Tal dia com avui.

Tal dia com avui, fa 31 anys, ens vàrem lliurar d´ell. Gairebé 40 anys present amb el seu aspecte grotesc. Francisco Franco, no diré que va aclucar els ulls per sempre, perquè em sembla que des de fèia dies tenia els ulls aclucats ans les màquines fèien totes les seves feines vitals. Fèia mesos que tot al voltant s´anava movent, uns volien tirar cap un cantó i d´altres cap un altre. Però aquell tipus baixet i malparit podia ben bé dir que el seu regne no era d´aquest món. Si és que el seu regne va ser d´aquest món alguna vegada. Jo crec que va nèixer ben tard, l´edat mitjana s´ajustava més al seu tarannà. Però, no vull ser injust, tot allò que va passar des de 1936 fins a 1975 no és només per obra i gràcia del Caudillo. Darrera d´aquest tirà de cartró s´amagaven un munt d´anònims amb cara de no poder cagar amb normalitat, s´amagaven un munt de vividors que volien continuar vivint trefitjant als altres, s´amagaven un munt de covards i conformistes, innocents o culpables, i sobretot, s´amagaven els que ho volen tot per a si mateixos i mai no estan contents. I tots aquests? Què ha passat amb ells? S´han esfumat com la flàire del botafumeiro que s´escampa de tant en tant per la catedral de Santiago de Compostela quan és l´any sant? De ben segur que tots continuen entre nosaltres renovats en el seu prosselitisme, ells també es varen lliurar d´aquell homenet casernari, legionari, totalitari, integrista catòlic, fastigos dictador. El cavall de fusta havia pres Tròia i no va voler quedar-se contemplant les muralles des de fora, es va quedar dins fins que el corco el va pudrir, i ara és pols i papers, però la fèina la va fer ben feta, per això molts estan tranquils i contents, i d´altres estem fotuts i amargats. Aquest és el llegat de les Espanyes, i l´haurem d´arrossegar per sempre més.