Qui se'n va?

Aquests dies els mitjans de comunicació parlen amb profusió de la retirada de les últimes tropes de combat nord-americanes de l'Irak, ens recorden que encara restaran 50.000 soldats estacionats en el país del Tigris i l' Éufrates, bressol de la cultura humana; segons diuen, resten allà per fer labors de suport i control. Els Estats Units ja s'han gastat a Irak més de 204.000 milions de dòlars, quantitat a la que podríem sumar altres partides com els 45.000 milions que tramita el congrés per assumir futures operacions o despeses. En aquests moments la guerra de l'Irak es pot haver convertit en la despesa militar més gran feta pels nord-americans des de la segona guerra mundial.

Tot per deixar un país, Irak, a les catacumbes de la misèria, la corrupció i la violència. Un estat en descomposició i una societat víctima de cruentes guerres religioses i sectàries. Serà molt difícil quantificar el nombre de ciutadans morts o la destrucció d'infraestructures, doncs potser és immensament incalculable. Pensem que hauriem de sumar totes les víctimes de destruccions de la primera guerra, la del Golf, la del Bush pare. A més de les conseqüències del bloqueig decretat contra Irak, que portà la fam i l'escassetat de tota mena d'assortiments sanitaris per guarir la població de ferides o malalties. Irak és un país en guerra des de fa 30 anys, s'ha de fer memòria també, per qui no ho recordi, del sagnant conflicte bèlic, amb reminiscències de la primera guerra mundial europea, que va tenir amb Irán. Quan la zona de Chat el Arab, és va convertir en uns aiguamolls de sang i de cadàvers.

A banda dels 50.000 soldats que restaran a Irak, ningú parla de l'enorme quantitat de mercenaris, avui en aquest mon falç i hipòcrita, en diuen seguretat privada. Es calcula que a principis del 2008 hi havia 190.000 d'aquests anomenats també eufemísticament: contractistes. De la mà d'empreses com la tristament coneguda BLACKWATER, aquests soldats privats han gaudit des del principi de la llicència per matar, sense haver de donar explicacions a cap superior ni institució. Sumada a la llibertat que han tingut de passar-se per un lloc les lleis de respecte als drets humans. No és estrany veient les conseqüències dels seus actes saber d'on han sortit molts d'aquests individus, des del para-militarisme i el militarisme de qualsevol país Llatinoamericà, fins molts dels Rambos que circulen pels nostres països occidentals. És difícil poder resumir l'origen de tots aquests guàrdies privats, perquè entre antics soldats de qualsevol país que visqui una situació precària, o persones necessitades de diner ràpid, segur que trobaríem gent de tots els paisos del món. Fins i tot escortes del País Basc que davant el relaxament del perill d'atemptats es veuen atrets per aquesta feina, que segurament els reportarà molts més maldecaps que la d'ara. A mitjans del 2008 ja havien mort com a mínim 444 d´aquests "contractistes" a Irak per accions armades enemigues, atemptats, o foc amic. Es calcula que el sou aproximat d'un mercenari contractat per les empreses privades que operen al país àrab va dels 600 als 1000 dòlars al dia. Podria ser que hi hagués gent que segons les seves necessitats treballés per menys, i d'altres per la seva "efectivitat" treballés per més.

Resumint, com totes les guerres, a banda de les bestialitats, assassinats, misèria i quants més apel·latius abjectes voleu afegir, la guerra de l'Irak és, va ser, i serà un gran negoci per alguns, uns diners que surten dels impostos dels ciutadans dels països ocupants, i de les rapinyes de les riqueses que encara resten allà. Una guerra que juntament amb la d' Afganistan ha portat més inseguretat sobre tots els ciutadans del planeta. Tot i això, podem donar les gràcies de no haver nascut a l'Irak, perquè els habitants d'aquell país han viscut, viuen i viuran durant molts anys una tragèdia infinita, si és que no han mort ja o moriran violentament.

Independentisme català: tants caps tants barrets.

Un cop més el patí del col·legi esta esvalotat, aquesta vegada entre el processos electorals sense validesa legal, i les respostes del país a les constants punyalades, repetides a la història, que arriben des d'Espanya i l'Estat Central. Alguns ja es freguen les mans, es creuen posseïdors de la clau màgica, la formula secreta que obrirà les portes de la independència. De nou, amb l'albirament d'unes noves eleccions, el galliner vol organitzar-se i els galls canten a totes hores, competint a veure qui l'encerta i dona pas a l'albada d´un nou dia.

Es repetix la història de l'independentisme, ja no parlem del d'abans de la guerra, que exceptuant la brillantor d'en Francesc Macià que va saber agrupar sota el seu carisme i amb l'agosarada acció armada de Prats de Molló, un independentisme que trencava les barreres de les cèl·lules hepàtiques o èbries d'una minoria, o que anava més enllà de les tertúlies intel·lectualistes. Interpretacions de la història se'n poden fer moltes, vestint un misticisme nacional que ve des dels albors de la pàtria. Això és com l'horòscop, que miris quin miris sempre et sembla que encerta amb el teu dia.

L'independentisme intra-franquista i post-franquista, va seguir un camí aparellat a l'extrema esquerra, fins i tot el que no s'identificà com a marxista. De fet, haver d'organitzar-se en la clandestinitat comporta un sentit radical i endogàmic, favorable a l'adveniment d' avantguardes il·luminades i predicadors polítics amb port de predicadors religiosos.

L'independentisme català mai és va organitzar al costat de les masses de treballadors, treballant amb els veïnats de les ciutats, treballant amb els nous ciutadans emigrats. Mai va fer com el capellans, aquells “curas rojos”, que baixaven a les barriades a compartir el sofriment de les classes populars. Independentisme era una afirmació de radicalitat, de ser més català que els altres, de posar-se per sobre dels altres dient: veus aquell estel ? cap allà és cap on anem. Una mica com els marxistes que tenien clar que el capitalisme acabaria per donar pas a la revolució, al socialisme i al comunisme.

Realment el poble català no és mereix aquests independentistes, i al mateix temps fins que el país no arrenqui l'independentisme de les mans d'aquest il·luminats i comenci crear-lo i a fer-lo seu, aquest continuaran sent una cosa de tants caps tants barrets.

Potser assistirem de nou a baralles entre moviments com les que van protagonitzar l'MDT Fontanella i l'MDT Casp ( noms dels carrers de les seves seus) hereus dels PSAN ( provisional) i l'altre PSAN que van acabar a garrotades per un espai a una diada del 11 de setembre. Assistirem a processos inacabables com el de Vinaròs, que ningú sap quan va començar, ni on es va quedar, o si encara continua. Certament hi ha un element nou, ara sembla que l'independentisme comença a saltar les balles del corral de l'extrema esquerra i comença vestir un llenguatge més convenient amb la realitat actual del país, deixant de banda aquell llenguatge vuitcentista radical que parla de revolucions, camins al socialisme, etc.. Que personalment no dic que aquests camins no siguin el meus, però que mai es faran amb el crit més rabiós o la paraula més pura, donada la realitat del país. Un país que és ple de revolucionaris d'entre setmana i en període no estiuejant. Alguns treballadors, aturats, o esclaus d'infernals hipoteques es deuen preguntar, com “vulgo” que son, com es que aquests que viuen tant bé ens volen fer la revolució a tots.

Alguns potser es prendran tot això que dic, no com una crítica que s'ha d'acceptar com a dret de qualsevol a poder estar equivocat, sinó com una ofensa o una burla intolerable, errors d'ells, senyal que encara no han estat vacunats contra el sectarisme, o encara son presos d´un sentit polític religiós.

Que em de fer? Intentar transformar una societat sense tenir el control de cap fulminant ni detonador? Plegar-nos a processos electorals per assolir uns seients a parlaments que un cop assolits es mostraran traïdors amb l'aparició de pactes i martingales? Quedar-nos a casa menjant patates fregides de bossa amb una Moritz a la mà mentre mirem cada diumenge els partits del Barça com a síndrome adormidora de la nostra opulència?

Potser el millor ara serà deixar pas als mediàtics que potser ens portaran una “independència reality show” que és la única que sembla possible en una societat com la que vivim d'imatges, fets impactants, superficialitat, i sobretot, consumisme popular.

Goebbels controla la democràcia.

Qui és Goebbels? N'heu sentit a parlar alguna vegada?

Goebbels va ser el cap de propaganda del partit Nazi, un dels precursors de la presa de poder i del control de la societat alemanya durant el hitlerisme, es pot dir que el Nazisme no s'enten sense Goebbels. Amb aquest sinistre personatge es va generalitzar el control de la societat través de la propaganda i dels mitjans de comunicació. És famós l'anomenat decàleg de Goebbels, que son exactament 11 punts els quals encara avui dia s'apliquen i estan plenament vigents. Evidentment no hi ha cap servei secret d'informació i intoxicació, cap mitjà de comunicació, cap responsable polític que reconegui públicament que el control de les masses, o l'anomenada opinió pública, que s'està exercint avui es basa en els principis del nazisme. Fins i tot, és molt probable que molts periodistes, funcionaris o responsables polítics, desconeguin que existeix aquests decàleg que ells conscientment o inconscientment, seguint les directrius marcades pels seus caps, duen a terme. Ja se sap, si vols que una empresa sigui segura i plena d'èxits, envoltat d'imbècils, ignorants, i sobretot, obedients.

En aquest sentit cal dir que Goebbels va ser un innovador, precursor de l'adoctrinament, i dels mitjans de comunicació moderns. No en va, em de recordar les seves idees van ajudar aconseguir que una democràcia cada vegada més escorada cap a l'esquerra, acabés convertint-se en una fèrria i sagnant dictadura, gràcies a la implicació de la majoria dels ciutadans. Cal destacar que Hitler no va pujar per un cop d'estat o una guerra civil, sinó com a resultat d'uns pactes i una acció electoral.

Raó de més per pensar que aquests fets no son una cosa remota i llunyana, sinó que son plenament vigents i actuals. Per tant, el que anomenem democràcies occidentals poden esdevenir fàcilment estats autoritaris radicalment repressius, més tenint en compte el control de les masses al que estem sotmesos, i aquest bombardeig sota el decàleg Goebbels.

No crec que a les facultats de periodisme s'estudiin els principis del cap de propaganda Nazi, com un cos identificat, seria massa fàcil i massa revelador pels estudiants. Hauran d'esperar uns anys, els que se'n adonin, de quins son els principis que apliquen a la informació.

Estic segur que alguns pensaran que tot això que expresso es producte d'un individu víctima d'una actitud massa radical i maquiavèl.lica, fins i tot conspiranoica. Potser és cert que les coses no s'apliquen amb una pressió rígida i conscient, però si de la mà d' una actitud relaxada que és la que conforma la filosofia de les societats actuals; a diferencia dels anys 30 o 40, la relativa comoditat i riquesa de la que gaudim, dilueix les posicions i en aparença les suavitza, no pas en certes parts del mon, on amb els ravals comencen els abocadors, la pudor i la crueltat.

Sorprèn veure cada cop més sovint, com grups que podríem anomenar conservadors radicals, responsables de repressions i assassinats passats, inverteixen el seu paper de botxins, per acusar les víctimes dels seus propis assassinats, convertint-se aparentment en víctimes. Utilitzant figures que ells van combatre, despullades d'ideologia patògena, les inverteixen en un sentit profitós per aquests elements retrògrads. Aquests és un del principis de Goebbels, però la veritat és que tots son igualment importants en l'actualitat, només cal donar un cop d'ull a decàleg perquè a qualsevol càndid se li obrin els ulls i vegi el paral·lelisme amb la realitat que vivim.

1. Principi de simplificació i de l'enemic únic. Adoptar una única idea, un únic símbol; Individualitzar l'adversari en un únic enemic.
2. Principi del mètode de contagi. Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu; Els adversaris han de constituir-se en suma individualitzada.
3. Principi de la transposició. Carregar sobre l'adversari els propis errors o defectes, responent l'atac amb l'atac. "Si no pots negar les males notícies, inventa altres que les distreguin".
4. Principi de l'exageració i desfiguració. Convertir qualsevol anècdota, per petita que sigui, en amenaça greu.
5. Principi de la vulgarització. "Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell com a mínim intel ligent dels individus a qui va dirigida. Com més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l'esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa, a més, tenen gran facilitat per oblidar ".
6. Principi d'orquestració. "La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d'idees i repetir-les incansablement, presentades una i altra vegada des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes ". D'aquí ve també la famosa frase: "Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en veritat".
7. Principi de renovació. Cal emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l'adversari respongui el públic estigui ja interessat en una altra cosa. Les respostes de l'adversari mai han de poder contrarestar el nivell creixent d'acusacions.
8. Principi de la versemblança. Construir arguments a partir de fonts diverses, a través dels anomenats globus sondes o d'informacions fragmentàries.
9. Principi de la silenciació. callar sobre les qüestions sobre les quals no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen l'adversari, també contraprogramant amb l'ajuda de mitjans de comunicació afins.
10. Principi de la transfusió. Per regla general la propaganda opera sempre a partir d'un substrat preexistent, ja sigui una mitologia nacional o un complex d'odis i prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.
11. Principi de la unanimitat. Arribar a convèncer a molta gent que es pensa "com tothom", creant impressió d'unanimitat.

No hi ha res més destructiu que la impunitat.

Aquesta frase: No hi ha res més destructiu que la impunitat; la va pronunciar ahir dimecres 4 d'agost de 2010 Maite Pagazaurtundua germana de Joseba Pagazaurtundua, víctima d'ETA l'any 2003. Tots els mitjans de comunicació s'han apressat a reflectir aquesta opinió, la qual des del meu punt de vista és del tot encertada.

Ara bé, aquests mateixos mitjans de comunicació, aquests jutges i polítics que sens dubte fan tot el possible per defensar les víctimes d'ETA, i condemnar els responsables de les morts a penes de presó el màxim de punitives possible dins la legislació actual, no tenen la mateixa actitud davant les centenars de milers de víctimes de l'extermini franquista ( feixista ).

Plantejar el judici contra polítics, militars o funcionaris dels cossos de seguretat, responsables d'assassinats durant la dictadura, és segons aquests mateixos polítics, jutges, intel·lectuals i periodistes que aplaudeixen, i difonen frases contra la impunitat, voler la revenja.

Fa poc, a una conferència a Mèxic sobre la transició espanyola, l'escriptor Javier Cercas, autor de la tan difosa novel.la "Los Soldados de Salamina", portada també al cinema. Tractava de desequilibrats als qui des de les associacions de familiars de víctimes del franquisme demanen la fi de la impunitat sobre el crims de la dictadura, i el judici contra els responsables dels crims i genocidis contra els ciutadans espanyols des de juliol de 1936 fins a desembre de 1978.

I és que Cercas, a part d'un oportunista, la qualitat literària del qual cal posar en dubte, és va apuntar a la política d'equiparar als alçats contra el govern democràtic de la segona república amb els qui van defensar aquella legalitat democràtica i van ser derrotats.

Els falsos progressistes, en aquest cas Cercas, intentant posar al lector en la pell d'un pseudo-intel·lectual falangista, Sanchez Mazas, jugen molt bé el rol de condemnar la violència i apostar per la pau, encara que sigui al pau dels cementiris.

Potser amb excepció de Catalunya, i alguns llocs més dins l'estat, les condemnes al feixisme espanyol han estat moltes vegades amb la boca petita o demanant mil excuses. Recordo la vergonyosa actitud del director Emilio Martínez Lázaro, en un programa sobre cinema espanyol a la televisió estatal, debatent sobre la seva pel.lícula Trece Rosas, que narra l'execució de 13 noies de la JSU a mans dels soldats de la dictadura l'agost de 1939, on el citat director feia els mil equilibris per intentar excusar-se de defensar les víctimes marxistes del franquisme. A part que cal afegir que la pel·licula en si endolceix el tracte que rebien els centenars de milers de presoners dels franquistes. En aquells moments del debat, les referències a Stalin o al dogmatisme comunista sobraven , car només feien que intentar equiparar els militars colpistes amb els defensors de la república democràtica.

I és així com sempre es vol enfocar els drames de l'extermini espanyol generat pel feixisme i l'esglèsia, no en va li van dir "cruzada" ,com fets individualitzats, quan en realitat l'abast dels crims va ser una fet massiu i planificat per generalitzar el terror i arrencar d'arrel tot intent modernitzador, democràtic i progressista dins l' estat espanyol.

Que saben alguns d'impunitat, si en volen saber que ho preguntin als sobrevivents i les families de les víctimes dels colpistes espanyols.