A l'Enric Leor i Ramon

El passat 12 de desembre va morir a Managua- Nicaragua l'Enric Leor. Ara mateix estic pensant que fins i tot ell hagués fet broma amb aquesta data: 12-12-12. L'Enric ens va deixar com a conseqüència d'un atac de cor.

Vaig conèixer l'Enric el setembre del 2008 a Managua, de seguida em va dir que em portaria un lloc que no oblidaria mai. Així fou, uns dies després amb el seu cotxe entràvem a l'enorme "basural" de Managua, La Chureca. Encara recordo com el cotxe se'ns va quedar encallat en mig del fang i de les escombraries. Per ell no importaven massa les dificultats amb tal de complir la paraula donada, i per tal d'ensenyar a un amic, que era jo, un amic ben recent en aquest cas, les coses que valia la pena veure.

No us puc dir la quantitat de coses que va fer l'Enric per mi, fins que va acompanyar-me al mercat de Managua d'on sortien els autobusos cap a Rivas, ciutat al sud de Nicaragua. Aquell va ser l'últim dia que vaig veure l'Enric en carn i os, doncs amb l'Skipe vàrem xerrar sovint, i ens veiem virtualment. En part motivat pel seu nou projecte que havia engegat. Una nova aposta arriscada; crear un diari gratuït a Managua: Prensa Rápida, on vaig passar a col·laborar. Sempre deia li agradaven els meus articles del bloc, i que seria bo que escrivís a Prensa Rápida perquè era molt incendiari, i polemista.

Fer un diari gratuït amb poc pressupost va ser una tasca titànica, plena de problemes, i obstacles als que l'Enric va haver d'enfrontar-se. Més en un país pobre. Obstacles també compartits amb la seva companya nicaragüenca, la Luisa.

Si dic que l'Enric era tot cor, algú em dirà que aquestes coses es diuen de tots els qui moren. Si dic que era un gran amic dels seus amics, molts també pensaran el mateix. Però per saber de que parlo hauríeu d'haver-lo conegut, i ara ja és tard.

En boca de l'Enric fins i tot les crítiques sonaven dolces, no era persona de parlar malament de ningú, només opinava amb naturalitat. L'Enric era un etern bromista, però això es pot veure en moltes de les seves fotos, on apareix, car ell era fotògraf professional. Havia nascut a Mora la Nova, però feia anys que no hi vivia.. No em refereixo als últims anys que va viure'ls a Nicaragua, em refereixo a que pràcticament sempre va viure a Tarragona, o d'altres llocs, que jo no puc explicar, doncs no conec tot el seu passat.

De totes maneres, tinc clar que el món seria molt millor si hi haguéssim més persones com l'Enric Leor. Hores d'ara penso que poca gent escapa a la niciesa, i la mesquinesa de posar sempre el seu benefici propi, i el seu egoisme per davant de tot, i de tots.  L'Enric era tot el contrari.

També era una persona titulada per si mateixa, no com tants que conec que s'amaguen en els diplomes que els donen altres, per mirar els demés com si fóssim inferiors. L'Enric no tenia sentit de superioritat, tot i que estigués parlant amb algú de coses que ell conegués bé. Era fotògraf, però podia lloar les fotos d'un afeccionat com si fossin d'un professional. 
Era fotògraf, però podia fer el que calgués; si tenia una bona idea de com poder guanyar-se la vida: servir copes, fer truites de patates, o portar una furgoneta per passejar turistes. Encara recordo les seves truites de patates en aquell bar que va obrir l'any 2008, i que va ser un dels seus projectes fallits.. Fallit en beneficis, però estic segur que l'Enric coincidiria amb mi en que van ser uns moments inoblidables, i plens de noves experiències, i de felicitat.

L'Enric ens ha deixat, allà restarà un enorme buit impossible d'omplir, però com deia ell: després de la vida no hi ha res, és com un ordinador que li dones al power, i s'apaga per sempre. Aquesta visió de la vida demostra un cop més que no són precisament els més creients els que tenen un actitud positiva davant els seus congèneres, sinó ans el contrari. Els creients, en general són els més mesquins, i egoistes. I els qui no creuen en religions, ni en el més enllà, són la gent més positiva, més solidaria, i més oberta que hi ha.

Amic de l'Ernesto Cardenal, el poeta, capellà, i ex-ministre de cultura; no tancava les portes a qui penses de manera diferent. He citat aquí a Cardenal, del que moltes vegades me'n parlava, però la llista d'amics o coneguts seus era infinita. Impossible d'esmentar, entre d'altres coses perquè la desconec.. 

Per acabar, millor deixar que les fotografies parlin, ben segur diran més coses de l'Enric que les meves paraules parcials, i insuficients poden dir..

Enric Leor Ramon, fins a sempre, trobaré a faltar el teu calor, i el teu accent de les terres de l'Ebre.

Fotos: a Managua l'any 2008, i també amb Pepe Rubianes, Silvio Rodríguez, Flotats, entre d'altres. I fotografiant a Ernesto Cardenal, i Sara Baras..