Europa ideològicament és una realitat autoritària; social, cultural, i econòmicament és cada cop més una burda imitació de Nord-Amèrica. Una imitació que no té les contrapartides positives de la llibertat, i dels seus drets individuals o polítics. Aquí existeix una regulació social important a l'hora d'intentar escalar socialment o d'aconseguir llocs de treball. Sempre depèn de l'origen o de les relacions, poder progressar; si aquestes no existeixen, l'individu és condemnat a la marginació. Al menys a Catalunya, i Espanya les coses funcionen d'aquesta manera. Són tics propis de quaranta anys de dictadura, on per aconseguir un lloc de treball hom havia de declarar fidelitat al poder, i se sotmetia a l'encadenament del favor fet, cosa que pretenia evitar qualsevol reclamació, dissidència laboral o política.
Potser no és tant una cosa que inventés la dictadura franquista, com una cosa tradicional que utilitzaven els poderosos, i terratinents a l'hora de donar un lloc de treball, encara que fos amb condicions miserables. La dictadura en va fer d'això, i de la repressió, puntals per consolidar-se, i assentar-se com una immensa roca inamovible, impertèrrita al pas dels anys.
Com tots sabem la dictadura va ser la que va posar les condicions per a la seva evolució "democràtica". Si se'n pot anomenar tal. Els qui ocuparen el poder després de Franco es trobaren uns ressorts plenament engreixats, i des dels diferents partits començaren a utilitzar-los. Això significava fer servir els diners públics al seu gust, col·locar funcionaris afectes, partidaris o militants dels seus partits: s'ha vist molt a nivell local, fins a punts d'escàndol. Al mateix temps continuava, i continua la màquina de la por; la societat va retrocedir ràpidament cap a la despolitització, la ignorància. La majoria evitava qualsevol manifestació o compromís amb les idees dissidents, encara que fossin justes.
El poder polític aviat es va veure que estava al servei del poder econòmic tradicional, aquell poder que l'any 1936 va cridar l'exercit per acabar amb una república massa avançada, que perjudicava els seus interessos. No cal oblidar que l'església també és un d'aquests poders que continua traficant amb les ànimes, i amb els diners dels impostos de tots. Encara que a la declaració de renda hom digui que no vol donar-li un euro, els convenis amb l'estat, i el control de la educació privada, els reporta uns bons beneficis i influència.
Després de la dictadura, la pràctica del poder era igual que amb la dictadura, es van donar molts cassos de regidors, i alcaldes, fins i tot dels que s'anomenaven d'esquerres, que utilitzaven els empleats, i els materials públics per arreglar-se cases pròpies o altres propietats. Una pràctica molt comuna de sempe dins de l'exèrcit espanyol. No puc parlar de la resta del continent, dubto que les coses arribessin tant lluny. Doncs teòricament hi havia més tradició democràtica, i una justícia realment independent. A Espanya no és així, té una justícia polititzada, molt de castes familiars, hereves de l'estructura dictatorial.
Per tant durant aquella anomenada transició, realment no es va desmuntar res, tots els aparells de l'estat van restar intactes. Si es van arribar a fer reformes, van ser lentes, i vigilades pels poders tradicionals, al capdavant dels quals hi ha el rei, que com tots sabem no va jurar mai la nova constitució perquè abans havia jurat el principis del Movimiento, i per tant no és poden jurar dues coses en aparença tant contradictòries. I com habilment saben els que maneguen els aparells de l'estat, saben que tenen un rei que en un moment donat quan necessitin aturar processos massa avançats, i democràtics, aquest rei pot suspendre o reinterpretar una constitució que mai va jurar.
Per tant és molt normal que la població pensi que els funcionaris són tots un privilegiats; cosa que afavoreix l'opinió actual de castigar l'estat, i els seus treballadors fomentant el desmantallament, i la precarietat. D'altra banda caldrà veure que passa quan la dreta espanyola comenci de debò a castigar els funcionaris de l'estat. Recordem que tradicionalment a Europa, i Espanya, la extrema dreta s'ha nodrit força d'amplis sectors funcionarials. Podríem dir que els ideòlegs del feixisme van sorgir en les files del funcionariat, i ara no té perquè ser diferent. A banda, cal tenir en compte que el control de les armes el tenen aquest sectors, car l'exercit, i la policia no són altra cosa que funcionaris públics.
