Encara no fa deu anys que va aparèixer la moneda única europea, i ja es troba en un corraló sense sortida. El futur és incert per moltes raons, la principal la crisi econòmica del sistema capitalista en l'actualitat.
Fins l'arribada d'aquesta crisi, l'èxit de l'Euro s'havia basat en el creixement continu de les economies europees i sobretot en el crèdit. L'existència de la moneda única feia expandir els negocis i els crèdits dins la Unió Europea, sense les antigues traves habituals de canvi de divises, o pèrdua de capitals en comissions i impostos locals. Alemanya, el motor de l'economia a Europa, amb l'euro trencava barreres i expandia el seus negocis i exportacions sense impediments. Afamada volia incloure cada cop més països a la Unió Europea i a la Euro-zona.
Amb la Unió Europea, Alemanya ha comprat infinitud d'indústries al llarg d'aquests anys, moltes d'elles sotmeses a greus crisis, d'altres producte de la liberalització o el desmantellament de les indústries públiques dels estats. Noms en trobaríem molts, des del ram de l'automòbil com SEAT o Skoda, fins a la fotografia i la imatge com Leica, a més de molts rams més que seria infinit enumerar. Els governs de molts països europeus, els socialistes espanyols en son un exemple, sempre van afavorir el capital i la industria alemanya, era com un intercanvi de favors. Aquests favors després venien compensats amb la torrentada de diners dels fons de cohesió o els crèdits per convertir l'estat espanyol en un immensa immobiliària. Però casos similars s'ha produït arreu, des de Polònia, Rep. Txeca, Romania, Alemanya Oriental, Hongria, Bulgària, Croàcia, Grècia, Espanya. A l'arribada de capital alemany seguia la incorporació a la Unió Europea, una espècie de Wehrmacht econòmica o IV Reich.
La crisi ha arribat quan l'expansió havia deixat pas a la contracció, quan el consum d'aquests països "conquerits" queia en picat, quan els crèdits ja no sols no s'expandien, sinó que eren impossibles de pagar per moltes indústries, empreses, bancs, i particulars d'aquests països.
Aleshores és quan s'ha vist la feblesa de l'Euro, i la improvització fruït d'una eufòria temporal amb la que es va crear fa quasi una dècada.
Crisi també en té Estats Units, i de fet s'ha aprofitat de la crisi europea per descarregar part de les seves tensions pròpies. Però la moneda nord-americana té unes bases més sòlides que tenen molt a veure amb molts anys d'existència, i en el fet que s'assenta en la unitat d'un únic país. Això vol dir que en últim extrem aquest país en rev les conseqüències, però té un política més homogènia per combatre-la
Pel contrari l'Euro ha entrat en crisi, i Europa sembla un salvis qui pugui, o que a mi no m'arribi. És com una tempesta que bufa fort des de la perifèria on els països del nucli, amb Alemanya al capdavant, han engegat un ventilador en sentit contrari a la tempesta, pretenent aturar l'huracà que els amenaça.
Des de fa temps a Europa es van distribuir una sèrie de rols dels quals ara en som víctimes. Uns països com Alemanya, segon exportador del món, o França, es dedicarien a la indústria i la tecnologia. Altres com Espanya, Portugal, Grècia serien d'indústries subsidiàries que assortien aquells països industrials. Proveïdors d'agricultura i venedors de paradisos turístics, això últim comportava l'expansió de la indústria de la construcció, i la creació d'infraestructures, algunes d'escandalosa inutilitat, com veiem aquests dies amb Aeroports fantasmes, o vies de tren i autopistes sense trànsit. No cal dir que amb tot plegat va arribar la corrupció i la simetria entre polítics, financers, bancs i immobiliàries.
Tal com estan les coses, l'Euro és inviable, sobretot pels països perifèrics dependents del nucli europeu. Doncs les poblacions per mantenir una moneda equilibrada que serveixi els interessos del nucli central dominant, hauran de fer uns sacrificis que no son suportables; podrien portar a la misèria absoluta, fins i tot a la gana a molta població europea. Per tant el mes probable és que aquests països acabin abandonant l'Euro, però això si, ho faran ben endeutats, doncs el posicionament dels bancs i els financers amb les crisis del deute van en aquest sentit: marxareu de l'Euro, però continuareu fent-nos rics.
Tot, al final dependrà també de com vagi aquesta crisi econòmica de la que de moment no se'n veu el final de túnel.
