A l'Enric Leor i Ramon

El passat 12 de desembre va morir a Managua- Nicaragua l'Enric Leor. Ara mateix estic pensant que fins i tot ell hagués fet broma amb aquesta data: 12-12-12. L'Enric ens va deixar com a conseqüència d'un atac de cor.

Vaig conèixer l'Enric el setembre del 2008 a Managua, de seguida em va dir que em portaria un lloc que no oblidaria mai. Així fou, uns dies després amb el seu cotxe entràvem a l'enorme "basural" de Managua, La Chureca. Encara recordo com el cotxe se'ns va quedar encallat en mig del fang i de les escombraries. Per ell no importaven massa les dificultats amb tal de complir la paraula donada, i per tal d'ensenyar a un amic, que era jo, un amic ben recent en aquest cas, les coses que valia la pena veure.

No us puc dir la quantitat de coses que va fer l'Enric per mi, fins que va acompanyar-me al mercat de Managua d'on sortien els autobusos cap a Rivas, ciutat al sud de Nicaragua. Aquell va ser l'últim dia que vaig veure l'Enric en carn i os, doncs amb l'Skipe vàrem xerrar sovint, i ens veiem virtualment. En part motivat pel seu nou projecte que havia engegat. Una nova aposta arriscada; crear un diari gratuït a Managua: Prensa Rápida, on vaig passar a col·laborar. Sempre deia li agradaven els meus articles del bloc, i que seria bo que escrivís a Prensa Rápida perquè era molt incendiari, i polemista.

Fer un diari gratuït amb poc pressupost va ser una tasca titànica, plena de problemes, i obstacles als que l'Enric va haver d'enfrontar-se. Més en un país pobre. Obstacles també compartits amb la seva companya nicaragüenca, la Luisa.

Si dic que l'Enric era tot cor, algú em dirà que aquestes coses es diuen de tots els qui moren. Si dic que era un gran amic dels seus amics, molts també pensaran el mateix. Però per saber de que parlo hauríeu d'haver-lo conegut, i ara ja és tard.

En boca de l'Enric fins i tot les crítiques sonaven dolces, no era persona de parlar malament de ningú, només opinava amb naturalitat. L'Enric era un etern bromista, però això es pot veure en moltes de les seves fotos, on apareix, car ell era fotògraf professional. Havia nascut a Mora la Nova, però feia anys que no hi vivia.. No em refereixo als últims anys que va viure'ls a Nicaragua, em refereixo a que pràcticament sempre va viure a Tarragona, o d'altres llocs, que jo no puc explicar, doncs no conec tot el seu passat.

De totes maneres, tinc clar que el món seria molt millor si hi haguéssim més persones com l'Enric Leor. Hores d'ara penso que poca gent escapa a la niciesa, i la mesquinesa de posar sempre el seu benefici propi, i el seu egoisme per davant de tot, i de tots.  L'Enric era tot el contrari.

També era una persona titulada per si mateixa, no com tants que conec que s'amaguen en els diplomes que els donen altres, per mirar els demés com si fóssim inferiors. L'Enric no tenia sentit de superioritat, tot i que estigués parlant amb algú de coses que ell conegués bé. Era fotògraf, però podia lloar les fotos d'un afeccionat com si fossin d'un professional. 
Era fotògraf, però podia fer el que calgués; si tenia una bona idea de com poder guanyar-se la vida: servir copes, fer truites de patates, o portar una furgoneta per passejar turistes. Encara recordo les seves truites de patates en aquell bar que va obrir l'any 2008, i que va ser un dels seus projectes fallits.. Fallit en beneficis, però estic segur que l'Enric coincidiria amb mi en que van ser uns moments inoblidables, i plens de noves experiències, i de felicitat.

L'Enric ens ha deixat, allà restarà un enorme buit impossible d'omplir, però com deia ell: després de la vida no hi ha res, és com un ordinador que li dones al power, i s'apaga per sempre. Aquesta visió de la vida demostra un cop més que no són precisament els més creients els que tenen un actitud positiva davant els seus congèneres, sinó ans el contrari. Els creients, en general són els més mesquins, i egoistes. I els qui no creuen en religions, ni en el més enllà, són la gent més positiva, més solidaria, i més oberta que hi ha.

Amic de l'Ernesto Cardenal, el poeta, capellà, i ex-ministre de cultura; no tancava les portes a qui penses de manera diferent. He citat aquí a Cardenal, del que moltes vegades me'n parlava, però la llista d'amics o coneguts seus era infinita. Impossible d'esmentar, entre d'altres coses perquè la desconec.. 

Per acabar, millor deixar que les fotografies parlin, ben segur diran més coses de l'Enric que les meves paraules parcials, i insuficients poden dir..

Enric Leor Ramon, fins a sempre, trobaré a faltar el teu calor, i el teu accent de les terres de l'Ebre.

Fotos: a Managua l'any 2008, i també amb Pepe Rubianes, Silvio Rodríguez, Flotats, entre d'altres. I fotografiant a Ernesto Cardenal, i Sara Baras..

Wert: quan els feixistes van amb corbata...

Aquella imatge que tenim dels feixistes, que prové dels anys 30, vestits amb uniformes militars o para-militars, ja no s'avé a la realitat actual.

El terme feixista s'ha socialitzat en boca de molts polítics, i s'aplica actualment de manera molt gratuïta, només com un insult. Però aquí vull anar més enllà d'aquesta aplicació desqualificadora.

No se si Wert és membre del OPUS DEI, o forma part del grup religiós d'Aznar, que si no m'equivoco és Los Legionarios de Cristo. En tot cas, sens dubte Wert, com molts d'altres membres del govern del partit dretà PP, té com a font ideològica la Fundación FAES, que grata l'extremisme dretà. Fundació que com tots sabeu va crear José Maria Aznar.

Però anem al tema en concret que ara vull comentar aquí: l'ofensiva contra el català que esta duent a terme el Partido Popular des de fa temps. De fet, crec que el PP sempre ha treballat per intentar eliminar totes les llengües de l'estat espanyol, que no siguin l'espanyol, és clar. Alguns diran que això no és cert, que el Partido Popular, vol que les llengües restin com a mostra de la "gran variedad cultural española". Evidentment aquest partit dretà no dirà mai: queremos eliminar cualquier lengua que no sea el español. Això els identificaria massa amb la cruzada feixista del general Franco. Avui el feixisme treballa d'una altra manera, i no sols l'estat espanyol. Qualsevol país d'Europa on hi hagi un ressorgiment del feixisme, aquest utilitza un estratègia no tant frontal com la dels anys 30.

El Partido Popular vol convertir les llengües que es parlen a l'estat espanyol, i que no són la llengua espanyola, en llengües de segon ordre, no necessàries. Només particularismes folklòrics.

Però darrera d'aquesta estratègia hi ha molt més: es tracta de desmantellar políticament els moviments, o sentiments que reclamen identitats nacionals o polítiques. L'objectiu és que hi hagi un nacionalisme espanyol, i prou.

Però compte, això que podria ser un desig polític, fins i tot legal dins una democràcia com l'espanyola, que té poc de democràcia, i molt d'espanyola. Amaga un mena de neteja ètnica que no es basa tant en l'extermini físic de les persones, però si l'extermini cultural, social, i lingüístic dels pobles.

Wert en aquest moments és el cap visible de Miloseviquisme espanyol, però només segueix la ideologia espanyolitzadora, i centralitzadora del seu partit.

Per mostra que tot això que dic no és una exageració,  i es tracta d'una estratègia del Partit Popular per dividir les societats en comunitats enfrontades; estratègia que no es nova a l'estat.. De fet, es va estar aplicant al País Basc des dels anys 80, i la violència política va ajudar a profunditzar aquesta divisió. Tot i que és evident que el triomf esquarterador per interessos polítics, i per espanyolisme, només va triomfar  parcialment.

La mateixa estratègia s'ha estat aplicant al País València des del principi de la transició, i darrerament s'ha afermat amb força a les Illes.

Els mitjans afins al Miloseviquisme espanyol prediquen l'odi, i aquest s'esta generalitzant a pràcticament tots els mitjans de comunicació espanyols, ja sota la bota ideològica, i nacionalista de la dreta.

Sens dubte la nostra societat no és la de Ruanda, on les matances massives van començar arrel de les prèdiques d'una emissora de ràdio que va encendre la brutalitat, a base d'inflamar dia a dia la població. Però compte, l'extrema dreta espanyola ha restat intacta després del franquisme. El seu poder s'ha concentrat en determinats sectors del funcionariat, i altres empreses. Tothom sap que el vot extremista fa temps que és dins el Partido Popular.

El Miloseviquisme espanyol esta en plena ofensiva, i l'objectiu ara és dividir les societats que pugui crear problemes al nacionalisme espanyol. Però aquestes alçades, tots sabem; pel que va passar als Balcans, que quan s'encén una metxa ningú sap com acabarà tot plegat.

Espanya té l'exercit, té els diners, té l'estat, té la representació internacional, té la majoria de la població. És hora d'estar atents, i denunciar internacionalment el Miloseviquisme espanyol, que avui es manifesta en la veu del ministre d'educació, però que des de fa anys s'ha anat manifestant, i creant conflictes en boca de personatges del mateix partit.

Com deia abans, avui el feixistes ja no tenen el mateix aspecte, però són igual de perillosos, o potser més encara.

De la cultura, al retrocés en els codis superficials..

Poc se'n ha parlat, de fet la majoria de la població ignora un treball tan important com aquest, el qual, després va ser model per altres processos d'expansió cultural, sobretot a Llatinoamèrica, i també a d'altres països que van passar per processos d'alliberament o revolucions socials.

Durant la Segona República espanyola el govern va establir un projecte educatiu anomenat Misiones Pedagógicas, inspirat en la filosofia de l'Institución Libre de Enseñanza.

No cal dir que aquest puntal d'educació, i de cultura, va ser un dels principals objectius a aniquilar pel feixisme espanyol, i no sols això. Durant la dictadura, i la democràcia, hereva del pacte amb aquella, el model de les Misiones Pedagógicas havia de quedar ocult, condemnat a l'oblit, perseguit. Doncs el que interessava era crear una mena d'al·lèrgia a la cultura en els espanyols. Administrats sempre per una programació ideològica dirigida, i una filosofia anti-raó, molt d'acord amb els dogmes nacional-catòlics.

Sens dubte el model d'anti-cultura, de dogma filosòfic, és el que acabà dominant les espanyes, i encara és el puntal fonamental d'un règim d'elits corruptes, amb privilegis exagerats per a un règim que s'anomena democràtic.

No cal citar tots els intel·lectuals que durant la Segona República es van posar a treballar desinteressadament per fer arribar la cultura a racons oblidats de la península. Darrera de la proposta de Giner de los Rios, amb el ministre català d'Instrucción Pública y Bellas Artes: Marcel·lí Domingo. El mateix 1931 començà caminar aquest mecanisme d'expansió cultural. Grans figures de la cultura, i de la intel·lectualitat, com els poetes: Jorge Guillén, Gerardo Diego, Miguel Hernández, Federico Garcia Lorca, Carmen Conde, Rafael Alberti o Luis Cernuda. Filòsofs com Maria Zambrano, etc. Escriptors: Ramon Gaya, Alejandro Casona, Antonio Oliver, etc..Professors, i juristes com Melquiades Alvarez, pedagogs com: Angel Llorca o Rodolfo Llopis, Manuel Bartolomé Cossio. Bibliotecaris com: Maria Moliner. Músics com Oscar Esplà. És impossible citar tots els intel·lectuals, artistes, pintors, cineastes que es van implicar amb la idea de fer arribar la cultura a qui no sabia el que era un llibre, una obra de teatre, una pel·lícula, una simfonia musical, un quadre.  S'arribaren a treure quadres del Museu del Prado per acostar-los amb tota cura a llocs llunyans, i perduts de la Península Ibèrica. El teatre universitari de La Barraca dirigit pel citat abans: Garcia Lorca; i moltes més accions culturals s'acostaren al poble.

En un primer moment les Misiones Pedagógicas van ser dirigides per Manuel Bartolomé Cossio.

Cossio, com a pedagog tenia una premissa: No anem a la gent a donar-los cultura, sinó  perquè treguin la cultura que ells porten dins. Perquè no us equivoqueu, el poble té la seva cultura adormida.

Potser no són aquestes les paraules exactes, però si que reflecteixen molt la idea: que la població tenia una cultura heretada de segles de treball, i relació social. Una cultura que havia estat reprimida pels poders caciquils espanyols tradicionals, i per l'església.

Tot aquell procés que va venir de la mà de la república, i que en el nostre cas, a Catalunya, va donar uns fruïts importantíssims, amb les escoles de la Generalitat, i els diferents programes culturals estesos a les classes populars. Tenint en compte que Catalunya, ja aleshores, tenia una societat més desenvolupada, i urbana, per tant culturalment molt més avançada. Aquí hauriem de fer palesa l'estructura de la nostra societat, no tant víctima del caciquisme, o de la submissió agrària. Per alguna cosa som un país diferent, encara que molts intentin negar-ho.

Però no és això el que volia fer constar en aquest article, amb tant llarga introducció.

Volia fer esment del gran retrocés cultural en el que es troben les nostres societats respecte aquell passat més engrescador.

És cert que a partir del final de la dictadura, l'estat, i les seves institucions es van fer càrrec de programar, i fomentar la cultura, dins una societat que havia deixat de ser agrària. L'escolarització avui és completa, les xarxes de biblioteques, teatres, cinemes - comercials o no-, els mitjans que arriben arreu, estenent totes les vessants de la cultura. La riquesa de la societat actual facilita l'accés a qualsevol forma de cultura; ja no és com abans que era impossible accedir-hi; sempre quedava lluny. Ara qui vol, té a l'abast la cultura.  És només una qüestió de voluntat, i prou.

Per això, precisament, ens adonem que el problema cultural és molt més greu ara que abans. Si abans com deia Cossio: el poble ja té cultura, només cal ajudar-lo a que la manifesti. Avui ens trobem en infinites masses de persones víctimes de la desculturització, amuntegades en barris sense singularitat -podrien ser de Londres o de Santa Coloma de Gramanet-. Però, encara pitjor, s'han trencat les corretges de transmissió, perquè s'han imposat uns referents superficials que creen una cultura superficial, més simbòlica o de moda, d'aparença; absents de profunditat.

Avui la majoria de la població es queda només en una cultura de consignes, incapaç d'entendre els simbolismes de la poesia, de la filosofia, la literatura, la música més enllà del comerç. Tot es torna superficial, perquè en l'absència de pòsit intel·lectual, els actes que la majoria de la població manifesta són sense massa contingut profund. Les relacions avorreixen aviat perquè no hi ha codis d'expressió, o de profundització en els sentits, i en els sentiments. Ningú nega que els sentiments hi son, i els sentits també, però es impossible profunditzar-hi perquè és com tirar-se un pou fosc, o d'un avió sense paracaigudes.

Som en la societat totalment dirigida, al servei del poder, i del consum. Fins i tot, les eines d'oposició es converteixen en variants de l'acció del poder, i del consum. Hi ha una absència de reflexió, i és tendeix a l'acció mancada d'ideologia. Per tant, és la necessitat que imposa l'acció.

Recordo aquella frase que deia: el pensament mata l'acció. Platejada des de sectors de l'esquerra en el segle XX. El problema avui és que l'acció no condueix a la revolució, sinó a la revolta que s'acaba extingint sense aplicar canvis profunds. Si observem les revoltes produïdes en el món aquestes tres últimes dècades, és impossible recordar alguna que hagi acabat amb el triomf de noves propostes socials. La majoria han servit per anar enrere, imposant polítiques més brutals, que aniquilen la cultura social de solidaritat.

És probable que poc a poc es vagin reconstruint processos socials solidaris, progressistes o revolucionaris a l'Europa del futur; potser ja són en marxa amb la crisi. Però contràriament al que he vist a Llatinomèrica, on encara resta una cultura arrelada al passat que mira d'enfrontar-se a la predica consumista que ve de dalt. Una propaganda que ve a través dels mitjans, propagant la imatge d'uns països del nord: consumistes, on suposadament la gent viu molt bé, sense treballar gaire (és la falsedat que es ven).
Aquesta visió, en societats amb gran pobresa, i sense esperança, ofereix l'alternativa a la lluita per canviar la societat, per fer-la més igualitària. Aquesta ha estat la coartada del sistema per intentar posar fre els canvis socials. L'argument de: si no vius bé aquí, marxa un altre lloc on la riquesa floreix dels arbres. Una gran coartada per aturar el canvis socials als països pobres, que poc a poc esta essent arraconada. Més quan la crisi que ofega les societats desenvolupades d'occident, deixant veure  a la població del món del sud, que tot no era com els ho pintaven.

Però, si a occident, on som, la crisi pot obligar la gent a conrear els camins de la profundització existencial, i cultural; més enllà de l'immediatesa, i l'us monetari de la voluntat. Noves forces reaccionaries s'estan preparant, per ser venudes a les majories, víctimes de pòsits culturals poc profunds. Per imposar un món, on la llei de la força bruta pugui continuar determinant la continuïtat d'uns privilegis econòmics minoritaris.

Alexis Tsipras s'equivoca..

Alexis Tsipras, líder del partit grec Syriza, s'equivoca venint de Grècia a donar suport a Iniciativa per Catalunya. No se qui l'ha enganyat, o si ha fet un paral·lelisme simple amb la seva biografia: Tsipras era membre del Partit Comunista Grec.

Tots pensàvem que Syriza era una coalició de grups alternatius d'esquerra; una nova forma de fer política, i no pas un grup evolucionat del comunisme tradicional que busca un espai entre el verd, i la socialdemocràcia, per poder tenir una quota de poder.

És això el que representa Tsipras ?

Un partit famolenc d'administrar els bens públics, capaç d'aliar-se amb socialistes o progressistes, per imposar les polítiques de sempre. 

Serà Syriza el partit de l'endollisme, i del malbaratament dels pressupostos públics, fent obres amb el segell sostenible, i ecològic.  Per que, al cap i la fi, sempre acaben per posar els diners ens mans dels de sempre: bancs i constructors, constructors i bancs, bancs i constructors.

Això és el que espera Grècia si guanya Syriza?

Bé, i quan Tsipras parla del sobiranisme, potser va massa ràpid.

Què passaria si Grècia encara fos part de l'Imperi Turc, com va ser durant segles. Potser si no hagués estat pels anglesos, que a tot arreu es foten, Grècia seria una regió autònoma de Turquia.

Per tant, que Tsipras no banalitzi tant el tema del dret d'autodeterminació que encara no hem pogut exercir els catalans.

Grècia es va independitzar de Turquia per les armes, gràcies els anglesos, i a la guerra mundial. De fet, els anglesos encara continuen tenint molta influència a Grècia. Hores d'ara, no m'explico que feia la bandera de la Gran Bretanya penjada del balcó del parlament grec al costat de la bandera grega.  El maig de l'any passat, per més que ho vaig preguntar, ningú em va entendre. 

Per què al parlament grec hi havia penjades oficialment la bandera grega, i la bandera de Gran Bretanya ?

Però tornant Tsipras, no crec que ni ell, ni cap ciutadà grec, per molta crisi que visqui el seu país, mai volgués tornar a domini turc.

Alexis Tsipras no esta ben assessorat, ni ben informat. Com pot venir a donar suport un partit que forma part de l'establishment polític.

És que no sap que l'únic que li envegen els d'Iniciativa no és pas l'estructura democràtica, i alternativa de la seva coalició: Syriza. Sinó que li envegen el fet de que hagi aconseguit tants vots, i que s'hagi convertit en alternativa de govern. Perquè els partits tradicionals espanyols, i catalans, l'únic que realment els importa són les quotes de poder.

Tsipras hauria de conèixer més la realitat d'Espanya, i la realitat de Catalunya. Per començar hauria de recordar que els grecs van poder escollir la seva forma de govern, i van escollir república. Mentre els ciutadans espanyols som presos d'una forma de govern heretada de la dictadura: la monarquia. Juntament amb un munt de coses més heretades, com aquesta constitució que posa l'exèrcit com a garant de l'unitat de la pàtria. 
Moltes imposicions a les que aquest partit al que ara ve a donar suport, és digui PSUC o IC, va claudicar en el seu moment.

Tsipras s'equivoca, si us plau: que algú li digui!.

El racisme espanyol..

L'actitud que tenen, i han tingut els espanyols amb els catalans ha estat una actitud que entra dins els paràmetres del racisme. No sols s'ha mostrat al llarg de la història, i es mostra en l'actualitat, amb tot un seguit de tòpics que vesteixen un discurs de menyspreu cap el poble català, i la seva llengua.

No crec que aquestes construccions racistes tinguin res a veure amb la gent humil dels diversos territoris espanyols, ans ha estat incentivada per les estructures de l'estat, i per les classes tradicionals aristocràtiques..

Sempre han propiciat aquest racisme els més retrògrads, els contraris a l'evolució de la societat, els qui volien mantenir els seus privilegis semi-feudals sobre la població.

Aquestes classes burocràtic-terratinents han tractat encara pitjor al seu propi poble; només cal veure que va passar durant, i després de la guerra civil a regions com Andalusia, i Extremadura. A banda d'assassinats indiscriminats, durant la dictadura la gent moria literalment de gana, i de malalties. La situació en el sud de la península van ser terrible, tant terrible que ningú en vol parlar.

Molta gent va salvar la vida gràcies a poder emigrar a Catalunya o d'altres zones més desenvolupades, és una  circumstància que s'hauria de recordar sempre, i més ara que manen els representants del conservadorisme més menyspreable. El Partido Popular representa les classes brutalment explotadores, aquelles que no fan concessions, aquelles que se sustenten en la repressió de la seva policia, i aparells de para-justícia.

El racisme que supuren certs mitjans de comunicació espanyols quan parlen dels catalans o de la realitat de Catalunya és de por. Tant que si no estiguéssim a Europa hauriem de posar-nos a tremolar, com el terror que sentien els catalans que durant la guerra civil escoltaven les locucions de Ràdio Sevilla, on l'ultramuntà  general  feixista Queipo de Llano amenaçava amb un futur terrible per a tots els catalans. Per qui no ho sàpiga, Queipo cantava aquella cançó que canviant la lletra deia: A donde iran los catalanes ? Al fondo del mar matarilerilerileron.

Per qui no ho conegui, avui encara a Sevilla, la verge de la Macarena guarda la tomba de Queipo sota el seu "manto", com un gran honor de la ciutat.

Però al llarg del temps els catalans hem hagut de sentir a Madrid allò de: todavía hablais como los perros! polacos! Per no citar allò que fins i tot aquí havíem de sentir: habla en cristiano.  Això són qualificatius totalment racistes, i no sols per comparar-nos amb els gossos, sinó el fet de determinar que parlaven una llengua que no era cristiana. En l'ideari oficial espanyol s'ens comparava als jueus, un dels pobles més menys preuat a la península.

Estic segur que molts pensaran que això forma part del passat; s'equivoquen. Aquí a Catalunya encara hi ha qui no parla el català, que quan és refereix a l'idioma li diu: eso.

I per que veieu que això no ha passat: avui mateix el diari la Razón argumenta que Shakira vulgui cantar en català al fet de que "se la ha subido el embarazo a la cabeza".

Em deixo moltes coses que podria aportar sobre aquest racisme oficial, propagat pels sectors retrògrads, conservadors espanyols. Un racisme que moltes vegades traspassa el mer camp de aquesta dreta tribal espanyola, i contamina sectors de l'esquerra.

Hi ha mitjans espanyols, i polítics espanyols que són equiparables al racisme que va donar com a fruït el genocidi ruandès; on en principi tot va ser fustigat pels mitjans de comunicació, alimentats per polítics sense escrúpols. No cal mirar massa les cares d'alguns polítics de la dreta espanyols, els seus altaveus de Intereconomia, El Mundo, o La Razón, per veure que són del mateix calat.

Espanya avui és governada pels sempiterns buròcrates, hereus de la monarquia borbònica, i del franquisme, servidors incondicionals del capital brutal i conservador, generadors de la cleptocràcia i la plutocràcia.

Dir que amb uns individus tant immobilistes, i reaccionaris, amb dret d'existir políticament, i amb el dret de periòdicament prendre el poder; ens en podem sortir alguna vegada, és ser molt optimistes. Al davant tenim gent molt perillosa, capaç de tot, millor no tenir-los de companys de viatge.

Manuel Valls, s'ha lluit..

El ministre d'interior francès, el socialista d'origen català, Manuel Valls, s'ha atrevit a fer el que el govern conservador de Sarkozy no es va atrevir a fer. Ha entregat la militant de Batasuna d'Iparralde (partit legal a l'estat francès) Aurore Martin, de nacionalitat francesa, a la Guàrdia Civil espanyola, que l'ha conduït des de la frontera fins a Madrid, a l'Audiència Nacional; on el jutge l'ha enviat a presó incondicional.

A França s'ha generat una autèntica tempesta política, on tots els grups polítics, des de les mateixes files socialistes, fins els comunistes, la nova esquerra, la UMP, i fins i tot el Front Nacional, han criticat l'entrega d'una ciutadana francesa a la justícia espanyola. Amb l'agreujant, que  l'ordre de detenció, fruït d'un sumari polític de l'ex-jutge Garzón, es basa en persecucions polítiques que no són aplicables a l'estat francès. Entre d'altres coses perquè el grup al qual pertany Martín, és legal a França.

Segons com es porti aquest cas, es segur que li pot costar el càrrec al ministre Valls; s'ha de tenir en compte que l'estat francès no és un règim jurídic bananer con l'espanyol, i allà es respecten els drets polítics dels ciutadans.

Caldrà seguir les repercussions d'aquest cas, que sens dubte pot esquitxar el govern socialista francès. De moment, tot i que els mitjans emmordassats espanyols no en parlin, tant al País Basc, com a França hi ha un bon enrenou.

Després de Karl Marx..

Va arribar Karl Marx, i va fer un estudi econòmic de la història de la societat humana en base el materialisme històric, i el sentit exclusiu, i excloent de l'economia com a motor de la humanitat.

Marx va gastar tota la seva vida en aquest estudi, fins i tot va viure a la pobresa, només dedicat a profunditzar en el motor de les societats humanes.

Les teories de Karl Marx són temptadores perquè donen un explicació de la història en base uns principis molt comprensibles per qualsevol. Una altra cosa és aprofundir en aquestes teories econòmiques; n'hi ha prou per obrir les primeres pàgines de seva obra cabdal, El Capital, per perdre's en un bosc complicat d'estudis, formules matemàtiques, i xifres econòmiques.

El problema de tot plegat és l'us religiós que s'en ha fet de les teories de Marx. Poc s'ho podia pensar ell que donaria peu a la creació d'una nova religió laica. Qualsevol persona, per illetrada que sigui, pot assumir els preceptes de Marx en un aspecte totalment religiós: bons, i dolents. Hi ha una ratlla que separa el camp dels bons, el proletariat; en front d'un camp on hi ha els dolents, la burgesia amb tots els seus aliats. La lluita de classes és el front que enfronta el cel, i l'infern. 

Aquest segrest religiós de les teories de Marx ha estat la gran tragèdia en la construcció de societats més justes, i igualitàries. Perquè ha estat l'argument de les tiranies, que no han necessitat profunditzar en les teories econòmiques, tot ha estat dominat per les passions humanes, fins i tot podríem dir passions animals o tribals.

Les societats funcionen molt millor si tenen un etern enemic, o per dir-ho d'una altra manera; el poder esta més segur, la població més dominada, i polaritzada tenint un enemic que concentra la ràbia, i la frustració.

Però si Marx era parcial, no es pot negar en absolut la validesa del seu impressionant estudi social, econòmic, i històric. Però en altres aspectes Marx, un hegelià d'esquerres, simplificà el pensament humà, i altres aspectes com la cultura, i la psicologia. 

Potser seria demanar massa a Karl Marx, que va dir: els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món de diverses maneres, el que realment importa és transformar-lo.

Aquesta frase condensa el seu punt de vista sobre tot el que no sigui estrictament materialista, mitjançant ella condemna molts aspectes de l'existència humana, o dels ésser vius.

Marx és fill del seu temps, i dona pas a combatre el materialisme de la burgesia, amb la mateixa arma: més materialisme. Hauriem de reflexionar sobre aquest aspecte, perquè si jutgem la història de la humanitat des del punt de vista del pensament, Marx és també un triomf del materialisme capitalista.

I resulta que de les societats socialistes, diguem-lis burocràtiques o stalinistes, no va sortir precisament l'home, i la dona nous. Pel que veiem ara, va sortir tot el contrari: un famèlica legió d'individus desitjosos de consum, i de bens materials. Per no parlar de l'absència de principis morals per aconseguir els desitjos de bens, o de poder material a costa del que sigui.

Sempre és possible culpar les societats burocràtiques d'haver creat aquests engendres socials, però oblidem una cosa important. No es pot rebentar la cultura ancestral de la població, i substituir-la per un materialisme difús. Per molta raó econòmica que pugui haver-hi. A l'hora de la veritat el que s'acaba aconseguint és la creació d'una societat dominada per l'absència de principis solidaris voluntaris, sembla que la solidaritat s'imposa només per la força.

Sempre s'explica allò de les estàtues que van posar a Etiòpia, de pròcers marxistes, amb els seus abrics. En un país on la gent va mig nua, no sols per la pobresa, sinó per la temperatura. És un símil de la imposició ideològica sense tenir en compte les arrels culturals, i organitzatives de les societats nadiues. No és diferent que la imposició del capitalisme, o l'expansió d'una solidaritat onegenista que arrasa amb tot el que hi ha, i converteix les societats, i els individus en dependents o esclaus.

El qui aixequen el puny amb un crit simplista contra la burgesia, obliden sovint altres sectors socials que Marx no va tenir massa en compte o va menystenir: la triomfant burocràcia, les classe mitjanes, les professions liberals, o els qui no són assalariats. Marx simplifica, i traça la línia entre bons i dolents; oblida una part important dels actors que a la llarga han estat els grans protagonistes.

La sempre present, i influent burocràcia; el funcionariat amb uns interessos molt concrets, triomfant en règims dictatorials. O les classes mitjanes, i liberals, bàsiques en les societats democràtiques.

Marx no imagina tampoc el que passa amb el proletariat quan deixa de ser tal, i es converteix en una altra cosa. Moltes societats han canviat amb l'acumulació de riquesa, i poder, amb el conseqüent canvi d'interessos per part d'aquest anti-proletariat.

Dir que tot plegat és mentida, que tot el qui treballa és proletariat, és anar cap la simplificació, i cap el desastre. Una vegada més, donar cabuda a formes autoritàries que menyspreen la personalitat, i la psicologia humanes.

Els qui pretenen salvar Marx, no fan altra cosa que enterrar-lo completament amb la simplificació d'un discurs, que amb els fets dels últims dos segles, s'ha anat completant amb experiències, i fracassos.

Tots aquests farien un gran favor si canviessin de religió, i en comptes de voler crear la religió del proletariat, anessin a missa a descarregar els seus dogmes, o  reconduir-los cap el més enllà.