Una Europa de pallassos.

Algú sap quan les estructures polítiques de la Unió Europea es van convertir en una representació teatral ridícul·la? Com si es tractés d'una farsa o la representació dels pallassos d'un circ, per cert no tinc res contra la noble professió de fer riure al públic, és més, penso que si tinguéssim un grup de pallassos al front de la Unió Europea la cosa no seria tan tràgica, i a part de riure, estic segur que ens sentiríem millor representats amb polítiques més beneficioses per la majoria dels ciutadans.

Fa poc ha sortit la noticia que l'actor Schwarzenegger, conegut pels seus papers en pel·lícules de sang i fetge, o pel seu personatge de Terminator. Qui fa uns anys va fer el salt des el cel·luloide a la política convertint-se després de guanyar les eleccions en Governador de Califòrnia. Shwarzenegger podria presentar-se per substituir al belga Van Rompuy al capdavant de la Unió Europea. No se si es una broma, però no importa massa perquè els qui maneguen realment la Unió Europea no son pas aquests pallassos que hi ha al capdavant. Per recuperar una mica la nostra antiga i sabia cultura mediterrània, tant menys preuada entre nosaltres, a Catalunya també, sembla que molts voldrien ser nòrdics o britànics. Doncs tornant a la Unió Europea, sembla que dins del seu staff o manegement, darrera dels pallassos amb cara de pallassos, no vull citar el belga abans esmentat, ni altres dels seus col·legues. Sembla que s'ha instal·lat un cavall de Troia del reaccionarisme. Tinc la impressió que tota la purria del conservadurisme econòmic ha assegut el seu cul pudent entre els bastidors de Brusel·les o Estrasbug. Potser des de les oficines bancàries o de les borses i les grans asseguradores, fa temps que van enviar uns interventors per dictar la política de la europea. Ja fa temps que el portuguès Durao Barrosso, un antic maoista membre del Partit Comunista dels Treballadors Portuguesos-Moviment Re-organitzatiu del Partit del Proletariat, és al capdavant de la Comissió Europea. Bé, tot plegat no és una broma, Durao Barroso va evolucionar des dels dies de la Revolució dels Clavells de Portugal, ràpidament cap el conservador Partit Socialdemòcrata Portuguès. Serà tot plegat una estratègia per incentivar les masses a llançar-se cap la revolució social? No ho crec pas, el mon es ple d'antics radicals, siguin de l'extrema esquerra o comunistes que quan han tocat una mica de poder i diners ha patit unes ràpides metamorfosis, el que l'evolució terrestre triga milions d'anys en dur a terme, ells ho fan en qüestió de dies o mesos.

Parlant de metamorfosi, seria divertit veure com Schwarzenegger al capdavant de Unió Europea presideix el procés Terminator d'aquesta catedral burocràtica que, perdoneu, però ja fa temps que ens esta donant pel sac a tots.

No te vayas todavía, no te vayas por favó...

Aquesta tornada tan coneguda d'una cançó típica del gènere de la espanyolada lleugera, que acaba essent més pesada que l'ancora d'un vaixell, podria resumir la reunió que va tenir fa unes setmanes el president del govern espanyol, José Luis Rodriguez Zapatero, amb els representants del poder econòmic espanyol; grans banquers i dirigents de les empreses gegants. Tothom sap de qui estic parlant, bancs com: Santander o BBVA. Empreses de diferents rams com: Telefònica, Repsol, Inditex, Corte Inglés, etc.. No son gaires, però em prendria unes quantes línies fer la llista sencera, el cert és que aquesta petita colla controlen l'economia espanyola, estenent els seus tentacles més enllà de les fronteres estatals. La seva ombra és fosca i allargada, es projecta per Europa, Llatinoamèrica, Àfrica, abraçant el cinc continents.

Aquesta reunió a la Moncloa no és la primera que es fa, però és la que ha desemmascarat més clarament la connivència que hi ha entre tots aquests grans capitalistes i especuladors, amb la política econòmica del govern socialista. Socialista? L'altre dia pensava quina impressió deu fer quan el president Zapatero va als grans encontres i fòrums capitalistes internacionals, acompanyat de la seva biografia on es menciona que és president de govern espanyol i secretari general del : Partido Socialista Obrero Espanyol. Si socialista, ja no sona gaire revolucionari. Socialista Obrero ens remet a l'època de la comuna de París, les barricades espartaquistes de Rosa Luxemburg, la revolució soviètica, o els governs de les democràcies populars de l'est d'Europa.

Però tot plegat demostra quan pervertides estan actualment les paraules, i el poc sentit que tenen les definicions davant la manca absoluta d'ideologies o comportaments ètics a les nostres societats. De fet, ja sabem que avui la publicitat i el consum han pervertit tot, les paraules només son unes etiquetes sense sentit, perquè més enllà de la imatge no hi ha res. Res exceptuant la ideologia liberal, l'individualisme insolidari, la competitivitat, i l'absolut deu de la rendibilitat econòmica. Tot plegat una forma de crim contra la humanitat tan repugnant com poden ser els camps d'extermini o les guerres imperialistes. La ideologia ultra-liberal d'avui és una forma d'extermini que extermina primer ments i formes de viure, després milions de vides.

Però tornem a la Moncloa i la reunió d'en Zapatero amb els grans capitalistes espanyols, la reunió va acabar amb la petició dels empresaris perquè Zapatero no abandoni el govern, ni convoqui eleccions anticipades. És allò que deia: No te vayas todavía, no te vayas por favó... La erra no és pronuncia a la tornada de la cançó.

I clar, és que el govern espanyol actual ho esta fent tan bé que volen que segueixi. Ho esta fent bé en benefici del gran capital a costa d'ensorrar les classes mitjanes i baixes a la misèria.. Mentre el senyor Botín, i el seu Banco de Santader han guanyat en aquests temps de plena crisi 35.000 milions d'euros.. Per cert, quin nom per al president d'un banc, Botín, ironies de la realitat.. S'emporta el botín, no m'hagués estranyat que es digues Al Capone, de fet tots son del mateix ram. Que fa un banc sinó robar tot el que pot. per no parlar de defraudar hisenda, traficar amb tot els que es pugui traficar arreu del mon, sigui legal o il·legal, o invertir en negocis tèrbols.

Mentre aquestes grans empreses s'omplen les butxaques, el govern aprova reformes laborals que faciliten i abarateixen l'acomiadament, allarga la vida laboral fins el 67 anys, retalla les inversions públiques i les despeses socials, calla davant el tancament de milers d'empreses, algunes de les quals multinacionals que es varen beneficiar d'importants incentius fiscals per instal·lar-se a l'estat espanyol. Govern espanyol que engega una política de privatització total del mon financer i bancari, convertint les caixes en bancs, posant-les a disposició de banquers com Botin o d'especuladors internacionals.

Si realment serà recordat Zapatero, és per haver estat un dels pitjors governants de la història d'Espanya, per haver-se baixat els pantalons davant dels interessos del capitalisme nacional i internacional, que és tot el mateix. Serà recordat com el president de les claudicacions, presoner dels interessos financers, per haver castigat a les classes populars amb la pobresa i l'atur. No cal dir que en aquests moments l'atur ha començat el camí per arribar als 5 milions, tal com van les coses no tinc cap dubte que ho aconseguirà.

Però els grans capitalistes no estan contents, volen més i més. No se que deuen tenir els diners que qui en té cada dia en vol més. Per això aquesta setmana, surt el governador del Banc d'Espanya Miguel Àngel Fernandez Ordóñez i demana més esforç, només d'una banda és clar. El discurs de sempre, acabar amb la rigidesa del mercat laboral, l'eufemisme per dir que s'han d'abaixar els sous dels treballadors, i si pot ser, acabar amb les indemnitzacions per acomiadament. Això vol dir salaris de misèria en un país que ja te els salaris molt per sota de la mitjana europea, vol dir acomiadament lliure. Ho ha dit clar.

Qui és aquest Fernández Ordóñez que es defineix socialista liberal ? Doncs un funcionari, economista, militant del Partido Socialista Obrero Español. Germà d'en Francisco Fernández Ordóñez, polític mort fa anys, que va formar part de l'entramat de la transició, primer com a membre i ministre de la UCD ( Unión de Centro Democrático) el partit que van muntar els franquistes liberals per iniciar el recorregut de la "democratització" de l'estat. Posteriorment Fracisco Fernández Ordóñez va continuar la seva carrerar afiliant-se al PSOE, formant part del govern capitanejat per Felipe González. Personatges com aquest que sempre estan orbitant al voltant del poder polític de torn n´hi ha uns quants. El seu germà segueix els seus passos. A la transició és va especular que Francisco Fernández Ordóñez era uns dels elements de la CIA al poder polític espanyol. No es poden confirmar aquests rumors, però el que és segur que els Fernández Ordóñez han demostrat ser uns bons representants de determinats interessos digueu-li pro-nord-americans, pro-trilateral, o en definitiva, els interessos de les grans corporacions financeres, econòmiques o empresarials. Per dir-ho clarament, uns bons lacais del capital, perquè donar-hi més voltes.

Entre tant la burla política ha arribat al cim del maquiavelisme a Portugal. Un govern en funcions, sense legitimitat política, d'acord amb l'oposició dretana; el principal representant d'aquesta és Durao Barroso, no ho oblidem, al capdavant de l'entramat funcionarial de la CEE. Aprova sotmetre al poble portuguès a l'humiliació de demanar un rescat econòmic; una forma nova de sotmetre un país a l'esclavatge dels interessos dels banquers o financers internacionals, no ho oblideu. Aquesta decisió és una mena de cop d'estat financer que violenta la sobirania popular i converteix la democràcia en un simple teatre de titelles. És una punyalada per l'esquena a la societat portuguesa, un fet que demostra que el capital no s'aturarà davant de res amb la seva set i ambició de guanys i beneficis. Crec que ens esperen situacions cada dia més complicades, el pitjor és que es produeixen en un moment de desmobilització, conformisme, derrotisme, i sobretot, manca de creure en alternatives polítiques basades en la construcció de societats noves, basades en principis al marge del capital, el benefici, la depredació, l'individualisme, la insolidaritat. Per a mi aquests principis al marge del capital existeixen des de fa anys, es diuen socialisme, però no pas socialisme d'etiquetes com la del Partido Socialista Obero Espanyol on hi caben interessos foscos com els que representa Fernández Ordóñez o molts d'altres. Jo parlo d'un socialisme real que transformi la societat i els seus valors.

Estratègia occidental dins el mon islàmic.

Quan fa prop de dues setmanes que van començar a caure les bombes de l'OTAN sobre Líbia, malgrat la manipulació informativa dels mitjans de comunicació, i els silencis premeditats sobre els efectes d'aquests atacs. Em pogut saber el que molts pensàvem, que aquestes bombes que suposadament havien de protegir la població civil, en realitat estan matant civils.

Els mitjans ens han deixat veure uns rebels que ataquen al crit d'Alà és Gran, cosa que fa sospitar que darrera d'aquesta revolta armada hi ha elements que volen convertir Líbia en un estat Islàmic, com el dels Talibans d'Afganistan, o els règims teocràtics de la península Aràbiga.

Una vegada més Occident juga amb els elements radicals de l'Islamisme, per obtenir beneficis polítics, econòmics i estratègics. No és la primera vegada que és produeix aquesta aliança, de fet és una constant per aturar moviments que puguin resultar massa perjudicials pels interessos imperialistes.

No cal dir que el que en principi era una resolució de l'ONU, per una intervenció aèria, poc a poc va prenen forma d'una intervenció generalitzada, que va des de la distribució d'armament, la intervenció d'assessors militars i agents de la CIA, o altres agències d'intel·ligència occidental.

Son els passos que s'han seguit sempre en totes les intervencions imperialistes, des de Corea, Vietnam, Congo, Centre-Amèrica, etc..etc..

S'ha fet públic que dins la coalició internacional hi ha un país Àrab que intervé i s'ha convertit en un element clau, és tracta de Qatar, una rica i poc democràtica monarquia de la península Arabiga. Qatar s'encarregarà de comercialitzar el petroli de la zona oriental de Líbia, la que esta ocupada pels "rebels"; la zona més rica en jaciments petroliers de Líbia. S'han filtrat que Occident fa temps que te un pla per dividir Líbia en dos estats, cosa no gaire complicada de fer, donada l'estructura tribal d'aquest país. I un cop més, la estratègia que han seguit els poders imperialistes d'Europa i EEUU en moltes intervencions a l'anomenat tercer món: les Corees, els Vietnams, Katanga, Iemen, etc..

Qatar és una mena de país de les finances, s'ha convertit en la meca dels capitals especuladors que associats als xeics de la zona estenen la seva ombra per tot el mon, movent capitals, bens i interessos.

L'exèrcit d'Aràbia Saudí, amb el suport d'altres monarquies autocràtiques de la zona, va intervenir a Bahrein per sufocar a sang i foc la revolta popular contra la brutal monarquia autocràtica. Cap país dels que diuen donar suport a la població líbia reprimida ha obert la boca per condemnar aquesta repressió, i, molt menys s'han emprés accions per aturar les massacres i assassinats que s'han comés contra la població civil de Bahrein. El mitjans de comunicació en van parlar uns dies, però ara tot és silenci sobre el que esta passant allà.

No és d'estranyar el llenguatge que utilitzen els mitjans de comunicació al parlar de les revoltes de Síria i Jordània. Mentre a Síria, país enemic d'Israel i en conseqüència d'Estats Units, les revoltes son contra el règim, diuen el mitjans. A Jordània, monarquia titella ideada pels anglesos en abandonar aquells territoris, país amic d'Israel i Estat Units, les revoltes son en demanda de reformes.

Diferents maneres de tractar les revoltes del nord d'Àfrica i el Mig-Orient. Monarquies com la de Marroc, Jordània, Aràbia Saudí, amigues d'Occident, peons fonamentals dels seus interessos a la zona, han d'apuntar-se a l'operació de maquillatge que anomenen amb eufemisme: reformes.

Israel fa temps que esta movent les seves peces en totes aquestes crisis, es tracta d'ensorrar els règims que mostren una oposició més radical a l'actuació d'aquests estat gendarme i repressor de palestins. S'ha d'aprofitar el moment per emportar-se per davant el règim de Líbia i el de Síria, és una lluita d'interessos que no te gens a veure amb l'instauració de democràcies.

Tunísia i Egipte han entrat en el camí del que és acceptable per a Occident, no és massa important si en aquests països l'islamisme assumeix cotes de poder, al cap i a la fi esta demostrat que religió i interessos econòmics imperialistes poden fer un bonica parella. Millor això que no haver de tractar amb països d'un residual nacionalisme panarabista socialitzant. I als teocràtics xeics d'Aràbia els interessa un mon islamitzat, al cap i a la fi, ells son els guardians del profeta i com no, dels interessos del capital i les finances en el mon islàmic.