El pitjor encara ha d'arribar..

Em sentit moltes vegades que la crisi és cosa temporal, que ara ens trobem a la fase on hem tocat fons, que a partir d'ara començarem a remuntar. Bé, als països com Estanya, Portugal, Grècia, Itàlia, ningú  no amaga que tenen encara alguns anys de crisi per davant. Però el que ningú no diu és que això, tot plegat és l'aperitiu. Estic segur que hi ha molts optimistes, o una gran part dels qui llegeixin aquest article, que creuen que em deixo portar pel catastrofisme. O fins i tot, que gaudeixo anunciant el cataclisme, o la fi del món com qualsevol altre endevinador rudimentari, i morbós, com els que acostumen aparèixer en temps de crisi, dels que la xarxa d'internet n'està farcida.

Però no cal ser economista per veure com aquesta crisi econòmica s'està formant com si fos un huracà, una enorme tempesta que de moment només abraça, amb ratxes virulentes, la perifèria, i alguns estats de segon ordre.

El primer indici que aquest incendi s'estendrà és com s'està combatent, no cal tampoc ser massa llest per veure que els responsables polítics, seguint ordres de determinats poders econòmics, s'estan dedicant a tirar gasolina al foc. Així és, en comptes d'incentivar l'economia amb el motor dels estats, es dediquen a controlar el deute dels estats, i a retallar sous, inversions, obres, o creació de llocs de treball. Això automàticament es tradueix en dues coses: atur, i manca de diners per comprar. 

Els que estan aturats no poden gastar, si és que tenen diners, molts no en tenen gens, només per menjar i prou. Els que treballen, cada cop tenen més retalls i pèrdues de poder adquisitiu. Per tant, cada cop es ven menys; ja no parlem dels articles de luxe, sinó, fins i tot els essencials. La gent no menja tant, i menja coses més barates, es vesteix amb coses velles, o compra coses econòmiques. Els negocis de restauració ja no s'omplen, potser un cop a la setmana, la resta dels dies son vuits, igual els esdeveniments culturals, i esportius.. Així podríem seguir, crec que no dic res que no vegi tothom.

Però això és el que veiem aquí al voltant nostre, però hi ha una altra fase de la crisi que ja esta començant, i que serà un segon Sunami sobre tots nosaltres. Els països exportadors com Alemanya, o França, no diguem Estats Units, la Xina, comencen a veure com cauen les exportacions, això repercutirà en les seves industries, per tant en els sous, i en el treball. De fet, fins ara, un país com Alemanya s'ha salvat encara perquè, tot i perdre una base important de la seva clientela europea, que ja no compra, sumida como esta en la crisi. Ha aguantat amb  el consum intern, que de moment esta salvant aquestes economies de primer ordre. Però com les polítiques econòmiques que estan portant els seus governs son les mateixes que les que patim aquí, aviat el Catacrak els arribarà a ells també.

Quan la crisi arribi al centre, per dir-ho d'una manera senzilla, serà com una ona que rebota contra les roques i surt enfora un cop destrueix la primera barrera impactada. Que vol dir això, que tard o d'hora França, Alemanya, etc.. també s'enfonsaran a la crisi, però no de manera sostinguda com fins ara, sinó de manera traumàtica i brutal. Aquest ensorrament ens tornarà a arrossegar a nosaltres de nou.

Les polítiques econòmiques que esta aplicant Europa avui no son noves, només cal anar enrera per veure les conseqüències que pot portar combatre la crisi amb un control de la despesa pública, el preu del diner i la inflació. Això ja ho van fer Margaret Tatcher a partir del 1979 o Ronald Reagan a partir del 1980. El que passa és que aleshores, la situació del món era molt diferent a la d'ara, encara hi havia possibilitats d'expansió, i havia dues coses que encara tenien recorregut: una era el crèdit; i l'altre l'abaratiment dels costos. Avui el crèdit és impossible perquè hi ha un forat que precisament estan intentant tapar una mica, en base a fondre els estats, i desmuntar la inversió i els serveis públics. L'altra és que els costos ja no es poden abaratir més, doncs pràcticament totes les indústries de producció han anat a para a la Xina, i ja no es poden oferir preus més baixos.

Hi ha un bon problema, i els polítics, en comptes d'intentar polítiques més socials, segueixen sense voler tocar els grans capitals i la especulació financera. El futur no és previsible, però els qui maneguen els capitals continuaran pressionant per seguir essent intocables, i pensaran només en la rendibilitat.. Alguns comencen a pensar que de nou faran un Resset, i ens portaran a una gran guerra destructiva. Que millor que destruir, i matar gent per sanejar el món, així sortir de la crisi començant de nou. Això si, els que tenen el poder, no hi perdran gaire, continuaran tenint-lo, i guanyant més capitals.

L'Euro no té futur..

Encara no fa deu anys que va aparèixer la moneda única europea, i ja es troba en un corraló sense sortida. El futur és incert per moltes raons, la principal la crisi econòmica del sistema capitalista en l'actualitat. 

Fins l'arribada d'aquesta crisi, l'èxit de l'Euro s'havia basat en el creixement continu de les economies europees i sobretot en el crèdit. L'existència de la moneda única feia expandir els negocis i els crèdits dins la Unió Europea, sense les antigues traves habituals de canvi de divises, o pèrdua de capitals en comissions i impostos locals. Alemanya, el motor de l'economia a Europa, amb l'euro trencava barreres i expandia el seus negocis i exportacions sense impediments. Afamada volia incloure cada cop més països a la Unió Europea i a la Euro-zona.

Amb la Unió Europea, Alemanya ha comprat infinitud d'indústries al llarg d'aquests anys, moltes d'elles sotmeses a greus crisis, d'altres producte de la liberalització o el desmantellament de les indústries públiques dels estats. Noms en trobaríem molts, des del ram de l'automòbil com SEAT o Skoda, fins a la fotografia i la imatge com Leica, a més de molts rams més que seria infinit enumerar. Els governs de molts països europeus, els socialistes espanyols en son un exemple, sempre van afavorir el capital i la industria alemanya, era com un intercanvi de favors. Aquests favors després venien compensats amb la torrentada de diners dels fons de cohesió o els crèdits per convertir l'estat espanyol en un immensa immobiliària. Però casos similars s'ha produït arreu, des de Polònia, Rep. Txeca, Romania, Alemanya Oriental, Hongria, Bulgària, Croàcia, Grècia, Espanya. A l'arribada de capital alemany seguia la incorporació a la Unió Europea, una espècie de Wehrmacht econòmica o IV Reich. 

La crisi ha arribat quan l'expansió havia deixat pas a la contracció, quan el consum d'aquests països "conquerits" queia en picat, quan els crèdits ja no sols no s'expandien, sinó que eren impossibles de pagar per moltes indústries, empreses, bancs, i particulars d'aquests països.

Aleshores és quan s'ha vist la feblesa de l'Euro, i la improvització fruït d'una eufòria temporal amb la que es va crear fa quasi una dècada.

Crisi també en té Estats Units, i de fet s'ha aprofitat de la crisi europea per descarregar part de les seves tensions pròpies. Però la moneda nord-americana té unes bases més sòlides que tenen molt a veure amb molts anys d'existència, i  en el fet que s'assenta en la unitat d'un únic país. Això vol dir que en últim extrem aquest país  en rev les conseqüències, però té un política més homogènia per combatre-la

Pel contrari l'Euro ha entrat en crisi, i Europa sembla un salvis qui pugui, o que a mi no m'arribi. És com una tempesta que bufa fort des de la perifèria on els països del nucli, amb Alemanya al capdavant, han engegat un ventilador en sentit contrari a la tempesta, pretenent aturar l'huracà que els amenaça.

Des de fa temps a Europa es van distribuir una sèrie de rols dels quals ara en som víctimes. Uns països com Alemanya, segon exportador del món, o França,  es dedicarien a la indústria i la tecnologia. Altres com Espanya, Portugal, Grècia serien d'indústries subsidiàries que assortien aquells països industrials. Proveïdors d'agricultura i venedors de paradisos turístics, això últim comportava l'expansió de la indústria de la construcció, i la creació d'infraestructures, algunes d'escandalosa inutilitat, com veiem aquests dies amb Aeroports fantasmes, o vies de tren i autopistes sense trànsit. No cal dir que amb tot plegat va arribar la corrupció i la simetria entre polítics, financers, bancs i immobiliàries.

Tal com estan les coses, l'Euro és inviable, sobretot pels països perifèrics dependents del nucli europeu. Doncs les poblacions per mantenir una moneda equilibrada que serveixi els interessos del nucli central dominant, hauran de fer uns sacrificis que no son suportables; podrien portar a la misèria absoluta, fins i tot a la gana a molta població europea. Per tant el mes probable és que aquests països acabin abandonant l'Euro, però això si, ho faran ben endeutats, doncs el posicionament dels bancs i els financers amb les crisis del deute van en aquest sentit:  marxareu de l'Euro, però continuareu fent-nos rics. 

Tot, al final dependrà també de com vagi aquesta crisi econòmica de la que de moment no se'n veu el final de túnel.

Som víctimes d'una gran manipulació, perfectament orquestada..

Al final, l'amenaça de Papandreu de convocar un referèndum a Grècia era només un fanfarronada, el que en joc de cartes és diu "farol". Almenys aquesta és la versió oficial que han donat tots els mitjans de comunicació,  que el mateix Papandreu ha corroborat.. Sigui el que sigui, de fet s'ha destapat la posició d'aquesta classe política que ens governa, aquests que no tenen problemes en bombardejar altres països per "imposar" la democràcia. Aquesta casta, lacra de mentiders i manipuladors, escòria de la humanitat. Crec que cal començar posar-los en el lloc que els pertoca.

Però anem per parts. 

Resulta que aquests demòcrates han mogut cel i terra per impedir que el poble grec tingués l'oportunitat d'expressar la seva opinió, sobre unes mesures draconianes que els afectaran de ple. No és això, sotmetre's a l'opinió de la ciutadania, el més gran acte de democràcia que se pot fer?

I doncs, aquests que ocupen les cadires, grans demòcrates europeus, amb els seus vestits tallats a mida, que segons ens diuen, encabeixen l'avançada de la llibertat. Per què han començat amenaçar i terroritzar als ciutadans grecs i al seu govern, de prendre represàlies si se'ls acudia  votar sobre el pla de rescat? Només els va faltar dir que llençarien un atac amb avions i amb míssils, com han fet a l'altra riba de la Mediterrània. Un cosa més que posa en evidència tot plegat; que Merkel, Sarkozi, Obama etc. Sabien que si es preguntava al poble grec, aquest donaria un NO com una catedral.  Per tant, democràcia si, però mentre diguin el que ells vulguin.

Em sembla que hi ha molta gent que va amb el lliri a la mà, es pensen que donant quatre crits a una plaça faran reflexionar el món i el poder. No saben amb qui se la juguen. 

Realment, algú  pot pensar que els ciutadans d'aquestes democràcies, tenim algun poder de decisió?

Ara a Grècia es formarà un govern de concentració entre el PSOK i l'oposició de dretes, Nova Democràcia; això també ajudarà a fer caure la careta. Mireu, les succedànies de democràcia que tenim tant a Europa com a Estats Units, es basen amb l'alternança de dos partits, això funciona perquè la gent te poca memòria, o es deixa enganyar una vegada i una altra.

Fem memòria doncs.

Fa menys de dos anys a Grècia governava el partit Nova Democràcia, que enmig d'una revolta popular contra les seves mesures, recordeu aquell noi mort en una manifestació a Atenes, ja no el recordeu? Doncs, Nova Democràcia va tenir de sortir per la porta del darrera, i convocar eleccions anticipades. Va guanyar el PSOK, mireu com estan ara. Però tot plegat és com un tic, tac, el pèndol d'aquestes democràcies només te dues posicions, i l'oblit de la gent fa que la trampa perduri.. Els electors surten d'una trampa i cauen en la següent..

Aquí faig un a part; jo dubto que el proper govern de la majoria absoluta del Partit Popular Espanyol que es preveu a partir del 20-N, acabi el mandat. D'aquí dos anys hi haurà una situació tal als carrers que hauran de buscar alguna solució, que molt bé pot passar per la que ara tindran a Grècia. Que m'equivoco, millor per tots, bé no pas per tots.

Però el bò del que passarà a Grècia, i possiblement a Espanya d'aquí dos anys, és que cauen les caretes i apareixen uns governs on es demostra que és igual si governa el partit A o el partit B, la política és la mateixa. I bé, quan s'uneixen, cau tot el pes de la "legalitat" sobre els ciutadans. Per tant, preparem-nos tots plegats a viure en un estat de dictablanda.

Anem a un altre tema.

Comencen a sonar de nou amb força vents de guerra; diuen que Estats Units, Anglaterra (oblido conscientment Gales i Escòcia) i Israel, estan preparant un atac a Iran. Son molt perillosos aquests que hi ha al capdavant d'occident: Cameron, Obama, la pro-sionista Hilary Clinton, el terrorista Netanyau. No menciono Sarkozi perquè de moment encara no s'ha apuntat.. Tot plegat aquests individus només serveixen uns interessos, els lobbys d'armes, i els affaires de la gran banca; aquí no hem d'oblidar els jueus que son els reis de les finances.

Sembla un retorn aquells vells còmics de la pre-guerra mundial, però esta clar que no hi ha millor manera de guanyar diners que fent neteja, exterminant gent, destruint països. És el résset que ens proposen aquests representants de la mort a la Terra, secretaris de la senyora de la guadanya. No se com és que la raça humana ha pogut donar tants mal-parits.

I mentre ens tenen a tots preocupats per la caiguda de les borses, o pel deute sobirà. Com si la majoria de nosaltres tinguéssim inversions, o diners que perdre en el món de les finances. Les seves receptes només van en el sentit de solucionar les finances del món, ja se sap, tots aquests, des de Zapatero, a Sarkozi, passant per Obama, o Cameron; son allà on son perquè els han ajudat a ser-hi els bancs, els inversors, els grans interessos especulatius, els lobbys, etc.. Tots, quan acabin el seus mandats, formaran part d'alguna d'aquestes corporacions, on ja els espera un seient que aguanti els seus pets pudents.

I entre tant, nosaltres pobres humans, seguiren vivint les nostres misèries i les nostres realitats insignificants, allunyades d'aquestes podridures. Això si, ben segur,  som i serem víctimes de les decisions d'aquests individus, sens cap dubte.

A principis del segle XX els catalans érem així...

            Foto de Josep Brangulí Soler de l'exposició Brangulí 1900-1945 CCCB.

Sembla que fàcilment es tendeix a oblidar, o simplement s'ignora que una gran part de la població de Catalunya era gent d'escassos recursos o en situació miserable, famílies amb molts fills on tothom que era útil treballava per un salari que ni tant sols era de subsistència, amb horaris infinits, tant homes com dones. A més les dones en molts casos havien de carregar els fills durant la llarga jornada laboral. Ningú no sabia si tot i treballant podria alimentar als fills en el dia a dia.

Aquestes situacions que encara perduren a molts llocs del món avui dia, eren la constant a tot Europa, i per suposat la resta del planeta.

Evidentment hi havia altres classes socials que estaven millor situades, però per viure de rendes o sense anar ofegat, havies de pertànyer a unes classes que representaven una minoria. Fins i tot els comerciants, en aquelles èpoques vivien per treballar, botiga i llar era el mateix, s'havia d'estar a qualsevol hora disposat a vendre al client que ho necessités. Tanmateix la majoria dels comerciants compaginaven la feina del comerç, amb el camp, l'artesania o la indústria.

Per això és important que quan és parla del passat es tingui en compte elements que moltes vegades alguns volen premeditadament ocultar, com els que ens venen un ideal de país. Que en molts casos, és més fonamentat en ideals de classes benestants, que no pas en la realitat i les necessitats de la majoria de la població al llarg de les diferents etapes de la història.

Quan es parla de nacions en guerra s'oblida sovint que els qui posaven la sang eren aquestes majoritàries classes subalternes (com deia Raimon), i no pas per desig de construir  grans nacions, sinó perquè obligació, coacció o  necessitats, els portaven als camps de batalla.

Això em porta a parlar de casos que em toquen de prop,  que demostren que aquesta idea de masses convençudes en la defensa de les nacions, no son tan certes com alguns ens volen vendre. La meva àvia tenia un germà que va fugir a França per no anar a la guerra de Cuba, i tinc un amic que el seu avi va fugir de França per no anar a la primera guerra mundial.

Sempre m'han atret més els desertors que no pas els qui s'empassen les doctrines i els dogmes. Avui no és diferent, però n'hi ha molts més dels que ells mateixos creuen, que s'empassen les doctrines i els dogmes.

Tot plegat hauriem de saber d'on venim, per saber on som, i on volem anar. Les persones s'assemblen massa a les cebes, que van criant capes una sobre l'altre. Venen discursos, primer per simpatia o per que s'ha de tenir un paper en aquesta vida, i al final s'acaben creient els seu propi paper per tenir un lloc dins aquest teatre vital.

I sobretot, hi ha els qui actuen segons els dicten altres, siguin persones, grups o mitjans de comunicació, aquests son els pitjors.

Fan falta rebels no localitzats..

L'altre nit estava veient un programa de debat del canal 33 anomenat Millenium, parlaven una sèrie de filòsofs i pensadors catalans sobre el pensament i la societat actual en base a l'obra de Lluís Duch, també present. De fet si començo citant-los és perque vull refermar-me, o fer veure a qui llegeixi aquest text que les meves opinions no son fruït de rampells temporals, sinó de l'observació, i el pensament dilatat.

Els filòsofs van coincidir  que avui dia som en unes societats on s'ha perdut la visió crítica, i que la població en general s'ha tornat molt crèdula. Deien unanimament: La gent s'ho creu tot, i no posa en dubte les coses.. Evidentment es referien a la informació controlada, la que ve de dalt a baix, o totes les escombraries que vomiten les televisions, i els mitjans en general. Aquesta visió la lligaven amb la gran idolatria, i sacralització que hi ha en l'actualitat, més en un país de pensament absolutista com Espanya.

Es sacralitza la tecnologia, el progrés, els mercats, la identitat ( alguns catalans en saben una estona d'això.),etc.. Jo afegiria també certes sacralitzacions que la desautorització immediata d'alguns posarà de manifest la seva visió absolutista,  com  la imatge, el feminisme, la propietat, la formalitat del llenguatge,  la democràcia, i la llibertat, totes enteses des del punt de vista uniformal, com imposició d'una forma de viure occidental donada com a correcta pel suposat progrés. 

Un dels temes on més van incidir durant el debat és en la imposició tecnològica, a més van afegir que ningú avui dia s'atreveix a criticar la tecnologia, doncs es automàticament tatxat per tothom com retrògrad o reaccionari, fins i tot pels esquerranosos. Per tant, som en una dictadura tecnològica ofegadora del pensament, que a més imposa uns ritmes trepidants que dificulten la creació elaborada de pensament, i afavoreixen la incomunicació. Això alguns no ho entendran perquè tenen un concepte de la comunicació totalment pervertit, pensen que les notes al Twitter o al Facebook son comunicació absoluta. Creuen en la cultura dels titulars i la immediatesa, en l'abundància que impedeix elaborar el pensament, i per tant establir una comunicació real d'intercanvi equitatiu.

Jo afegiria que la societat actual es profundament intolerant, es parla i s'escolta només el que es vol sentir, no agraden les opinions que fan  qüestionar coses. I com deien els filòsofs del programa, hi ha una perversió del llenguatge tant gran que arrossega tot tipus de plantejaments, lideratges, principis, ètica, modes, o pensaments, etc.. Comparaven la situació actual amb l'inici de l'època hitleriana i feixista a Alemanya i Europa. Cosa que jo també he repetit moltes vegades en aquest bloc al llarg dels últims anys.

Tan importat és saber com es diu una cosa en múltiples idiomes ?.  I en canvi estar mancat per aprofundir en el sistema abstracte de la paraula i el coneixement que pot implicar?. Avui triomfen els immediats, no els reflexius. Crec que no és la paraula la que porta el coneixement, és el sentit que se li dona aquesta. I en un temps de perversió del llenguatge con ara, la paraula en si ja no te cap crèdit.
Molta gent viu una vida teatral, s'ha generalitzat l'ús de la paraula emmotllat-la segons a qui va dirigida, qui la consumeix. Tenim grans actors entre nosaltres, al voltant, fins i tot entre els nostres amics. Les seves víctimes, també entre nosaltres, s'ha tornat intolerants a les crítiques de tant acostumats a veure's ensabonats a cada moment; ja sabeu, ensabonat és adulat.

Som en una societat on s'ha imposat la cultura tecnològica, i aquesta s'ha blindat de tal manera que només un esclat que provoques el desendollament general de tots els medis tecnològics podria posar en perill el poder. Un poder que abans era criticable, com hom pot criticar a Deu, al rei, als governants, o els capitalistes o tot el que sigui materialment real, però que avui dia ja no es criticable per la irrealitat de la sacralització de la tecnològica, per l'invisibilitat, i impersonalitat. Sembla que ningú acusa us de rebut de les protestes, no es pot carregar el mort sobre fantasmes que maneguen el poder des de l'obscuritat.

I tal com deien els filòsofs del programa, la tecnologia imprimeix una ideologia i un control que té a veure amb la classificació,  l'ordre, la rapidesa, i un pensament únic.

Una altra cosa que deien és que avui per acabar amb la gent discordant no se la penja al mig de la plaça pública, sinó que se la normalitza, coincideixo totalment amb això. I em sap molt greu veure tanta gent que porta un discurs dissident però que a l'hora de la veritat s'han convertit en braços executors del pensament global i únic d'aquesta societat, de vegades des de llocs de poder i privilegi. L'absorció o la integració és una força molt més eficaç i profunda que qualsevol altre sistema per acabar amb la crítica, la dissidència, la rebel·lia. A ulls de majoria que es a les profunditats del món, em refereixo als més pobres, els discurs d'incitació a la revolta que moltes vegades ve de la mà dels integrats, perd tot els seu sentit de convicció, i esdevé una perversió  més del llenguatge.

Els moviments de protesta actuals no saben anar més enllà de la crítica contra unes situacions o circumstàncies, però de moment son mancats de propostes, de plantejaments alternatius. Sovint son impulsats per grups que desconeixen, o menyspreen el passat intel·lectual de segles de coneixement, i experiències anteriors.

El grup de filòsofs coincidia amb aquest punt de vista, l'extermini de les humanitats en el coneixement, substituides per el predomini de la tecnologia,  ha donat com a fruït individus orfes en dialèctica i pensament. Massa centrats en necessitats immediates, i poc coneixedors o partidaris de l'elaboració d'alternatives a llarg plaç, definitives per un canvi real de la humanitat.

Lluis Duch feia un cant a la memòria com a element fonamental per a la construcció del pensament, no cal dir que comparteixo de fa temps aquesta idea. Sense les trajectòries de pensament i acció del passat, es impossible construir cap alternativa de futur. El poder, aquest gran classificador, controlador camuflat que ningú sap on s'amaga avui dia, sap molt bé que pel control social és important l'extermini de la raó, i del record, per tant de la memòria.

És important plantejar preguntes per posar en marxa el mecanisme del pensament, no pas només oferir respostes, doncs les respostes son al que ens han acostumat avui dia des del poder i els seus braços executors: educació, mitjans, polítics, tecnologia, propaganda, consum ( si vols ser feliç compra ), la cega competència. etc.. etc..

Duch també coincidia amb la importància de la pregunta per disparar el mecanisme de l'elaboració de les idees, i el qüestionament dels dogmes d'avui dia. Un bon professor no és el que dona un lliçó pre-escrita, sinó el qui planteja als alumnes preguntes i camins per arribar a les respostes. Comprenc que en l'estat de dogmatisme d'alguns, per la seva manca de desenvolupament intel·lectual, creat per la seva falta d'iniciativa pròpia, massa acostumats a ser dirigits, i a seguir vies que els assenyalin, proposar-los aquest sistema educatiu els resultarà un anatema.

Per tot plegat fan falta rebels no localitzats, no suposats rebels enquadrats en l'estructura repressiva de la societat, que proposen una continuïtat d'ordre i estructura. Que afavoreixen el "resset" de les idees no sacralitzades per la norma, i per l'autoritat ( l'autoritat és també constructora de pensament estàndard).

No es pot deixar l'elaboració de les idees en mans dels subconscient, com víctima de la impressió, la imatge o la immediatesa. S'ha de fer treballar el conscient, crear laboriosament el pensament. Els problemes mentals que assolen les nostres societats tenen molt a veure amb l'excés de treball a que se sotmet el subconscient, víctima de l'acceleració i la immediatesa, que porta com a conseqüència una manca real de comunicació. La  veritable comunicació és la conversa, i esta deixant d'existir,  com desapareix el temps per pair les idees.

Els rebels no localitzats han de ser fora d'aquests paranys, intentant reconstruir els paràmetres intel·lectuals fora del dictat tecnològic i consumista. Lluny de la rapidesa, la immediatesa, de l'usar i tirar que assola la societat actual, fins i tot en les relacions. És cercant camins fora d'aquest paranys per on s'assolirà una sortida de la crisi, que no sols és material i econòmica, sinó que té una gran profunditat, fruit de la desaparició del pensament que ha deixat l'existència convertida en un desert. El desert que travessa la humanitat contemporània és massa perillós, doncs és exposat a la intempèrie d'un poder sense escrúpols, tecnològicament infinit en el seu absolutisme.


Referències:
Programa Milleniun del Canal 33-Televisió de Catalunya
http://www.tv3.cat/pprogrames/millennium/milSeccio.jsp?seccio=capitol&idint=3430

Poc podien pensar-se els grecs que acabarien sent caps de turc..

De tots és coneguda la rivalitat que hi ha entre Grècia i Turquia; és tanta que moltes vegades han estat apunt d'arribar a les mans, aquí per mans s'ha d'entendre armes. Son coses de veïns que no se suporten, com passa sovint amb molts països, regions, ciutats, pobles, cases d'un carrer qualsevol, o habitants de vivendes d'un mateix bloc.

El que mai s'haurien pensat els grecs és que serien caps de turc dins la Unió Europea, fins al punt que els utilitzessin com a excusa per justificar moltes polítiques econòmiques, o etzibar-lis la causa de la crisi mundial.

El primer que hem de saber és que tot és una manipulació i que hi ha molta mentida. Grècia no esta més endeutada que altres països de la Unió, i a més la seva economia és molt petita, el volum econòmic de Grècia és insignificant.

A qui salta la primera pregunta:  És possible que una economia tant petita pugui arrossegar a la crisi potencies econòmiques com la Unió Europea i de retruc Estat Units?

Tot plegat és una fantasmada, el que hi ha de cert és que Grècia s'ha convertit en una mena de transportador inter-galàctic per on entren els diners prestats per una cantó, i surten per un altre cantó per anar a mans de la gran banca i el món de les finances. Grècia és un botó que fan servir els especuladors dels mercats financers per guanyar diners; l'activen i el desactiven per provocar baixades i pujades de la borsa, o caigudes del preu del deute públic.

Si mireu la historia recent de les crisis econòmiques, trobem des de la caiguda de Mèxic amb l'anomenat efecte Tequila, o la de Brasil arrossegant altres països amb el Real enfonsant-se, per no parlar de l'ensorrament del Ien i el Japó, o la caiguda dels Tigres asiàtics. Caldria que donéssiu un cop d'ull a totes aquestes crisis que han passat dels anys vuitanta fins avui. D'entrada s'ha de dir que qualsevol d'aquestes economies que acabo de citar tenen un PIB i un volum econòmic infinitament superior al grec, i concretament l'ensorrament de l'economia japonesa fa uns anys, no va ser qualsevol cosa, el Japó és una potència econòmica mundial.

Aleshores com és que Europa sembla encallada amb Grècia? Doncs ho he citat més amunt, Grècia és un transportador de diners, on uns volen eixugar els seus deutes traspassant-los a la societat per continuar fent negocis. Grècia és l'excusa per desmuntar la societat del benestar, culpant la despesa pública de tots els estralls que han fet el capital financer i els bancs.

Però hi ha un element encara més pervers que tard o d'hora farà petar la Unió Europea. L'estranya presència dels anglesos, que ningú sap que fan a la Unió Europea, doncs no s'han integrat a la moneda única, ni s'integraran, però actuen financerament com una mena de fantasma des de la City de Londres; allà és couen atacs permanents contra el deute públic dels estats europeus, i contra la moneda única. De fet els anglesos fan el que sempre han fet, pirateria. Així van enriquir-se en els temps dels imperis espanyol i portuguès, així s'ha enriquit amb les colònies, i ara continuen amb la mateixa política. Si hi hagués algú amb "pebrots" a la Unió Europea, ja hauria llançat un ultimàtum als anglesos:." O passeu per l'adreçador o fora de la Unió"  Jo els expulsaria directament; imposaria barreres aranzelàries als seus productes, i impostos per l'exportació de capitals financers..  Però jo no mano a la Unió, i els anglesos continuaran "robant", i fent de pont dels seus socis nord-americans.

En el fons tot és negoci, avui els banc francesos, alemanys, espanyols, etc.. son associats amb capitals financers anglesos i nord-americans, per això no és possible posar ordre al gran robatori que s'està produint a les arques públiques europees amb l'excusa de Grècia.

Les petites víctimes com Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya, Itàlia, tenen dos camins; un és veure com dia rera dia es van ensorrant més al fang, gràcies a les polítiques restrictives que es marquen des dels centres europeus; i l'altra és tocar el dos, sortir de l'Euro. Aquesta última solució ens la pinten com catastròfica per les nostres economies, però qui pinta el quadre té els colors. Vull dir que interessa presentar un panorama molt negre perquè ens espantem i continuem suportant les voltes que donen als cargols, com si fos la vella màquina de matar, el "Garrote Vil".. Quan més triguem a prendre solucions dràstiques més càlers amassaran la colla de lladres de la City, els bancs, i els capitals financers internacionals. I més endeutats ens deixaran.

Però el clar ensorrament de la classes mitjanes europees, sobretot de la perifèria, per no parlar de la situació d'atur i misèria de les classes populars, faran que no es pugui seguir suportant molts més temps aquest "Garrote Vil"  financer europeu. Al final s'haurà de tornar a la pau de monedes pròpies, sense no gaire capacitat adquisitiva, però semblen l'única solució contra el robatori premeditat dels mercats, un atac a ganivetades que crec que ja es dins de casa nostra, de casa de cadascú de nosaltres.

 Bé, m'oblidava, sempre hi ha qui guanya amb les crisis, però la majoria som tan caps de turc com els pobres grecs que mai s'ho haguessin pensat.

Les dictadures son innecessàries..

És el món més just avui? Els mínims principis pel quals lluitaven els creadors de la carta dels drets humans s'han acomplert? Hem avançat amb la igualtat econòmica, no sols entre nacions o estats, sinó també entre persones o classes socials?

La resposta a aquestes preguntes i moltes altres és no, i afegiria que molts ser humans han perdut drets i nivell de vida, o fins i tot, han perdut la vida pròpia per defensar uns mínims drets per una condició humana més digna.

Però tot i així, sembla que en general el drets d'expressió i associació han millorat, i les llibertats també han crescut. O és que ara hi ha una altra mena de limitacions que no ens permeten apreciar que tots aquests drets son falços o inútils?

Particularment puc afirmar sens dubte una cosa que he observat que és indici de que la llibertat d'expressió no és tant segura com alguns afirmen. És un fet simptomàtic, però que diu molt, i m'ha fet pensar.

Quan la dictadura i la transició la gent expressava la seva opinió contraria al poder i al sistema mitjançant pintades clandestines o, diguem-ne, no autoritzades. Aquestes pintades podien aparèixer en qualsevol lloc, sobretot les de caire polític: al centre d'un poble, una estació de tren, un pont de vianants, etc.. etc.. No cal dir que passava si la policia t'enganxava pintant, sobretot a la dictadura. Ara he observat que ja no es fan pintades polítiques en llocs destacats o cèntrics, a l'abast de les mirades de centenars o milers d'ulls. Ara les pintades és fan a indrets molt amagats, per on a penes passa gent, m'he fixat perquè acostumo a caminar per llocs on no va ningú. Siguin muntanyes, descampats, velles masies, o antics polígons industrials, a molts d'aquests llocs trobo pintades, contra l'estat, la justícia, els governants. No tenen massa sentit perquè pràcticament ningú les veu, son fruït de la fúria de gent que vol desfogar la seva ràbia, però que té por del sistema. Tot i que, avui dia, no crec que la policia apallissi la gent per fer una pintada, sempre hi ha excepcions és clar, i tampoc crec que hom per fer una pintada s'enfronti a presó, com a molt, potser a una multa si no és que el jutge decideix aplicar-li la llei anti-terrorista. Però en moltes de les pintades que veig no es probable, perquè no fan esment de la lluita armada, només descarreguen la ràbia contra el sistema i el poder.

De tot això que acabo d'escriure es desprèn una conclusió, la por. Avui la gent viu més espantada que abans, no se si dir que també és més covarda perquè té més coses a perdre, o perquè no és el poder qui condemna als individus, sinó una societat alienada.

Amb això arribem al principi, realment avui les dictadures son innecessàries, doncs el control social és molt major, i s'exerceix de múltiples maneres. A més, en dictadures la gent no s'expressa, lluita en secret, per tant el control de la població, a l'estat li  costa més. La pressió que s'ha d'exercir és major per part de les forces repressives i armades. La dictadura uneix a la població en la lluita contra el poder, la democràcia separa a la gent, i molts cops les lluites son entre si, no contra el poder. El somni de fer caure una dictadura suma gent de tarannà divers, i els motius poden ser diversos. Des del qui ho fa perquè vol tenir dret a escriure el que vulgui, fins al que creu que s'ha de construir un sistema més equitatiu. Des del que lluita dins una empresa per uns drets prohibits, fins al que combat a la dictadura amb la paraula dins una universitat. Des del que agafa una arma, fins al que fa una assentada pacifica que li  comportarà rebre patades i cops de porra dels representants de la llei, o dels sectors foscos de la dictadura.

La democràcia legitima el poder de l'estat i des-legitima a qui el qüestiona, la democràcia avala l'ús de la violència limitada, estudiada i sectorial de l'estat. I els grans actors de la realitat fictícia, el mitjans de comunicació, s'encarreguen de crear la consciència del que és just o injusts, del que esta bé o malament, del que és abobinable o perfecte.

Mentre la societat estigui dins el cabal no cal utilitzar ressorts més violents, no cal repressió generalitzada, ni una dictadura. Un sistema democràtic ve avalat per una mena de xec en blanc de la majoria, encara que aquesta majoria hagi estat creada per la manipulació i l'alienació. El xec en blanc no és il.limitat, però si suficient per garantir un estatus intocable de certs sectors dominants. Només si fes falta més crèdit s'acudiria a altres mètodes, només si la majoria deixes sense fons el crèdit, es farien servir mètodes més contundents.

Entre tant podem seguir dormint, això si, a alguns sempre ens queden al cap aquelles paraules de Ernesto Che Guevara que deien, que cal sentir-se angoixat quan veiem a qualsevol racó del món s'atropellen els drets d'un germà. Germà volia dir qualsevol persona. Però que hi farem, no tothom pensa així, per això de vegades és més importat intentar qüestionar el pensament de les persones, que no actuar mitjançant actes que el sistema conduirà al seu cabal, i al final aprofitarà per reafirmar-se. Moltes vegades la ràbia contra la injustícia és una veu interior amb la que és neix, no se si qui no l'ha sentit mai, pot rebre la inducció per sentir-la. És un de tants dubtes que tinc.