Em sentit moltes vegades que la crisi és cosa temporal, que ara ens trobem a la fase on hem tocat fons, que a partir d'ara començarem a remuntar. Bé, als països com Estanya, Portugal, Grècia, Itàlia, ningú no amaga que tenen encara alguns anys de crisi per davant. Però el que ningú no diu és que això, tot plegat és l'aperitiu. Estic segur que hi ha molts optimistes, o una gran part dels qui llegeixin aquest article, que creuen que em deixo portar pel catastrofisme. O fins i tot, que gaudeixo anunciant el cataclisme, o la fi del món com qualsevol altre endevinador rudimentari, i morbós, com els que acostumen aparèixer en temps de crisi, dels que la xarxa d'internet n'està farcida.
Però no cal ser economista per veure com aquesta crisi econòmica s'està formant com si fos un huracà, una enorme tempesta que de moment només abraça, amb ratxes virulentes, la perifèria, i alguns estats de segon ordre.
El primer indici que aquest incendi s'estendrà és com s'està combatent, no cal tampoc ser massa llest per veure que els responsables polítics, seguint ordres de determinats poders econòmics, s'estan dedicant a tirar gasolina al foc. Així és, en comptes d'incentivar l'economia amb el motor dels estats, es dediquen a controlar el deute dels estats, i a retallar sous, inversions, obres, o creació de llocs de treball. Això automàticament es tradueix en dues coses: atur, i manca de diners per comprar.
Els que estan aturats no poden gastar, si és que tenen diners, molts no en tenen gens, només per menjar i prou. Els que treballen, cada cop tenen més retalls i pèrdues de poder adquisitiu. Per tant, cada cop es ven menys; ja no parlem dels articles de luxe, sinó, fins i tot els essencials. La gent no menja tant, i menja coses més barates, es vesteix amb coses velles, o compra coses econòmiques. Els negocis de restauració ja no s'omplen, potser un cop a la setmana, la resta dels dies son vuits, igual els esdeveniments culturals, i esportius.. Així podríem seguir, crec que no dic res que no vegi tothom.
Però això és el que veiem aquí al voltant nostre, però hi ha una altra fase de la crisi que ja esta començant, i que serà un segon Sunami sobre tots nosaltres. Els països exportadors com Alemanya, o França, no diguem Estats Units, la Xina, comencen a veure com cauen les exportacions, això repercutirà en les seves industries, per tant en els sous, i en el treball. De fet, fins ara, un país com Alemanya s'ha salvat encara perquè, tot i perdre una base important de la seva clientela europea, que ja no compra, sumida como esta en la crisi. Ha aguantat amb el consum intern, que de moment esta salvant aquestes economies de primer ordre. Però com les polítiques econòmiques que estan portant els seus governs son les mateixes que les que patim aquí, aviat el Catacrak els arribarà a ells també.
Quan la crisi arribi al centre, per dir-ho d'una manera senzilla, serà com una ona que rebota contra les roques i surt enfora un cop destrueix la primera barrera impactada. Que vol dir això, que tard o d'hora França, Alemanya, etc.. també s'enfonsaran a la crisi, però no de manera sostinguda com fins ara, sinó de manera traumàtica i brutal. Aquest ensorrament ens tornarà a arrossegar a nosaltres de nou.
Les polítiques econòmiques que esta aplicant Europa avui no son noves, només cal anar enrera per veure les conseqüències que pot portar combatre la crisi amb un control de la despesa pública, el preu del diner i la inflació. Això ja ho van fer Margaret Tatcher a partir del 1979 o Ronald Reagan a partir del 1980. El que passa és que aleshores, la situació del món era molt diferent a la d'ara, encara hi havia possibilitats d'expansió, i havia dues coses que encara tenien recorregut: una era el crèdit; i l'altre l'abaratiment dels costos. Avui el crèdit és impossible perquè hi ha un forat que precisament estan intentant tapar una mica, en base a fondre els estats, i desmuntar la inversió i els serveis públics. L'altra és que els costos ja no es poden abaratir més, doncs pràcticament totes les indústries de producció han anat a para a la Xina, i ja no es poden oferir preus més baixos.
Hi ha un bon problema, i els polítics, en comptes d'intentar polítiques més socials, segueixen sense voler tocar els grans capitals i la especulació financera. El futur no és previsible, però els qui maneguen els capitals continuaran pressionant per seguir essent intocables, i pensaran només en la rendibilitat.. Alguns comencen a pensar que de nou faran un Resset, i ens portaran a una gran guerra destructiva. Que millor que destruir, i matar gent per sanejar el món, així sortir de la crisi començant de nou. Això si, els que tenen el poder, no hi perdran gaire, continuaran tenint-lo, i guanyant més capitals.
