En moments com els actuals on es produeix un desmantellament dels serveis socials i públics, que durant els anys 60 i 70 s'havien consolidat a Europa, apareix el reclam contrari, és a dir: sembla que alguns creuen que els estats son capaços de fer miracles, i només a través d'ells vindran les solucions màgiques a la crisi.
Jo crec que es fa una anàlisi simplista, i més en un país com aquest al que la dictadura va acostumar a un cert paternalisme, malgrat a l'hora de la veritat tot plegat fos una mentida. Car si comparem els beneficis socials a països com França, Alemanya, fins i tot Anglaterra, no diguem els nòrdics. Espanya mai ha arribat a la sola de la sabata quant a prestacions, cobertures, sanitat, i educació, etc.. etc.
Però és típic de la idiosincràsia espanyola deixar les responsabilitats als altres, o culpar sempre els demés.. En aquest cas la societat espanyola ha viscut un autèntic El Dorado; fa anys que molts ens adonàvem que es vivia per sobre de les possibilitats. El consumisme desenfrenat va contribuir a l'alienació, i el fàcil control de la població per part dels interessos econòmics i polítics. Era una allau que no tenia aturador, doncs qui s'intentava posar-se al mig resultava esclafat. Impossible fer plantejaments socials i polítics en base a valors contraris al consumisme o l'acumulació de riquesa; contraris a l'admiració pel poder i pel luxe, o contraris aconseguir diners, fama o coses, sense esforç. Qui més qui menys que va poder es va dedicar a especular, i acumular vivendes o terrenys. Molts treballadors, de colp i volta es van sentir propietaris, amb poder de consumir i d'acumular productes; la majoria va caure en mans dels crèdits i de les hipoteques, molts cops sense tenir una necessitat real, comprant coses per esnobisme, per aparentar, o per aquella fal·lera de voler les coses noves i odiar les velles.
Ara ens em despertat d'El Dorado, hem vist la realitat més enllà del somni fictici, però com sempre, la culpa és dels altres. Si la gent viatges una mica més s'adonaria que hi ha factors de la societat espanyola que s'arrosseguen des de fa segles, un d'ells aquesta tendència al rendisme i al diner fàcil. A guanyar sense invertir res, a menysprear l'esforç. Per no parlar de la gran manca de cultura.. Per exemple, molts consideren que aixecar una paret de maons és un treball que costa esforç, però escriure o crear sembla que no es gens vàlid.. Això condemna Espanya a ser un país de segona, doncs si l'esforç intel·lectual no té cap valor, pels d'aquí, és normal que només es desenvolupi la força bruta. Mentre altres, d'altres països, continuaran dirigint als caps de turc que aixecaran parets, o faran tot tipus de feines manuals que son les úniques que els espanyols valoren.
Mai m'ha agradat la gent que va pel món sense reflexionar, que només vol sentir les coses amb les que creu, només vol veure les coses que li agraden. Per a mi és gent estancada, no té cap capacitat d'evolució, perquè l'evolució és un fet dinàmic que ve de la controvèrsia i la superació de dificultats.
A Espanya, el poder públic ha estat un niu de corrupció, a part de la que ha sortit i que tots coneixem, hi ha una corrupció que és intrínseca, és a dir: hi ha una corrupció de l'estat lligada als polítics, que es perfectament legal. Si no fos així: com és que la construcció tant pública com privada s'ha disparat de la manera que ho ha fet?. Els polítics han pactat infraestructures amb diner públic, moltes d'elles innecessàries, l'objectiu d'aquestes no era millorar els serveis de la població, l'objectiu era transvassar diners públics als bancs i les constructores.. Per tant, això que ha estat generalitzat, des de l'estat, als poders locals, era una corrupció encoberta.
Hauriem de reflexionar una cosa, sobretot ara que torna a sorgir l'anomenada esquerra autoritària que voldria que tot fos estat. Sempre que l'estat es fa amb un poder excepcional, tot acaba en corrupció o dictadura.
Així despertem d'El Dorado, i ens trobem una societat individualitzada, ja educada d'aquesta manera, orfe de capacitat d'organitzar-se, i amb una gran desconfiança cap a tota proposta política. Perquè qualsevol grup polític, sense distinció, s'associa a oportunisme, corrupció, i favoritisme. La idea és: si son en política és per treure algun profit. Però el problema no és que aquest concepte sigui una cosa lligada a la política, el problema és que es tracta d'un concepte intrínsec de la societat. És a dir, la majoria de la població creu que si fa alguna cosa ha de ser en benefici particular, i individual.. Som en un salvis qui pugui.. Els que no entenguin que aquest concepte domina la societat, s'estavellaran mil vegades en el mateix. Perquè si no s'avança cap a la creació de noves idees, i la definició de alternatives globals, propostes per construir una societat nova basada en nous conceptes. Si només es tracta de protestar contra el poder i cridar o reclamar, anem cap a rebel·lions orfes que no porten enlloc; el poder les utilitzarà al seu favor per desgastar i desprestigiar la dissidència. I el fet d'estar a la defensiva legitima el poder anterior, vol dir que es reclama un dret anterior només. Per tant vol dir que ja ens anava bé la societat com estava abans, no s'aprofita l'ocasió per fer propostes noves. En resum el que perdura en el fons és el conservadurisme, però mai una acció de canviar tot. Això convindria que alguns ho pensessin a fons, perquè en realitat políticament no son tan avançats com es pensen.
Veiem moltes vegades les mateixes persones, sempre les mateixes protestant, vestint-se amb noves sigles, com si fossin professionals de la queixa. Hi ha quelcom d'això que recorda massa els últims temps del franquisme i els principis de la transició. Hi havia més sigles que gent en certs sectors polítics radicals aleshores.. Suposo que sempre ha estat així. Però el problema és que es desgasten les propostes, i en comptes de sumar, cada cop es resta més.
Tot esta preparant-se perquè aparegui un discurs que pot resultar seductor, que arrossegui els qui mai han estat arrossegats fins ara. Més val que si passa això, no sigui un discurs feixista, amb els seus tints de populisme, nacionalisme, racisme, classe baixisme progressista.
Despertar d'El Dorado és una bona ocasió per construir idees noves que portin a conclusions per a construir accions noves. Si es fa un esforç en buscar alternatives socials que complementin l'acció de protesta s'anirà seduint població. Si només es tracta de cridar contra el poder, seran pocs i puntuals, mai amb un punt de vista més enllà de la queixa concreta. Tot plegat revoltes, o revolucions sense ideologia que un cop enceses s'apagaran de seguida, per deixar el panorama més dessolat del que estava abans de l'esclat.
