que ells volen. 

Però l'exercici de canviar de pell crec que només l'executen els llangardaixos. En la societat actual encara es més difícil lliurar-se d'hom mateix, i entendre els altres des de fora de la carcassa individual que portem tots; aquesta mena d'armadura pesant massa intransferible.

Quan deia que hi ha molts fronts oberts, també volia esmentar el fenomen de manipulació dels punts de vista, que sovint pateix la gent polititzada. Al final s'acaben empassant el que els Mass Media els venen. 

En l'anterior gran crisi, la de principis del segle XX, se suïcidaven els rics, els qui ho perdien tot: els especuladors, i els banquers. Avui se suïciden els pobres. 

Què està passant.?  Quina mena de societat despietada estem construint? 

Quina mena de societat és aquesta..? En l'última gran crisi se suïcidaven els rics que s'arruïnaven, ara se suïciden els pobres. 

Aquí ho tenim, la mena de societat en la qual vivim. La transformació que hem sofert tots, aquest és un món despietat, ple de pors, i d'insolidaritat. 

Fa anys l'humil, el treballador, el pobre, apenes tenia res. Al mateix temps ho tenia tot, perquè formava part d'una societat integrada on no s'el valorava per les propietats o pels diners. S'el valorava pel que humilment era. 

Les classes populars, i mitjanes estan sotmeses a una altra mentalitat. Es per això que davant la por a caure en la pobresa s'opta pels suïcidi. Avui vivim en una societat inhòspita, cruel, insolidària, sota la llei de la competència, i el consum. Tot això ha transformat la gent. Avui el treballador és un propietari que tem per la seva propietat, tem el desprestigi, la vergonya de veure's un derrotat, un fracassat. En anteriors crisis, els treballadors, els pobres creien que tenien poc a perdre, i formaven part d'estructures socials solidàries no individualitzades. Lluitar significava existir, fins i tot guanyar. 

Qui o què ha canviat la mentalitat? Molts factors: el control de la ideologia per part del poder, i els seus mitjans; l'educació, que comporta l'individualisme, el consum, la competència. 

Els nous herois de la població aquests darrers anys han estat, els esportistes, els triomfadors, les models, etc.. Tot aquests exemples no anaven aparellats a una ètica, i una ideologia progressista o solidària, no anaven aparellats a uns principis. L'important dels models que s'han imposat en la societat actual és el triomf, la riquesa, no importa massa si aquesta s'ha aconseguit amb trampes, sense ètica, ni principis.

La societat admira els esportistes; són el model a seguir per la majoria. Aquí no es planteja la trampa de que hom ha de competir, i el premi només és guanyar. No importa massa si l'esportista és un trampós, un lladre, fins i tot un criminal. Importa guanyar. 

En tots els paràmetres, i models de la societat occidental, sempre es tracta de ser el millor, sense tenir en compte que el concepte de millor ve determinat per algú: pel poder uniformitzador. 

S'ha desterrat la crítica de la nostra societat com a model constructiu. La crítica és avui un model cap el caos. Interessa que sigui així. El radicalisme moltes vegades fa la feina bruta del poder. Perquè el poder sap que té la paella pel mànec, i quan més caos, més autoritat podrà exercir per guanyar, molt més benefici absolut. 

HI HA FORCES INDICIS PER ARRIBAR A LA CONCLUSIÓ QUE LA NOSTRA ÉS UNA SOCIETAT FEIXISTA. 

El feixisme entre d'altres coses en basava en el futurisme. 

Aquesta afirmació que alguns consideraran massa radical té uns fonaments ben clars. 

No estic parlant de militarització, sinó d'uniformització. No parlo de dictadura de partit, parlo de despolitització anti-democràtica.

Però el més determinant és la ideologia de la nostra societat.

El feixisme entre d'altres coses en basava en el futurisme. El futurisme era l'adoració dels objectes, de les màquines, de l'avanç científic material com a base fonamental. 

El feixisme imposa un discurs de sacralització de grans objectius a costa del sacrifici dels individus. 

Fa temps que el discurs oficial a Europa s'ha convertit en un discurs feixista. El mercat, la competitivitat, el control de les despeses públiques, se situen per sobre de la vida de les persones. Arrasen amb els drets dels individus i de la societat. 

Autèntics gangsters ocupen els càrrecs determinants de l'economia de les institucions, de les empreses. Disposats a sacrificar la població, unes masses que només són números. 

La veritable essència del feixisme és aquesta. L'objectiu del poder, dels poderosos militaritza la societat; es converteix en discurs únic. La població s'uniformitza, se sotmet als objectius marcats, i accepta les condicions que s'imposen. 

Hi ha fets alarmants que recorden temps passats. En aquests moments la por s'imposa, un altre dels factors d'una societat feixista. 

La por a la misèria que ja arrossega els sectors externs de la societat. Aquests suïcidis, la gana, la depressió. Per una banda creen terror, i al mateix temps en fugim. No volem sentir-nos identificats amb una desgràcia perquè ens fa por.

L'atur canvia el comportament dels treballadors, o aspirants a treballadors. Busquem un lloc de treball competint amb qui calgui, acceptant condicions econòmiques cada vegada més precàries.

Depressió és el que hi ha arreu, però inevitablement d'aquesta situació només poden sortir canvis. És impossible pensar que la depressió conduirà a viure com sempre. Quan una cosa es trenca per fora o per dins, pot haver un llarg període d'estancament, però després tot canvia, no hi ha volta enrere.

No hi ha res més enllà de les revolucions nacionals...

M'ha costat molt de temps arribar aquesta conclusió, conclusió que crec encertada. Només constato una realitat, lliure de tot prejudici ideològic. Al cap i a la fi, Marx no té la culpa, sinó els marxistes que van convertir uns estudis en dogma, i en religió. No se si afirmant això dono la raó als anarquistes, però del que estic segur és que cap revolució ha pogut superar el marc nacional, o nacionalista.

És com intentar contindre un líquid sense tenir un envàs. El fet nacional és un envàs inevitable.

I tornem a una cosa que ja he manifestat en aquest bloc, em sembla. La història avança molt lentament, i els individus no són conscients ni de l'evolució, i ni de les etapes. En setanta o vuitanta anys de vida, no és prou de temps per adonar-nos de que ens trobem dins d'una etapa engegada segles abans.

Què ha passat sempre que ha hagut una revolució? Doncs si aquesta ha vingut sota l'etiqueta de socialisme, o marxisme, automàticament ha estatitzat tot. De fet, la majoria de l'esquerra continua creient en l'estatització, ho té com un dogma. Per l'esquerra privatització sembla un anatema. 

Però l'esquerra, al final, mai no ha acabat representant els treballadors, sinó la burocràcia de l'estat, els empleats públics, els qui orbiten els serveis socials, etc..

És ben curiós, des de la primera revolució anomenada socialista, fins les últimes; sempre apareix com a catalitzador, i element uniformització la paraula: Pàtria. Mai cap revolució s'ha pogut desprendre del discurs nacional, i patriòtic; ans el contrari, l'esquerra anomenada revolucionaria, un cop ha pres el poder, ha fonamentat el seu discurs en l'enfortiment de la nació, al mateix temps que propugnava l'estatalització de tota la societat.

Això, per desgràcia, i majoritàriament, ha conduït a la creació d'ofegadores dictadures burocràtiques.

Al final resulta que l'esquerra, quant més radical, més estatista és, i per tant més nacionalista. La dreta per contra, utilitza el nacionalisme per tapar el desmantellament de tot el que sigui public, per vendre els països a les multinacionals.

Però el que vull ressaltar aquí no és això, que suposo que tothom ja sap, sinó que aquesta evolució política de les revolucions no és tracta d'una aberració, o d'un camí erroni fruit d'actituds individuals, com podia ser la d'Stalin. No; és tracta d'una evolució lògica, i inevitable.

Perquè vivim en societats humanes que es basen en el model sorgit de la revolució burgesa, i aquests models, de moment són insuperables. No és pot imaginar un camí que no passi per aquí.

Convindria que molts fossin sincers amb si mateixos, i amb la resta; assumissin que dins seu porten plantada la idea de la pàtria. Perquè no té sentit voler enganyar tothom parlant de processos llunyans, sense tenir ben present que tots s'arreceren en el discurs patriòtic.

I no es qüestió d'estar en contra, ni a favor. Es tracta de ser objectiu; constatar la realitat, agradi o no.

L'autoritarisme no combina bé amb cap ideologia política; és insuportable, molt més insuportable quan instaura un sistema patriòtic-burocràtic.

Crec que dins el suposat món revolucionari s'amaga molt odi a la democràcia. I per portar les rodes al seu molí, s'endossa els adjectius de democràcia burgesa, o democràcia capitalista. El que ve darrera és: no la democràcia, sinó l'autoritarisme burocràtic. El totalitarisme empesta molts grups d'esquerra; les continues escissions són una mostra de la intolerància cap les diferències.

Si des d'un principi se superés l'intoxicació ideològica, semi-religiosa, que va venir amb Lenin, i tots els que gradualment van aportar, o tergiversar el marxisme. Si se superessin aquests prejudicis, s'arribaria a veure amb claredat que una revolució, si no és democràtica, acaba soldant la seva opressió en nom del patriotisme, per enfortir el control estatal de la societat, i per donar automàticament el poder absolut a la burocràcia.

Aquest debat, alguns els semblarà d'un altre temps, però resulta que tal com ha evolucionat el món aquests últims anys. Per combatre la situació, cada cop serà més evident el retorn als estats; si es vol combatre el dictat financer, i el sistema capitalista global. L'única opció que s'albira un cop més en l'esquerra és la reconstrucció dels estats, perquè sinó es reconstrueixen els estats, no es pot reconstruir una societat amb serveis públics, i socials que serveixin als ciutadans.. Per tant és evident que a Europa tornarà sorgir el discurs nacionalista, que per exemple a Llatinoamèrica mai ha deixat de ser-hi, en tots els països sense excepció.  Aquest discurs a Europa, avui ve de la mà de l'extrema dreta. Inevitablement l'esquerra l'haurà de compensar-lo. Perquè deixar el fet nacional en mans de l'extrema dreta, com exclusivitat, és deixar-li la porta oberta pel control de la societat.

Per tant, no crec que triguem en veure de nou, que no hi ha canvis possibles sense l'assumpció dels fets nacionals. Per la meva banda: prefereixo un procés d'alliberament nacional, que no un procés d'opressió nacional.

Sota aquesta premissa: l'enemic no és la dreta, sinó el que procura l'opressió d'una pàtria o un país, a mans d'un altre; és igual si és d'esquerres o de dretes, només és un opressor.

Atrapats en el dia de la marmota..

Anem cap una democràcia atomitzada, on el transversalisme polític tendeix a desaparèixer. Ja no seran grans partits que teòricament defensen diversos sectors de la societat a la plegada, ara seran partits que defensaran sectors més reduïts de l'electorat. Podríem pensar que això és un pas endavant per superar el bipartidisme espanyol, però potser resultarà semblant o pitjor, doncs s'acabaran establint aliances per governar. Aliances que poden arribar imposar polítiques més perjudicials pel conjunt de la societat, o simplement les mateixes polítiques, que amb l'amalgama de partits serà: "tirar la pedra, i amagar la mà".

Per desgràcia amb el sorgiment, o la preponderància  de nous partits progressistes o d'esquerres, han sorgit també partits filo-feixistes; sota un discurs progressista amaguen actituds favorables a l'enfortiment del poder coercitiu de l'estat. Em sembla que alguns desconeixen la veritable naturalesa del feixisme. Molts encara estan contaminats per un simplista discurs anti-feixista de l'estalinisme; discurs on es presenta el feixisme com una mena succedani militarista endimoniat. El feixisme, i el nazisme no van ser això, van ser més. 

El feixisme va seduir, amb un discurs revolucionari, amplies capes de la societat, inclosos els treballadors. El feixisme, i el nazisme es presentaven com d'esquerres, avui també. Només cal veure qui vota al Front Nacional de França, a l'UPD o a Ciutadans; és majoritari el vot treballador. Cal sempre tenir present que el primer partit de Hitler es deia Partit Obrer Nacional Socialista, cal tenir present que Mussolini havia estat militant del Partit Socialista d'Itàlia.

Utilitzo el símil amb la pel·lícula, Atrapat en el temps, per descriure la situació política espanyola d'avui. Com suposo sabeu, aquesta pel·lícula parla d'un home que cada dia es lleva en el mateix dia, el dia de la marmota. En llevar-se tot es repeteix, una vegada, i una altra, sense que s'endevini una escapatòria.

Avui tornem a reviure l'any 2004, o millor dit, hi ha interessos polítics, i econòmics que volen forçar un canvi polític com el del 2004. 

Trobem un cert "bananerisme" polític en la societat espanyola; es confia que les revoltes de carrer poden transformar la realitat política o econòmica. En d'altres països democràtics, i desenvolupats, això és impensable. L'error és que molta gent creu que l'aldarull és l'únic camí polític, el tenen com l'única proposta d'acció política. Això demostra la manca per vestir propostes alternatives, la manca de força per canviar electoralment una situació. I el que és pitjor: la falta de capacitat per saber usar els mecanismes del sistema polític, o l'us d'accions per eixamplar la democràcia.

Darrera les crides a mobilitzacions, que tant alegrement s'estenen per la xarxa, no hi ha ningú que sembli sospitar el fet de com en un mitjà com aquest es pot arribar a manipular, i provocar. De vegades tot és sota el control de tendències polítiques, de professionals, o d'interessos que busquen aconseguir el contrari del que en aparença propaguen.

D'altra banda, no crec pas que una assemblea de carrer tingui més legitimitat que les urnes, no crec pas que una assemblea no sigui un instrument més manipulable. Fa molt anys que he estat assistint assemblees des dels anys 70, i en general sempre guanya la proposta de qui convoca l'assemblea. Els processos assemblearis sempre han acabat igual; primer molta gent, després queden quatre gats. El que en principi era un òrgan decisori majoritari, acaba essent l'entelèquia d'una minoria amb un tuf d'avantguarda d'il·luminats, totalment aïllats de la societat. La raó no és defensable per aquest camí, senzillament és un crit en el desert sense ressò, ni resposta. Una altra cosa és la democràcia organitzativa, o l'assemblearisme sindical, i polític, dintre d'entitats, sindicats, partits o organitzacions. En aquest cas és més efectiu, però això no vol dir que no sigui també manipulable.

Ara veiem els qui avui s'anomenen indignats, no se si són els mateixos d'abans, o uns altres, doncs a cada convocatòria surt una nova sigla aparellada amb el dia de la primera nova convocatòria. Ara amb la situació política derivada del cas Bàrcenas, els indignats o la gent que surt al carrer demana dimissions, i eleccions anticipades. Xoca aquesta reclamació, quan en el 2011, precisament anaven contra les eleccions, i fomentaven l'abstenció, o el vot nul.

Si ens refiem de les enquestes electorals més recents, publicades avui. En unes eleccions ara, el Partit Popular tornaria a guanyar, però perdria la majoria absoluta, els socialistes s'estancarien. Creixerien les opcions fins ara minoritàries des d'IU, fins UPD, que pujaria espectacularment.  D'altres partits no esquitxats pel poder o la corrupció també avançarien.

Tenim la desgràcia que el sistema polític afavoreix uns partits que actuen amb impunitat, gent sense coneixements o escrúpols s'aboca a la política, sabent que amb els calers públics es poden fer miracles, o així ho creuen. De diners públics cada vegada n'hi han menys.  L'intolerable és que quan un responsable polític pren decisions equivocades que impliquen diners dels contribuents, ningú mai no li demana comptes. I no parlo d'estafar, parlo de decidir: fer una obra, donar feina una gent o una empresa; determinar una política que pot perjudicar els cabdals públics. Aleshores el qui entra en política es creu amb la patent de cors que el cobreix d'una immens mantell d'immunitat, i d'impunitat legal.

Avui els qui demanen eleccions anticipades no s'adonen que la situació que sortirà d'aquestes és probable que ens remeti de nou al 2004, on el Partit Popular va vestir aquell discurs conspiratori que va mantenir fins que va retornar al poder. Un argument que els mitjans afins, i majoritaris de la dreta, van repetir sense parar. Davant una ciutadania sense massa cultura política, ni de cap tipus, que s'ho va empassar, i s'ho continua empassant. Ja em sentit Rajoy aquest dies aparellar atac contra el PP amb atac contra la nació espanyola.

Unes eleccions donarien ales al PP encara que perdés vots, donarien ales a les seves polítiques para-franquistes, pro-elitistes, i pro-nacionalistes. És un error, deixeu-los al poder fins que s'ensorrin definitivament, fins que s'acabin convertint en un partit residual.

Unes eleccions anticipades comportarien, com sempre ha passat, un període de confusió que desarmaria les reclamacions socials, i els processos engegats. Tots saben, ho hauriem de saber, que la feina més important de desmantellament social, i de dissolució de lleis progressives; el PP ja l'ha fet. Han estat governant amb celeritat, via decret llei, i no crec que els quedi massa per fer. Tot plegat és una maquinària que han posat en marxa, i que seguirà empassant-se els drets socials, i la poca justícia social que pugui restar.

Millor que segueixin ells, allunyar-los del govern, o forçar-los a pactes, és donar-los arguments, i excuses.

D'altra banda partits com UPD, el partit de les clavegueres de l'estat, que podriem anomenar-se perfectament: Unió de Policies Dretans. Un invent dels mitjans de comunicació que encabeix els sectors més radicals, i més reaccionaris del funcionariat públic; l'alt, i el baix funcionariat públic. O partits semblants com Ciutadans, també creat per sectors del clavegueram  funcionarial de l'estat a Catalunya. Partit que engloba una esquerra més espanyolista que esquerra. 

Aquests partits se'n beneficiaran d'unes eleccions anticipades. I les polítiques que voldran imprimir van en un sentit d'imposició de lleis més dures, i repressives, amb un tint de falç progressisme. No deixen d'assemblar-se al feixisme amb corbata, i americana.

Els qui apostem pel dret d'autodeterminació hem d'anar molt en compte, perquè unes eleccions podrien suposar un cop definitiu al procés cap l'alliberament nacional. Crec que s'hauria de reflexionar força sobre el fet que unes eleccions espanyoles deslegitim el procés engegat.

Alguns volen un nou dia de la marmota, sota somnis de rebel·lia. Encara no s'han aturat a pensar que el món a canviat; des de fa uns anys, les revoltes mai cauen de la banda dels més desafavorits, ans el contrari, acaben justificant poders, i polítiques que castiguen els drets dels ciutadans, castiguen la justícia social. Però em sembla que som a una època de l'infantilisme polític, en aquest cas cito a Lenin, tot i que no és sant de la meva devoció.

S'ha decretat ja un nou canvi de cicle polític..?

Ha acabat ja el cicle del Partido Popular que va començar el 20 de novembre del 2011.?  Els poders reals, i les clavegueres de l'estat han decidit que la continuïtat del PP és perjudicial per la continuïtat de l'estat? Perjudicial pels poders econòmics reals..?

Fa temps que vaig escriure sobre els canvis de sentit polític electoral que donaven pas a l'alternativa entre les dues potes que sustenten la vestida política d'Espanya. Mai, en aquests canvis, les forces "ocultes" de l'estat han deixat de tenir el seu paper. Si el 1982 el Felipisme va esclafar electoralment una UCD en descomposició, en mig de temes crucials com: el superat cop d'estat del 1981, l'entrada a l OTAN, i la UE, o el definitiu fre "autonòmic". Per no parlar de la reconversió econòmica cap la fi de l'estatització franquista. 
El 1996 la corrupció anti-ETA donava el cop definitiu als governs González que semblaven eterns.

L'atemptat del 2004, la manipulació informativa, i la revolta de carrer, teledirigida, va acabar amb el govern PP. Donant pas a un govern Zapatero ple de falses promeses que van anar esbravant la societat. Després vingué el recent canvi del 2011, entre la crisi, el desencís cap el govern Zapatero, i la desinteressada contribució dels indignats, desmobilitzant part del vot d'esquerres. Tot plegat va afavorir l'implacable majoria del PP.

Aquests dies veiem la sortida a la llum pública d'un cas de corrupció, que no es nou, únicament té la novetat que s'esta fent públic amb la connivència de diversos sectors de l'estat, el poder econòmic, i les seves corretges de transmissió: els mitjans de comunicació. 
Que la política, i la corrupció fa molts anys que van de la mà, no és cap misteri. Que el PP és un partit que s'afartat amb les corrupteles, no cal ni dubtar-ho: Naseiro, Gurtel, Generalitat Valenciana, Consell de Mallorca, Bankia, Urdangarin, i ara Barcenas. M'en deixo molts, tots afecten directament al partit conservador.

Ara es tornen a reproduir amb mimetisme, les concentracions davant les seus del PP com en el 2004. Interessa posar fi ràpidament al cicle del Partit Popular. M'he equivocat de poc si és així, quan vaig dir que aquest cicle duraria dos anys. De colp i volta els socialistes es desperten, i el seu dirigent fins ara en actitud pusil·lànime, comença a fer discursos més contundents, i radicals. Algú li ha dit que pot prémer l'accelerador. Rubalcaba no és més que un titella en mans de poders econòmics, i burocràtics.
Les declaracions del cap de la patronal també deixen endevinar que es volen forçar canvis en el poder polític.

La població espanyola és molt manipulable, com correspon a un país amb baixa cultura política, sense cap tradició democràtica; amb poca cultura general. El mitjans, i els codis que determinen l'opinió s'ha perfeccionat amb aquesta democràcia de baixa qualitat. Un nou canvi polític amb l'arribada al poder de l'altra pota del bipartidisme acabaria amb tota possibilitat de rupturisme. Què passaria amb el procés engegat a Catalunya ? Acabaria diluït com el pla Ibarretxe? És probable, més del que puguem pensar. Un govern tutel·lat per la UE també sembla una possibilitat. En tot cas, jo no em faria masses il·lusions, el més probable és que tothom acabi passant per l'adreçador, i com un ramat, de nou desencisat, siguem víctimes dels poders de sempre; quan aquests poders quedin més tranquils, i més lliures per seguir aplicant totes les polítiques que vulguin aplicar sense cap força que els faci resistència.