Aquesta tornada tan coneguda d'una cançó típica del gènere de la espanyolada lleugera, que acaba essent més pesada que l'ancora d'un vaixell, podria resumir la reunió que va tenir fa unes setmanes el president del govern espanyol, José Luis Rodriguez Zapatero, amb els representants del poder econòmic espanyol; grans banquers i dirigents de les empreses gegants. Tothom sap de qui estic parlant, bancs com: Santander o BBVA. Empreses de diferents rams com: Telefònica, Repsol, Inditex, Corte Inglés, etc.. No son gaires, però em prendria unes quantes línies fer la llista sencera, el cert és que aquesta petita colla controlen l'economia espanyola, estenent els seus tentacles més enllà de les fronteres estatals. La seva ombra és fosca i allargada, es projecta per Europa, Llatinoamèrica, Àfrica, abraçant el cinc continents.
Aquesta reunió a la Moncloa no és la primera que es fa, però és la que ha desemmascarat més clarament la connivència que hi ha entre tots aquests grans capitalistes i especuladors, amb la política econòmica del govern socialista. Socialista? L'altre dia pensava quina impressió deu fer quan el president Zapatero va als grans encontres i fòrums capitalistes internacionals, acompanyat de la seva biografia on es menciona que és president de govern espanyol i secretari general del : Partido Socialista Obrero Espanyol. Si socialista, ja no sona gaire revolucionari. Socialista Obrero ens remet a l'època de la comuna de París, les barricades espartaquistes de Rosa Luxemburg, la revolució soviètica, o els governs de les democràcies populars de l'est d'Europa.
Però tot plegat demostra quan pervertides estan actualment les paraules, i el poc sentit que tenen les definicions davant la manca absoluta d'ideologies o comportaments ètics a les nostres societats. De fet, ja sabem que avui la publicitat i el consum han pervertit tot, les paraules només son unes etiquetes sense sentit, perquè més enllà de la imatge no hi ha res. Res exceptuant la ideologia liberal, l'individualisme insolidari, la competitivitat, i l'absolut deu de la rendibilitat econòmica. Tot plegat una forma de crim contra la humanitat tan repugnant com poden ser els camps d'extermini o les guerres imperialistes. La ideologia ultra-liberal d'avui és una forma d'extermini que extermina primer ments i formes de viure, després milions de vides.
Però tornem a la Moncloa i la reunió d'en Zapatero amb els grans capitalistes espanyols, la reunió va acabar amb la petició dels empresaris perquè Zapatero no abandoni el govern, ni convoqui eleccions anticipades. És allò que deia: No te vayas todavía, no te vayas por favó... La erra no és pronuncia a la tornada de la cançó.
I clar, és que el govern espanyol actual ho esta fent tan bé que volen que segueixi. Ho esta fent bé en benefici del gran capital a costa d'ensorrar les classes mitjanes i baixes a la misèria.. Mentre el senyor Botín, i el seu Banco de Santader han guanyat en aquests temps de plena crisi 35.000 milions d'euros.. Per cert, quin nom per al president d'un banc, Botín, ironies de la realitat.. S'emporta el botín, no m'hagués estranyat que es digues Al Capone, de fet tots son del mateix ram. Que fa un banc sinó robar tot el que pot. per no parlar de defraudar hisenda, traficar amb tot els que es pugui traficar arreu del mon, sigui legal o il·legal, o invertir en negocis tèrbols.
Mentre aquestes grans empreses s'omplen les butxaques, el govern aprova reformes laborals que faciliten i abarateixen l'acomiadament, allarga la vida laboral fins el 67 anys, retalla les inversions públiques i les despeses socials, calla davant el tancament de milers d'empreses, algunes de les quals multinacionals que es varen beneficiar d'importants incentius fiscals per instal·lar-se a l'estat espanyol. Govern espanyol que engega una política de privatització total del mon financer i bancari, convertint les caixes en bancs, posant-les a disposició de banquers com Botin o d'especuladors internacionals.
Si realment serà recordat Zapatero, és per haver estat un dels pitjors governants de la història d'Espanya, per haver-se baixat els pantalons davant dels interessos del capitalisme nacional i internacional, que és tot el mateix. Serà recordat com el president de les claudicacions, presoner dels interessos financers, per haver castigat a les classes populars amb la pobresa i l'atur. No cal dir que en aquests moments l'atur ha començat el camí per arribar als 5 milions, tal com van les coses no tinc cap dubte que ho aconseguirà.
Però els grans capitalistes no estan contents, volen més i més. No se que deuen tenir els diners que qui en té cada dia en vol més. Per això aquesta setmana, surt el governador del Banc d'Espanya Miguel Àngel Fernandez Ordóñez i demana més esforç, només d'una banda és clar. El discurs de sempre, acabar amb la rigidesa del mercat laboral, l'eufemisme per dir que s'han d'abaixar els sous dels treballadors, i si pot ser, acabar amb les indemnitzacions per acomiadament. Això vol dir salaris de misèria en un país que ja te els salaris molt per sota de la mitjana europea, vol dir acomiadament lliure. Ho ha dit clar.
Qui és aquest Fernández Ordóñez que es defineix socialista liberal ? Doncs un funcionari, economista, militant del Partido Socialista Obrero Español. Germà d'en Francisco Fernández Ordóñez, polític mort fa anys, que va formar part de l'entramat de la transició, primer com a membre i ministre de la UCD ( Unión de Centro Democrático) el partit que van muntar els franquistes liberals per iniciar el recorregut de la "democratització" de l'estat. Posteriorment Fracisco Fernández Ordóñez va continuar la seva carrerar afiliant-se al PSOE, formant part del govern capitanejat per Felipe González. Personatges com aquest que sempre estan orbitant al voltant del poder polític de torn n´hi ha uns quants. El seu germà segueix els seus passos. A la transició és va especular que Francisco Fernández Ordóñez era uns dels elements de la CIA al poder polític espanyol. No es poden confirmar aquests rumors, però el que és segur que els Fernández Ordóñez han demostrat ser uns bons representants de determinats interessos digueu-li pro-nord-americans, pro-trilateral, o en definitiva, els interessos de les grans corporacions financeres, econòmiques o empresarials. Per dir-ho clarament, uns bons lacais del capital, perquè donar-hi més voltes.
Entre tant la burla política ha arribat al cim del maquiavelisme a Portugal. Un govern en funcions, sense legitimitat política, d'acord amb l'oposició dretana; el principal representant d'aquesta és Durao Barroso, no ho oblidem, al capdavant de l'entramat funcionarial de la CEE. Aprova sotmetre al poble portuguès a l'humiliació de demanar un rescat econòmic; una forma nova de sotmetre un país a l'esclavatge dels interessos dels banquers o financers internacionals, no ho oblideu. Aquesta decisió és una mena de cop d'estat financer que violenta la sobirania popular i converteix la democràcia en un simple teatre de titelles. És una punyalada per l'esquena a la societat portuguesa, un fet que demostra que el capital no s'aturarà davant de res amb la seva set i ambició de guanys i beneficis. Crec que ens esperen situacions cada dia més complicades, el pitjor és que es produeixen en un moment de desmobilització, conformisme, derrotisme, i sobretot, manca de creure en alternatives polítiques basades en la construcció de societats noves, basades en principis al marge del capital, el benefici, la depredació, l'individualisme, la insolidaritat. Per a mi aquests principis al marge del capital existeixen des de fa anys, es diuen socialisme, però no pas socialisme d'etiquetes com la del Partido Socialista Obero Espanyol on hi caben interessos foscos com els que representa Fernández Ordóñez o molts d'altres. Jo parlo d'un socialisme real que transformi la societat i els seus valors.
