Boom inmobiliari Espanyol.

Una de les bases del creixement econòmic de l´estat Espanyol, el principal, és la contrucció. L´economia de mercat acostuma a tenir una mena de motors que per la qüantitat de capital que mouen arrosseguen tot el sistema. L´estat Espanyol no ha estat mai una potència industrial, ni posteriorment tecnològica. Aquests sectors, la industria, la tecnologia, acostumen a atreure els capitals internacionals i generen un situació de boom econòmic. Al ser l´economia Espanyola, un cop abandonada l´agricultura, una economia centrada en el turisme, la construcció ha encaixat perfectament com a generador i atractor de capitals. Tanmateix, amb l´adopció de l´Euro, les fronteres s´han diluït encara més, a més de ser una moneda forta de canvi internacional. Tot això ha atret, fugint dels seus països empobrits, nova mà d´obra estrangera que veu atractiva la nova moneda i la bona situació de l´economia. Però, qui hagi llegit una mica sobre economia sap que el sistema capitalista funciona per cicles, uns d´expansió i altres de recessió. Això ha estat clarament definit per Karl Marx en estudiar la història de la humanitat basant-se en els sistemes econòmics, trobant que tots estan subjectes a periodes de crisi que ell pensava que també finirien el sistema capitalista.

Així doncs, tornant a l´economia espanyola, veiem que hem estat travessant un periode expansiu de l´economia com mai abans s´havia viscut, arrossegat principalment per aquest BOOM inmobiliari. Però aquest BOOM sembla que arriba al seu final, i ens deixa un territori depredat en extrem i la conseqüent crisi ecològica, entre d´altres problemes.

Durant tots aquest anys de forta demanda de vivenda, els preus s´han disparat d´una manera abusiva com a cap lloc del món. A la passada dècada els preus van pujar un 180 per cent emportant-se una bona part del consum dels ciutadans, si ho comparem amb França, allà els preus de la vivenda a la passada dècada van pujar un 128 per cent, tot i que França té 17 milions d´habitants més i una economia molt més forta. Segons publicà The Wall Street Journal, s´han estat contruït 800.000 vivendes noves per any a Espanya, i el ritme és insostenible doncs el mercat no pot absorvir tanta oferta,el percentatge de propietaris a l´estat és del 85 percent, a més, diu el diari econòmic, que la majoria de les hipoteques son variables, per tant, facilment influènciables per l´inevitable pujada dels tipus d´interès que l´economia internacional ha començat a realitzar.

En resum, si ara comença un periode recessió per l´economia espanyola poc haurà abançat en el context internacional, doncs els totxos no son competitius a escala internacional, és a dir l´haver construït vivendes no ha canviat la economia a l´hora de sortir als mercats internacionals a vendre productes propis. Son les conseqüències d´una economia altament dependent.

Llengua i sentiment nacional.

El nostre país Catalunya té una llegua pròpia nascuda fa més de mil anys dialècte del Llatí, com les altres llegües romàniques. Els Catalans, en general, sempre hem tigut cura de la nostra llengua llegada de generació en generació fins l´actualitat, la supervivència de la llegua ha passat per moltes situacions difícils: exclusió del llenguatge oficial i culte, persecució per dictadures, pressió per el desplaçament de població de llegua diferent al nostre territori, ocupació per forces forànies de parla diferent, i d´altres casos que segurament tots coneixeu i que podrien afegir-se. És doncs que en conservar la nostra llegua els catalans l´hem pres com a element diferenciador i bastidor del caracter nacional i/o independentista.

Els qui han volgut i volen assimilar-nos també han combatut i combaten la nostra llengua, car la seva lògica és que si deixem de parlar català deixarem d´existir. I aquí és on volia arribar. Els qui ens combaten des dins o des de fora s´equivoquen en suposar que si perdessim la nostra llegua perderiem el caràcter nacional. Crec que no seria així, ans el contrari. Si els catalans perdéssim la nostra llengua, optariem per manifestar el nostre sentiment de país d´una altra manera i crec que aquesta aniria obertament en el sentit de constituïr un estat pròpi.

Em que em baso per opinar d´aquesta manera? Doncs en els exemples d´altres països oprimits, com Irlanda, Pais Basc, i molts d´altres, fins i tots podriem incolure l´Amèrica Llatina. Aquest països han perdut o mantenen molt minoritzada la seva llegua nacional, és per això que han cercat altres camins per aconseguir la diferenciació nacional, les seves poblacions han apostat o aposten per constituïr-se en estat independent. L´ideal seria tenir llengua i nació, però pels qui es freguen les mans en aquesta nova ofensiva per anhilar-nos, potser ens estan fent un gran favor quan a presa de consciència per part de la població del país. El més greu seria que les coses derivessin cap a situacions com les dels Balcans, on presisament gent que parlava la mateixa llengua, per ejemple: Croats, Bosnis, Serbis, refermaven les seves diferencies nacionals amb la manera d´escriure-la o la religió. I tots sabem fins a quin punt de radicalisme van arribar les coses. De moment el nostre pais ha estat molt integrador malgrat la forta repressió que hem patit al llarg dels segles, però si perdéssim aquesta capacitat d´integració i les pressions internes fossin molt ràdicals la cosa podria esclatar. Ho soportaria Espanya? Jo crec que no i saltaria a trossos.

Discriminació ignorada.

Catalunya és un país obert i economicament avançat, en general els catalans poden gaudir d´un nivell de vida i un poder adquisitiu comparable en molts casos als nivells dels països rics d´Europa. Catalunya genera una part important de la riquesa de l´estat espanyol, comparativament amb altres zones de l´estat, la riquesa i la producció és bastant superior a la mitjana. Però, contrariament al que tothom vol destacar per afirmar que Catalunya es troba discriminada respecte altres territoris i nacions de l´estat, jo no vull posar per davant el tema econòmic. Precisament, gràcies al potencial de l´economia catalana, gran part dels catalans pertanyen des de fa anys al que s´anomena classe mitjana o professional, per tant es pot dir que els catalans, no tots, però si una gran majoria, tenen un nivell de renda i un situació de benestar superior a l´inmigració dels anys 60, per no parlar de l´inmigració de l´actualitat. Evidentment que també molta inmigració dels anys 60 ha millorat el seu nivell de vida i també pertany a aquestes classes mitjanes i/o acomodades. Aquesta situació de benestar, juntament amb l´status de poble industrialitzat i comerciant que els catalans portem amb nosaltres des de fa uns segles, crea en el caràcter català un sentiment de poble poc partidari d´assumir riscos. Vulgarment es diu que qui té molt a perdre té por d´arriscar-se. Així doncs, el fruït de tot això és un poble panxa content i autoconvençut d´una suposada superioritat econòmica que amaga el sentiment d´inferioritat real respecte als drets que l´estat ens concedeix, i no parlem dels dret com a poble i com a país, doncs en aquest sentit la discriminació és brutal. Qualsevol individu de Catalunya, com Espanyol té els mateixos drets que qualsevol altre de l´estat, però com a Català, dins d´aquest contex de poble català, la discriminació que pateix és enorme. Caldria doncs que els catalans fossin conscients d´aquest greuge que patim i ens possessim a treballar pel nostre alliberament definitiu.

Tribunals d´excepció i premsa manipuladora.

L´estat espanyol no es caracteritza per gaudir d´un sistema de llibertats impecable, hi ha uns tribunals que apliquen lleis segons els interessos del poder polític i econòmic, en el cas Basc és on es fa més palés aquesta situació de parcialitat de la justícia. S´apliquen lleis que vulneren la mateixa constitució i el codi penal, tot amb l´objectiu de posar fora de la llei actituts que l´estat considera que posen en perill l´estructura sorgida del sistema dictatorial anterior. S´han tancat diaris vulnerant la llibertat d´expressió amb la vaga acusació d´estar viculats a moviments armats. La llei diu que només es pot condenar a qui delinqueix, no pas a qui opina de forma diferent al poder establert. S´ha aplicat una anomenda llei de partits que vulnera la constitució i condemna a la il.legalitat una opció política que te el suport de decenes de milers de votants. Es deté a persones per publicar o per convocar manifestacions i rodes de premsa, només perquè se´ls considera vinculats a un partit il.legal que la llei teoricament ha dissolt. Tot això amb l´ampara permanent de la majoria de la premsa espanyola que crea una opinió contraria als qui proposen qualsevol camvi de model d´estat i assenyala qui s´ha de condemnar o posar fora de la llei. Tot sumat a una situació heretada del règim feixista que impedeix l´aplicació de la justicia als qui van defensar la dictadura.

La justícia espanyola protegeix als criminals.

El Tribunal Suprem ha denegat la autorització per presentar un recurs per revisar les penes de mort dels anarquistes espanyols Francisco Granado i Joaquin Delgado, ejecutats per la dictadura franquista l´any 1963, és la tercera vegada que és denega aquest recurs que ja s´havia presentat els anys 1999 i 2004. Un cop més es fa evident que l´actual sistema polític espanyol emana de la dictadura de Franco, i no esta disposat a donar per vàlida la lluita anti-feixista. Les penes dictades des de que els militars facciosos s´aixecàren contra el govern legal i democràtic de la segona república, i fins l´any 1975, dictades per tribunals militars i/o polítics, acusant de rebel.lió als qui havien lluitat presisament contra la rebel.lió d´aquells qui els acusaven, no seran mai revisades per una senzilla raó, una revisió d´aquesta mena posaria en la il.legalitat a tots aquells qui dictaren aquestes penes, i obririen la porta al judici de tots aquests criminals i genocides feixistes. És ben clar que la justícia espanyola protegeix als criminals. Segurament a l´estat Espanyol no podem fer res, però si denúnciar continuament a l´extranger aquest règim seudo-democràtic que tenim.

Ecologistes de debò

Aquest cap de setmana s´ha celebrat a la ciutat vallesana de Sabadell una manifestació contra el quart cinturó. No vull entrar a analitzar el tema del quart cinturó, ni els efectes negatius que tindrà per a la nostra comarca. És del tot sabut que els moviments ecologistes s´oposen aquest projecte que com sempre en nom del progrés ens volen imposar els poders polítics i econòmics. Del que vull parlar és del trist paper que ja comença a fer Iniciativa per Catalunya, no cal anar massa lluny, a la campanya electoral per les eleccions al Parlament del passat 1 de novembre, un dels lemes d´aquesta formació era: Ecologistes de debò. I qui s´ho creu això? Doncs veient el posicionament que han pres davant la manifestació de Sabadell, penso que ningú. Des de dalt, com sempre funciona aquest formació hereva del Partit Comunista, van donar la consigna de que cap càrrec important havia de participar en la protesta contra el quart cinturó. I no n´hi va participar cap. En canvi si que s´hi van veure un diputat de ERC ,i fins i tot el flamant diputat ecologista dins les llistes Socialistes, senyor Oms. Com poden tenir la barra Saura i companyia de presentar-se com ecologistes. No tenen vergonya, ja comencen a fer el que sempre han fet des de la transició, empassar-se tot el que els poders econòmics dicten, tot per apareixer com a bons minyons amb no se quina suposada estratègia per transformar la realitat. Però és lamentable, el que sempre acaba passant és que son ells qui es tranformen traïnt i desilusionant al seu electorat. Tot plegat una pena.

Suportar la dreta Espanyola ( i II )

Tenim en l´actualitat una situació política molt confusa. D´una banda resten encara molt països governats per partits comunistes ( Xina, Vietnam, etc..) que porten endavant una política de producció econòmica totalment aliada als poders industrials i financers del capitalisme mundial. Dins aquest països podem trobar els mateixos principis que regeixen als països capitalistes occidentals, és a dir: societat de consum, principi de redibilitat, competència, llei de la societat de mercat i explotació dels treballadors. Tenim també els països subdesemvolupats on la pobresa i l´explotació sotmet a les classes populars a una situació d´opressió i esclavatge sense dissimul. I finalment tenim els països capitalistes desemvolupats, on domina el sistema democràtic basat en els tres poders, on els drets individuals son un principi inqüestionable. L´Estat Espanyol es troba dins aquest últim grup, amb les seves peculiaritats. La primera i més important és que globalment és un pais que ha entrat recenment en aquest grup de països democràtics desemvolupats. Fins els anys setanta Espanya vivia sota una dictadura civico-militar, i només des dels anys seixanta va començar a millorar el seu estatus econòmic, per donar un gran salt en els anys noranta, a conseqüència de l´omogenització produïda per l´entrada a la CEE.

Una altra característica de l´Estat Espanyol son les seves diferències internes quant a desemvolupament cultural, econòmic, social, i històric. Realitats nacionals com Catalunya i Euskadi, han guardat una unitat pròpia i un sentit en si mateix que s´ha vist constantment enfrontat al poder de l´estat i la dinàmica social espanyola. Aquests xocs han estat constants al llarg dels últims segles. I sempre han anat en un sentit, intentar uniformitzar l´estat per part espanyola, i restar poder a Catalunya i Euskadi. A banda d´això trobem que els representats de les classes conservadores espanyoles, és a dir: la dreta de Espanya, és molt més anacrònica i conservadora que les dretes de Catalunya i Euskadi. La dreta espanyola sempre ha anat aparellada a repressió, ultra-catolicisme, anti-progressime, anti-llibertat, i moltes altres lacres socials que dins el món capitalista occidental existeixen però no son dominants. Les actituds de la dreta espanyola ens han conduït a guerres sagnants, i dictadures repressores i retrogrades que en cap cas haguessim hagut de soportar d´unes dretes nacionals com les de Catalunya o Euskadi. És per això, i d´altres motius també prou importants, que Catalans i Bascos em d´empendre sense més dilació el camí de la llibertat, que només s´aconseguirà amb processos d´autodeterminació que ens deslliurin per sempre més de l´opressió d´un estat espanyol que per defensar els seus privilegis no ha dubtat mai en utilitzar la violència i la força de les armes a qualsevol preu.