S'albira un canvi d'estratègia del món occidental sobre la guerra a Síria....

Cada dia està més clar que els qui van atacar Estats Units l'11 de setembre del 2001, havien estat entrenats per un organisme de les clavegueres del Pakistan, un organisme que va ser creat, i fomentat per la CIA, i els altres serveis d'intel·ligència Nord-americans. Uns atemptats de l'abast d'aquests del 2001, no podien organitzar-se sense un ampli suport. Varies vídues de les víctimes, van aconseguir que el govern d'Estats Units crees una comissió d'investigació, encara en l'època Bush. Malgrat els entrebancs que va posar la mateixa administració des del principi, alguns punts van quedar clars: el primer és la negligència del poder polític davant els continus avisos de que s'estava preparant l'us d'avions civils per atacar objectius en terra. La comissió també va insinuar que tots els indicis anaven cap el servei secret d'en Musarraf, president de Pakistan, un servei que s'havia creat amb l'ajut del govern Nord-americà.

Tot plegat semblen especulacions conspiranoiques, però hi ha un reportatge que gira entorn la dura lluita que van dur a terme un grup de familiars dels morts de l'11 de setembre, que posa en clar que tot plegat no és una especulació sense fonament, sinó que hi ha un munt de proves que apunten en aquest sentit.

Avui dia el món ja no és tant un món d'estats que lluiten pel control dels recursos, sinó que tot plegat és un món on interessos de corporacions, i grups financers, utilitzen els sentiments de les poblacions, en especial la religió, per treure'n profit.

Les grans multinacionals d'armament no volen resoldre conflictes, sinó guanyar diners a costa de crear-ne contínuament. Les grans petrolieres no volen tant el control de nous pous, com l'increment dels preus com a conseqüència dels conflictes mundials. El capital financer, i els bancs, volen fomentar la destrucció, per sotmetre els països els préstecs de les reconstruccions. Aquesta és la dinàmica mundial contemporània.

Els governs occidentals, aliats amb les monarquies medievals del Mig-orient, han estat fomentant a Síria, com ho van fer a Líbia, la revolta contra el govern. Una altra vegada la revolta ha estat encapçalada pel crit d'Alà és gran. No hi havia cap programa polític més enllà d'aquest crit dogmàtic, i sectari. L'anomenada revolució àrab, aquest cop no venia encapçalada per un programa nacionalista, pan-àrab, i socialitzant, com en els anys 60, i 70. Ara venia sota l'impuls del grups confessionals musulmans que tenen la Sharia com a programa de govern. Darrera s'amaga un populisme controlat per grans corporacions del món àrab, amb països com Qatar, i Aràbia Saudita que entenen els negocis com una fusió de poder teocràtic, amb estructures regides per la religió, i la moral; gestionades per families intocables, de privilegis infinits.

Gran part de la població d'aquest països, sotmesa una misèria, i una ignorància perpetues, tenen la religió com única guia per sobre-portar aquest infern en la terra. La religió és l'únic punt de fugida, i d'esperança que els queda. Per tant no és estrany que s'hagin llançat els braços de grups que tenen una ampla implantació històrica, i organitzativa. No comparable a cap altre grup civil, inclosos els sindicats, i els partits polítics.

Però Occident s'ha adonat aquests dies que el control del món musulmà se li ha escapat de les mans, tot i l'aliança que ha compartit a favor de les revoltes, facilitant armes; bombardejant, i implicant mercenaris pagats. Falta saber qui ha encès la metxa per que les multituds ataquin ambaixades occidentals,  però el que està clar és que el món musulmà continua essent un polvorí. Un lloc fàcil de remoure per treure guanys de tot tipus. En el món musulmà, la religió amb més expansió de la terra, s'esta produint una batalla que a la llarga pot ennuegar gran part del món. Sembla que cada cop és més cert que una propera guerra mundial vindrà emmarcada en la carcassa d'un conflicte entre religions, tot i que pel darrera, com sempre, hi hagi forces interessos econòmics enfrontats.

Ara occident comença adonar-se que a Síria esta donant suport sectors radicals musulmans, aquests són els mateixos els quals va ajudar a fer-se amb el poder d'Afganistan.. Occident ha fomentant la destrucció d'estats com Irak, on la guerra civil s'ha convertit en perpètua, i les matances sense fi. Sempre els maximalistes, en el seu odi contra un poder determinat, són encegats pel seu punt de mira limitat, i de manual. I amb tal de veure el seu enemic mossegant pols, no els importa que el terror, i la sang, ennueguin la vida de milions de persones.

Davant l'incendi provocat per inductors obscurs en el món musulmà aquest dies, és probable que Occident es replantegi el seu suport incondicional als radicals islamistes sirians.

La pregunta que em queda és: té alguna cosa veure aquest esclat religiós amb les properes eleccions a la presidència dels Estats Units. Molta gent no veu la diferència de color entre un Obama, i una radicals republicans; però ben segur que hi és. La mateixa que hi ha entre una política cega de liberalisme econòmic com la que determinats grups econòmics han imposat a Europa, en contra d'una política de foment de l'economia per part de l'estat.

Quatre barres i uns quants mils de barruts..

Catalunya ha sobreviscut al llarg de la història per la voluntat de la seva població.. Camperols/es, serfs de la gleva, mares plenes d'heroisme, pobres, pidolaires, petits menestrals, mariners sense nom enrolats en naus a destins propers o llunyans, segadors, temporers etc.. Tants altres que han donat continuïtat a una existència col·lectiva ben definida. Amb pedigrí nacional, o vinguts en les moltes onades de migratòries al llarg dels segles.

El país ha existit malgrat els que sempre l'han utilitzat per fer-ne negoci. I algú encara pensa que les classes altes catalanes han estat diferents al llarg de la història. Res més equivocat qui ho pensi, n'hi ha prou en estudiar la història des l'època dels comptats catalans, fins avui dia. Senyors explotadors, que sotmetien els camperols a l'esclavatge, i les pitjors condicions. Industrials que creaven industries on els treballadors, i les seves famílies eren una propietat més, com qualsevol cavall, gos o porquet.

Però des d'uns anys cap aquí hem estat víctimes dels nacionalistes, que han re-explicat la història de manera tan dogmàtica que ha canviat l'imaginari de moltes generacions de nens, i de nenes. El panorama de la ideologia de la població avui dia ja no és la lluita entre rics, i pobres. Avui la lluita que s'imposa és ser català o no ser-ho. Ser nacionalista o no ser-ho.

Al final s'ha produït un fenomen classista, que ja s'ha manifestat altres vegades a la història. Un fenomen tergiversat per diferents interessos. El ser català s'anat convertint en l'expressió d'una determinada classe social. Això ha interessat a una dreta que s'anomena nacionalista, i una esquerra que no s'anomena, però que és espanyolista.

Ambdós sectors han esborrat el passat d'un país, per construir una dialèctica política que els perpetua en el poder, i les esferes d'influència.

El nacionalisme conservador no serveix els interessos del país, serveix els interessos d'un determinat grup que no té res de nacional. El seu sentit és perpetuar-se en el poder amb l'etern greuge: els convé mantenir l'estatus autonòmic per continuar les palestres, i els negocis amb el poder centralista espanyol. En el fons saben que una Catalunya independent seria d'esquerres, perquè Catalunya sempre ha estat progressista, i d'esquerres.

Ser nacionalista és un bon negoci, i no deixaran la mamella mentre ragí; és més, faran tot el possible:  vendre el país les vegades que calgui per continuar amb el mateix estatus, a la vegada que serveixen unes classes que no volen canvis, doncs no distingeixen nacionalitats, ni estats. El capital no té fronteres, i avui menys que mai.

El rescat autonòmic català..

Per què serviran aquests 5023 milions d'euros que el govern masista ha demanat a l'estat? Quines contrapartides tindran com a conseqüència..?

Contràriament el que molta gent pensa, els 5023 milions no serveixen per continuar fent funcionar l'aparell públic del govern de la Generalitat, vull dir que no són per pagar sous, i  per pagar salaris, subsidis, i serveis. Tot el contrari, aquests 5023 milions seran l'excusa per una nova tanda de retallades que aprofundiran el desmantellament dels serveis públics, per anar-los traspassat gradualment a mans privades que en pugin treure un rendiment beneficiós, quant a guanys econòmics. O simplement, retallades per eliminar serveis que deixaran d'existir com a dret dels ciutadans, i passaran a dret de qui els pugui pagar.

El mateix Mas-Cullell ho va dir: Aquests 5023 milions serviran fer fer front els compromisos de la Generalitat amb els seus creditors. Clarament es referia al venciment del deute públic. Que puguin cobrar tots aquells que tenen obligacions, i bons de la Generalitat, que per cert són una gran negoci pels estalviadors, donat que els bancs no estan funcionant, ni mai han funcionat amb interessos tan alts. Fins i tot, els bancs, i els fons de capitals compren avui bons públics, com a contrapartida imposen el repartiment de beneficis, i d'empreses públiques viables.

Per tant, s'ha de tenir clar que darrera els 5023 milions vindrà una tisorada que molt em temo forma part del pacte sota mà que tenen CiU i PP, per anar liquidant prerrogatives socials que els ciutadans tenen dret a rebre de l'estat o les seves administracions, inclosa la Generalitat.

Darrera al paripè dialèctic sobre el pacte fiscal o l'escalfament de la societat amb el tema del greuges dels espanyols envers Catalunya, cosa ben certa, però que CiU utilitzarà. La traïdoria dels masistes arribarà fins el punt d'utilitzar l'èxit de la manifestació de l'11 de setembre per justificar una nova tanda de retallades socials. S'ho prendran com una mena de plebiscit, i ves  a saber si no s'animaran avançar les eleccions per guanyar-les de nou. Com a bon Maquiavel, Mas tirarà les pilotes fora, l'argument serà: hem de retallar, quina ràbia, la culpa és d'Espanya.

CiU sempre s'atura en l'argument de la culpa és d'Espanya, o del govern espanyol. Quan hi ha un acord per darrera, per transitar junts de bracet cap un model econòmic que beneficiarà uns pocs, siguin espanyols, catalans, suecs o lusitans.

El, no tenim més remeï, és el discurs dels resignats. Realment tant CiU, com PP ho tenen molt bé per fer la seva feina: desmantellar els serveis públics, i entregar tot el que sigui possible a mans privades.

Només cal fer una ullada el currículum del conseller d'economia en Mas Cullell: doctorat als Estats Units, a la universitat de Minesota, professor de Berkeley, i Harvard. Sens dubte una trajectòria ben brillant que ningú li nega, però ja sabem quin tipus d'economia domina, i fa furor als Estats Units. No pas l'economia social, i pública, sinó el predomini del món privat per sobre de tot.

Eleccions o cops d'estat..?

Espanya, a banda de tenir la classe política més impresentable d'Europa: normalment individus ignorants que provenen de l'administració pública. Que són a la política perquè com a funcionaris de segon ordre, han destacat. O perquè formen part com a funcionaris d'un dels clans polítics que donen accés, i control, dins l'administració de l'estat. Només cal pensar en el govern actual, 14 dels seus ministres són funcionaris de carrera de l'administració pública. Això diu molt de quins són els mecanismes interns de la democràcia espanyola, i dels "cotos" privats anomenats: partits polítics.

Però no volia aprofundir en aquest tema, sinó parlar de les eleccions. Tot i que, evidentment, la composició dels partits polítics té molt a veure en el que a continuació explicaré.

PILOTANT LA TRANSICIÓ.

Des de la mort del dictador Franco l'any 1975, hi han hagut 4 canvis de tendència política fruit de les urnes..
El primer va ser el pas d'UCD a PSOE, l'any 1982; el segon de PSOE a PP, el 1996; el tercer de PP a PSOE, l'any 2004; i el quart, i més recent, de PSOE a PP, l'any 2011. Com és fàcil observar, a partir de l'any 1982 és va inaugurar l'era del bipartidisme espanyol. Un nova versió del període de la restauració del segle XIX, i principis de XX. Un bipartidisme que ara com abans, té la monarquia com a nus, o si es vol, com estructura bàsica que aporta la carcassa, i marca el marges polítics.

Alguns diran que el bipartidisme és el sistema que tenen la majoria dels països del món, siguin democràcies lliberals, o fins i tot, sistemes autoritaris que es legitimen en una democràcia aparent. Si és cert, i potser: la democràcia aparent que s'escuda en el bipartidisme, és més majoritària del que pensem, i molt més aparent del que creiem.

CANVIS DE GOVERN INDUÏTS PER FORCES INTERNES DE L'ESTAT.

Però els canvis de govern espanyols han tingut una característica potser única. Han estat propiciats o accentuats per forces lligades al poder econòmic, o estatal. Analitzem-ho:

El primer canvi de govern espanyol de l'any 1982, va enterrar definitivament un partit (UCD) que s'havia creat a l'ombra de la mateixa dictadura, per pilotar un canvi controlat: l'anomenada transició. Per conduir el sistema polític, social, i econòmic, cap on els sectors dominants volien. Però, un cop el procés d'obertura s'havia engegat, calia aturar-lo. La mateixa dinàmica social, política, i econòmica amenaçava d'anar massa lluny; en alguns aspectes potser havia anat massa lluny. Aquí va sorgir finalment, després d'anys, i anys de sorolls de sabres que ens amenaçaven a tots amb una escabetxina: el cop militar del 23 de Febrer. No vull profunditzar en el que aquest cop va portar, a banda de la consolidació monàrquica que tothom sap, però van haver-hi tot un seguit de frenades que van desembocar en el triomf del "cambio" de Felipe González, i del PSOE.

En teoria l'esquerra arribava al poder, els fills de la derrota republicana, els lluitadors anti-franquistes.. Però, la realitat era una altra. En resum: venia a significar la renúncia total de l'esquerra a seguir en el camí de la recuperació democràtica, el camí de la justícia,i el camí de les reformes profundes en l'economia. La renúncia frenar el poder de les classes altes que han dominat Espanya des del segle XIX, si exceptuem el període republicà, on van veure en perill els seus privilegis abusius. El "cambio" va ser més: el canvi de la mateixa esquerra, que no pas el canvi del sistema. La societat va seguir amb una dinàmica modernitzadora, però sense tocar els privilegis. Avui veiem el resultat d'aquest canvi de la forma, sense canviar el fons.

Per tant, un cop d'estat va incitar el canvi polític de 1982..

L'any 1996, un altra mena de cop d'estat, conduït principalment pel funcionariat, va provocar l'ensorrament del govern felipista, després de 14 anys al poder. Semblava impossible que Felipe González perdés algun dia el poder, i així va ser. Els escàndols de la guerra bruta, i  de la corrupció, van provocar la derrota del PSOE.. Una vegada més, l'estructura de l'estat es va desempallegar d'un govern. 
El govern PSOE havia seguit els passos, i accentuat la guerra bruta anti-terrorista, pactada només arribar al govern amb els sectors militars, policials; la monarquia, i la caverna institucional franquista. Aquí em de recordar que un dels principals motius de l'Alzamiento Nacional, va ser l'argument de la unitat de la pàtria. Per tant, Franco va basar la seva dictadura en el nacionalisme espanyol, unitari, repressor de les minories nacionals o ètniques. Aquesta ideologia ha quedat impresa a l'estat, és la seva empremta a tots els seus aparells polítics, burocràtics, o armats. I ningú ha intentat mai arrencar-la. Forma part de l'intrínseca existència de l'estat espanyol, i potser d'Espanya en si.

Així doncs, el 1996 és un nou cop d'estat que provoca: com si es tractés d'un insecte que es converteix en papallona, que l'antiga carcassa resti obsoleta, i desprestigiada. Amb la vella carcassa, s'ensorra el govern PSOE, esquitxat pels escàndols, i les corrupteles pactades l'any 1982 en entrar al govern.

El nacionalisme espanyol més dretà, i radical, surt obertament a governar l'any 1996. Primer amb la suposada moderació d'uns pactes amb el conservadorisme català. Més endavant, mostrarà la seva faceta sense dissimul. En el fons, el govern d'Aznar, i del PP és el surar del franquisme, ocult a l'administració pública. Sota la forma de neo-franquisme democràtic, nacionalista espanyolista. Ja no cal ocultar-se més, no hi ha perill de ser tatxats de feixistes, som europeus. Tot és permès, mentre no sigui mostrant la brutalitat nacionalista o feudal. El govern d'Aznar va donar via lliure a liberalisme extrem. La carretada de diners que aportava Europa, i Estats Units, sigui en forma de fons estructurals, o sigui en milionàries inversions especulatives. Van convertir Espanya en un país pràcticament des-industrialitzat, on tot es jugava a les cartes: immobiliària, financera o turística. Complementades totes, o per separat; el model Aznarista va aconseguir enganyar la població, i fomentar la des-culturització, l'adoració del consumisme compulsiu, de l'aparença; l'esport com a cultura dels prepotents.

EL CARRER TORNA A PARLAR.

Però, l'agressivitat de l'Aznarisme va provocar la reactivació de la societat, fins un punt que el sistema no s'esperava. De colp i volta, la societat va despertar de l'apoliticisme. Les dinàmiques, i les iniciatives socials, polítiques, i econòmiques. Van aparèixer com amenaça per l'estat, i pel nacionalisme espanyol armat, i funcionarial. La riquesa de vegades crea més revolució que la pobresa.

La solució era un nou cop de timó. Els atemptats de l'onze de març van acabar de donar l'estocada al govern aznarista, que ja havia previst una successió daurara, i corrupta.

Arribava el PSOE de nou, amb un president: Zapatero, que omplia de promeses la societat. Ràpidament l'embranzida és va veure menys impetuosa del que semblava. Zapatero va aconseguir reconduir la societat cap els marges estipulats després de l'any 1975. Algunes concessions van fer aturar l'ona participativa. D'altres, la majoria, van restar pel camí: Plan Ibarretxe, Estatut de Catalunya, Memòria Històrica, etc. etc..

La crisi econòmica, i l'herència del model econòmic intocable, van atrapar el govern PSOE, entre l'espasa, i la paret; o més aviat, en la impossibilitat d'afrontar la caòtica realitat. Aquell govern que semblava haver arribat amb la força de l'acció social, més que no pas els vots; recordem que no va tenir la majoria absoluta. Estava, feia temps, desinflat, i sense els suports socials dels que anteriorment va gaudir, car moltes promeses  havien estat incomplides.

Així, amb el carrer pres per un nou moviment, publicitat per tots els mitjans. L'anti-política tornà prendre el carrer, però aquest cop activament. Els moviments reaccionaris es van fregar les mans, la dreta es va fregar les mans. El moviment portava el germen del desencís, i molts no s'en adonaven. Ho podríem resumir en: quan hi ha canals polítics, feina política a fer, premisses per organitzar-se. No es pot donar l'esquena al treball polític anterior, i abocar-se en un moviment anti-polític; és el suïcidi. La falta de formació política de la majoria, la feia manipulable: si ja és així en unes eleccions, que no serà en assemblees de carrer. En comptes d'usar mecanismes socials, i polítics que puguin canalitzar les demanes, i les esperances, tot s'atura en el anti, i en la protesta. Mai l'anti, ha estat una opció viable, perquè la seva càrrega de negativitat, el converteix en víctima del fracàs. L'esser humà es mou pel desig d'aconseguir objectius, no només per enderrocar. Darrera de l'enderrocament sempre hi ha d'haver una proposta clara, i transparent. Si no hi és, tot plegat resulta una manipulació.

El 2011 significa el triomf del capitalisme barbàric, especulatiu, medieval, gairebé feixista. Però el carrer no ha quedat sembrat de progrés. El carrer es sembrat de premisses perilloses que poden conduir al retorn de vells fantasmes. Tot es veurà.

Per rematar arriba el Bad Bank-Banc Dolent.

Si no estàvem fotuts, amb clares previsions d'empitjorar de manera radical els propers mesos. Cada dia sembla més clar que el govern espanyol, sota indicacions del poder europeu, crearà el Bad Bank-Banc Dolent.

Això que en diuen Espanya, no sols és un país amb unes carències democràtiques escandaloses, sinó que els qui manen oculten els acords, i les decisions que es prenen; els compromisos que ens afecten a tots no són transparents. És la continuïtat de l'estructura de poder franquista, on un dictador, i la seva casta aristocràtica, prenien les decisions sense cap necessitat de fer-les públiques , doncs no calia. Total, el poble, els ciutadans, no tenien cap poder d'influir en les actuacions del govern autoritari. Aquí, des del feixisme-franquisme, sempre s'ha considerat a la ciutadania com una serie de menors d'edat, incapaços de decidir per si mateixos el seu futur. Es tractava d'entretenir la població abans i ara, amb el pa i circ, avui dia l'esport, el consum, i la tele-escombraries. Això de l'esport ja ho posava en pràctica la dictadura franquista, com element, no sols d'esbravament de les passions, desmantellament de les classes socials, i cohesió nacionalista. Sinó com entreteniment, i diversió.

Aquesta frase que continua ara la repetiré moltes vegades més. Quan hom és dins el mar, i és travessat per un tsunami, no s'adona que és dins, li passa desapercebut. Els processos socials, i la manipulació política són similars. Els rols que prenem, influïts per la situació real, són reconduïts per la manipulació política amb l'intenció d'aconseguir l'efecte contrari al que en aparença es vol. Això és el que ha passat amb el moviment dels indignats: es va produir una explosió controlada, per encarrilar la població cap la desmobilització, l'apatia, i el derrotisme. Els actors que creien estar fent la revolta, amb paràmetres positius, i de lluita avançada, van acabar essent utilitzats pels poders més reaccionaris per mantenir la situació, o encarrilar-la cap on aquests poders volien.

Si va quedar clar en el seu moment, i avui ho veiem amb perspectiva, que el 23 F de 1981, va ser un clar triomf dels sectors més reaccionaris de l'estat que volien re-conduir la situació, i aturar una democratització social, i política. És interessant recordar com a partir de 1981, va començar a produir-se la desmobilització política, i social, que va donar pas a la presa de poder per un PSOE, sotmès a les directrius d'Alemanya, i Estats Units.

Avui els indignats han fet el mateix procés, desmobilitzar la població, i fer-nos entrar en un dinàmica reaccionaria, on tot el que no sigui canalitzat es perillós de ser anti-democràtic, o fins, i tot feixista. Quan precisament és el poder el que s'ha convertit en extremadament reaccionari.

Els indignats va sorgir en un moment, just quan es preparaven eleccions municipals. Les eleccions municipals espanyoles sempre han suposat un perill pel poder polític, en temps de crisi. Recordem per exemple que la república va venir fruit d'unes eleccions municipals. Recordem que durant la transició, el poder franquista, i post-franquista (UCD) va esperar fins l'any 1979 per convocar eleccions municipals, van ser pràcticament les últimes, si exceptuem les autonòmiques..

Aquestes municipals de l'any passat, gràcies els anomenats indignats, es va produir una marea blava que va ofegar totes les estructures del poder. Els indignats va fomentar l'abstenció de la gent d'esquerres, i el vot massiu de la gent dretana, i conservadora.

Suposo que la societat en el seu subconscient s'adona d'això, i per aquest motiu el moviment dels indignats, el 15-M, i tots els soleares, es poden declarar morts, i enterrats, perquè ja han acomplert la seva funció. Com la va acomplir Tejero, i  Milans del Bosch.

Els indignats eren enemics dels moviments independentistes per exemple, eren enemics dels canals de treball social tradicional, eren enemics de la positivació del món polític progressista, eren enemics del sindicalisme, de fet la composició dirigent d'aquest moviment estava molt lligada al funcionariat, amb tots els moviments para-estatals, com ONG, i tots aquells qui viuen de l'almoina pública. Eren enemics del treball que han portat endavant les organitzacions memorialistes, i de justícia històrica. Ens diran que no, que tots aquests moviments en formaven part, però aquí esta la trampa. Utilitzar tots aquest moviments que han treballat sense protagonisme durant molts anys, i ara posar-los sota paràmetres d'organitzacions o entitats fantasmes assembleàries, on al final el que no ha fet res, ni te cap formació política, acaba decidint el futur de tots plegats. Les decisions acostumen a ser sempre  decisions induïdes pels poders mediàtics dominants. No em d'oblidar que aquest moviment va tenir força mentre els grans mitjans de comunicació el van estar promocionant, o parlant d'ell. Això dona  una pista del tipus de societat on vivim, totalment dirigida: Orwellana.

Si estàvem fotuts, ara ve el govern, i posarà en marxa un banc dolent, que no és altra cosa que carregar les cagades del sistema financer sobres les espatlles de la majoria de la població, classe mitjana, i treballadora.

Amb el banc dolent es tracta d'agafar els actius tòxics, o sigui, tot el que els bancs no poden assumir per ruïnós, i carregar-los a compte de l'estat. El súmmum de la política ultra-lliberal: no hi ha diners per serveis socials, escoles, etc.. Però si  qui n'hi han per garantir la continuïtat del poder econòmic especulatiu, i financer; assumit-ne tots plegats les sever pèrdues.

Mai l'actual govern ens ha ensenyat els pactes firmats amb la UE: el famós memoràndum de condicions imposat per el poder europeu, a l'estat espanyol. Si el govern ens ha estat ocultant això, es que deu ser ben prejudicial, i impopular per la majoria. A penes hi ha veus que parlin d'aquest tema, una mostra més de com sota control estat en aquest país la premsa, i els mitjans de comunicació. Com per estar promocionant moviments que siguin perillosos pel poder: impossible. Aquí quan es promociona un moviment, cal preguntar-se quin maquiavel·lisme hi ha al darrera, a qui l'interessa beneficiar-se de la publicitat, i de l'acció d'una iniciativa social.

Alguns diran que les idees del moviment indignat eren molt positives, i avançades. Però tot plegat només són idees, i paraules escrites algun lloc. La realitat del carrer es la desmobilització absoluta en uns moments on la població hauria d'estar controlant, i exigint transparència a cada pas, i en cada acord secret que aquest govern ultra-reaccionari du endavant. Tot i que és una mica tard, doncs les coses ja s'han canalitzat de tal manera que difícilment, si no hi ha una explosió social que faci tremolar el poder, no s'aconseguira cap reculada en aquesta aplanadora ultra-lliberal. Però tot i així, si es produeix una explosió social, el poder sempre tindrà els indignats per reconduir la situació, i esbravar-la. D'aquí uns anys molts s'adonaran de tot plegat, i si tenen una mica de raonament, es penediran del rol que han estat  duent a terme, afavorint el contrari del que volien afavorir. Afavorint el que suposadament combatien.

Primer i tercer món dins la UE..

La Unió Europea s'ha convertit en un planeta terra a petita escala, si bé en el període on l'economia no tenia grans problemes aparents, aquesta situació no es notava. Ara, que des de fa uns anys hem caigut en una profunda recessió econòmica, aquesta diferència entre països desenvolupats, i països subdesenvolupats, s'esta posant de manifest amb tota la seva cruesa.

Apareix l'eterna dicotomia Nord-desenvolupat, Sud-endarrerit. En  realitat aquesta dicotomia dins la UE, sempre ha existit, el que passa és que mentre no hi havia crisi, el sud entrava dins l'espiral de desenvolupament del nord. El nord invertia en el sud per desenvolupar el mercat immobiliari. El sud era el lloc on el nord havia de venir a descarregar les seves passions, i onirismes. El sud era on els jubilats podien gaudir d'una eterna primavera. El sud era el mercat per drogar-se, per la prostitució, per la disbauxa. El sud era el complement per les empreses del nord, el que s'anomenen empreses auxiliars. 

L'anomenada Espanya, no sols va transformar-se econòmicament gràcies aquest ràpid desenvolupament via talonari, on molts van caure en la síndrome del nou ric. El crèdit, "el pelotazo" de la construcció, l'expansió del  negoci de l'oci, i de l'hostaleria (no he vist mai un país que tingui ni la meitat de bars i restaurants que hi ha aquí). L'arribada de la immigració també va suposar un corriment social, ara hi havien uns nous vinguts que no sols llogaven vivendes, i consumien, sinó que feien les feines per quatre rals. Era fàcil treure profit d'aquesta nova força de treball disposada a fer el que calgués per guanyar diners, per això desembarcaven: amb el somni de guanyar molts euros.

Però havia d'arribar el moment en que la màquina especulativa, el consumisme, el constant augment dels preus, el fàcil accés al crèdit, i les hipoteques; tot el que rutllava de manera infernal, com una locomotora sense frens, perdés força, s'aturés, o fins i tot, descarrilés.

Ha passat, i el discurs que se sent és el dictat monologant dels països del nord, que diuen que el sud és malgastador, corrupte, mandrós, inconscient, viciós, inferior.. Si senyors, hem arribat a un punt que el discurs dominant dins la UE és un discurs racista, xenòfob, obertament feixista. I sembla que molts no s'en adonen, i com sempre comencen a donar-se cops de pit, amb la lletania del "mea culpa".

Què té el sud que sempre es l'ase dels cops ? 

El sud té una economia necessàriament més agrària, marcada per una climatologia més tòrrida que incita la gent a la relació exterior. Però el sud també té uns lastres que venen d'unes polítiques sempre dependents dels grans imperis del nord. El sud ha passat per dictadures interminables, i per monarquies corruptes, subvencionades pel nord. Que consti que parlo del sud d'Europa, no del sud del món, que també podria entrar en aquests paràmetres.

Avui sentim Finlandia, un país que fa poc no era res, fins i tot va ser part de l'Unió Soviètica. El govern Finés, com ho diuen els alemanys, o els luxemburguesos, o d'altres alumnes avantatjats de la UE. Diu que no vol donar més diners al sud malgastador, que fins i tot seria una possibilitat acabar amb l'euro perquè aquesta moneda imposa masses obligacions amb el sud "mandrós".

I què passa doncs? 

Resulta que al nord l'interessa comprar el sud a preu de saldo, i així serà. Compraran el sud a preu de saldo. Ara que ja han fet els capitals amb les finances,  els préstecs, les promocions immobiliàries. Comprant els polítics del sud perquè facin les dispeses més absurdes possibles, sempre que signifiquin endeutament, i malbaratament (d'això s'en diu corrupció) El partits espanyols, amb la dreta al davant, han estat transmissors de la cultura de l'especulació, i de la corrupció. Els mitjans de comunicació han fet també la seva gran labor: conscienciar la població sobre el model únic de depredació, i "desarrollimo". La cultura de la superficialitat, la negació de la consciència, i el passat.  El diner ràpid, i la vida sempre és una festa.

La societat espanyola ha parit un engendre cultural, que nega l'esperit crític tradicional en els països del sud. Almenys durant uns anys es va silenciar aquest esperit crític, ara es combat amb l'extensió de la consciència d'auto-culpabilitat.

El nord després de comprar el sud a preu de saldo, un sud endeutat pels diners que s'han demanat prestats. Quan ja no tingui res més a esprémer aquí baix; posarà al descobert uns països del sud sotmesos al treball per quatre xavos, que hauran de pagar, no sols els deutes, sinó que es veuran obligats a tornar comprar de nou al nord, i als grans capitals del sud, tot el ara estan comprant, i compraran aquests a preu de saldo. Aquestes compres barates del nord, comprades al sud, ja s'hauran multiplicat per mil en el preu de venda. 

Només es qüestió de que els qui governen les finances de la UE, decideixen que és l'hora de posar en marxa la fàbrica dels bitllets.  Així, els préstecs, i l'endeutament podran tornar a començar el seu cicle.. Ara no pot funcionar perquè la gent no pot pagar el que ja va demanar abans.

El nord fa els deures, és aplicat, compleix amb els objectius del dèficit: si, és veritat, però ho fa a costa del sud. D'això s'en diu explotació.

El govern espanyol dona un cop de mà als sindicats i al PSOE, amb el rei pel mig..

Suposo que aquest titular us estranyarà. No tenia pensat escriure res aquí en uns dies, però el bombardeig mediàtic, i la maniobra que acabo de veure, m'impedeixen restar en silenci.

En l'anterior article posava en evidència aquesta estranya aposta dels sindicats en favor de la pròrroga de 6 mesos d'una paga de 400 euros, que només es pot cobrar una vegada. No entenia que els sindicats posessin aquest tema per davant; aquest nyap o "chapuza" que no soluciona la vida de mils de famílies que no tenen cap ajut, ni prestació. Era evident que tant CCOO i UGT, tractaven de justificar-se davant la impotència o la renúncia pactada, a enfrontar-se amb els grans problemes que s'estan presentant amb la crisi, i amb l'enfocament que hi donen els governs conservadors de l'Europa de les finances, i dels gran capitals. Castigar la classe mitjana, la classe treballadora i, rematar als pobres, afavorir els rics, i els especuladors.

Però vet aquí que el govern espanyol surt a salvar el sistema, amb el rei al davant, amb els sindicats, i el partit PSOE, que són les potes que aguanten tot plegat. Es prorroga el plan PREPARA, i tots ho venen com un triomf al que han contribuït. Es tracta d'apagar focs, es tracta de mantenir la cultura del subsidi, que no és més que un sinònim de la caritat. Ha estat una maniobra perfecta, desviant l'atenció, i utilitzant l'extintor davant els greus problemes que es presentaran a partir de setembre, que sens dubte sobrepassaran de sobres aquest sindicats comprats, i venuts, i aquest partit socialista a l'ordre de Berlín.

L'altre dia, un vell militant comunista em deia que la cosa estava magra, que els sindicats estaven plens d'individus del PP, que s'havien fet amb el control de les directives. No és estrany pensar-ho; els sindicats viuen dels diners de l'estat. Aquest vell militant comunista, mai l'havia tingut per un radical, per això em va sobtar que ho tingués tan clar, i les seves paraules donaven crèdit a una realitat que molts pensem respecte aquestes estructures burocràtiques, que són un braç més de l'estructura de l'estat des de fa anys.

El teatre que s'han muntat aquests dies entre tots plegats, a costa de la ignorància de la població, i del plan PREPARA. Tot plegat, amb el bombardeig dels mitjans, que no són més que els fabuladors d'una realitat fictícia fabricada per ocultar una realitat molt més tràgica, i pudent. El teatre redimeix alguns, els dona un triomf quan no ja no en tindran cap més en perspectiva, salva la cara d'altres. I sobretot, pretén ofegar qualsevol tipus de protesta, i de mobilització que en el futur proper pugi sortir espontània o escapant-se'l de les mans.

Falta veure si en tindran prou, però si cal s'esforçaran perquè tots anem en pau, i sense masses escarafalls, cap l'escorxador que ens tenen preparat.