Espanya, alcohòlics ben coneguts..

Espanya és potser el país del món amb més bars per metre quadrat, amb més bars per habitant.. No sempre ha estat així; és a partir del franquisme, i de la transició que es passa de tres o quatre bars per poble, a tres, quatre, cinc, o més bars per carrer.

Si pensem en èpoques anteriors; els pobles tenien una taverna, un o dos bars culturals, i un parell o dos de fondes.. En els pobles petits encara es pot comprovar..

Aleshores que ha passat..? És un fenomen aparellat amb el turisme..? No, els principals clients del 90 per cent dels bars espanyols (estat espanyol), són ciutadans espanyols.

Evidentment, els bars, on més abunden és en els barris de treballadors, algú se'n ha preguntat el motiu..

La beguda, el beure forma part de la cultura dels espanyols.? Depèn com s'entengui.. Els pobles mediterranis sempre han estat grans productors de vi, i d'aigua ardent.. Fins i tot, grans exportadors de begudes espirituoses..

Però aquesta cultura que s'ha imposat a partir del franquisme, lligada al concepte de felicitat, i de festa; té una clara funció de control de la població, i de creació d'un tipus de ciutadà dòcil que es desfoga en el bar, i després no fa cap acció compromesa contra el poder..

Per endavant, s'ha de dir que hi ha una autèntica perversió de la paraula; del concepte "cultura".. L'alcoholisme no és cultura, ni és reivindicació política.

És estrany que el feminisme mai hagi entrat en aquest camp de desmuntar aquest mite masclo-fetitxista de la beguda..

Des del final del franquisme s'ha confós festa amb lluita política, amb acció reivincativa; quan en realitat  no té res de reivindicatiu.. Van sortir del franquisme fent festes polítiques, on beure, i potser drogar-se, eren considerades actituds rebels.. En realitat el poder sabia que no era així, i que millor deixar forces vàlvules d'escapament per diluir el pensament, i l'acció crítica. És un error associar transformació social o alternativa política amb l'alcoholisme..

Amb els anys es va configurar una esquerra etílica, que era una forma falsa de radicalisme.. Si hom a conegut, per exemple, persones que van pertànyer als moviments polítics més avançats durant la república o anteriors aquesta, s'adona de que aquells moviments d'aleshores tenien una militància molt disciplinada; una militància que feia la guerra al que consideraven vicis de la classe treballadora.. Ells consideraven que l'alcoholisme, i la droga eren formes per desmobilitzar, i per controlar els treballadors..

Què va passar ?  Per què a partir de la transició van aparèixer actituds totalment oposades? Per què la majoria dels moviments radicals, i fins i tot alguns de no tant radicals d'esquerres, van adoptar com a bandera el que abans es considera vici..?

En tot això s'ha de tenir molt en compte la influència nord-americana. A partir dels moviments hippys, i musicals, que es presentaven com alternativa al poder conservador d'Estats Units; és va crear el mite de que la principal manera de desafiar el poder, i canviar la societat, era el camí del nihilisme de les substàncies alucinògenes..etc..

Aquí vull afegir que durant la dictadura, Espanya es va convertir en un dels principals alumnes dels Estats Units.. Els nord-americans van salvar la dictadura franquista; la dreta mai ha deixat d'agrair-los aquest gran cop de mà.  No sols era un us de bases, era un lineament continu amb tota aventura nord-americana.. Fins i tot, els socialdemòcrates, tan fidels a Alemanya, mai van dubtar en donar suport en tot, als Estats Units, encara que aquesta actitud els comprometés davant la resta del món, i dels socis europeus, en particular..

Espanya és un país totalment colonitzat per la cultura, l'economia, i la forma de viure d'Estats Units.. Si aquesta colonització no ha arribat fins a tots el punts de la vida dels espanyols, és perquè som entre Àfrica, i Europa.

Els moviments polítics que sorgeixen a les espanyes pequen de temporalitat, i de manca de continuïtat. Perquè són el ferment d'una societat que es mou per rampells, una mica com l'alcohòlic que té un punt àlgid, i després passa a dormir la mona..

És probable que a nivell de canvis socials, i polítics; Espanya sempre anirà a remolc d'altres països que se la jugaran fins el final per canviar les coses..

I mentre els espanyols seguiran vivint entre la festa, i l'entreteniment.. Si un espanyol ha d'escollir entre pa i circ; sembla que primer escollirà el circ..Encara que tot plegat; pa i circ formin part de la mateixa oferta de control social, i polític..

Ho entenc quan alguns diuen: "a l'estranger ens envegen perquè sempre estem de festa, i cantant lloances al rei  Bacus".. Els que ho diuen tenen una idea estereotipada de tot el que passa fora de les espanyes.. Vull dir que a fora saben diferenciar entre festa, i política. Entre temps per escapar de la realitat, i acció social.

Però potser hauriem de pensar que el que s'anomena Espanya és un país condemnat a ser una mena de reserva lúdica, un parc temàtic per servir els ciutadans de primera que venen a passar-ho bé..

Del Botellón al 15-M passant per la Puerta del Sol

Quan es mira Espanya des de fora es té la sensació de veure la Cuba Batistiana d'Europa; una mena d'antre putiferi de corrupció, de prostitució, i de "fiesta".

Els nacionalistes espanyols posaran  el crit al cel amb aquesta afirmació. Deuen ser més nacionalistes, i batistians que no pas d'esquerres.. Saben on s'ubiquen..?

No es poden vendre discursos colonials d'esquerres cara a fora, i a dins tenir un comportament reaccionari.

Els fills del Botellón van donar pas a un immadur, inconsistent, superficial, i sense masses agalles moviment polític.  Va ser així que  es va desmuntar com un castell de cartes; després d'aquelles assemblees de carrer on tothom demanava la lluna, sense saber que per anar la lluna és necessari molt de treball, i molta tecnologia..

Però és que Espanya ha parit una nova classe: aquells universitaris que creuen que per tenir la carrera ja són la re-pera.. I precisament la vida comença quan es brega en el dia a dia d'una responsabilitat. Tenir una carrera no és res, aleshores és quan has de començar a guanyar-te un espai demostrant que vals.. Així funciona a la majoria dels països avançats del món. I s'ha de començar cobrant sous de merda, no demanat salaris de executiu. És per això que molts dels joves "re-titulats" i "re-masteritzats" espanyols estan fent feines de cambrers, i xatxes a Europa o d'altres països. Després que tants anys d'orgia,  Botellon, i irresponsabilitat política hagin deixat Espanya feta un símil de la Cuba de Batista.

Però, si el Caudillo ja va fomentar l'ignorància, i l'endeutament als bancs : "para que todo español tenga propiedad y se olvide de aventuras comunistas".

Però tranquils, ja s'han posat d'acord PP i PSOE,  per seguir donant suport als grans bancs, i a les multinacionals de la "patria".. Europa, i els mitjans ens prometen unes misseres dues dècimes de relaxament del límit de deute.. Només és un caramel per que la gent s'empassi el que ara vindrà.. Ara entraran a sac amb les pensions, els ajuts socials, els impostos, etc..

Crec que aquesta altures tothom hauria de saber que el deute no sols no és pot rebaixar, sinó que cada vegada serà més gran. De fet és el gran ressort per desmuntar tot el sistema públic.. Us penseu que els aturareu?

Diguem que l'esperança de canvi s'ha perdut, i en part perquè la irresponsabilitat política va ser hàbilment utilitzada, per veure la realitat distorsionada mitjançant un got de birra.

Espanya està al seu lloc.. 

Fa poc en vaig trobar dos xecs de Pilsen (res a veure amb el botellón). Em deien que al seu país no volen l'euro ni en pintura.. I que Txèquia era plena d'espanyols que havien emigrat allà per treballar.. Suposo que els que marxen aprendran moltes coses, moltes més de les que aprenen els queden pasmats esperant un canvi de ventada de la Comissió Europea, per retornar a l'orgia espanyola de la construcció, i de les infraestructures, a base de crèdits, i fons de cohesió europeus. Pastiferi de les corrupteles dels partits amb connivència amb els constructors.. El Partido Podrido és el principal exemple, però els altres partits no pas són innocents.

El problema pels espanyols és que molts dels que marxen només tornaran de vacances, a gaudir com qualsevol turista de la "fiesta". No pas per canviar les coses.. I els que es queden somnien amb que la lluna els baixarà a buscar, entre pilotada, i pilotada de futbol.

Una relació imperial..

Sempre me'n adono, mai es veuen igual les coses des del que podríem anomenar centres desenvolupats, que des dels territoris, i estats socials perifèrics.. Aquests darrers anys s'han accentuat les visions de dominador, o cultura "superior", sobre les que s'havien fet un espai durant els anys seixanta, setanta, i part dels vuitanta.

L'actitud és la d'un centre imperial, que s'imposa en tots els aspectes socials, i humans. Un plantejament que frega, o obertament és racista.

La mateixa actitud que tenien els romans de Roma, respecte els pobles perifèrics del seu imperi, o els que anomenaven bàrbars, és l'actitud que avui marca el comportament de gran part de la població.

La majoria dels qui interaccionen del centre cap a la perifèria no semblen disposats a fer-se gaires preguntes. Com tampoc se les fan les classes "imperialitzades" de la perifèria, que en el fons no deixen de ser una expressió absolutament colonitzada pel centre.

Els treballadors, els pobles originaris, els pobres són tan lluny del contacte amb el centre imperial, com de les classes perifèriques colonitzades..

Fins i tot, hi ha aquell aparent món progressista de la cultura, la intel·lectualitat o la universitat que acaba aplegant centre imperial, i perifèria colonitzada. De vegades s'aplica a si mateixa una capa pintada de "tradicions i pobreses", que sols serveix per justificar una mena progressisme, art o intel·ligència, sense mai admetre un compromís real amb les majoritàries capes pobres, o menystingudes que poblen majoritàriament la perifèria. En aquest món perifèric el classisme s'exerceix amb tota brutalitat per part dels qui no són o no volen ser: "masses embrutides"..

El centre imperial també exerceix aquest classisme, però amaga el racisme sota uns papers que declaren igualtat fictícia de drets..

Es parteix d'un desconeixement absolut de la realitat per part dels centres imperials, i les perifèries colonitzades. Tot coneixement passa per un filtre "cultural" que només accepta l'admès per la ideologia del centre imperial. Tan desconeixedors, manipulats o manipuladors, són els qui basen el coneixement de la perifèria en base un cultura de suposats caires universals. Doncs en el fons només accepten el que els reflecteix, mai trenquen el mirall per saber el que realment hi ha darrera. El consumidor cultural del centre imperial, i la perifèria colonitzada en té prou amb el que acontenti o amplií l'únic camp admissible..

Són actituds massa difícils de canviar, perquè no es volen canviar.. Tan senzill com saber que viure millor que la majoria és considera un dret, i no importa massa si aquest dret s'exerceix a costa de sotmetre els "inferiors"..

En això, res te a veure una definició ideològica esquerra-dreta, es tracta d'un concepte de dominador contra subjugat,  no importa si es vol endolcir amb ideologia.

El valor de la vida dels individus de les masses perifèriques, sempre filtrat pels mitjans centro-imperials, no deixa de ser semblant al d'una formiga. N'hi ha tantes que res significa esclafar-ne mil o un milió.

Espanya a un tobogan..

Espanya es troba des de fa mesos dins un tobogan econòmic de forta pendent, i de conseqüències imprevisibles; car no es veu l'instant de tocar terra.. De moment s'ha intentat dissimular el que inevitablement ha de passar: estavellar-se contra el ferm.

A mesura que passin els mesos, la crisi, que ja es nota, s'anirà notant encara més.. Hores d'ara afecta de manera greu a persones que mai havien tastat l'atur, o la pobresa. Qualsevol pot adonar-se mirant el seu entorn proper. Però aquesta situació no és el final; la degradació econòmica anirà en augment, afectarà molta més població. S'agreujaran els problemes dels qui en l'actualitat van aguantant amb els subsidis, que evidentment s'aniran consumint.

El proper consell de ministres del dia 26 d'abril aprovarà més retallades, que poden arribar a ser espectaculars.. El govern dona voltes, però no trigarà; aquest 26 potser entrarà a sac amb una retallada de les pensions, o de les prestacions d'atur.. És previsible també, l'acomiadament massiu de funcionaris, per etapes o sectors. Per no parlar de que seguirà el càstig a l'educació, i les sanitat públiques..

Fa temps que tinc en ment aquella pel·lícula de Roman Polanski: El Pianista. Fa mesos que penso en el protagonista; amagat, quan s'escapa del gueto de Varsòvia, veu com cada dia té menys per posar-se a la boca. Al final només troba una patata podrida.. Més endavant troba una llauna de cogombres que no sap com obrir..

La situació econòmica espanyola porta aquest camí, comença a sentir-se un estat de territori econòmicament, i industrialment devastat. Evidentment enmig d'aquest territori arrasat hi ha gent que viu bé, i molt bé.. 

Els qui hem conegut la devastació d'altres continents sabíem que el model cap on avançàvem era aquell. Perquè aquesta història no és nova, tot el que succeeix aquí ja es va viure abans. Europa ho va viure fa massa temps perquè la gent en tingui memòria, però d'altres continents ho han viscut 30 o 40 anys enrere.. I al contrari del que molts poden pensar, aquí sempre és pitjor. Perquè les crisi en els centres del món són molt més greus, car es parteix d'una situació de riquesa, de producció, i industrialització infinitament més desenvolupada.. Per tant la caiguda és més brutal, i la població no sap acomodar-se fàcilment. 

El qui ha estat pobre tota la vida, ja no li ve d'aquí ser-ho una mica més; el seu comportament econòmic, social, i ètic no pateix un trastorn excessivament greu. En canvi, el qui ha viscut bé no sap acomodar-se a l'escassetat, i el pitjor és que perd qualsevol principi ètic. Hi ha un factor que entre nosaltres agreuja aquesta situació: moltes persones han nascut, i viscut tenint-t'ho tot, la societat de consum ha consumit els principis de molta gent. D'altres senzillament s'ha educat en aquest permanent comprar sense haver de valorar l'esforç d'un treball.  

A Europa els temps de crisi acostumen a conduir a experiències racistes, feixistes, i sagnats. No hem d'oblidar que darrere el racionalisme europeu perdura, com a moll de l'ós, unes idees intolerants que sovint han devastat el continent, i s'han apoderat de les societats. Mai abans havien tingut aquestes generacions de fàcil accés als seus desitjos, i al consum. Si no hi ha cap mecanisme educatiu ideològic o ètic que pugui apaivagar la frustració en trencar-se la voracitat de consum personal; aquests individus sense metodologia existencial, poden convertir-se en qualsevol cosa: caníbals econòmics, o carn de canó d'ideologies extremes.

Les dictadures a Europa, solen ser més dogmàticament perfectes en l'extermini de les dissidències, i el control de les societats. El feixisme quan es vesteix d'un cert racionalisme, du a una mena d'indústria efectiva que es fa amb el control de tots els racons de la societat, i de la vida dels éssers humans.  

Aquesta obsessió absurda europea cap a la seguretat, que tenen la majoria dels ciutadans, acaba essent la porta del control, i la dissolució de la llibertat. Però curiosament, quan més control, més inseguretat en tots els àmbits.. Al final no es tracta de protegir les majories, sinó de sotmetre-les al designi de les minories dominants.

La foto més visitada..

http://www.panoramio.com/photo/4339095

Aquesta foto que vaig fer l'any 2006 a la ciutat de Maracaibo, més aviat passant l'infinit pont sobre el llac Maracaibo. A dia d'avui, hores d'ara, ha estat vista 56.862 vegades.. Se'ns dubte que arreu del món.. Fins i tot a mi em sorprèn. És el fenomen de la comunicació global que els entorns liliputiencs no acaben d'entendre, i posen  en qüestió.. Vàries fotos de les meves pàgines de Panoramio passen les 38.000 visites.. Panoramio les seleccionà pel Google Earth.. Després diverses pàgines locals de diferents països les han enllaçat. Per això es multipliquen les visites..
De vegades m'han trucat o escrit desconeguts que volen saber coses dels llocs que he fotografiat; si són recomanables, o com si pot arribar-hi. M'agrada compartir-los les meves experiències o coneixements.. En aquest sentit em salvo de la mesquinesa general, i majoritària d'aquells que només volen treure algun profit de cada pas que donen, i abans de donar passos fan càlculs de beneficis.. La nostra societat contemporània és plena de caníbals arreu, més en el món occidental, i urbà. Per això no crec que el futur sigui massa esperançador, però també volia dir que molts se l'han buscat, i fan esforços cada dia pel desenllaç final.
No hi ha res més estult que el gregarisme, tots aquells que s'apleguen en un ramat buscant l'escalfor massiva, per trobar el que no aconsegueixen trobar com a persones.. Sempre acaben dirigits, i algú més "llest" els acaba treien tot el suc. Entre els ibèrics és pitjor que en d'altres llocs del món..Aquest més llest del ramat, acostuma a ser el més mediocre, i només pensa en empastifar a qui tem li pot fer ombra o prendre-li el lloc. 
Els ibèrics sempre esperen que les coses cauran per si soles, però només cauen de podrides, mils d'anys després del que havien d'haver caigut. Res cau, arreu del món, sense un bona empenta, i de vegades s'ha de repetir, i insistir.. Però el gregarisme és un estat de jocs de forces on els que s'aprofiten de la massa tenen un pacte per sustentar un estatus. Això vol dir que es teatralitza una cosa perquè si canviés de veritat, a molts se'ls acabaria el paper en l'obra..
Tot plegat, el que dona de si parlar d'una fotografia, o potser d'una fotografia m'he passat a una altra.

El triomf del mainstream i de la memòria fugaç..

El passat és torna cada dia més impredictible, va ironitzar el cineasta Philip Bloom.. Aquesta frase defineix la situació actual de la qual som víctimes amb el frenetisme de les noves tecnologies. Una més gran dificultat per entendre el que ha passat, i una major facilitat per oblidar ben aviat el que passa, el present és més fugaç, passa amb celeritat soterrat per mils, i mils de capes d'informació que són: infinits presents que se soterren cada instant. Marjane Satrapi dibuixant iraniana ho veu com: quanta més informació es té, menys se sap..

La malaltia de les noves tecnologies arriba fins el punt de que un 15 per cent de la població interromp l'acte sexual per contestar una trucada o un requeriment del seu mòbil. Sense oblidar que molta més població esta perdent la capacitat de concentrar-se, no ja en la lectura o una conferència, sinó en una simple conversa.

Ens em venut la capacitat de comprendre a canvi d'una petita moneda d'actualitat

Walter Benjamin deia: Cada matí se'ns informa sobre les novetats de tota la Terra, però malgrat això som notablement pobres en històries extraordinàries. Quasi res del que succeeix convé a la narració, sinó que tot és propi d'una informació. Saturades "d'informació", les persones han perdut la capacitat de comprendre. Ens hem tornat pobres. Hem anat entregant una porció darrera una altra de l'herència de la humanitat, amb freqüència tenint de deixar-la a la casa d'empenyorament per cent vegades menys el seu valor, tot plegat perquè ens avancin una petita moneda de l'actual.. És brutal la clarividència de Benjamin, que va morir a Portbou en els anys 40.. Què diria ara si veies internet, facebooks, twitters, i telefonia mòbil; per no parlar de la televisió que als anys quaranta ni tant sols s'havia desenvolupat. Certament l'actual és la moneda corrent, però la gran fortuna és tenir temps per entendre el que esta passant. Com diu McLuhan: el present és sempre invisible.

La vida en l'acte de recordar no és més que una col·lecció d'experiències. La lectura s'ha convertit en un acte precari. El menyspreu pels tradicionals diaris de paper és irreversible; cantem el seu funeral. S'imposen els diaris electrònics, esclaus del vertigen de la primícia. Els diaris electrònics segueixen la pauta dels titulars de Twiter, i desenvolupen la notícia a partir d'aquest fet camaleònic constant. El periodista d'avui ja no té res a veure amb el d'abans. Abans vivia en la seguretat de les seves fonts d'informació, amb la realitat de l'entorn de les corresponsalies, o l'oracle del teletip de les agencies. Avui el periodista ha de competir amb el lector, i sovint el lector no busca informació nova, sinó s'apressa jutjar el redactor o la notícia. Tot plegat es mou en un camp molt inestable, on el menys important sembla la comprensió de la notícia, doncs l'anàlisi queda exclòs en no haver-hi ni temps, ni espai per la comprensió.

La llum pública ho enfosqueix tot

Un segle més de diaris, i les paraules faran pudor, va dir Nietzsche a finals del segle dinou.

La crònica es planta davant de la urgència dels titulars, i de les notícies canviants o estratificades. Pel cronista, explicar un fet immediat no té cap sentit perquè no ajuda ampliar els coneixements, només és una cop d'impressió del qual no se'n traurà una experiència o una realitat ben digerida, sinó que passarà de mà en mà, d'orella en orella, fins a perdre's en el vuit de l'espai. La crònica és un desafiament al present, i una forma de salvar la memòria individual, i col·lectiva (sempre la realitat humana és col·lectiva, fins i tot en el pensament) 

Avui és corrent que tothom s'apropi dels fruïts reals o teòrics dels demés, fins al punt de no donar massa importància al creador, ni al treball de crear. La majoria de les vegades la creació, en tots els camps, és fruit de molt temps de meditació interna, o de treball. La popularització, accentuada per la xarxa, encara banalitza molt més el temps, i l'esforç dedicats a crear una idea, o una obra.

La llum pública ho enfosqueix tot deia Martin Heidegger.  No entenc el que està passant, o ja no passa el que estava entenent, diu Carlos Monsiváis.

La premsa, el treball de la notícia, el periodisme té les hores comptades. S'ha fet l'arakiri des del moment en que els professionals i els mitjans han caigut en el parany  de la televisió. La premsa imita la televisió, des de fa un temps els periodistes s'entesten en assemblar-se cada vegada més als fiscals i als capellans. Diu Villanueva Chang. 

Les tertúlies alliçonen la societat, i transmeten la ideologia més reaccionaria.

Però la cosa no acaba aquí; la notícia s'ha convertit en un espectacle, res no té sentit si no és espectacle, i l'espectacle que es ven no és per reflexionar sinó per entretenir, o per alliçonar ideològicament en el consum, el poder, l'individualisme, la manca de principis, i d'ètica. Alliçonar en el desprestigi de la idea, de la memòria, del passat, dels valors solidaris, etc.etc. Tot s'unifica en un ètica de l'usar, i llençar, sense pensar en més enllà.

La televisió és passat, ens deien a la Facultat de Ciències de Comunicació de la UAB, als anys 90. Mai vaig entendre, ni compartir aquesta opinió. La televisió ha canviat el món, i s'ha convertit en el circ per on passa tot el que acaba dominant la societat. La política mateix es fa de cara a la televisió. La població, els votants, només veuen la política que els ensenya la tele: la que crea l'única "realitat", i l'única opinió.

La ideologia que han imposat els mitjans de comunicació és: una ideologia que se suposa que s'ha d'ocupar sempre del que passa als rics, i als famosos poderosos, i de la resta -tots els que no som rics, ni famosos- només se'n ocupa quan els trepitja un tren, quan els metralla un poli boig, o quan som quatre milions. El periodisme mira només al poder. La informació consisteix en dir-li a moltíssima gent que és el que li passa a molt poca. Diu el periodista, i escriptor argentí Martin Caparrós, i afegeix: la ideologia dels mitjans tracta d'imposar un llenguatge neutre, i sense subjecte, que els disfressa de puríssims portadors de la "realitat", d'un relat irrefutable. 
Però, la realitat que passa sense demanar permís, no té perquè semblar autèntica. Diu el mexicà Juan Villoro.

L'anatema del jo

Arcadi Espada diu: es proscriu en l'estilística periodística l'ús de la primera persona del singular (excepte quan la persona ha pres un status diví, aleshores ja se'l pot equiparar amb al Déu objectiu, majestàtic i sense ànima, que és el narrador habitual del periodisme). Resumeix dient: Així com cada jo és queda a casa seva, Déu és a casa de tots. Es tracta de fabricar la il·lusió de que algú o alguna cosa aliena al jo del subjecte, i en conseqüència als seus interessos, i opinions, narra els fets..

Ens van convèncer de que la primera persona és una forma de minorar el que s'escriu, de treure-li autoritat. I és al contrari: davant el truc de la prosa informativa (que pretén que no hi ha ningú narrant, i que el que s'explica és només la veritat). La primera persona és fa càrrec, diu: això és el que jo vaig veure, el que jo vaig saber, el que jo vaig pensar. Escriu Martin Caparrós, i continua: Els mitjans imposen una suposada "transparència" perquè no es vegi la subjectivitat, i per dissimular que darrera la màquina hi ha decisions, i persones.

El jo és l'anatema, el satanàs dels estudiants de periodisme, i dels mitjans. Amagar-se darrera les persones del singular, no deixa de ser una forma de irresponsabilitat o de manipulació. Només tenen dret al jo, els qui els mitjans decideixen conferir com a oracle de la societat. No cal esmentar quins són els oracles de la societat, com diu Caparrós: El qui  és ric o famós, o ric i famós o tetona o futbolista.

Doris Lessing diu: No és la veritat, en possessió de la qual pot estar qualsevol persona, sinó el veritable esforç per encalçar-la, el que fa valuós a l'ésser humà.

Hi ha cada vegada més escoles de periodisme, i més llicenciats, una plaga, però aquesta professionalització comporta, sota la seva llum artificial, una ombra: uniformitzar als seus estudiants com a tecnòcrates de la informació, i castrar la passió per l'ofici; diu el periodista limeny Julio Villanueva Chang. 
En realitat això ha passat en tots els camps del coneixement; la universitat s'ha convertit en un cau de buròcrates, que fabrica uns buròcrates que mai van més enllà de l'estrictament obligatori que els exigeix el guió pel qual han estudiat.. Una veritable tragèdia pel coneixement.  Tal com definia l'argentí Jorge Valdano respecte al futbol: l'acadèmia fa millor els mediocres; però al mateix temps, fa mediocres els millors. Això avui dia es pot aplicar a tots el camps de l'aprenentatge. 

Acabo amb una frase esperançadora de Mircea Eliade: En els camps de concentració russos, els presoners que tenien la sort de comptar amb un narrador d'històries en el seu barracot, han sobreviscut en major nombre. Escoltar històries els va ajudar a travessar l'infern. 

Darrera les noves tecnologies només hi ha la il·lusió de la novetat, i la intromissió en la intimitat. Però aquestes no van aparellades a una nova visió del món, més aviat són un retorn a l'esclavatge ideològic dels púlpits de l'edat mitjana. I sense oblidar-nos del gran drama de tota activitat pública, sigui política, cultural, social. Sigui un acte pretesament revolucionari, o no; el sistema ho converteix tot en espectacle, i si no és espectacle: o no interessa, o no s'en parla..


Aquesta entrada ha esta elaborada amb l'ajut dels autors que apareixen a Antología de crónica latinoamericana actual.

Amb depressió no hi ha revolució..

La situació d'Espanya és de ressaca, després de la borratxera. Ara som on som. És evident que d'aquesta borratxera alguns n'han sortit millor, o fins i tot molt rebé. Podríem dir que no és el mateix beure begudes de bona qualitat, que no pas vi "peleón", i adulterat.

AÏLLAR, UNA ESTRATÈGIA DEL SISTEMA.

Hi ha un intent del poder, dels mitjans, per aïllar els problemes globals, convertir-los en sectorials. D'aquesta manera intenten desentendre gran part de la població de la gravetat de la crisi que afecta a tots, no només els qui lluiten per salvar la seva vivenda. És allò de dir: no estem tan malament, mira hi ha gent que esta molt pitjor. Callem que encara tenim sort.

És noticia parlar de suïcidis lligant-los exclusivament al tema dels desnonaments. Els mitjans de desinformació espanyols aixequen la prohibició dictada per les taules de la llei, i la moral filo-catòlica per una vegada. Comencen a parlar dels pitjors apostates, els grans pecadors: aquells que des de la vida determinen la seva pròpia mort, desfiant Déu, i l'estat; desafiant els qui controlen la moral de la societat espanyola.

Que millor que dir: la gent es suïcida perquè els van a desnonar. I tothom content..És un problema sectorial.

Dir: la gent se suïcida perquè ha caigut en la misèria, i ja no els resta cap esperança. Això darrer és massa ateu. Necessitem una explicació religiosa, lligada a la moralitat de les dues cares de la moneda, el poder, i el contra poder.

Molts es pensen que això del catolicisme ja és aigua passada, que amb les esglésies buides la institució ja no te rés a fer. Que la societat ha sobrepassat la fèrria moral després d'anys d'obscurantisme, i dictadura. 

No saben que l'església espanyola continua controlant mitjans de comunicació? No saben que molts polítics estan lligats als seus interessos o grups d'influència com l'Opus Dei ? No saben que l'església té poder directe o indirecte sobre moltes de les institucions financeres? No saben que encara dins de molts espanyols hi ha plantada la llavor de la moral, i el fanatisme catòlic.? 

EL CANVI DE MENTALITAT.

Una gran part de la població, de les classes populars, i mitjanes, avui raona com un propietari acomodat que té molt a perdre. Molts han viscut molt bé, o bé. I ara es veuen davant d'una timba; els espera la caiguda, els desprestigi, la solitud, el deshonor. Abans de suportar-ho decideixen buscar l'única sortida que veuen, el propi extermini.

Que tal si alguns abans de proposar-nos certes accions d'apagafocs, no es submergeixen una mica en la psicologia d'aquesta societat. 

No es pot canviar el de fora si abans no ens canviem per dins. No es pot canviar la societat, si anem amb premisses d'abans. Aquell cant que veu la societat de manera autoritària, i pensa s'ha de queixar davant d'un pare tot poderós. 

Hi ha molts front oberts, el foc s'escampa arreu; no sempre la solució és fer una cadena per tirar cubells d'aigua. Sempre hi han els qui es creuen moralment "preparats" per dirigir els demés, alliçonar-los, i fins i tot menysprear-los si no fan el que ells volen. 

Però l'exercici de canviar de pell crec que només l'executen els llangardaixos. En la societat actual encara es més difícil lliurar-se d'hom mateix, i entendre els altres des de fora de la carcassa individual que portem tots; aquesta mena d'armadura pesant massa intransferible.

Quan deia que hi ha molts fronts oberts, també volia esmentar el fenomen de manipulació dels punts de vista, que sovint pateix la gent polititzada. Al final s'acaben empassant el que els Mass Media els venen. 

En l'anterior gran crisi, la de principis del segle XX, se suïcidaven els rics, els qui ho perdien tot: els especuladors, i els banquers. Avui se suïciden els pobres. 

Què està passant.?  Quina mena de societat despietada estem construint? 

Quina mena de societat és aquesta..? En l'última gran crisi se suïcidaven els rics que s'arruïnaven, ara se suïciden els pobres. 

Aquí ho tenim, la mena de societat en la qual vivim. La transformació que hem sofert tots, aquest és un món despietat, ple de pors, i d'insolidaritat. 

Fa anys l'humil, el treballador, el pobre, apenes tenia res. Al mateix temps ho tenia tot, perquè formava part d'una societat integrada on no s'el valorava per les propietats o pels diners. S'el valorava pel que humilment era. 

Les classes populars, i mitjanes estan sotmeses a una altra mentalitat. Es per això que davant la por a caure en la pobresa s'opta pels suïcidi. Avui vivim en una societat inhòspita, cruel, insolidària, sota la llei de la competència, i el consum. Tot això ha transformat la gent. Avui el treballador és un propietari que tem per la seva propietat, tem el desprestigi, la vergonya de veure's un derrotat, un fracassat. En anteriors crisis, els treballadors, els pobres creien que tenien poc a perdre, i formaven part d'estructures socials solidàries no individualitzades. Lluitar significava existir, fins i tot guanyar. 

Qui o què ha canviat la mentalitat? Molts factors: el control de la ideologia per part del poder, i els seus mitjans; l'educació, que comporta l'individualisme, el consum, la competència. 

Els nous herois de la població aquests darrers anys han estat, els esportistes, els triomfadors, les models, etc.. Tot aquests exemples no anaven aparellats a una ètica, i una ideologia progressista o solidària, no anaven aparellats a uns principis. L'important dels models que s'han imposat en la societat actual és el triomf, la riquesa, no importa massa si aquesta s'ha aconseguit amb trampes, sense ètica, ni principis.

La societat admira els esportistes; són el model a seguir per la majoria. Aquí no es planteja la trampa de que hom ha de competir, i el premi només és guanyar. No importa massa si l'esportista és un trampós, un lladre, fins i tot un criminal. Importa guanyar. 

En tots els paràmetres, i models de la societat occidental, sempre es tracta de ser el millor, sense tenir en compte que el concepte de millor ve determinat per algú: pel poder uniformitzador. 

S'ha desterrat la crítica de la nostra societat com a model constructiu. La crítica és avui un model cap el caos. Interessa que sigui així. El radicalisme moltes vegades fa la feina bruta del poder. Perquè el poder sap que té la paella pel mànec, i quan més caos, més autoritat podrà exercir per guanyar, molt més benefici absolut. 

HI HA FORCES INDICIS PER ARRIBAR A LA CONCLUSIÓ QUE LA NOSTRA ÉS UNA SOCIETAT FEIXISTA. 

El feixisme entre d'altres coses en basava en el futurisme. 

Aquesta afirmació que alguns consideraran massa radical té uns fonaments ben clars. 

No estic parlant de militarització, sinó d'uniformització. No parlo de dictadura de partit, parlo de despolitització anti-democràtica.

Però el més determinant és la ideologia de la nostra societat.

El feixisme entre d'altres coses en basava en el futurisme. El futurisme era l'adoració dels objectes, de les màquines, de l'avanç científic material com a base fonamental. 

El feixisme imposa un discurs de sacralització de grans objectius a costa del sacrifici dels individus. 

Fa temps que el discurs oficial a Europa s'ha convertit en un discurs feixista. El mercat, la competitivitat, el control de les despeses públiques, se situen per sobre de la vida de les persones. Arrasen amb els drets dels individus i de la societat. 

Autèntics gangsters ocupen els càrrecs determinants de l'economia de les institucions, de les empreses. Disposats a sacrificar la població, unes masses que només són números. 

La veritable essència del feixisme és aquesta. L'objectiu del poder, dels poderosos militaritza la societat; es converteix en discurs únic. La població s'uniformitza, se sotmet als objectius marcats, i accepta les condicions que s'imposen. 

Hi ha fets alarmants que recorden temps passats. En aquests moments la por s'imposa, un altre dels factors d'una societat feixista. 

La por a la misèria que ja arrossega els sectors externs de la societat. Aquests suïcidis, la gana, la depressió. Per una banda creen terror, i al mateix temps en fugim. No volem sentir-nos identificats amb una desgràcia perquè ens fa por.

L'atur canvia el comportament dels treballadors, o aspirants a treballadors. Busquem un lloc de treball competint amb qui calgui, acceptant condicions econòmiques cada vegada més precàries.

Depressió és el que hi ha arreu, però inevitablement d'aquesta situació només poden sortir canvis. És impossible pensar que la depressió conduirà a viure com sempre. Quan una cosa es trenca per fora o per dins, pot haver un llarg període d'estancament, però després tot canvia, no hi ha volta enrere.