Aquest lema que els Nazis van col·locar a l'entrada dels seus camps d'extermini és molt més que una simple imposició, o crit, i ordre a la disciplina sobre els milions de persones que travessaven les portes d'aquests inferns, dels quals la majoria no en van sortir mai.
Aquesta frase s'ha convertit en la definició d'una Europa que ha dominat el món des que va estendre el seu poder colonial més enllà del continent.
Aquí d'entrada vull explicar que normalment qui més a promocionat aquesta filosofia, és qui menys a treballat realment, car el que es tractava és d'aprofitar-se del treball de milions de persones durant segles. Evidentment aquesta cultura que ha tingut el seu màxim desenvolupament amb l'arribada de les escissions protestants, i del renaixement, fins avui. Ha estat transmesa molt eficaçment a gran part de la població, i actualment ha derrotat qualsevol altra cultura o forma de pensament més enllà del món protestant, nòrdic, i anglo-germànic.
Aquí faré un altra a part, per assenyalar que el poble català ha estat des de fa molts anys un poble totalment trinxat per aquesta cultura protestant, i molta gent és una transliteració subconscient de la frase nazi: el treball us farà lliures.
Com sempre els qui han predicat la submissió al treball han estat les classes que menys l'han practicat: els qui han sotmès a la majoria, els qui realment han estat lliures, i no pas per treballar, sinó per no haver de fer-ho; decidir sobre tots, i manegar els seus capitals a plaer, i de pas manegar la població com si fos esclava.
Avui comença a sentir-se dir que el món actual és un feudalisme modern, alguns l'anomenen feudalisme democràtic. Personalment no acabo de veure clar ajuntar dues paraules tant contradictòries, però si és clar que la vida actual de milions de persones és sotmesa a un nou esclavatge. Hi ha diferents graus d'esclavitud, com els havia en l'edat mitjana, però l'existència d'una vida totalment encadenada és indiscutible. Avui s'utilitza el futur, per encadenar el present, que no és altra cosa que encadenar el futur també.
Ara la població no esta sotmesa a un senyor d'un castell o una terra eclesiàstica, i reial. La població és sotmesa a la precarietat, als crèdits, les hipoteques, la cultura egocèntrica, els impostos dels estats cada cop més al servei dels capitals privats. Sotmesa a la imatge, la por a ser diferents o inferiors. Tot plegat ben vigilat, i reglamentat per lleis, exèrcits repressius, i propaganda mediàtica. Fins a cert punt, crec que la majoria desconeix l'edat mitjana, tant per descobrir que en molts aspectes socials estem molt pitjor.
Evidentment a l'edat mitjana no hi havia els avenços tècnics, sanitaris o educatius d'avui, però estic segur que el pensament crític, i les formes de vida variades, i diverses, estaven molt més esteses que ara. Almenys la literatura de l'època ens ho mostra.
El xoc entre vides "lliures" fonamentades en la natura, i el seu us racional. El xoc entre la cultura de viure al dia, i no acumular possessions, la vida més lúdica que productiva. Aquest xoc entre aquesta vida natural, i la vida que representa la Europa del "treball us farà lliures" és va produir clarament a Amèrica al segle XVI.. Amb la invasió encapçalada per espanyols i portuguesos, com avançada de la cultura del renaixement, i l'obsessió per l'acumulació de poder, i de riquesa.
Aquesta catàstrofe americana, i també africana, va arrancar la població de la seves vides naturals, i equilibrades, per portar-la l'extermini, i l'esclavatge. Encara em sorprèn que hi hagi tanta gent que no vulgui entendre el que va passar allà. Les conseqüències d'allò encara les paguen molts països, i continuen essent el terreny per a l'explotació més irracional.
Però almenys gran part de les poblacions d'aquest països són conscients de la seva realitat, i continuen alçant un crit crític, no com passa al continent europeu on la gent ja es creu les pròpies mentides fabricades per sotmetre els pobles.
I quan dic això no em refereixo pas a la lluita egoista per tenir més, o per recuperar el perdut, sinó a la inexistent lluita per canviar les bases socials, filosòfiques, morals, i culturals del nostre continent, que com ben clar es veu, no són precisament un tema que preocupi massa gent.
En el fons Europa és un continent malalt, i el pitjor és que ha estès la seves pestes arreu; el virus de la propietat, la possessió, la riquesa, la producció, i sobretot, aquesta cultura de l'esclavatge que ben bé els camps d'extermini nazis definien amb la frase: el treball us farà lliures.
Per rematar aquesta cultura de l'esclavatge envers el treball, per refermar-la, ens cau a sobre l'esperit asiàtic, encara molt més cruel, i feudal. Aquestes cultures que venen de l'extrem Orient, on la individualitat resta totalment anorreada envers uns interessos jeràrquics. Allà tothom té el seu rol: sigui com a dirigent del Partit Comunista Xinès, o com empresari Coreà o Japonès. Sigui com a pària hindú, o obrer d'una cadena de muntatge. El radicalisme estamental és el que les classes dirigents europees, i nord-americanes volen imprimir a la majoria de la població dels seus països, però en aquest cas, amb l'avantatge per ells de no haver de sotmetre's a res ni ningú, i continuar gaudint de la riquesa, i de la llibertat del poder.
Al final l'únic combat que hauriem de posar per davant de tot és precisament el de la llibertat. Basant-nos en l'ús d'aquest paraula, i el seu exercici sense por, hauriem de començar a reconstruir les relacions amb els altres, i amb l'entorn. El que no es pot fer és esclavitzar la definició llibertat per parcel·lar-la en diferents termes, com a llibertat de mercat, llibertat d'explotació, llibertat d'us personal, llibertat per imposició, llibertat per mi sobre la dels demés. Llibertat per dominar, llibertat econòmica, llibertat per imposar una ideologia, i una filosofia. La llibertat no ha de ser una eina per usar contra els altres.
