És el món més just avui? Els mínims principis pel quals lluitaven els creadors de la carta dels drets humans s'han acomplert? Hem avançat amb la igualtat econòmica, no sols entre nacions o estats, sinó també entre persones o classes socials?
La resposta a aquestes preguntes i moltes altres és no, i afegiria que molts ser humans han perdut drets i nivell de vida, o fins i tot, han perdut la vida pròpia per defensar uns mínims drets per una condició humana més digna.
Però tot i així, sembla que en general el drets d'expressió i associació han millorat, i les llibertats també han crescut. O és que ara hi ha una altra mena de limitacions que no ens permeten apreciar que tots aquests drets son falços o inútils?
Particularment puc afirmar sens dubte una cosa que he observat que és indici de que la llibertat d'expressió no és tant segura com alguns afirmen. És un fet simptomàtic, però que diu molt, i m'ha fet pensar.
Quan la dictadura i la transició la gent expressava la seva opinió contraria al poder i al sistema mitjançant pintades clandestines o, diguem-ne, no autoritzades. Aquestes pintades podien aparèixer en qualsevol lloc, sobretot les de caire polític: al centre d'un poble, una estació de tren, un pont de vianants, etc.. etc.. No cal dir que passava si la policia t'enganxava pintant, sobretot a la dictadura. Ara he observat que ja no es fan pintades polítiques en llocs destacats o cèntrics, a l'abast de les mirades de centenars o milers d'ulls. Ara les pintades és fan a indrets molt amagats, per on a penes passa gent, m'he fixat perquè acostumo a caminar per llocs on no va ningú. Siguin muntanyes, descampats, velles masies, o antics polígons industrials, a molts d'aquests llocs trobo pintades, contra l'estat, la justícia, els governants. No tenen massa sentit perquè pràcticament ningú les veu, son fruït de la fúria de gent que vol desfogar la seva ràbia, però que té por del sistema. Tot i que, avui dia, no crec que la policia apallissi la gent per fer una pintada, sempre hi ha excepcions és clar, i tampoc crec que hom per fer una pintada s'enfronti a presó, com a molt, potser a una multa si no és que el jutge decideix aplicar-li la llei anti-terrorista. Però en moltes de les pintades que veig no es probable, perquè no fan esment de la lluita armada, només descarreguen la ràbia contra el sistema i el poder.
De tot això que acabo d'escriure es desprèn una conclusió, la por. Avui la gent viu més espantada que abans, no se si dir que també és més covarda perquè té més coses a perdre, o perquè no és el poder qui condemna als individus, sinó una societat alienada.
Amb això arribem al principi, realment avui les dictadures son innecessàries, doncs el control social és molt major, i s'exerceix de múltiples maneres. A més, en dictadures la gent no s'expressa, lluita en secret, per tant el control de la població, a l'estat li costa més. La pressió que s'ha d'exercir és major per part de les forces repressives i armades. La dictadura uneix a la població en la lluita contra el poder, la democràcia separa a la gent, i molts cops les lluites son entre si, no contra el poder. El somni de fer caure una dictadura suma gent de tarannà divers, i els motius poden ser diversos. Des del qui ho fa perquè vol tenir dret a escriure el que vulgui, fins al que creu que s'ha de construir un sistema més equitatiu. Des del que lluita dins una empresa per uns drets prohibits, fins al que combat a la dictadura amb la paraula dins una universitat. Des del que agafa una arma, fins al que fa una assentada pacifica que li comportarà rebre patades i cops de porra dels representants de la llei, o dels sectors foscos de la dictadura.
La democràcia legitima el poder de l'estat i des-legitima a qui el qüestiona, la democràcia avala l'ús de la violència limitada, estudiada i sectorial de l'estat. I els grans actors de la realitat fictícia, el mitjans de comunicació, s'encarreguen de crear la consciència del que és just o injusts, del que esta bé o malament, del que és abobinable o perfecte.
Mentre la societat estigui dins el cabal no cal utilitzar ressorts més violents, no cal repressió generalitzada, ni una dictadura. Un sistema democràtic ve avalat per una mena de xec en blanc de la majoria, encara que aquesta majoria hagi estat creada per la manipulació i l'alienació. El xec en blanc no és il.limitat, però si suficient per garantir un estatus intocable de certs sectors dominants. Només si fes falta més crèdit s'acudiria a altres mètodes, només si la majoria deixes sense fons el crèdit, es farien servir mètodes més contundents.
Entre tant podem seguir dormint, això si, a alguns sempre ens queden al cap aquelles paraules de Ernesto Che Guevara que deien, que cal sentir-se angoixat quan veiem a qualsevol racó del món s'atropellen els drets d'un germà. Germà volia dir qualsevol persona. Però que hi farem, no tothom pensa així, per això de vegades és més importat intentar qüestionar el pensament de les persones, que no actuar mitjançant actes que el sistema conduirà al seu cabal, i al final aprofitarà per reafirmar-se. Moltes vegades la ràbia contra la injustícia és una veu interior amb la que és neix, no se si qui no l'ha sentit mai, pot rebre la inducció per sentir-la. És un de tants dubtes que tinc.
