dijous, 21 de febrer del 2013

Amb depressió no hi ha revolució..



La situació d'Espanya és de ressaca, després de la borratxera. Ara som on som. És evident que d'aquesta borratxera alguns n'han sortit millor, o fins i tot molt rebé. Podríem dir que no és el mateix beure begudes de bona qualitat, que no pas vi "peleón", i adulterat.

AÏLLAR, UNA ESTRATÈGIA DEL SISTEMA.
Hi ha un intent del poder, dels mitjans, per aïllar els problemes globals, convertir-los en sectorials. D'aquesta manera intenten desentendre gran part de la població de la gravetat de la crisi que afecta a tots, no només els qui lluiten per salvar la seva vivenda. És allò de dir: no estem tan malament, mira hi ha gent que esta molt pitjor. Callem que encara tenim sort.

És noticia parlar de suïcidis lligant-los exclusivament al tema dels desnonaments. Els mitjans de desinformació espanyols aixequen la prohibició dictada per les taules de la llei, i la moral filo-catòlica per una vegada. Comencen a parlar dels pitjors apostates, els grans pecadors: aquells que des de la vida determinen la seva pròpia mort, desfiant Déu, i l'estat; desafiant els qui controlen la moral de la societat espanyola.
Que millor que dir: la gent es suïcida perquè els van a desnonar. I tothom content..És un problema sectorial.

Dir: la gent se suïcida perquè ha caigut en la misèria, i ja no els resta cap esperança. Això darrer és massa ateu. Necessitem una explicació religiosa, lligada a la moralitat de les dues cares de la moneda, el poder, i el contra poder.

Molts es pensen que això del catolicisme ja és aigua passada, que amb les esglésies buides la institució ja no te rés a fer. Que la societat ha sobrepassat la fèrria moral després d'anys d'obscurantisme, i dictadura. 

No saben que l'església espanyola continua controlant mitjans de comunicació? No saben que molts polítics estan lligats als seus interessos o grups d'influència com l'Opus Dei ? No saben que l'església té poder directe o indirecte sobre moltes de les institucions financeres? No saben que encara dins de molts espanyols hi ha plantada la llavor de la moral, i el fanatisme catòlic.? 

EL CANVI DE MENTALITAT.


Una gran part de la població, de les classes populars, i mitjanes, avui raona com un propietari acomodat que té molt a perdre. Molts han viscut molt bé, o bé. I ara es veuen davant d'una timba; els espera la caiguda, els desprestigi, la solitud, el deshonor. Abans de suportar-ho decideixen buscar l'única sortida que veuen, el propi extermini.

Que tal si alguns abans de proposar-nos certes accions d'apagafocs, no es submergeixen una mica en la psicologia d'aquesta societat. 

No es pot canviar el de fora si abans no ens canviem per dins. No es pot canviar la societat, si anem amb premisses d'abans. Aquell cant que veu la societat de manera autoritària, i pensa s'ha de queixar davant d'un pare tot poderós. 

Hi ha molts front oberts, el foc s'escampa arreu; no sempre la solució és fer una cadena per tirar cubells d'aigua. Sempre hi han els qui es creuen moralment "preparats" per dirigir els demés, alliçonar-los, i fins i tot menysprear-los si no fan el que ells volen. 

Però l'exercici de canviar de pell crec que només l'executen els llangardaixos. En la societat actual encara es més difícil lliurar-se d'hom mateix, i entendre els altres des de fora de la carcassa individual que portem tots; aquesta mena d'armadura pesant massa intransferible.

Quan deia que hi ha molts fronts oberts, també volia esmentar el fenomen de manipulació dels punts de vista, que sovint pateix la gent polititzada. Al final s'acaben empassant el que els Mass Media els venen. 


En l'anterior gran crisi, la de principis del segle XX, se suïcidaven els rics, els qui ho perdien tot: els especuladors, i els banquers. Avui se suïciden els pobres. 

Què està passant.?  Quina mena de societat despietada estem construint? 

Quina mena de societat és aquesta..? En l'última gran crisi se suïcidaven els rics que s'arruïnaven, ara se suïciden els pobres. 

Aquí ho tenim, la mena de societat en la qual vivim. La transformació que hem sofert tots, aquest és un món despietat, ple de pors, i d'insolidaritat. 

Fa anys l'humil, el treballador, el pobre, apenes tenia res. Al mateix temps ho tenia tot, perquè formava part d'una societat integrada on no s'el valorava per les propietats o pels diners. S'el valorava pel que humilment era. 


Les classes populars, i mitjanes estan sotmeses a una altra mentalitat. Es per això que davant la por a caure en la pobresa s'opta pels suïcidi. Avui vivim en una societat inhòspita, cruel, insolidària, sota la llei de la competència, i el consum. Tot això ha transformat la gent. Avui el treballador és un propietari que tem per la seva propietat, tem el desprestigi, la vergonya de veure's un derrotat, un fracassat. En anteriors crisis, els treballadors, els pobres creien que tenien poc a perdre, i formaven part d'estructures socials solidàries no individualitzades. Lluitar significava existir, fins i tot guanyar. 

Qui o què ha canviat la mentalitat? Molts factors: el control de la ideologia per part del poder, i els seus mitjans; l'educació, que comporta l'individualisme, el consum, la competència. 


Els nous herois de la població aquests darrers anys han estat, els esportistes, els triomfadors, les models, etc.. Tot aquests exemples no anaven aparellats a una ètica, i una ideologia progressista o solidària, no anaven aparellats a uns principis. L'important dels models que s'han imposat en la societat actual és el triomf, la riquesa, no importa massa si aquesta s'ha aconseguit amb trampes, sense ètica, ni principis.


La societat admira els esportistes; són el model a seguir per la majoria. Aquí no es planteja la trampa de que hom ha de competir, i el premi només és guanyar. No importa massa si l'esportista és un trampós, un lladre, fins i tot un criminal. Importa guanyar. 


En tots els paràmetres, i models de la societat occidental, sempre es tracta de ser el millor, sense tenir en compte que el concepte de millor ve determinat per algú: pel poder uniformitzador. 


S'ha desterrat la crítica de la nostra societat com a model constructiu. La crítica és avui un model cap el caos. Interessa que sigui així. El radicalisme moltes vegades fa la feina bruta del poder. Perquè el poder sap que té la paella pel mànec, i quan més caos, més autoritat podrà exercir per guanyar, molt més benefici absolut. 


HI HA FORCES INDICIS PER ARRIBAR A LA CONCLUSIÓ QUE LA NOSTRA ÉS UNA SOCIETAT FEIXISTA. 

El feixisme entre d'altres coses en basava en el futurisme. 

Aquesta afirmació que alguns consideraran massa radical té uns fonaments ben clars. 
No estic parlant de militarització, sinó d'uniformització. No parlo de dictadura de partit, parlo de despolitització anti-democràtica.

Però el més determinant és la ideologia de la nostra societat.

El feixisme entre d'altres coses en basava en el futurisme. El futurisme era l'adoració dels objectes, de les màquines, de l'avanç científic material com a base fonamental. 

El feixisme imposa un discurs de sacralització de grans objectius a costa del sacrifici dels individus. 


Fa temps que el discurs oficial a Europa s'ha convertit en un discurs feixista. El mercat, la competitivitat, el control de les despeses públiques, se situen per sobre de la vida de les persones. Arrasen amb els drets dels individus i de la societat. 

Autèntics gangsters ocupen els càrrecs determinants de l'economia de les institucions, de les empreses. Disposats a sacrificar la població, unes masses que només són números. 


La veritable essència del feixisme és aquesta. L'objectiu del poder, dels poderosos militaritza la societat; es converteix en discurs únic. La població s'uniformitza, se sotmet als objectius marcats, i accepta les condicions que s'imposen. 

Hi ha fets alarmants que recorden temps passats. En aquests moments la por s'imposa, un altre dels factors d'una societat feixista. 


La por a la misèria que ja arrossega els sectors externs de la societat. Aquests suïcidis, la gana, la depressió. Per una banda creen terror, i al mateix temps en fugim. No volem sentir-nos identificats amb una desgràcia perquè ens fa por.

L'atur canvia el comportament dels treballadors, o aspirants a treballadors. Busquem un lloc de treball competint amb qui calgui, acceptant condicions econòmiques cada vegada més precàries.


Depressió és el que hi ha arreu, però inevitablement d'aquesta situació només poden sortir canvis. És impossible pensar que la depressió conduirà a viure com sempre. Quan una cosa es trenca per fora o per dins, pot haver un llarg període d'estancament, però després tot canvia, no hi ha volta enrere.