A principis del segle XX els catalans érem així...

            Foto de Josep Brangulí Soler de l'exposició Brangulí 1900-1945 CCCB.

Sembla que fàcilment es tendeix a oblidar, o simplement s'ignora que una gran part de la població de Catalunya era gent d'escassos recursos o en situació miserable, famílies amb molts fills on tothom que era útil treballava per un salari que ni tant sols era de subsistència, amb horaris infinits, tant homes com dones. A més les dones en molts casos havien de carregar els fills durant la llarga jornada laboral. Ningú no sabia si tot i treballant podria alimentar als fills en el dia a dia.

Aquestes situacions que encara perduren a molts llocs del món avui dia, eren la constant a tot Europa, i per suposat la resta del planeta.

Evidentment hi havia altres classes socials que estaven millor situades, però per viure de rendes o sense anar ofegat, havies de pertànyer a unes classes que representaven una minoria. Fins i tot els comerciants, en aquelles èpoques vivien per treballar, botiga i llar era el mateix, s'havia d'estar a qualsevol hora disposat a vendre al client que ho necessités. Tanmateix la majoria dels comerciants compaginaven la feina del comerç, amb el camp, l'artesania o la indústria.

Per això és important que quan és parla del passat es tingui en compte elements que moltes vegades alguns volen premeditadament ocultar, com els que ens venen un ideal de país. Que en molts casos, és més fonamentat en ideals de classes benestants, que no pas en la realitat i les necessitats de la majoria de la població al llarg de les diferents etapes de la història.

Quan es parla de nacions en guerra s'oblida sovint que els qui posaven la sang eren aquestes majoritàries classes subalternes (com deia Raimon), i no pas per desig de construir  grans nacions, sinó perquè obligació, coacció o  necessitats, els portaven als camps de batalla.

Això em porta a parlar de casos que em toquen de prop,  que demostren que aquesta idea de masses convençudes en la defensa de les nacions, no son tan certes com alguns ens volen vendre. La meva àvia tenia un germà que va fugir a França per no anar a la guerra de Cuba, i tinc un amic que el seu avi va fugir de França per no anar a la primera guerra mundial.

Sempre m'han atret més els desertors que no pas els qui s'empassen les doctrines i els dogmes. Avui no és diferent, però n'hi ha molts més dels que ells mateixos creuen, que s'empassen les doctrines i els dogmes.

Tot plegat hauriem de saber d'on venim, per saber on som, i on volem anar. Les persones s'assemblen massa a les cebes, que van criant capes una sobre l'altre. Venen discursos, primer per simpatia o per que s'ha de tenir un paper en aquesta vida, i al final s'acaben creient els seu propi paper per tenir un lloc dins aquest teatre vital.

I sobretot, hi ha els qui actuen segons els dicten altres, siguin persones, grups o mitjans de comunicació, aquests son els pitjors.

Fan falta rebels no localitzats..

L'altre nit estava veient un programa de debat del canal 33 anomenat Millenium, parlaven una sèrie de filòsofs i pensadors catalans sobre el pensament i la societat actual en base a l'obra de Lluís Duch, també present. De fet si començo citant-los és perque vull refermar-me, o fer veure a qui llegeixi aquest text que les meves opinions no son fruït de rampells temporals, sinó de l'observació, i el pensament dilatat.

Els filòsofs van coincidir  que avui dia som en unes societats on s'ha perdut la visió crítica, i que la població en general s'ha tornat molt crèdula. Deien unanimament: La gent s'ho creu tot, i no posa en dubte les coses.. Evidentment es referien a la informació controlada, la que ve de dalt a baix, o totes les escombraries que vomiten les televisions, i els mitjans en general. Aquesta visió la lligaven amb la gran idolatria, i sacralització que hi ha en l'actualitat, més en un país de pensament absolutista com Espanya.

Es sacralitza la tecnologia, el progrés, els mercats, la identitat ( alguns catalans en saben una estona d'això.),etc.. Jo afegiria també certes sacralitzacions que la desautorització immediata d'alguns posarà de manifest la seva visió absolutista,  com  la imatge, el feminisme, la propietat, la formalitat del llenguatge,  la democràcia, i la llibertat, totes enteses des del punt de vista uniformal, com imposició d'una forma de viure occidental donada com a correcta pel suposat progrés. 

Un dels temes on més van incidir durant el debat és en la imposició tecnològica, a més van afegir que ningú avui dia s'atreveix a criticar la tecnologia, doncs es automàticament tatxat per tothom com retrògrad o reaccionari, fins i tot pels esquerranosos. Per tant, som en una dictadura tecnològica ofegadora del pensament, que a més imposa uns ritmes trepidants que dificulten la creació elaborada de pensament, i afavoreixen la incomunicació. Això alguns no ho entendran perquè tenen un concepte de la comunicació totalment pervertit, pensen que les notes al Twitter o al Facebook son comunicació absoluta. Creuen en la cultura dels titulars i la immediatesa, en l'abundància que impedeix elaborar el pensament, i per tant establir una comunicació real d'intercanvi equitatiu.

Jo afegiria que la societat actual es profundament intolerant, es parla i s'escolta només el que es vol sentir, no agraden les opinions que fan  qüestionar coses. I com deien els filòsofs del programa, hi ha una perversió del llenguatge tant gran que arrossega tot tipus de plantejaments, lideratges, principis, ètica, modes, o pensaments, etc.. Comparaven la situació actual amb l'inici de l'època hitleriana i feixista a Alemanya i Europa. Cosa que jo també he repetit moltes vegades en aquest bloc al llarg dels últims anys.

Tan importat és saber com es diu una cosa en múltiples idiomes ?.  I en canvi estar mancat per aprofundir en el sistema abstracte de la paraula i el coneixement que pot implicar?. Avui triomfen els immediats, no els reflexius. Crec que no és la paraula la que porta el coneixement, és el sentit que se li dona aquesta. I en un temps de perversió del llenguatge con ara, la paraula en si ja no te cap crèdit.
Molta gent viu una vida teatral, s'ha generalitzat l'ús de la paraula emmotllat-la segons a qui va dirigida, qui la consumeix. Tenim grans actors entre nosaltres, al voltant, fins i tot entre els nostres amics. Les seves víctimes, també entre nosaltres, s'ha tornat intolerants a les crítiques de tant acostumats a veure's ensabonats a cada moment; ja sabeu, ensabonat és adulat.

Som en una societat on s'ha imposat la cultura tecnològica, i aquesta s'ha blindat de tal manera que només un esclat que provoques el desendollament general de tots els medis tecnològics podria posar en perill el poder. Un poder que abans era criticable, com hom pot criticar a Deu, al rei, als governants, o els capitalistes o tot el que sigui materialment real, però que avui dia ja no es criticable per la irrealitat de la sacralització de la tecnològica, per l'invisibilitat, i impersonalitat. Sembla que ningú acusa us de rebut de les protestes, no es pot carregar el mort sobre fantasmes que maneguen el poder des de l'obscuritat.

I tal com deien els filòsofs del programa, la tecnologia imprimeix una ideologia i un control que té a veure amb la classificació,  l'ordre, la rapidesa, i un pensament únic.

Una altra cosa que deien és que avui per acabar amb la gent discordant no se la penja al mig de la plaça pública, sinó que se la normalitza, coincideixo totalment amb això. I em sap molt greu veure tanta gent que porta un discurs dissident però que a l'hora de la veritat s'han convertit en braços executors del pensament global i únic d'aquesta societat, de vegades des de llocs de poder i privilegi. L'absorció o la integració és una força molt més eficaç i profunda que qualsevol altre sistema per acabar amb la crítica, la dissidència, la rebel·lia. A ulls de majoria que es a les profunditats del món, em refereixo als més pobres, els discurs d'incitació a la revolta que moltes vegades ve de la mà dels integrats, perd tot els seu sentit de convicció, i esdevé una perversió  més del llenguatge.

Els moviments de protesta actuals no saben anar més enllà de la crítica contra unes situacions o circumstàncies, però de moment son mancats de propostes, de plantejaments alternatius. Sovint son impulsats per grups que desconeixen, o menyspreen el passat intel·lectual de segles de coneixement, i experiències anteriors.

El grup de filòsofs coincidia amb aquest punt de vista, l'extermini de les humanitats en el coneixement, substituides per el predomini de la tecnologia,  ha donat com a fruït individus orfes en dialèctica i pensament. Massa centrats en necessitats immediates, i poc coneixedors o partidaris de l'elaboració d'alternatives a llarg plaç, definitives per un canvi real de la humanitat.

Lluis Duch feia un cant a la memòria com a element fonamental per a la construcció del pensament, no cal dir que comparteixo de fa temps aquesta idea. Sense les trajectòries de pensament i acció del passat, es impossible construir cap alternativa de futur. El poder, aquest gran classificador, controlador camuflat que ningú sap on s'amaga avui dia, sap molt bé que pel control social és important l'extermini de la raó, i del record, per tant de la memòria.

És important plantejar preguntes per posar en marxa el mecanisme del pensament, no pas només oferir respostes, doncs les respostes son al que ens han acostumat avui dia des del poder i els seus braços executors: educació, mitjans, polítics, tecnologia, propaganda, consum ( si vols ser feliç compra ), la cega competència. etc.. etc..

Duch també coincidia amb la importància de la pregunta per disparar el mecanisme de l'elaboració de les idees, i el qüestionament dels dogmes d'avui dia. Un bon professor no és el que dona un lliçó pre-escrita, sinó el qui planteja als alumnes preguntes i camins per arribar a les respostes. Comprenc que en l'estat de dogmatisme d'alguns, per la seva manca de desenvolupament intel·lectual, creat per la seva falta d'iniciativa pròpia, massa acostumats a ser dirigits, i a seguir vies que els assenyalin, proposar-los aquest sistema educatiu els resultarà un anatema.

Per tot plegat fan falta rebels no localitzats, no suposats rebels enquadrats en l'estructura repressiva de la societat, que proposen una continuïtat d'ordre i estructura. Que afavoreixen el "resset" de les idees no sacralitzades per la norma, i per l'autoritat ( l'autoritat és també constructora de pensament estàndard).

No es pot deixar l'elaboració de les idees en mans dels subconscient, com víctima de la impressió, la imatge o la immediatesa. S'ha de fer treballar el conscient, crear laboriosament el pensament. Els problemes mentals que assolen les nostres societats tenen molt a veure amb l'excés de treball a que se sotmet el subconscient, víctima de l'acceleració i la immediatesa, que porta com a conseqüència una manca real de comunicació. La  veritable comunicació és la conversa, i esta deixant d'existir,  com desapareix el temps per pair les idees.

Els rebels no localitzats han de ser fora d'aquests paranys, intentant reconstruir els paràmetres intel·lectuals fora del dictat tecnològic i consumista. Lluny de la rapidesa, la immediatesa, de l'usar i tirar que assola la societat actual, fins i tot en les relacions. És cercant camins fora d'aquest paranys per on s'assolirà una sortida de la crisi, que no sols és material i econòmica, sinó que té una gran profunditat, fruit de la desaparició del pensament que ha deixat l'existència convertida en un desert. El desert que travessa la humanitat contemporània és massa perillós, doncs és exposat a la intempèrie d'un poder sense escrúpols, tecnològicament infinit en el seu absolutisme.


Referències:
Programa Milleniun del Canal 33-Televisió de Catalunya
http://www.tv3.cat/pprogrames/millennium/milSeccio.jsp?seccio=capitol&idint=3430

Poc podien pensar-se els grecs que acabarien sent caps de turc..

De tots és coneguda la rivalitat que hi ha entre Grècia i Turquia; és tanta que moltes vegades han estat apunt d'arribar a les mans, aquí per mans s'ha d'entendre armes. Son coses de veïns que no se suporten, com passa sovint amb molts països, regions, ciutats, pobles, cases d'un carrer qualsevol, o habitants de vivendes d'un mateix bloc.

El que mai s'haurien pensat els grecs és que serien caps de turc dins la Unió Europea, fins al punt que els utilitzessin com a excusa per justificar moltes polítiques econòmiques, o etzibar-lis la causa de la crisi mundial.

El primer que hem de saber és que tot és una manipulació i que hi ha molta mentida. Grècia no esta més endeutada que altres països de la Unió, i a més la seva economia és molt petita, el volum econòmic de Grècia és insignificant.

A qui salta la primera pregunta:  És possible que una economia tant petita pugui arrossegar a la crisi potencies econòmiques com la Unió Europea i de retruc Estat Units?

Tot plegat és una fantasmada, el que hi ha de cert és que Grècia s'ha convertit en una mena de transportador inter-galàctic per on entren els diners prestats per una cantó, i surten per un altre cantó per anar a mans de la gran banca i el món de les finances. Grècia és un botó que fan servir els especuladors dels mercats financers per guanyar diners; l'activen i el desactiven per provocar baixades i pujades de la borsa, o caigudes del preu del deute públic.

Si mireu la historia recent de les crisis econòmiques, trobem des de la caiguda de Mèxic amb l'anomenat efecte Tequila, o la de Brasil arrossegant altres països amb el Real enfonsant-se, per no parlar de l'ensorrament del Ien i el Japó, o la caiguda dels Tigres asiàtics. Caldria que donéssiu un cop d'ull a totes aquestes crisis que han passat dels anys vuitanta fins avui. D'entrada s'ha de dir que qualsevol d'aquestes economies que acabo de citar tenen un PIB i un volum econòmic infinitament superior al grec, i concretament l'ensorrament de l'economia japonesa fa uns anys, no va ser qualsevol cosa, el Japó és una potència econòmica mundial.

Aleshores com és que Europa sembla encallada amb Grècia? Doncs ho he citat més amunt, Grècia és un transportador de diners, on uns volen eixugar els seus deutes traspassant-los a la societat per continuar fent negocis. Grècia és l'excusa per desmuntar la societat del benestar, culpant la despesa pública de tots els estralls que han fet el capital financer i els bancs.

Però hi ha un element encara més pervers que tard o d'hora farà petar la Unió Europea. L'estranya presència dels anglesos, que ningú sap que fan a la Unió Europea, doncs no s'han integrat a la moneda única, ni s'integraran, però actuen financerament com una mena de fantasma des de la City de Londres; allà és couen atacs permanents contra el deute públic dels estats europeus, i contra la moneda única. De fet els anglesos fan el que sempre han fet, pirateria. Així van enriquir-se en els temps dels imperis espanyol i portuguès, així s'ha enriquit amb les colònies, i ara continuen amb la mateixa política. Si hi hagués algú amb "pebrots" a la Unió Europea, ja hauria llançat un ultimàtum als anglesos:." O passeu per l'adreçador o fora de la Unió"  Jo els expulsaria directament; imposaria barreres aranzelàries als seus productes, i impostos per l'exportació de capitals financers..  Però jo no mano a la Unió, i els anglesos continuaran "robant", i fent de pont dels seus socis nord-americans.

En el fons tot és negoci, avui els banc francesos, alemanys, espanyols, etc.. son associats amb capitals financers anglesos i nord-americans, per això no és possible posar ordre al gran robatori que s'està produint a les arques públiques europees amb l'excusa de Grècia.

Les petites víctimes com Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya, Itàlia, tenen dos camins; un és veure com dia rera dia es van ensorrant més al fang, gràcies a les polítiques restrictives que es marquen des dels centres europeus; i l'altra és tocar el dos, sortir de l'Euro. Aquesta última solució ens la pinten com catastròfica per les nostres economies, però qui pinta el quadre té els colors. Vull dir que interessa presentar un panorama molt negre perquè ens espantem i continuem suportant les voltes que donen als cargols, com si fos la vella màquina de matar, el "Garrote Vil".. Quan més triguem a prendre solucions dràstiques més càlers amassaran la colla de lladres de la City, els bancs, i els capitals financers internacionals. I més endeutats ens deixaran.

Però el clar ensorrament de la classes mitjanes europees, sobretot de la perifèria, per no parlar de la situació d'atur i misèria de les classes populars, faran que no es pugui seguir suportant molts més temps aquest "Garrote Vil"  financer europeu. Al final s'haurà de tornar a la pau de monedes pròpies, sense no gaire capacitat adquisitiva, però semblen l'única solució contra el robatori premeditat dels mercats, un atac a ganivetades que crec que ja es dins de casa nostra, de casa de cadascú de nosaltres.

 Bé, m'oblidava, sempre hi ha qui guanya amb les crisis, però la majoria som tan caps de turc com els pobres grecs que mai s'ho haguessin pensat.

Les dictadures son innecessàries..

És el món més just avui? Els mínims principis pel quals lluitaven els creadors de la carta dels drets humans s'han acomplert? Hem avançat amb la igualtat econòmica, no sols entre nacions o estats, sinó també entre persones o classes socials?

La resposta a aquestes preguntes i moltes altres és no, i afegiria que molts ser humans han perdut drets i nivell de vida, o fins i tot, han perdut la vida pròpia per defensar uns mínims drets per una condició humana més digna.

Però tot i així, sembla que en general el drets d'expressió i associació han millorat, i les llibertats també han crescut. O és que ara hi ha una altra mena de limitacions que no ens permeten apreciar que tots aquests drets son falços o inútils?

Particularment puc afirmar sens dubte una cosa que he observat que és indici de que la llibertat d'expressió no és tant segura com alguns afirmen. És un fet simptomàtic, però que diu molt, i m'ha fet pensar.

Quan la dictadura i la transició la gent expressava la seva opinió contraria al poder i al sistema mitjançant pintades clandestines o, diguem-ne, no autoritzades. Aquestes pintades podien aparèixer en qualsevol lloc, sobretot les de caire polític: al centre d'un poble, una estació de tren, un pont de vianants, etc.. etc.. No cal dir que passava si la policia t'enganxava pintant, sobretot a la dictadura. Ara he observat que ja no es fan pintades polítiques en llocs destacats o cèntrics, a l'abast de les mirades de centenars o milers d'ulls. Ara les pintades és fan a indrets molt amagats, per on a penes passa gent, m'he fixat perquè acostumo a caminar per llocs on no va ningú. Siguin muntanyes, descampats, velles masies, o antics polígons industrials, a molts d'aquests llocs trobo pintades, contra l'estat, la justícia, els governants. No tenen massa sentit perquè pràcticament ningú les veu, son fruït de la fúria de gent que vol desfogar la seva ràbia, però que té por del sistema. Tot i que, avui dia, no crec que la policia apallissi la gent per fer una pintada, sempre hi ha excepcions és clar, i tampoc crec que hom per fer una pintada s'enfronti a presó, com a molt, potser a una multa si no és que el jutge decideix aplicar-li la llei anti-terrorista. Però en moltes de les pintades que veig no es probable, perquè no fan esment de la lluita armada, només descarreguen la ràbia contra el sistema i el poder.

De tot això que acabo d'escriure es desprèn una conclusió, la por. Avui la gent viu més espantada que abans, no se si dir que també és més covarda perquè té més coses a perdre, o perquè no és el poder qui condemna als individus, sinó una societat alienada.

Amb això arribem al principi, realment avui les dictadures son innecessàries, doncs el control social és molt major, i s'exerceix de múltiples maneres. A més, en dictadures la gent no s'expressa, lluita en secret, per tant el control de la població, a l'estat li  costa més. La pressió que s'ha d'exercir és major per part de les forces repressives i armades. La dictadura uneix a la població en la lluita contra el poder, la democràcia separa a la gent, i molts cops les lluites son entre si, no contra el poder. El somni de fer caure una dictadura suma gent de tarannà divers, i els motius poden ser diversos. Des del qui ho fa perquè vol tenir dret a escriure el que vulgui, fins al que creu que s'ha de construir un sistema més equitatiu. Des del que lluita dins una empresa per uns drets prohibits, fins al que combat a la dictadura amb la paraula dins una universitat. Des del que agafa una arma, fins al que fa una assentada pacifica que li  comportarà rebre patades i cops de porra dels representants de la llei, o dels sectors foscos de la dictadura.

La democràcia legitima el poder de l'estat i des-legitima a qui el qüestiona, la democràcia avala l'ús de la violència limitada, estudiada i sectorial de l'estat. I els grans actors de la realitat fictícia, el mitjans de comunicació, s'encarreguen de crear la consciència del que és just o injusts, del que esta bé o malament, del que és abobinable o perfecte.

Mentre la societat estigui dins el cabal no cal utilitzar ressorts més violents, no cal repressió generalitzada, ni una dictadura. Un sistema democràtic ve avalat per una mena de xec en blanc de la majoria, encara que aquesta majoria hagi estat creada per la manipulació i l'alienació. El xec en blanc no és il.limitat, però si suficient per garantir un estatus intocable de certs sectors dominants. Només si fes falta més crèdit s'acudiria a altres mètodes, només si la majoria deixes sense fons el crèdit, es farien servir mètodes més contundents.

Entre tant podem seguir dormint, això si, a alguns sempre ens queden al cap aquelles paraules de Ernesto Che Guevara que deien, que cal sentir-se angoixat quan veiem a qualsevol racó del món s'atropellen els drets d'un germà. Germà volia dir qualsevol persona. Però que hi farem, no tothom pensa així, per això de vegades és més importat intentar qüestionar el pensament de les persones, que no actuar mitjançant actes que el sistema conduirà al seu cabal, i al final aprofitarà per reafirmar-se. Moltes vegades la ràbia contra la injustícia és una veu interior amb la que és neix, no se si qui no l'ha sentit mai, pot rebre la inducció per sentir-la. És un de tants dubtes que tinc.

Equiparar dictadura i democràcia..

La nova llei espanyola amb el nom de: Ley Protección Integral de Víctimas del Terrorismo. A part de ser una aberració legal que equipara dictadura i democràcia, és una llei amb una càrrega política que entra de ple en el terreny ideològic.

D'entrada s'ha de dir que la llei és una clara concessió als sectors més conservadors d'Espanya, lligats amb el poder de la dictadura de Franco. En segon lloc és una concessió de privilegis sobre la resta de la ciutadania als sectors del funcionariat armat, és a dir: policia, guàrdia civil, i militars. A més conté una cosa inaudita; no sols es considera víctimes del terrorisme als afectats directament per atemptats, principalment atemptats de grups com ETA i altres bandes independentistes, sinó que també es considera víctimes a familiars com: germans, nets, avis. Encara que aquests, diu la llei, només ho son en condició honorífica, això vol dir que no cobraran cap paga o indemnització. Però per contra, les víctimes des del 1 de gener de 1960 que hagin rebut una indemnització inferior a l'acordada amb aquesta llei, podran reclamar els diners amb retroactivitat.

La llei contempla també la creació del "Centro Nacional para la Memoria de las Víctimas del Terrorismo" que tindrà la seva seu al País Basc. Finalment persegueix tot tipus d'homenatges, siguin actes públics, plaques de carrers, monuments, i un llarg etcètera; a membres de grups que hagin practicat la violència política, oficialment anomenada terrorisme.

Hi ha encara un factor més greu en aquesta llei que la fa aberrant, la declaració política que diu: "El estado perseguirá la derrota definitiva, incondicional y sin contrapartidas".. de ETA. Aquesta declaració teòricament barra el pas a tot tipus de pacte polític envers la pacificació acordada en el País Basc. És sabut que moltes declaracions, com la Constitució espanyola,  es fan i s'escriuen sobre el paper perquè després, els polítics se les saltin quan els convé. 
Però aquestes declaracions legals son allà escrites, sempre a mà perquè qualsevol sector radical conservador les pugui utilitzar el seu gust. La veritat és que no son aquests els camins per acabar amb la violència, només cal mirar la història, i la majoria dels països del món. Les persecucions  fins les últimes conseqüències son una cosa  molt espanyola, o més ben dit, de certs sectors conservadors espanyols que ens recorden èpoques lamentables de la història, des de l'integrisme religiós dels segles XV i XVI, amb l'expulsió de jueus, musulmans, o conversos no sobiranament acreditats, fins el feixisme rabiós del general Franco i els seus seguidors.

Parlant de la dictadura de Franco, cal veure com les víctimes d'aquesta no han rebut mai de l'estat espanyol un tracte comparable al que dispensa aquesta llei de víctimes del terrorisme. No sols això, sinó que la llei considera que la lluita armada contra la dictadura de Franco és equiparable amb la lluita armada contra un règim constitucional democràtic. Això potser és únic en tot el món occidental, on clarament s'ha separat la legitimitat de lluitar contra una dictadura per qualsevol mitjà, amb l'utilització de la violència sota estats democràtics. Si la majoria del món no hagués fet això, potser podríem veure com les víctimes de l'Holocaust Nazi no eren reconegudes, però si en canvi pagaria la fidelitat a l'estat dels morts, membres de la SS, que  massacraven o enviaven als camps d'extermini, i als crematoris, milions de proscrits. Però com Espanya és el país del món al revés, la llei contempla com a víctimes del terrorisme a policies torturadors durant la dictadura, però no hi ha cap llei que empari als centenars de milers de desapareguts durant la guerra, i la dictadura franquista.

Una llei com aquesta consagra unes idees sobre el paper que ens haurien de fer pensar, i és que legitimen l'ús de l'excepcionalitat, sempre i quan l'estat ho cregui necessari per salvaguardar uns principis que atresoren uns nuclis ideològics. Què vull dir amb això ? Doncs que si dictadura i democràcia son una continuïtat sense fronteres, com aquesta llei reconeix, també de la democràcia pot sortir la dictadura quan es cregui necessari. Qui diu dictadura, diu l'ús de la violència per salvar un estat, sigui davant el perill de desintegració o de revolució. No és massa important aquí la voluntat popular, el determinant son les necessitats de les elits polítiques, judicials, armades, o econòmiques que conformen el nucli que dona sentit a l'existència d'Espanya.

Com tot el que es construeix a l'anomenada Espanya, sempre té un sentit vertical, de dalt a baix. Els poders econòmics son per sobre de la política, els sectors conservadors de la política determinen l'acció del poder judicial, i el poder judicial se situa com a fiscalitzador de la voluntat popular. Exemples n'hi ha mils en la societat actual espanyola, és només una mostra de com una dictadura amb tots els seus tics, i amotllant educativament i culturalment la societat, va saber transformar-se en el que anomenen democràcia parlamentaria. Els camins per canviar això son totalment barrats, els camins per destruir-ho, son castigats i penalitzats. Alguns només els queda pregar per a que tot s'ensorri per si mateix, encara que sempre, quan tot s'ensorra, les paparres, polls, i sangoneres resten intactes esperant apropiar-se de les noves carns joves, i fresques.

11 de Setembre

Els poders polítics de les nostres societats necessiten de tant en tant traspassar les parets de casa nostra i mobilitzar-nos perquè la seva funció de direcció sobre el ramat és faci patent, no agrada al poder la disgregació i l'associació sense control. Tot plegat s'ha de crear un imaginari col·lectiu, un punt de referència que les ments dels individus facin servir com a catalitzador, al mateix temps que és part, aquest punt catalitzador, del botó que engega la màquina ideològica. És com aquell sempre esmentat forat de cuc, sempre esmentat i encara no descobert, segons el qual es podria passar d'un univers a un altre. Aquestes dates oficials son això, una mena de forat de cuc que inicia la catarsi col·lectiva, que fa que els individus més actius de la societat encapçalin el moviment o l'acció, però tot dins un ordre, i sobretot una escala de dalt cap a baix.

Haig de dir que els que es giren d'esquenes això, aquells que es queden a casa foten-se'n o cagant-se en tots els actors, sempre han gaudit de la meva simpatia. No confongueu amb els que es queden a casa empassant-se la televisió o la ràdio, convertint els seus cervells rentats en una mena de cervell de lloro que diu paraules sense saber que volen dir.

Però com deia un escriptor: Hem de tenir en compte que després de l'esclat de la transició, quan les coses van estar ben lligades es va començar a fomentar la cultura de la felicitat. Entren aquí carrinclonades de tot tipus, mediocritats i folklorismes que tant feliços fan a uns sectors dominants del nostre país. Realment la cultura ha de tenir una important càrrega de crítica i de confrontació, sinó no és tal, pot ser entreteniment o fer ballar l'ós, però de cultura evolucionadora no en té res. Pel demés, aquesta cultura amb majúscules és ben absent de la nostra societat, més quan els qui manen son els convergents i unionans.

Però anem per parts, cal dir que aquests han sabut canviar el país des de Pujol, de fet s'han apropiat d'ell, marginant la nostra història de país contestatari, d'esquerres, i a colps radical. Uns diran que la majoria del país és pura petita burgesia, que té molt més a perdre que guanyar amb canvis reals o propostes polítiques radicals.. Pot ser, però algun dia em sembla que quan obrim la vikipèdia i mirem la paraula català, a banda de la definció habitual, posarà: ruc que s'empassa tot i es deixa enganyar políticament, per una falsa idea de país que amaga els interessos d'unes quantes families i un establishment.

Avui he començat el dia com sempre, però en posar Catalunya Informació m'he trobat la cap de pardal de la Sílvia Coppulo fent un programa especial de les diades, i quan dic les diades em refereixo a la Catalunya i a la de Al Qaeda, estava dubtant en tancar la ràdio per evitar la mala salut de posar-me de mala llet, però la curiositat m'ha pogut més, i he acabat de mala llet per seguir escoltant.

Liquidaré ràpidament la qüestió de Nova York, doncs és cert que Catalunya s'ha convertit fa temps en un país provincià. Ja ho va dir crec, el cartellista i pintor Fontseré, si no m'equivoco, un home que va viure molts anys als Estats Units, per culpa d'una guerra que va ensorrar Espanya a la negror absoluta. Fontseré va dir que li feia pena Catalunya doncs li semblava que culturalment volgués ser un estat més Nord-Amèrica. Bé, no sé si va dir pena o que el posava de mala llet, com a mi el programa especial que esmentava més amunt.  En aquesta qüestió de la vergonyosa americanització, o millor dit, iankització del país, hi han contribuït aquestes élits mediocres que viuen d'un passat, poètic, arquitectònic, artístic, de generacions anteriors. No cal citar a Gaudí, Picasso, Salvat-Papasseït, etc..etc.. Que van brillar, i encara brillen donant sentit aquestes élits, culturals i polítiques passades pel colador de la ignorància de 40 anys de feixisme. Sense aquells, aquests no sabrien de que parlar. I quan dic elits entren les 400 families que dominen aquest país, sempre els mateixos, sense el permís de les quals no hi ha entrada possible a l'Olimp de la cultura i el poder. Parlo també dels politicastres que ens han governat, siguin socialistes o convergents, tots venen del mateix lloc, la burgesia barcelonina. Com no haurien d'adorar tot el que sona anglès, o fa pudor de la gran mançana, no sé si podrida.

El programa especial destil·lava aquesta ideologia, amb els mateixos tertulians de sempre, que per mediocres s'han de guanyar la vida massacrant amb idiotades els nostres pobres cervells, car si no fos per les tertúlies i columnes als diaris es moririen de gana, car no venen una escombra en els seus oficis, qui diu escombra pot dir llibre, o jo que sé.  Quant de mal fan les tertúlies, haurien d'estar prohibides, s'estan carregant el sentit crític de Catalunya i d'Espanya, substituït per una discrepància autoritzada que de vegades és mes conservadora que la postura oficial.

Doncs, hi havia en aquest programa espacial Coppulonià un corresponsal a Nova York, treient les llàgrimetes per les víctimes d'aquells obscurs atacs, i mentre jo pensava: I qui recorda els centenars de milers de morts que ha causat la "reacció" de l'imperi ferit, EEUU, a països com Irak, Afganistan, Pakistan, etc..? Morts directes de les bombes iankis, i indirectes per malalties, descomposició social, caos i reacció violenta.. Aneu sumant, però la pregunta continua en ferm: Qui es recorda d'ells avui ? Tot son paraules pels més de 3000 morts d'Estats Units. No m'estranya que mig món saltes d'alegria veient caure les torres.

Però tornem al país, i ho lligo amb la definió futura a la Vikipèdia, com a català sinònim de ruc.. Fa uns dies que l'aviram esta esvalotat per la sentència contra la immersió lingüïstica.. I jo penso: que bé que li ha anat a Convergència i Unió aquesta sentència, per posar-se a mig país a la butxaca, per superar el desprestigi de l'atac frontal que esta portant endavant contra les classes populars a base de retallades arreu.

Tot plegat heu de saber que la justícia espanyola no té cap independència del poder polític, Franco la va acostumar així, i aquests demòcrates varis d'avui, s'han acostumant a repenjar-se en això, ara son ells els qui controlen la justícia.. Aquesta maniobra contra la immersió és un tinglado pactat entre tots ells, els que fan de bons i els que fan de dolents. És que no sabeu que a Espanya esta "todo atado y bien atado" tal com ho va deixar el Caudillo.?. Cada partit polític fa el seu paripè, segons la clientela.. Aquesta moguda de la immersió va molt bé al tàndem Convergència i Unió i Partit Popular.. Uns es guanyen el paiset catalanet oficial, i d'altres la immigració espanyola emprenyada de tanta retallada convergent.

La prova és que tot s'ha arreglat ràpidament i la llei d'immersió continuarà endavant, cosa que aprovo, Tot plegat ha sortit del Tribunal Superior de Justícia i del Tribunal Suprem de Catalunya i: Què us penseu que es cou allà dins?. Si han estat incapaços de tancar en Millet, el gran estafador del nacionalisme burgès de Catalunya.. Els jutges diuen sempre amen a les 400 families que governen aquest país. Si en Millet torna els calers tots contents, potser encara s'estalviaran impostos, i en Millet els haurà servit de paradís fiscal. En Millet sap masses coses d'ells, millor deixar-lo tranquil.

Quina patuleia, tot plegat, com per sentir  un dels tertulians abans esmentats: És que l'atac a la llei d'immersió lingüística és una atac a la integració del país. El país es disgrega i desfà sense aquesta llei. Que diu aquest burro, el país fa temps que esta fet miques, sinó que es passegi pel barris populars, son un món diferent al d'aquest senyor burgés opinador. I no és un problema de Catalunya, és problema mundial, conseqüència de l'aplicació de polítiques econòmiques conservadores radicals, i falses polítiques culturals integradores, que provoquen la marginació d'un ampli sector de la població mundial. El menyspreu de les classes elitistes cap la majoria humil recorda els temps de l'esclavatge, com si diguessin: uf que no em toqui aquest brut que m'empastifa.. Així pensen les classes que dominen la política, la cultura, l'economia no sols de Catalunya, sinó de la majoria del món.

Si això no és descomposició social, no sé que ha de ser-ho.

Guerra informativa, premsa ridiculitzada.

Hi ha una frase moltes vegades repetida que diu que la primera víctima d'una guerra és la veritat. Crec que estem tots d'acord, fins i tot els primers en manipular la informació: les grans agències, els mitjans oficials, dic oficials com podria dir mass media. També molts dels periodistes acreditats, deixen anar aquesta frase com aval de la seva suposada imparcialitat i transparència.

Però, fora d'aquesta llicència que es permeten en aquest cas, el cert és que de fa anys una de les grans batalles de la guerra moderna és la informativa, i més des la institucionalització de l'anomenada globalització i del seu braç executor: internet.

Anem uns anys enrera per analitzar el comportament informatiu dels mitjans davant d'un conflicte que va marcar les grans línies de comportament dels mitjans a partir d'aquell moment, m'estic referint a la Guerra del Golf.

Quins elements fan diferent el comportament dels mitjans informatius a partir d'aquell moment respecte als conflictes anteriors?

Un és la suposada actualització constant de les accions armades, o dit d'una altra manera,  presentar davant del món una suposada guerra en directe. Aquesta és la primera acció manipuladora que convertia els efectes de les accions armades en un tema secundari i poc important. Fins aquell moment la premsa s'havia basat en aquests temes, ara secundaris, per fer present la realitat del desenvolupament del conflicte. Ara tot es torna buit, i la guerra sembla un joc en una pantalla d'ordinador on no apareix el dolor, la sang, ni la mort. Ens estan venent una guerra neta, quan en el fons tothom sap que una guerra és el més brut que hi ha.

Un altre element determinant del tractament dels conflictes a partir de la Guerra del Golf és la limitació de la presència dels reporters sobre el terreny, fins i tot podríem dir, prohibició de la seva presència per evitar que la informació escapi al control militar. Es converteix en norma que els representants de la premsa han de ser autoritzats pel comandaments militars, i les informacions han d'estar filtrades per una maquinària informativa controlada de manera centralitzada. Digueu-li agències militars, agències d'espionatge, o agencies estatals de control de la informació, però a partir d'ara la informació s'elabora i distribueix des d'aquests centres de planificació de la informació i de la guerra, control de la opinió i dels efectes del conflicte.

En realitat el conflicte de l'Irak no era per imposar la democràcia, curiós això d'imposar i democràcia. Es tractava d'una guerra pel control dels preus del petroli, mantenir-los alts amb l'argument del conflicte, i per donar de menjar un monstre, el complex industrial militar. Però aquest motiu no és nou, des de fa segles les intervencions imperialistes es basen en un motiu pecuniari, tan simple com salvar els interessos d'alguna corporació o multinacional. Recordem les accions d'Anglaterra arreu del món al segle XIX, per vendre línies de ferrocarril, o les ocupacions dels Marines de molts països Centre-Americans per salvaguardar els interessos econòmics de les corporacions fruiteres Nord-Americanes. O la sempre present actuació d'Anglesos, Francesos i Nord-Americans en els països àrabs, des del segle XIX, amb l'objectiu de controlar el petroli.

Per tant els motius de les intervencions militars, malgrat se les vulgui envernissar d'un argument polític i/o humanitari com aquest "imposar" la democràcia, o salvar la població civil, ètc., només amaguen uns interessos pel control de les fonts de riquesa, o son per donar de menjar a sectors econòmics multinacionals.

Ara la història es repeteix a Líbia, els mitjans s'apropen al: en altres moments condemnat per ells mateixos com a pamfletarisme. El periodistes es converteixen en ridículs titelles transmissors d'un discurs polític exagerat i patètic. Les frases gastades, repetides, un copiar i enganxar que sembla extret del final de la segona guerra mundial. Panegírics i cants a les excel·lències de la democràcia i la llibertat, conversió d'uns grupuscles de foscs mercenaris en dignificats rebels, insurgents del poble, alliberadors de la democràcia, es rescata la paraula revolucionari en positiu. Un llenguatge que en unes altres circumstàncies escandalitzaria un nen per fora de mida, ara apareix com a mono-temàtic en tots el mitjans a l'hora. La portada d'un diari, d'un informatiu de ràdio o televisió s'assembla una altra com dues gotes d'aigua, al final tots els mitjans publiquen el mateix titular.

Però ningú sap el que realment esta passant, hi ha un control informatiu, i ideològic que ve del cos central del poder armat que al mateix temps se sotmet al poder econòmic corporatiu.

Les imatges de sis mesos de guerra sempre son les mateixes, rebels desarrapats sobre pick-ups llençant trets a l'aire, sens dubte, uns revoltats que qualsevol mínimament intel·ligent veu que no poden derrotar un exèrcit professional ben armat. Per tant, tot fa sospitar que son imatges enllaunades o permeses per les autoritats militars de l'OTAN, per ocultar una veritable intervenció forània per decantar el conflicte. No es veuen els atacs aeris, no es veuen els instructors estrangers que tothom sap que hi ha, reconeguts pel mateix ocupant atlantista, no es veu l'acció dels vaixells de guerra, ni l'assortiment d'armament que fa Estats Units i Europa dels qui lluiten contra el govern Libi.

Hi ha moltes coses que se'ns oculten de les guerres modernes, ara les intervencions de les potencies no es limiten només a llençar bombes o enviar tropes, hi ha un aspecte de la guerra que té a veure amb el control electromagnètic, inutilitzar els dispositius electrònics de l'enemic, paralitzar la xarxa de comunicació, fins i tot, contaminar de virus informàtics els seus sistemes. Cada cop sabem menys, i se'ns oculta més de les guerres actuals, i gràcies a la labor grotesca dels mitjans de comunicació massius, i dels seus periodistes titelles, de les guerres en tenim una imatge que sembla més un joc de guerres infantils a pedrades, que no pas al que del realment esta passant.