El joc de les mentides i els enganys amb el silenci dels bons minyons

Com si fos un torero que arremet l'estocada final just al començar "la corrida". El ministre d'hisenda espanyol ha desvallestat d'un sol cop, amb unes breus declaracions desqualificadores, el nou muntatge de Convergència i Unió, al que s'havien sumat aquesta setmana altres grups "autonomistes". El camí sense sortida anomenat Pacte Fiscal ha nascut mort. No és hora d'aïllar-se, o de fer fintes polítiques, que ningú no entendria. Europa no entendria que es vulgui una sortida individual per un problema de tots. Aquests han estat els arguments contundents de Montoro contra la proposta de Pacte Fiscal.

La proposta Convergent per distreure el país s'ha vingut avall, ja portaven mesos bombardejant-nos amb una torrentada de paraules, quan molts sabien que tot plegat acabaria en res. Que Espanya diria que no,  hagués dit no d'entrada en un situació econòmica favorable. Era més clar que diria que no en una situació de crisi econòmica brutal com aquesta, on precisament la tendència que s'imposa des del govern espanyol es culpabilitzar les autonomies per haver dilapidat els diners. Ara s'aprofita, i aprofitarà per desmuntar moltes de les prerrogatives, i transferències de que gaudeixen aquestes.

Com, encara, una part de la població catalana s'ha deixat enganyar per una proposta que apareixia en el pitjor moment, i contra corrent institucionalment parlant?  Una proposta que tenia com a objectiu vestir un discurs polític, quan no hi ha valor per fer propostes més avançades, i definitives. Una proposta per culpar o distreure en altres les retallades que ens afecten.

I el més vergonyós és que Convergència i Unió amaga la cua entre les cames. Com un gos que ha rebut una fuetada corra amagar-se. Tantes paraules de pactes fiscals, discussions parlamentàries, i pactes polítics queden en res.. Aquest país no aprèn, i un cop, i un altre continua apostant pels focs d'encenalls, i les propostes que en un moment donat són com petjades que es perden al desert, i que ningú sap que van existir. S'imposa el silenci dels bons minyons..

Amb l'engany del Pacte Fiscal arriba també la possible intervenció econòmica de l'autonomia catalana. El conseller Mas-Cullell treu pit, i diu que si comporta concessions polítiques, aquest ajut de l'estat no es demanarà. Ens pren per brètols, i molts senzillament ho són. Tota intervenció econòmica va sempre aparellada de concessions polítiques. Sinó pregunteu-ho a Grècia, o Itàlia, o pregunteu-ho al govern espanyol, encara que us mentirà dient que ells no ha fet cap concessió política.. 

Resumint: Fracàs absolut d'entrada del Pacte Fiscal, i submissió política de Generalitat que porta camí de convertir-se en una nova Mancomunitat, una autonomia més testimonial que altra cosa.

Ens rematen el dia des de la Generalitat afirmant que l'atur ha baixat, silenciant que al mateix temps que l'atur baixa també ho fa la població activa. Ens volen enganyar de nou fent-nos creure que es creen llocs de treball quan en realitat es destrueixen, i la gent cansada de buscar feina, sense cap opció a rebre algun subsidi, senzillament desapareix de les llistes d'aturats. Hom es pregunta si el cinisme dels governants catalans arribarà fins el punt d'esborrar tota la població "sobrant" de les llistes de demandants d'atur, prestacions, sanitat o educació. Són els tics propis d'un nacionalisme classista que acabarà conduint al suïcidi del país com a tal.

Qüestió de setmanes..

En poques setmanes el que era un anatema, un pecat impronunciable: abandonar l'euro. Serà una realitat. Amb tota probabilitat Grècia marxarà de l'euro per tornar a una moneda nacional; el més segur: la dracma.

El procés serà a l'invers de l'entrada a l'euro, és a dir: els diners líquids en mans dels bancs, els diners dels estalviadors es convertiran automàticament en dracmes. L'estat començarà a pagar sous, ajuts, i pensions en la nova moneda des del primer dia.

La pregunta és: Per què s'ha fet viure al poble grec aquest llarg calvari d'endeutament, i retallades, per intentar evitar el que al final a acabat passant?

Doncs perquè a Grècia se l'havia d'esprémer com una llimona; deixar-la endeutada per dècades, aprofitar també per liquidar tot el que fos liquidable a nivell d'estat social. Prestacions, empreses públiques, sanitat, ensenyament, funcionaris, ajuts, etc. etc..

Qui ha dit l'última paraula ? 

Doncs l'FMI, el conegut Fons Monetari Internacional. Aquí vull fer un apart que demostra la ignorància dels europeus, en general. Una ignorància deguda al seu euro-centrisme.

Ho dic perquè a Amèrica Llatina, Àsia, i Àfrica, fa temps que saben que l'FMI no ajuda els països que cauen a la seves mans. O si ho voleu explicat d'una altra manera. L'FMI et regala un plat de llenties, però a canvi et demana que et sotmetis a una intervenció on li dones el fetge, els pulmons, els ulls, i tot el que tinguis dins que sigui aprofitable. Al capdavall et fa pagar l'operació, una operació que costa una milionada, i et deixa a banda de mig mort, ple de tubs dels que passes a dependre vitalment, car ja no et queda pràcticament cap orgue vital aprofitable. Després  et passa factura de l'operació, que et deixa un deute per tota la teva vida, i la dels teus descendents durant varies generacions.

L' FMI ha estat "ajudant" Grècia, poso entre cometes ajudant. Perquè els diners entraven per una porta, i sortien per una altra, per anar a parar a mans de grans creditors, sobretot financers internacionals. Molts cops aquests diners ni passaven per manes gregues, eren xifres que quedaven al compte del deute de Grècia, però que passaven del FMI a grans Bancs Internacionals..El Banc Central Europeu feia igual.

Ara l'FMI ha dit prou, perquè sap que la vaca ja no pot donar més llet, que els grecs, i les gregues ja s'han vengut fins el calçotets, i les bragues. Per tant no hi ha per on treure més profit. L'FMI sap que ara Grècia s'ha de posar a treballar, i treballar, per pagar, i pagar, i pagar..

Espanya esta en el mateix, sols que ja ve endeutada d'abans. Les grans operacions immobiliàries han fet figa, però el procés és semblant. Potser estem en un estadi anterior.

Alguns "savis" diuen que Alemanya no l'interessa que caigui Espanya, que es un gran mercat pels Alemanys, etc.. Mai havia vist rebrotar tant nacionalisme espanyol ocult. Alemanya ja fa anys que sap que el seu futur mira cap l'orient. De fet tradicionalment Alemanya sempre ha mirat cap l'orient.. El somni de Hitler era trobar-se amb les tropes japoneses a Mongòlia. El gran dolç era la Unió Soviètica, com pels japonesos era la Xina.. Avui el gran territori infinit, ple de recursos, un lloc per desenvolupar, i colonitzar és Rússia, i és Xina. Aquest és el futur d'Alemanya.. L'Europa Occidental l'importa poc, fins i tot deixa la Mediterrània en mans dels anglesos, francesos, i nord.americans..Tot el que esta passant des de fa més d'una dècada als països musulmans, Alemanya li importa ben poc. Ni s'ha implicat a Irak, ni a Egipte o a Tunísia, ni a Líbia..

Per tant Alemanya deixarà caure el llast, a la llarga si s'ha de despendre de l'euro ho farà. L'euro no depèn tant de si Grècia, Portugal, Espanya, Itàlia en segueixen dins; sinó més aviat de si Alemanya se'n pot desempallegar d'aquests països. Per tant, que l'euro segueixi o no, ja no resulta tant important per nosaltres, perquè el més segur és que no continuarà essent la nostra moneda.

És comprensible..

Què pot oferir Espanya? Ni tan sols la reserva espiritual d'occident. Com a molt em tornat a la definició que fa a Luces de Bohemia, Valle Inclán: "Que seria de este corral si encima estuviese nublado". O sigui, que a part de Sol, poca cosa més pot oferir Espanya. Ni tan sols platges, ni paisatges. La voracitat especulativa immobiliària els ha esborrat per pintar una postal de ciment o formigó. Ara la nova llei de costes, no sols assenta aquesta realitat, sinó que intenta tornar a reviure un difunt. La recepta del PP és més especulació.

Però, com aquests darrers anys es vol imposar un discurs de victimisme, o potser és el sempitern discurs de culpar forces obscures, i manipuladores. Recordem que en aquests territoris al sud dels Pirineus es van expulsar tots els que fossin expulsables, al llarg de la història, per fomentar el poder d'unes castes, i de pas robar als foragitats tot el que tinguessin. Musulmans, Moriscos, Jueus, Jesuites, Heretges, Maçons, Republicans, Rojos, etc.. Espanya és el país de les expulsions, i, dissortadament sempre s'han expulsat els més avançats, els qui més tècnica, i progrés aportaven, més coneixement, intel·lectualitat, saviesa..

Tot plegat és típic d'un país que vol ser colònia, que vol tenir uns paràmetres del que avui anomenem subdesenvolupament. Això és: una classe alta, molt minoritària, i molt rica, que posseeix unes quantes empreses, bancs o negocis hegemònics, associada a grans corporacions multinacionals, o que en representa les seves filials. I per altra banda una immensa, i majoritària classe baixa, inculta e illetrada que s'acontenta amb les engrunes que li tiren des de dalt. Que s'acontenta amb el pa i circ, avui dia el pa és pa, però el circ poden ser moltes coses: futbol, festa, tele-escombraries, droga alcohol, prostitució, etc..

Per tant que no ens vulguin colar el discurs que la culpa és dels de fora només. Com un nacionalisme macarrònic. Bé, encara no conec cap nacionalisme que no culpi de tot els de fora: els altres, les altres nacions.. Recordem que tant a Espanya com a Catalunya governen els nacionalistes, per tant és fàcil que ens distreguin sempre amb el discurs de culpabilització exterior. Discurs que utilitzen sempre els mesells per ocultar els seus interessos, i els seus negocis que sempre van en el sentit contrari de la sobirania.

Espanya és un estat de corrupció, ara és més evident perquè la crisis ho posa a la vista de tothom. En el fons la transició el que va fer va ser democratitzar la corrupció. Si abans durant la dictadura la corrupció es va institucionalitzar controlada per les minories que copaven el poder. Amb l'anomenada democràcia, el que es va realment democratitzar és l'accés a la corrupció. A partir d'aleshores, els corruptes es podien escollir a les urnes. Les xarxes de clientelisme es van massificar a mesura que l'administració s'ampliava, molts dels qui accedien als treballs públics ho feien per ser del partit que guanyava o per intercanvi de jocs de poder entre els diferents partits. Això en el pobles es veu molt clar. Evidentment no estic parlant del funcionariat que s'ha guanyat el lloc per oposicions, i que ha de tenir una qualificació, i una capacitat. Em refereixo a tots aquells passavolants que tan podrien posar marques amb el tampó, com podrien ser directors d'una oficina pública.

Ja se sap, per aquests càrrecs, sempre ajuda, i molt, conèixer a tal.. Ens faríem creus de la quantitat de població que ha utilitzat aquest ressort per aconseguir un lloc de treball, en el cas de l'administració potser per tota la vida.

Però tot plegat, Espanya, això ho pagarà car. Doncs comença albirar-se que el somni de ser funcionari passarà a ser un mal son. Ens acostem al vell estereotip del funcionari, mal pagat, i mal menjat, inepte i malaltís. S'acaba allò de que ser funcionari és un "xollo". Alguns diran que això és un crim, però és que la societat en la que vivim esta subjecta altres paràmetres. Hi ha una gran part de la població a la misèria o a les portes d'entrar-hi. Sense cap cobertura, ni seguretat en el futur. No tenen el pare estat com una extensió del paternalisme familiar que els aixopluga.

Ara no ens podem distreure amb una realitat de petita volada, com és el funcionariat. Els grans tiberis s'han fet més amunt. El país ha funcionat sota la dicotomia construcció-política. Ambdós sectors s'han alimentat a si mateixos. El polític havia de gastar diners públics fent obres, les que fossin. Obres que finançaven els bancs, i que feien les grans empreses constructores, participades per bancs, financers, empresariat tradicional o novell. Així van fer el seu agost. No era massa important si això que es feia tenia massa sentit o necessitat. Des de remodelar un parc o una plaça, fins construir edificis públics, aeroports, vies deficitàries.. Tot plegat a compte de l'erari públic.

Us proposo un exercici senzill: quan aneu a l'aeroport del Prat compteu les torres de control que hi ha. Evidentment només una té operativitat, mai un aeroport té en funcionament vàries torres a l'hora..

Era necessari per cada canvi a l'aeroport fer una torre de control nova..? Jo crec que no, i la prova és que si aneu a qualsevol aeroport de França o Itàlia, no veureu mai aquesta voracitat per construir torres de control. Fins i tot, si aneu algun cop a l'aeroport de Venècia, per posar un exemple de ciutat molt turística. Veureu quin aeroport més senzill, i eficaç.

Vull concloure dient: el que ha passat els darrers 20 o 25 anys a Espanya ha estat una estafa, una connivència entre polítics, i capitals desembarcats en la construcció. Potser tot plegat també ho ha fomentat la manera com es va pactar l'entrada a Europa, on les condicions eren desmuntar la indústria pública, i reconvertir el país en un solar vacacional, a canvi dels famosos fons de cohesió o estructurals. És ben curiós, quan aquests fons es van acabar, va començar la crisi.  Al final només em seguit el vell model "desarrollista" del feixisme, franquisme per qui no ho entengui. Però en tot cas que quedi clar que els espanyols van votar aquests governs que van optar per aquest model a patir dels anys 80.

Veient el tuf de les corrupteles que hi ha arreu, destacant els camps de merda que són els regnes de taifes on governa el Partit Popular, amb l'aplaudiment de les seves poblacions, en votar una vegada, i una altra, els corruptes sospitosos o provats. Observant tot això, és normal que una Europa en moments d'escassetat, i reestructuració, no vulgui llençar més diners a la claveguera espanyola, i menys si no hi ha la seguretat que és tornaran amb interessos. El problema és que ja se sap que uns pocs agafen els diners, i corren;  després la població ha de pagar els deutes, i forats que han deixat.

Europa és una realitat autoritària.. i Espanya n'és l'exemple més radical..

Europa ideològicament és una realitat autoritària; social, cultural, i econòmicament és cada cop més una burda imitació de Nord-Amèrica. Una imitació que no té les contrapartides positives de la llibertat, i dels seus drets individuals o polítics. Aquí existeix una regulació social important a l'hora d'intentar escalar socialment o d'aconseguir llocs de treball. Sempre depèn de l'origen o de les relacions, poder progressar; si aquestes no existeixen, l'individu és condemnat a la marginació. Al menys a Catalunya, i Espanya les coses funcionen d'aquesta manera. Són tics propis de quaranta anys de dictadura, on per aconseguir un lloc de treball hom havia de declarar fidelitat al poder, i se sotmetia a l'encadenament del favor fet, cosa que pretenia evitar qualsevol reclamació, dissidència laboral o política.

Potser no és tant una cosa que inventés la dictadura franquista, com una cosa tradicional que utilitzaven els poderosos, i terratinents a l'hora de donar un lloc de treball, encara que fos amb condicions miserables. La dictadura en va fer d'això, i de la repressió, puntals per consolidar-se, i assentar-se com una immensa roca inamovible,  impertèrrita al pas dels anys.

Com tots sabem la dictadura va ser la que va posar les condicions per a la seva evolució "democràtica". Si se'n pot anomenar tal. Els qui ocuparen el poder després de Franco es trobaren uns ressorts plenament engreixats, i des dels diferents partits començaren a utilitzar-los. Això significava fer servir els diners públics al seu gust, col·locar funcionaris afectes, partidaris o militants dels seus partits: s'ha vist molt a nivell local, fins a punts d'escàndol. Al mateix temps continuava, i continua la màquina de la por;  la societat  va retrocedir ràpidament cap a la despolitització, la ignorància. La majoria evitava qualsevol manifestació o compromís amb les idees dissidents, encara que fossin justes.

El poder polític aviat es va veure que estava al servei del poder econòmic tradicional, aquell poder que l'any 1936 va cridar l'exercit per acabar amb una república massa avançada, que perjudicava els seus interessos. No cal oblidar que l'església també és un d'aquests poders que continua traficant amb les ànimes, i amb els diners dels impostos de tots. Encara que a la declaració de renda hom digui que no vol donar-li un euro, els convenis amb l'estat, i el control de la educació privada, els reporta uns bons beneficis i influència.

Després de la dictadura, la pràctica del poder era igual que amb la dictadura,  es van donar molts cassos de regidors, i alcaldes, fins i tot dels que s'anomenaven d'esquerres, que utilitzaven els empleats, i els materials públics per arreglar-se cases pròpies o altres propietats. Una pràctica molt comuna de sempe dins de l'exèrcit espanyol. No puc parlar de la resta del continent, dubto que les coses arribessin tant lluny. Doncs teòricament hi havia més tradició democràtica, i una justícia realment independent. A Espanya no és així, té una justícia polititzada, molt de castes familiars, hereves de l'estructura dictatorial.

Per tant  durant aquella anomenada transició, realment no es va desmuntar res, tots els aparells de l'estat van restar intactes. Si es van arribar a fer reformes, van ser lentes, i vigilades pels poders tradicionals, al capdavant dels quals hi ha el rei, que com tots sabem no va jurar mai la nova constitució perquè abans havia jurat el principis del Movimiento, i per tant no és poden jurar dues coses en aparença tant contradictòries. I com habilment saben els que maneguen els aparells de l'estat, saben que tenen un rei que en un moment donat quan necessitin aturar processos massa avançats, i democràtics, aquest rei pot suspendre o reinterpretar una constitució que mai va jurar.

Per tant és molt normal que la població pensi que els funcionaris són tots un privilegiats; cosa que afavoreix l'opinió actual de castigar l'estat, i els seus treballadors  fomentant el desmantallament, i la precarietat. D'altra banda caldrà veure que passa quan la dreta espanyola comenci de debò a castigar els funcionaris de l'estat. Recordem que tradicionalment a Europa, i Espanya, la extrema dreta s'ha nodrit força d'amplis sectors  funcionarials. Podríem dir que els ideòlegs del feixisme van sorgir en les files del funcionariat, i ara no té perquè ser diferent. A banda, cal tenir en compte que el control de les armes el tenen aquest sectors, car l'exercit, i la policia no són altra cosa que funcionaris públics.

El treball us farà lliures..

Aquest lema que els Nazis van col·locar a l'entrada dels seus camps d'extermini és molt més que una simple imposició, o crit, i ordre a la disciplina sobre els milions de persones que travessaven les portes d'aquests inferns, dels quals la majoria no en van sortir mai.

Aquesta frase s'ha convertit en la definició d'una Europa que ha dominat el món des que va estendre el seu poder colonial més enllà del continent.

Aquí d'entrada vull explicar que normalment qui més a promocionat aquesta filosofia, és qui menys a treballat realment, car el que es tractava és d'aprofitar-se del treball de milions de persones durant segles.  Evidentment aquesta cultura que ha tingut el seu màxim desenvolupament amb l'arribada de les escissions protestants, i del renaixement, fins avui. Ha estat transmesa molt eficaçment a gran part de la població, i actualment ha derrotat qualsevol altra cultura o forma de pensament més enllà del món protestant, nòrdic, i anglo-germànic.

Aquí faré un altra a part, per assenyalar que el poble català ha estat des de fa molts anys un poble totalment trinxat per aquesta cultura protestant, i molta gent és una transliteració subconscient de la frase nazi: el treball us farà lliures.

Com sempre els qui han predicat la submissió al treball han estat les classes que menys l'han practicat: els qui han sotmès a la majoria, els qui realment han estat lliures, i no pas per treballar, sinó per no haver de fer-ho; decidir sobre tots, i manegar els seus capitals a plaer, i de pas manegar la població com si fos esclava.

Avui comença a sentir-se dir que el món actual és un feudalisme modern, alguns l'anomenen feudalisme democràtic. Personalment no acabo de veure clar ajuntar dues paraules tant contradictòries, però si és clar que la vida actual de milions de persones és sotmesa a un nou esclavatge.  Hi ha diferents graus d'esclavitud, com els havia en l'edat mitjana, però l'existència d'una vida totalment encadenada és indiscutible. Avui s'utilitza el futur, per encadenar el present, que no és altra cosa que encadenar el futur també.

Ara la població no esta sotmesa a un senyor d'un castell o una terra eclesiàstica, i reial. La població és sotmesa a la precarietat, als crèdits, les hipoteques, la cultura egocèntrica, els impostos dels estats cada cop més al servei dels capitals privats. Sotmesa a la imatge, la por a ser diferents o inferiors. Tot plegat ben vigilat, i reglamentat per lleis, exèrcits repressius, i propaganda mediàtica. Fins a cert punt, crec que la majoria desconeix l'edat mitjana, tant per descobrir que en molts aspectes socials estem molt pitjor.

Evidentment a l'edat mitjana no hi havia els avenços tècnics, sanitaris o educatius d'avui, però estic segur que el pensament crític, i les formes de vida variades, i diverses, estaven molt més esteses que ara. Almenys la literatura de l'època ens ho mostra.

El xoc entre vides "lliures" fonamentades en la natura, i el seu us racional. El xoc entre la cultura de viure al dia, i no acumular possessions, la vida més lúdica que productiva. Aquest xoc entre aquesta vida natural, i la vida que representa la Europa del "treball us farà lliures" és va produir clarament a Amèrica al segle XVI.. Amb la invasió encapçalada per espanyols i portuguesos, com avançada de la cultura del renaixement, i l'obsessió per l'acumulació de poder, i de riquesa.

Aquesta catàstrofe americana, i també africana, va arrancar la població de la seves vides naturals, i equilibrades, per portar-la l'extermini, i l'esclavatge. Encara em sorprèn que hi hagi tanta gent que no vulgui entendre el que va passar allà. Les conseqüències d'allò encara les paguen molts països, i continuen essent el terreny per a l'explotació més irracional.

Però almenys gran part de les poblacions d'aquest països són conscients de la seva realitat, i continuen alçant un crit crític, no com passa al continent europeu on  la gent ja es creu les pròpies mentides fabricades per sotmetre els pobles.

I quan dic això no em refereixo pas a la lluita egoista per tenir més, o per recuperar el perdut, sinó a la inexistent lluita per canviar les bases socials, filosòfiques, morals, i culturals del nostre continent, que com ben clar es veu, no són precisament un tema que preocupi massa gent.

En el fons Europa és un continent malalt, i el pitjor és que ha estès la seves pestes arreu; el virus de la propietat, la possessió, la riquesa, la producció, i sobretot, aquesta cultura de l'esclavatge que ben bé els camps d'extermini nazis definien amb la frase: el treball us farà lliures.

Per rematar aquesta cultura de l'esclavatge envers el treball, per refermar-la, ens cau a sobre l'esperit asiàtic, encara molt més cruel, i feudal. Aquestes cultures que venen de l'extrem Orient, on la individualitat resta totalment anorreada envers uns interessos jeràrquics. Allà tothom té el seu rol: sigui com a dirigent del Partit Comunista Xinès, o com empresari Coreà o Japonès. Sigui com a pària hindú, o obrer d'una cadena de muntatge. El radicalisme estamental és el que les classes dirigents europees, i nord-americanes volen imprimir a la majoria de la població dels seus països, però en aquest cas, amb l'avantatge per ells de no haver de sotmetre's a res ni ningú, i continuar gaudint de la riquesa, i de la llibertat del poder.

Al final l'únic combat que hauriem de posar per davant de tot és precisament el de la llibertat. Basant-nos en l'ús d'aquest paraula, i el seu exercici sense por, hauriem de començar a reconstruir les relacions amb els altres, i amb l'entorn. El que no es pot fer és esclavitzar la definició llibertat per parcel·lar-la en diferents termes, com a llibertat de mercat, llibertat d'explotació, llibertat d'us personal, llibertat per imposició, llibertat per mi sobre la dels demés. Llibertat per dominar, llibertat econòmica, llibertat per imposar una ideologia, i una filosofia. La llibertat no ha de ser una eina per usar contra els altres.