Després de Karl Marx..

Va arribar Karl Marx, i va fer un estudi econòmic de la història de la societat humana en base el materialisme històric, i el sentit exclusiu, i excloent de l'economia com a motor de la humanitat.

Marx va gastar tota la seva vida en aquest estudi, fins i tot va viure a la pobresa, només dedicat a profunditzar en el motor de les societats humanes.

Les teories de Karl Marx són temptadores perquè donen un explicació de la història en base uns principis molt comprensibles per qualsevol. Una altra cosa és aprofundir en aquestes teories econòmiques; n'hi ha prou per obrir les primeres pàgines de seva obra cabdal, El Capital, per perdre's en un bosc complicat d'estudis, formules matemàtiques, i xifres econòmiques.

El problema de tot plegat és l'us religiós que s'en ha fet de les teories de Marx. Poc s'ho podia pensar ell que donaria peu a la creació d'una nova religió laica. Qualsevol persona, per illetrada que sigui, pot assumir els preceptes de Marx en un aspecte totalment religiós: bons, i dolents. Hi ha una ratlla que separa el camp dels bons, el proletariat; en front d'un camp on hi ha els dolents, la burgesia amb tots els seus aliats. La lluita de classes és el front que enfronta el cel, i l'infern. 

Aquest segrest religiós de les teories de Marx ha estat la gran tragèdia en la construcció de societats més justes, i igualitàries. Perquè ha estat l'argument de les tiranies, que no han necessitat profunditzar en les teories econòmiques, tot ha estat dominat per les passions humanes, fins i tot podríem dir passions animals o tribals.

Les societats funcionen molt millor si tenen un etern enemic, o per dir-ho d'una altra manera; el poder esta més segur, la població més dominada, i polaritzada tenint un enemic que concentra la ràbia, i la frustració.

Però si Marx era parcial, no es pot negar en absolut la validesa del seu impressionant estudi social, econòmic, i històric. Però en altres aspectes Marx, un hegelià d'esquerres, simplificà el pensament humà, i altres aspectes com la cultura, i la psicologia. 

Potser seria demanar massa a Karl Marx, que va dir: els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món de diverses maneres, el que realment importa és transformar-lo.

Aquesta frase condensa el seu punt de vista sobre tot el que no sigui estrictament materialista, mitjançant ella condemna molts aspectes de l'existència humana, o dels ésser vius.

Marx és fill del seu temps, i dona pas a combatre el materialisme de la burgesia, amb la mateixa arma: més materialisme. Hauriem de reflexionar sobre aquest aspecte, perquè si jutgem la història de la humanitat des del punt de vista del pensament, Marx és també un triomf del materialisme capitalista.

I resulta que de les societats socialistes, diguem-lis burocràtiques o stalinistes, no va sortir precisament l'home, i la dona nous. Pel que veiem ara, va sortir tot el contrari: un famèlica legió d'individus desitjosos de consum, i de bens materials. Per no parlar de l'absència de principis morals per aconseguir els desitjos de bens, o de poder material a costa del que sigui.

Sempre és possible culpar les societats burocràtiques d'haver creat aquests engendres socials, però oblidem una cosa important. No es pot rebentar la cultura ancestral de la població, i substituir-la per un materialisme difús. Per molta raó econòmica que pugui haver-hi. A l'hora de la veritat el que s'acaba aconseguint és la creació d'una societat dominada per l'absència de principis solidaris voluntaris, sembla que la solidaritat s'imposa només per la força.

Sempre s'explica allò de les estàtues que van posar a Etiòpia, de pròcers marxistes, amb els seus abrics. En un país on la gent va mig nua, no sols per la pobresa, sinó per la temperatura. És un símil de la imposició ideològica sense tenir en compte les arrels culturals, i organitzatives de les societats nadiues. No és diferent que la imposició del capitalisme, o l'expansió d'una solidaritat onegenista que arrasa amb tot el que hi ha, i converteix les societats, i els individus en dependents o esclaus.

El qui aixequen el puny amb un crit simplista contra la burgesia, obliden sovint altres sectors socials que Marx no va tenir massa en compte o va menystenir: la triomfant burocràcia, les classe mitjanes, les professions liberals, o els qui no són assalariats. Marx simplifica, i traça la línia entre bons i dolents; oblida una part important dels actors que a la llarga han estat els grans protagonistes.

La sempre present, i influent burocràcia; el funcionariat amb uns interessos molt concrets, triomfant en règims dictatorials. O les classes mitjanes, i liberals, bàsiques en les societats democràtiques.

Marx no imagina tampoc el que passa amb el proletariat quan deixa de ser tal, i es converteix en una altra cosa. Moltes societats han canviat amb l'acumulació de riquesa, i poder, amb el conseqüent canvi d'interessos per part d'aquest anti-proletariat.

Dir que tot plegat és mentida, que tot el qui treballa és proletariat, és anar cap la simplificació, i cap el desastre. Una vegada més, donar cabuda a formes autoritàries que menyspreen la personalitat, i la psicologia humanes.

Els qui pretenen salvar Marx, no fan altra cosa que enterrar-lo completament amb la simplificació d'un discurs, que amb els fets dels últims dos segles, s'ha anat completant amb experiències, i fracassos.

Tots aquests farien un gran favor si canviessin de religió, i en comptes de voler crear la religió del proletariat, anessin a missa a descarregar els seus dogmes, o  reconduir-los cap el més enllà.

L'esquerra, i la moral de la decadència..

Fa molt de temps que la gent, sobretot la militància tradicional d'esquerres és pregunta el perquè no hi ha una resposta general a l'ofensiva liberal, el perquè a les eleccions les opcions conservadores segueixen guanyant o paren el cop.

Crec que els partits d'esquerres estan totalment desprestigiats perquè no han sabut canviar de discurs, i perquè la gent ha vist que aquest discurs ha format part d'una doble moral; només un discurs moralitzant per tapar les corrupteles, per tapar l'apropiació del poder exclusiu pels qui siguin dels seus; per governar, per enriquir-se, i servir els qui més diners tenen o ofereixen.

Per contra, en aquest discurs només s'accepta la comprensió de la realitat en base a unes explicacions d'acord amb la ideologia; un tòpic constant de bons, i de dolents, darrere el qual els bons actuen com s'espera que ho han de fer, i els dolents també.

Gran part de l'esquerra ha prescindit de la realitat humana, i han encotillat els individus dins uns principis ideològics que fan aigües arreu.

És normal que les noves generacions vegin el discurs de l'esquerra com si vingués de boques d'individus que acaben d'aterrar de Mart.

El mal que ha fet l'esquerra als principis humanistes ha estat brutal, i no hi haurà un veritable ressorgiment fins que molts dels qui encara continuen predicant sota principis decimonònics, no desapareguin totalment del panorama.

Els partits d'esquerres s'han convertit en màquines burocràtiques, on funcionaris dominen els òrgans interns de poder, i segueixen estratègies discursives amb l'objectiu de convèncer la població perquè els mantingui a les cadires de les diferents institucions públiques. Els partits, com deia l'escriptora Anna Maria Moix: avui són agències de col·locació.

Actualment la principal lluita social esta en mans de la burocràcia, o els aspirants a la burocràcia.. Hi ha els funcionaris de les diferents administracions, els funcionaris dels partits o sindicats, i els proto-funcionaris; els qui es preparen per ser funcionaris. Se'ns presenta aquests sectors com la veritable classe treballadora. Ningú no pot negar que són treballadors. El problema és que projecten una realitat burocràtica, i un futur burocràtic que només pot correspondre a estats autoritaris.

Els majors estats burocràtics ha estat les dictadures feixistes, i stalinistes. Quina alternativa s'ofereix més enllà d'aquestes perspectives que conjugui la igualtat. i la justícia social ?

Molta gent d'esquerres encara porta un vestit ajustat, tenen una actitud policial, com si tot s'hagués de jutjar-se en base a una lliçó moral apresa. Prejutgen la gent, i els grups socials en base uns tòpics que segueixen basant-se en el que abans deia: els bons i els dolents.

Potser tot plegat forma part d'aquesta Europa tant contaminada d'experiències socials, filosòfiques, i mentals de rigidesa religiosa.

Fins que l'esquerra no baixi al camp de la psicologia humana, mai podrà comprendre la realitat de les societats, ni tampoc l'evolució que produeix aplicar determinats models que en principi haurien de ser per contribuir a societats més justes, i igualitàries; que finalment es converteixen societats dictatorials d'aprofitats, que usen les ideologies, en una farsa que només serveix per aparentar la falta total de principis ètics. O sigui, en societats on la corrupció campa com a única llei de supervivència.

Dilapidant l'esforç, la lluita, i el sacrifici d'altres..

Les generacions europees actuals no s'adonen de l'abast la tragèdia que s'esta edificant en el continent, davant d'una mena de inconsciència o somni plàcid de la majoria.  Una majoria acostumada viure bé, o alliçonada en la mentida edificada des del poder.

Alguns diran que no és veritat que ara es visqui bé, encara. Però els qui diuen això ignoren moltes coses: la primera és com viu gran part de la població mundial; la pobresa que suporten no té res a veure amb la que suportem a Europa. La segona és que no tenen memòria històrica, no saben com vivia la majoria de la població fa un segle, en el nostre continent.

Per tant, per molt malament que s'hagi posat el mercat de treball, res es comparable a les 12 hores o més que la gent treballava a principi del segle XX, en condicions infrahumanes, fins i tot nens i dones, per salaris que a penes cobrien una alimentació deficient, i miserable. Les generacions actuals només tenim el compromís amb la memòria dels farts, dels que no han hagut de suportar una explotació brutal com la que suporta gran part del món encara, i que van suportar els nostres avant-passats. Abans que res s'hauria de tenir en compte això.

Una altra qüestió que vull considerar és aquella que es justifica sota la frase: "amb el que ha costat d'aconseguir ara ho deixem perdre tot." Puc estar d'acord, però no a qui va referida la frase.. Les generacions de després de la segona guerra mundial a Europa, a penes s'han guanyat res. Comparativament amb l'esforç de generacions anteriors és pot dir que tothom ha tingut una vida regalada. Per veure lluita, sacrificis i tragèdies em de retrocedir als anys 40, i abans. L'anomenada societat del benestar ha estat un regal sense lluita per part del poder cap els qui ens n'hem beneficiat; una prova la tenim a Espanya.

A partir dels anys 60 la dictadura franquista va començar edificar un estat on les comoditats, i l'abundància s'anaven consolidant. Començava expandir-se la classe mitjana, els treballadors tenien vivendes pròpies; deixant barraques, i pensionats precaris o massificats. Els joves accedien a la universitat, els vehicles començaven abundar en mans de treballadors, i petits comerciants. Tot plegat això no va ser fruït de l'esforç de la societat quant reivindicacions, sinó de l'esforç del treball. Convé tenir clar aquest punt per entendre perquè la societat de l'estat espanyol és tant acomodada, poc revoltosa, conformista, i individualista.. Les bases d'aquest comportament les va edificar la dictadura franquista, i s'han traspassat de generació en generació. Amanit tot plegat per la por generada per la repressió, i per un passat realment delirant: quant a matances, i violència. No hem d'oblidar que la guerra civil es va planificar com una guerra d'extermini, molt més burda però en la línia de l'extermini Nazi. Per trobar un comportament similar al dels militars feixistes espanyols, hem d'anar al comportament de l'exèrcit hitlerista quan va entrar dins el territori de la Unió Soviètica.. Política de terra cremada, i matances indiscriminades.

Per tant el benestar dels espanyols a partir dels 60 no va venir per la lluita política, sinó com un regal del règim feixista de Franco. Aquesta va ser la gran victòria d'aquest règim, per això els intents d'establir una justícia històrica aquí han estat tant dèbils, i poc reeixits. La majoria de la població actual no té una memòria extremadament negativa de la dictadura. Això sens dubte esta portant conseqüències negatives des de fa anys, i en portarà moltes més en el futur, sens dubte.

Estarem d'acord que ara socialment s'esta aplicant amb els drets socials, polítics, i econòmics de la majoria una política de terra cremada. La desaparició dels règims burocràtics-socials de l'antic món "comunista" ha portat com a conseqüència el desmantellament, no sols d'aquells estats de precari benestar, sinó l'ensorrament d'un referent; en aquest referent entrava també l'esquerra dissident, anti-burocràtica. Perquè per molt que alguns ho neguin, darrera l'ensorrament de l'URSS, i dels seus associats, també hi ha la negació d'una lluita obrera basada en el marxisme, el leninisme, fins i tot, les teories del comunisme llibertari. El poder ideològic, dominant en el món actual, va fer un paquet amb tot plegat, i ho va enviar al fons del mar. El que no vegi això és que viu massa obcecat en teories, i no toca de peus a terra.

La imposició d'un liberalisme brutal en els països de l'est d'Europa, va ser la primera fase de la imposició posterior, mitjançant l'anomenada Europa dels mercaders: la Comunitat Europea, d'una segona fase que esta en plena aplicació en els nostres territoris d'occident europeu. Per veure les desigualtats que viure'm en el futur, cal anar aquells països de l'est, o fins i tot, reservar-se un passatge a països fora de l'hemisferi del primer món.

L'anomenada societat del benestar va ser fruït dels sacrificis de les generacions anteriors a la segona guerra mundial. La por generada per aquelles lluites socials al poder econòmic capitalista, i davant l'amenaça existent de sistemes polítics basats en teories marxistes. La societat del benestar, va ser  fruït també del treball de les societats immediatament posteriors a la guerra, fruït de l'explotació dels països subdesenvolupats, fruït de l'imperialisme, i de les guerres colonials.

Convé saber tot això per ser conscients de com les generacions actuals. Massa confiades, per haver nascut, i, crescut en una societat opulenta, i protectora. No s'adonen que pot haver-hi un futur molt diferent, i precari, fins i tot pobre, i tràgic, com els que estan construint els mercaders, i financers.

Com em deia un amic l'altre dia, mentre comparaven el que hem vist a Llatinoamèrica, amb el futur que s'esta esdevenint a Europa: "sempre hi haurà un grup de gent a qui les coses els vagin força bé".  
En tot estat o país, hi ha centenars de milers de persones que viuen a tot drap, i no s'estan de res.. Això és el que ens mostra el sistema, com exemple del seu triomf. El que no ens mostra, ni ens mostrarà, és la creixent, i abismal, cada dia més; diferencia entre aquesta minoria opulenta, i la resta de la la població empobrida, i esclavitzada per unes condicions laboral o fiscals d'explotació.