Les generacions europees actuals no s'adonen de l'abast la tragèdia que s'esta edificant en el continent, davant d'una mena de inconsciència o somni plàcid de la majoria. Una majoria acostumada viure bé, o alliçonada en la mentida edificada des del poder.
Alguns diran que no és veritat que ara es visqui bé, encara. Però els qui diuen això ignoren moltes coses: la primera és com viu gran part de la població mundial; la pobresa que suporten no té res a veure amb la que suportem a Europa. La segona és que no tenen memòria històrica, no saben com vivia la majoria de la població fa un segle, en el nostre continent.
Per tant, per molt malament que s'hagi posat el mercat de treball, res es comparable a les 12 hores o més que la gent treballava a principi del segle XX, en condicions infrahumanes, fins i tot nens i dones, per salaris que a penes cobrien una alimentació deficient, i miserable. Les generacions actuals només tenim el compromís amb la memòria dels farts, dels que no han hagut de suportar una explotació brutal com la que suporta gran part del món encara, i que van suportar els nostres avant-passats. Abans que res s'hauria de tenir en compte això.
Una altra qüestió que vull considerar és aquella que es justifica sota la frase: "amb el que ha costat d'aconseguir ara ho deixem perdre tot." Puc estar d'acord, però no a qui va referida la frase.. Les generacions de després de la segona guerra mundial a Europa, a penes s'han guanyat res. Comparativament amb l'esforç de generacions anteriors és pot dir que tothom ha tingut una vida regalada. Per veure lluita, sacrificis i tragèdies em de retrocedir als anys 40, i abans. L'anomenada societat del benestar ha estat un regal sense lluita per part del poder cap els qui ens n'hem beneficiat; una prova la tenim a Espanya.
A partir dels anys 60 la dictadura franquista va començar edificar un estat on les comoditats, i l'abundància s'anaven consolidant. Començava expandir-se la classe mitjana, els treballadors tenien vivendes pròpies; deixant barraques, i pensionats precaris o massificats. Els joves accedien a la universitat, els vehicles començaven abundar en mans de treballadors, i petits comerciants. Tot plegat això no va ser fruït de l'esforç de la societat quant reivindicacions, sinó de l'esforç del treball. Convé tenir clar aquest punt per entendre perquè la societat de l'estat espanyol és tant acomodada, poc revoltosa, conformista, i individualista.. Les bases d'aquest comportament les va edificar la dictadura franquista, i s'han traspassat de generació en generació. Amanit tot plegat per la por generada per la repressió, i per un passat realment delirant: quant a matances, i violència. No hem d'oblidar que la guerra civil es va planificar com una guerra d'extermini, molt més burda però en la línia de l'extermini Nazi. Per trobar un comportament similar al dels militars feixistes espanyols, hem d'anar al comportament de l'exèrcit hitlerista quan va entrar dins el territori de la Unió Soviètica.. Política de terra cremada, i matances indiscriminades.
Per tant el benestar dels espanyols a partir dels 60 no va venir per la lluita política, sinó com un regal del règim feixista de Franco. Aquesta va ser la gran victòria d'aquest règim, per això els intents d'establir una justícia històrica aquí han estat tant dèbils, i poc reeixits. La majoria de la població actual no té una memòria extremadament negativa de la dictadura. Això sens dubte esta portant conseqüències negatives des de fa anys, i en portarà moltes més en el futur, sens dubte.
Estarem d'acord que ara socialment s'esta aplicant amb els drets socials, polítics, i econòmics de la majoria una política de terra cremada. La desaparició dels règims burocràtics-socials de l'antic món "comunista" ha portat com a conseqüència el desmantellament, no sols d'aquells estats de precari benestar, sinó l'ensorrament d'un referent; en aquest referent entrava també l'esquerra dissident, anti-burocràtica. Perquè per molt que alguns ho neguin, darrera l'ensorrament de l'URSS, i dels seus associats, també hi ha la negació d'una lluita obrera basada en el marxisme, el leninisme, fins i tot, les teories del comunisme llibertari. El poder ideològic, dominant en el món actual, va fer un paquet amb tot plegat, i ho va enviar al fons del mar. El que no vegi això és que viu massa obcecat en teories, i no toca de peus a terra.
La imposició d'un liberalisme brutal en els països de l'est d'Europa, va ser la primera fase de la imposició posterior, mitjançant l'anomenada Europa dels mercaders: la Comunitat Europea, d'una segona fase que esta en plena aplicació en els nostres territoris d'occident europeu. Per veure les desigualtats que viure'm en el futur, cal anar aquells països de l'est, o fins i tot, reservar-se un passatge a països fora de l'hemisferi del primer món.
L'anomenada societat del benestar va ser fruït dels sacrificis de les generacions anteriors a la segona guerra mundial. La por generada per aquelles lluites socials al poder econòmic capitalista, i davant l'amenaça existent de sistemes polítics basats en teories marxistes. La societat del benestar, va ser fruït també del treball de les societats immediatament posteriors a la guerra, fruït de l'explotació dels països subdesenvolupats, fruït de l'imperialisme, i de les guerres colonials.
Convé saber tot això per ser conscients de com les generacions actuals. Massa confiades, per haver nascut, i, crescut en una societat opulenta, i protectora. No s'adonen que pot haver-hi un futur molt diferent, i precari, fins i tot pobre, i tràgic, com els que estan construint els mercaders, i financers.
Com em deia un amic l'altre dia, mentre comparaven el que hem vist a Llatinoamèrica, amb el futur que s'esta esdevenint a Europa: "sempre hi haurà un grup de gent a qui les coses els vagin força bé".
En tot estat o país, hi ha centenars de milers de persones que viuen a tot drap, i no s'estan de res.. Això és el que ens mostra el sistema, com exemple del seu triomf. El que no ens mostra, ni ens mostrarà, és la creixent, i abismal, cada dia més; diferencia entre aquesta minoria opulenta, i la resta de la la població empobrida, i esclavitzada per unes condicions laboral o fiscals d'explotació.
En tot estat o país, hi ha centenars de milers de persones que viuen a tot drap, i no s'estan de res.. Això és el que ens mostra el sistema, com exemple del seu triomf. El que no ens mostra, ni ens mostrarà, és la creixent, i abismal, cada dia més; diferencia entre aquesta minoria opulenta, i la resta de la la població empobrida, i esclavitzada per unes condicions laboral o fiscals d'explotació.
