dijous, 4 de gener del 2007

Llengua i sentiment nacional.

El nostre país Catalunya té una llegua pròpia nascuda fa més de mil anys dialècte del Llatí, com les altres llegües romàniques. Els Catalans, en general, sempre hem tigut cura de la nostra llengua llegada de generació en generació fins l´actualitat, la supervivència de la llegua ha passat per moltes situacions difícils: exclusió del llenguatge oficial i culte, persecució per dictadures, pressió per el desplaçament de població de llegua diferent al nostre territori, ocupació per forces forànies de parla diferent, i d´altres casos que segurament tots coneixeu i que podrien afegir-se. És doncs que en conservar la nostra llegua els catalans l´hem pres com a element diferenciador i bastidor del caracter nacional i/o independentista.
Els qui han volgut i volen assimilar-nos també han combatut i combaten la nostra llengua, car la seva lògica és que si deixem de parlar català deixarem d´existir. I aquí és on volia arribar. Els qui ens combaten des dins o des de fora s´equivoquen en suposar que si perdessim la nostra llegua perderiem el caràcter nacional. Crec que no seria així, ans el contrari. Si els catalans perdéssim la nostra llengua, optariem per manifestar el nostre sentiment de país d´una altra manera i crec que aquesta aniria obertament en el sentit de constituïr un estat pròpi.
Em que em baso per opinar d´aquesta manera? Doncs en els exemples d´altres països oprimits, com Irlanda, Pais Basc, i molts d´altres, fins i tots podriem incolure l´Amèrica Llatina. Aquest països han perdut o mantenen molt minoritzada la seva llegua nacional, és per això que han cercat altres camins per aconseguir la diferenciació nacional, les seves poblacions han apostat o aposten per constituïr-se en estat independent. L´ideal seria tenir llengua i nació, però pels qui es freguen les mans en aquesta nova ofensiva per anhilar-nos, potser ens estan fent un gran favor quan a presa de consciència per part de la població del país. El més greu seria que les coses derivessin cap a situacions com les dels Balcans, on presisament gent que parlava la mateixa llengua, per ejemple: Croats, Bosnis, Serbis, refermaven les seves diferencies nacionals amb la manera d´escriure-la o la religió. I tots sabem fins a quin punt de radicalisme van arribar les coses. De moment el nostre pais ha estat molt integrador malgrat la forta repressió que hem patit al llarg dels segles, però si perdéssim aquesta capacitat d´integració i les pressions internes fossin molt ràdicals la cosa podria esclatar. Ho soportaria Espanya? Jo crec que no i saltaria a trossos.