Les dictadures son innecessàries..

És el món més just avui? Els mínims principis pel quals lluitaven els creadors de la carta dels drets humans s'han acomplert? Hem avançat amb la igualtat econòmica, no sols entre nacions o estats, sinó també entre persones o classes socials?

La resposta a aquestes preguntes i moltes altres és no, i afegiria que molts ser humans han perdut drets i nivell de vida, o fins i tot, han perdut la vida pròpia per defensar uns mínims drets per una condició humana més digna.

Però tot i així, sembla que en general el drets d'expressió i associació han millorat, i les llibertats també han crescut. O és que ara hi ha una altra mena de limitacions que no ens permeten apreciar que tots aquests drets son falços o inútils?

Particularment puc afirmar sens dubte una cosa que he observat que és indici de que la llibertat d'expressió no és tant segura com alguns afirmen. És un fet simptomàtic, però que diu molt, i m'ha fet pensar.

Quan la dictadura i la transició la gent expressava la seva opinió contraria al poder i al sistema mitjançant pintades clandestines o, diguem-ne, no autoritzades. Aquestes pintades podien aparèixer en qualsevol lloc, sobretot les de caire polític: al centre d'un poble, una estació de tren, un pont de vianants, etc.. etc.. No cal dir que passava si la policia t'enganxava pintant, sobretot a la dictadura. Ara he observat que ja no es fan pintades polítiques en llocs destacats o cèntrics, a l'abast de les mirades de centenars o milers d'ulls. Ara les pintades és fan a indrets molt amagats, per on a penes passa gent, m'he fixat perquè acostumo a caminar per llocs on no va ningú. Siguin muntanyes, descampats, velles masies, o antics polígons industrials, a molts d'aquests llocs trobo pintades, contra l'estat, la justícia, els governants. No tenen massa sentit perquè pràcticament ningú les veu, son fruït de la fúria de gent que vol desfogar la seva ràbia, però que té por del sistema. Tot i que, avui dia, no crec que la policia apallissi la gent per fer una pintada, sempre hi ha excepcions és clar, i tampoc crec que hom per fer una pintada s'enfronti a presó, com a molt, potser a una multa si no és que el jutge decideix aplicar-li la llei anti-terrorista. Però en moltes de les pintades que veig no es probable, perquè no fan esment de la lluita armada, només descarreguen la ràbia contra el sistema i el poder.

De tot això que acabo d'escriure es desprèn una conclusió, la por. Avui la gent viu més espantada que abans, no se si dir que també és més covarda perquè té més coses a perdre, o perquè no és el poder qui condemna als individus, sinó una societat alienada.

Amb això arribem al principi, realment avui les dictadures son innecessàries, doncs el control social és molt major, i s'exerceix de múltiples maneres. A més, en dictadures la gent no s'expressa, lluita en secret, per tant el control de la població, a l'estat li  costa més. La pressió que s'ha d'exercir és major per part de les forces repressives i armades. La dictadura uneix a la població en la lluita contra el poder, la democràcia separa a la gent, i molts cops les lluites son entre si, no contra el poder. El somni de fer caure una dictadura suma gent de tarannà divers, i els motius poden ser diversos. Des del qui ho fa perquè vol tenir dret a escriure el que vulgui, fins al que creu que s'ha de construir un sistema més equitatiu. Des del que lluita dins una empresa per uns drets prohibits, fins al que combat a la dictadura amb la paraula dins una universitat. Des del que agafa una arma, fins al que fa una assentada pacifica que li  comportarà rebre patades i cops de porra dels representants de la llei, o dels sectors foscos de la dictadura.

La democràcia legitima el poder de l'estat i des-legitima a qui el qüestiona, la democràcia avala l'ús de la violència limitada, estudiada i sectorial de l'estat. I els grans actors de la realitat fictícia, el mitjans de comunicació, s'encarreguen de crear la consciència del que és just o injusts, del que esta bé o malament, del que és abobinable o perfecte.

Mentre la societat estigui dins el cabal no cal utilitzar ressorts més violents, no cal repressió generalitzada, ni una dictadura. Un sistema democràtic ve avalat per una mena de xec en blanc de la majoria, encara que aquesta majoria hagi estat creada per la manipulació i l'alienació. El xec en blanc no és il.limitat, però si suficient per garantir un estatus intocable de certs sectors dominants. Només si fes falta més crèdit s'acudiria a altres mètodes, només si la majoria deixes sense fons el crèdit, es farien servir mètodes més contundents.

Entre tant podem seguir dormint, això si, a alguns sempre ens queden al cap aquelles paraules de Ernesto Che Guevara que deien, que cal sentir-se angoixat quan veiem a qualsevol racó del món s'atropellen els drets d'un germà. Germà volia dir qualsevol persona. Però que hi farem, no tothom pensa així, per això de vegades és més importat intentar qüestionar el pensament de les persones, que no actuar mitjançant actes que el sistema conduirà al seu cabal, i al final aprofitarà per reafirmar-se. Moltes vegades la ràbia contra la injustícia és una veu interior amb la que és neix, no se si qui no l'ha sentit mai, pot rebre la inducció per sentir-la. És un de tants dubtes que tinc.

Equiparar dictadura i democràcia..

La nova llei espanyola amb el nom de: Ley Protección Integral de Víctimas del Terrorismo. A part de ser una aberració legal que equipara dictadura i democràcia, és una llei amb una càrrega política que entra de ple en el terreny ideològic.

D'entrada s'ha de dir que la llei és una clara concessió als sectors més conservadors d'Espanya, lligats amb el poder de la dictadura de Franco. En segon lloc és una concessió de privilegis sobre la resta de la ciutadania als sectors del funcionariat armat, és a dir: policia, guàrdia civil, i militars. A més conté una cosa inaudita; no sols es considera víctimes del terrorisme als afectats directament per atemptats, principalment atemptats de grups com ETA i altres bandes independentistes, sinó que també es considera víctimes a familiars com: germans, nets, avis. Encara que aquests, diu la llei, només ho son en condició honorífica, això vol dir que no cobraran cap paga o indemnització. Però per contra, les víctimes des del 1 de gener de 1960 que hagin rebut una indemnització inferior a l'acordada amb aquesta llei, podran reclamar els diners amb retroactivitat.

La llei contempla també la creació del "Centro Nacional para la Memoria de las Víctimas del Terrorismo" que tindrà la seva seu al País Basc. Finalment persegueix tot tipus d'homenatges, siguin actes públics, plaques de carrers, monuments, i un llarg etcètera; a membres de grups que hagin practicat la violència política, oficialment anomenada terrorisme.

Hi ha encara un factor més greu en aquesta llei que la fa aberrant, la declaració política que diu: "El estado perseguirá la derrota definitiva, incondicional y sin contrapartidas".. de ETA. Aquesta declaració teòricament barra el pas a tot tipus de pacte polític envers la pacificació acordada en el País Basc. És sabut que moltes declaracions, com la Constitució espanyola,  es fan i s'escriuen sobre el paper perquè després, els polítics se les saltin quan els convé. 
Però aquestes declaracions legals son allà escrites, sempre a mà perquè qualsevol sector radical conservador les pugui utilitzar el seu gust. La veritat és que no son aquests els camins per acabar amb la violència, només cal mirar la història, i la majoria dels països del món. Les persecucions  fins les últimes conseqüències son una cosa  molt espanyola, o més ben dit, de certs sectors conservadors espanyols que ens recorden èpoques lamentables de la història, des de l'integrisme religiós dels segles XV i XVI, amb l'expulsió de jueus, musulmans, o conversos no sobiranament acreditats, fins el feixisme rabiós del general Franco i els seus seguidors.

Parlant de la dictadura de Franco, cal veure com les víctimes d'aquesta no han rebut mai de l'estat espanyol un tracte comparable al que dispensa aquesta llei de víctimes del terrorisme. No sols això, sinó que la llei considera que la lluita armada contra la dictadura de Franco és equiparable amb la lluita armada contra un règim constitucional democràtic. Això potser és únic en tot el món occidental, on clarament s'ha separat la legitimitat de lluitar contra una dictadura per qualsevol mitjà, amb l'utilització de la violència sota estats democràtics. Si la majoria del món no hagués fet això, potser podríem veure com les víctimes de l'Holocaust Nazi no eren reconegudes, però si en canvi pagaria la fidelitat a l'estat dels morts, membres de la SS, que  massacraven o enviaven als camps d'extermini, i als crematoris, milions de proscrits. Però com Espanya és el país del món al revés, la llei contempla com a víctimes del terrorisme a policies torturadors durant la dictadura, però no hi ha cap llei que empari als centenars de milers de desapareguts durant la guerra, i la dictadura franquista.

Una llei com aquesta consagra unes idees sobre el paper que ens haurien de fer pensar, i és que legitimen l'ús de l'excepcionalitat, sempre i quan l'estat ho cregui necessari per salvaguardar uns principis que atresoren uns nuclis ideològics. Què vull dir amb això ? Doncs que si dictadura i democràcia son una continuïtat sense fronteres, com aquesta llei reconeix, també de la democràcia pot sortir la dictadura quan es cregui necessari. Qui diu dictadura, diu l'ús de la violència per salvar un estat, sigui davant el perill de desintegració o de revolució. No és massa important aquí la voluntat popular, el determinant son les necessitats de les elits polítiques, judicials, armades, o econòmiques que conformen el nucli que dona sentit a l'existència d'Espanya.

Com tot el que es construeix a l'anomenada Espanya, sempre té un sentit vertical, de dalt a baix. Els poders econòmics son per sobre de la política, els sectors conservadors de la política determinen l'acció del poder judicial, i el poder judicial se situa com a fiscalitzador de la voluntat popular. Exemples n'hi ha mils en la societat actual espanyola, és només una mostra de com una dictadura amb tots els seus tics, i amotllant educativament i culturalment la societat, va saber transformar-se en el que anomenen democràcia parlamentaria. Els camins per canviar això son totalment barrats, els camins per destruir-ho, son castigats i penalitzats. Alguns només els queda pregar per a que tot s'ensorri per si mateix, encara que sempre, quan tot s'ensorra, les paparres, polls, i sangoneres resten intactes esperant apropiar-se de les noves carns joves, i fresques.

11 de Setembre

Els poders polítics de les nostres societats necessiten de tant en tant traspassar les parets de casa nostra i mobilitzar-nos perquè la seva funció de direcció sobre el ramat és faci patent, no agrada al poder la disgregació i l'associació sense control. Tot plegat s'ha de crear un imaginari col·lectiu, un punt de referència que les ments dels individus facin servir com a catalitzador, al mateix temps que és part, aquest punt catalitzador, del botó que engega la màquina ideològica. És com aquell sempre esmentat forat de cuc, sempre esmentat i encara no descobert, segons el qual es podria passar d'un univers a un altre. Aquestes dates oficials son això, una mena de forat de cuc que inicia la catarsi col·lectiva, que fa que els individus més actius de la societat encapçalin el moviment o l'acció, però tot dins un ordre, i sobretot una escala de dalt cap a baix.

Haig de dir que els que es giren d'esquenes això, aquells que es queden a casa foten-se'n o cagant-se en tots els actors, sempre han gaudit de la meva simpatia. No confongueu amb els que es queden a casa empassant-se la televisió o la ràdio, convertint els seus cervells rentats en una mena de cervell de lloro que diu paraules sense saber que volen dir.

Però com deia un escriptor: Hem de tenir en compte que després de l'esclat de la transició, quan les coses van estar ben lligades es va començar a fomentar la cultura de la felicitat. Entren aquí carrinclonades de tot tipus, mediocritats i folklorismes que tant feliços fan a uns sectors dominants del nostre país. Realment la cultura ha de tenir una important càrrega de crítica i de confrontació, sinó no és tal, pot ser entreteniment o fer ballar l'ós, però de cultura evolucionadora no en té res. Pel demés, aquesta cultura amb majúscules és ben absent de la nostra societat, més quan els qui manen son els convergents i unionans.

Però anem per parts, cal dir que aquests han sabut canviar el país des de Pujol, de fet s'han apropiat d'ell, marginant la nostra història de país contestatari, d'esquerres, i a colps radical. Uns diran que la majoria del país és pura petita burgesia, que té molt més a perdre que guanyar amb canvis reals o propostes polítiques radicals.. Pot ser, però algun dia em sembla que quan obrim la vikipèdia i mirem la paraula català, a banda de la definció habitual, posarà: ruc que s'empassa tot i es deixa enganyar políticament, per una falsa idea de país que amaga els interessos d'unes quantes families i un establishment.

Avui he començat el dia com sempre, però en posar Catalunya Informació m'he trobat la cap de pardal de la Sílvia Coppulo fent un programa especial de les diades, i quan dic les diades em refereixo a la Catalunya i a la de Al Qaeda, estava dubtant en tancar la ràdio per evitar la mala salut de posar-me de mala llet, però la curiositat m'ha pogut més, i he acabat de mala llet per seguir escoltant.

Liquidaré ràpidament la qüestió de Nova York, doncs és cert que Catalunya s'ha convertit fa temps en un país provincià. Ja ho va dir crec, el cartellista i pintor Fontseré, si no m'equivoco, un home que va viure molts anys als Estats Units, per culpa d'una guerra que va ensorrar Espanya a la negror absoluta. Fontseré va dir que li feia pena Catalunya doncs li semblava que culturalment volgués ser un estat més Nord-Amèrica. Bé, no sé si va dir pena o que el posava de mala llet, com a mi el programa especial que esmentava més amunt.  En aquesta qüestió de la vergonyosa americanització, o millor dit, iankització del país, hi han contribuït aquestes élits mediocres que viuen d'un passat, poètic, arquitectònic, artístic, de generacions anteriors. No cal citar a Gaudí, Picasso, Salvat-Papasseït, etc..etc.. Que van brillar, i encara brillen donant sentit aquestes élits, culturals i polítiques passades pel colador de la ignorància de 40 anys de feixisme. Sense aquells, aquests no sabrien de que parlar. I quan dic elits entren les 400 families que dominen aquest país, sempre els mateixos, sense el permís de les quals no hi ha entrada possible a l'Olimp de la cultura i el poder. Parlo també dels politicastres que ens han governat, siguin socialistes o convergents, tots venen del mateix lloc, la burgesia barcelonina. Com no haurien d'adorar tot el que sona anglès, o fa pudor de la gran mançana, no sé si podrida.

El programa especial destil·lava aquesta ideologia, amb els mateixos tertulians de sempre, que per mediocres s'han de guanyar la vida massacrant amb idiotades els nostres pobres cervells, car si no fos per les tertúlies i columnes als diaris es moririen de gana, car no venen una escombra en els seus oficis, qui diu escombra pot dir llibre, o jo que sé.  Quant de mal fan les tertúlies, haurien d'estar prohibides, s'estan carregant el sentit crític de Catalunya i d'Espanya, substituït per una discrepància autoritzada que de vegades és mes conservadora que la postura oficial.

Doncs, hi havia en aquest programa espacial Coppulonià un corresponsal a Nova York, treient les llàgrimetes per les víctimes d'aquells obscurs atacs, i mentre jo pensava: I qui recorda els centenars de milers de morts que ha causat la "reacció" de l'imperi ferit, EEUU, a països com Irak, Afganistan, Pakistan, etc..? Morts directes de les bombes iankis, i indirectes per malalties, descomposició social, caos i reacció violenta.. Aneu sumant, però la pregunta continua en ferm: Qui es recorda d'ells avui ? Tot son paraules pels més de 3000 morts d'Estats Units. No m'estranya que mig món saltes d'alegria veient caure les torres.

Però tornem al país, i ho lligo amb la definió futura a la Vikipèdia, com a català sinònim de ruc.. Fa uns dies que l'aviram esta esvalotat per la sentència contra la immersió lingüïstica.. I jo penso: que bé que li ha anat a Convergència i Unió aquesta sentència, per posar-se a mig país a la butxaca, per superar el desprestigi de l'atac frontal que esta portant endavant contra les classes populars a base de retallades arreu.

Tot plegat heu de saber que la justícia espanyola no té cap independència del poder polític, Franco la va acostumar així, i aquests demòcrates varis d'avui, s'han acostumant a repenjar-se en això, ara son ells els qui controlen la justícia.. Aquesta maniobra contra la immersió és un tinglado pactat entre tots ells, els que fan de bons i els que fan de dolents. És que no sabeu que a Espanya esta "todo atado y bien atado" tal com ho va deixar el Caudillo.?. Cada partit polític fa el seu paripè, segons la clientela.. Aquesta moguda de la immersió va molt bé al tàndem Convergència i Unió i Partit Popular.. Uns es guanyen el paiset catalanet oficial, i d'altres la immigració espanyola emprenyada de tanta retallada convergent.

La prova és que tot s'ha arreglat ràpidament i la llei d'immersió continuarà endavant, cosa que aprovo, Tot plegat ha sortit del Tribunal Superior de Justícia i del Tribunal Suprem de Catalunya i: Què us penseu que es cou allà dins?. Si han estat incapaços de tancar en Millet, el gran estafador del nacionalisme burgès de Catalunya.. Els jutges diuen sempre amen a les 400 families que governen aquest país. Si en Millet torna els calers tots contents, potser encara s'estalviaran impostos, i en Millet els haurà servit de paradís fiscal. En Millet sap masses coses d'ells, millor deixar-lo tranquil.

Quina patuleia, tot plegat, com per sentir  un dels tertulians abans esmentats: És que l'atac a la llei d'immersió lingüística és una atac a la integració del país. El país es disgrega i desfà sense aquesta llei. Que diu aquest burro, el país fa temps que esta fet miques, sinó que es passegi pel barris populars, son un món diferent al d'aquest senyor burgés opinador. I no és un problema de Catalunya, és problema mundial, conseqüència de l'aplicació de polítiques econòmiques conservadores radicals, i falses polítiques culturals integradores, que provoquen la marginació d'un ampli sector de la població mundial. El menyspreu de les classes elitistes cap la majoria humil recorda els temps de l'esclavatge, com si diguessin: uf que no em toqui aquest brut que m'empastifa.. Així pensen les classes que dominen la política, la cultura, l'economia no sols de Catalunya, sinó de la majoria del món.

Si això no és descomposició social, no sé que ha de ser-ho.

Guerra informativa, premsa ridiculitzada.

Hi ha una frase moltes vegades repetida que diu que la primera víctima d'una guerra és la veritat. Crec que estem tots d'acord, fins i tot els primers en manipular la informació: les grans agències, els mitjans oficials, dic oficials com podria dir mass media. També molts dels periodistes acreditats, deixen anar aquesta frase com aval de la seva suposada imparcialitat i transparència.

Però, fora d'aquesta llicència que es permeten en aquest cas, el cert és que de fa anys una de les grans batalles de la guerra moderna és la informativa, i més des la institucionalització de l'anomenada globalització i del seu braç executor: internet.

Anem uns anys enrera per analitzar el comportament informatiu dels mitjans davant d'un conflicte que va marcar les grans línies de comportament dels mitjans a partir d'aquell moment, m'estic referint a la Guerra del Golf.

Quins elements fan diferent el comportament dels mitjans informatius a partir d'aquell moment respecte als conflictes anteriors?

Un és la suposada actualització constant de les accions armades, o dit d'una altra manera,  presentar davant del món una suposada guerra en directe. Aquesta és la primera acció manipuladora que convertia els efectes de les accions armades en un tema secundari i poc important. Fins aquell moment la premsa s'havia basat en aquests temes, ara secundaris, per fer present la realitat del desenvolupament del conflicte. Ara tot es torna buit, i la guerra sembla un joc en una pantalla d'ordinador on no apareix el dolor, la sang, ni la mort. Ens estan venent una guerra neta, quan en el fons tothom sap que una guerra és el més brut que hi ha.

Un altre element determinant del tractament dels conflictes a partir de la Guerra del Golf és la limitació de la presència dels reporters sobre el terreny, fins i tot podríem dir, prohibició de la seva presència per evitar que la informació escapi al control militar. Es converteix en norma que els representants de la premsa han de ser autoritzats pel comandaments militars, i les informacions han d'estar filtrades per una maquinària informativa controlada de manera centralitzada. Digueu-li agències militars, agències d'espionatge, o agencies estatals de control de la informació, però a partir d'ara la informació s'elabora i distribueix des d'aquests centres de planificació de la informació i de la guerra, control de la opinió i dels efectes del conflicte.

En realitat el conflicte de l'Irak no era per imposar la democràcia, curiós això d'imposar i democràcia. Es tractava d'una guerra pel control dels preus del petroli, mantenir-los alts amb l'argument del conflicte, i per donar de menjar un monstre, el complex industrial militar. Però aquest motiu no és nou, des de fa segles les intervencions imperialistes es basen en un motiu pecuniari, tan simple com salvar els interessos d'alguna corporació o multinacional. Recordem les accions d'Anglaterra arreu del món al segle XIX, per vendre línies de ferrocarril, o les ocupacions dels Marines de molts països Centre-Americans per salvaguardar els interessos econòmics de les corporacions fruiteres Nord-Americanes. O la sempre present actuació d'Anglesos, Francesos i Nord-Americans en els països àrabs, des del segle XIX, amb l'objectiu de controlar el petroli.

Per tant els motius de les intervencions militars, malgrat se les vulgui envernissar d'un argument polític i/o humanitari com aquest "imposar" la democràcia, o salvar la població civil, ètc., només amaguen uns interessos pel control de les fonts de riquesa, o son per donar de menjar a sectors econòmics multinacionals.

Ara la història es repeteix a Líbia, els mitjans s'apropen al: en altres moments condemnat per ells mateixos com a pamfletarisme. El periodistes es converteixen en ridículs titelles transmissors d'un discurs polític exagerat i patètic. Les frases gastades, repetides, un copiar i enganxar que sembla extret del final de la segona guerra mundial. Panegírics i cants a les excel·lències de la democràcia i la llibertat, conversió d'uns grupuscles de foscs mercenaris en dignificats rebels, insurgents del poble, alliberadors de la democràcia, es rescata la paraula revolucionari en positiu. Un llenguatge que en unes altres circumstàncies escandalitzaria un nen per fora de mida, ara apareix com a mono-temàtic en tots el mitjans a l'hora. La portada d'un diari, d'un informatiu de ràdio o televisió s'assembla una altra com dues gotes d'aigua, al final tots els mitjans publiquen el mateix titular.

Però ningú sap el que realment esta passant, hi ha un control informatiu, i ideològic que ve del cos central del poder armat que al mateix temps se sotmet al poder econòmic corporatiu.

Les imatges de sis mesos de guerra sempre son les mateixes, rebels desarrapats sobre pick-ups llençant trets a l'aire, sens dubte, uns revoltats que qualsevol mínimament intel·ligent veu que no poden derrotar un exèrcit professional ben armat. Per tant, tot fa sospitar que son imatges enllaunades o permeses per les autoritats militars de l'OTAN, per ocultar una veritable intervenció forània per decantar el conflicte. No es veuen els atacs aeris, no es veuen els instructors estrangers que tothom sap que hi ha, reconeguts pel mateix ocupant atlantista, no es veu l'acció dels vaixells de guerra, ni l'assortiment d'armament que fa Estats Units i Europa dels qui lluiten contra el govern Libi.

Hi ha moltes coses que se'ns oculten de les guerres modernes, ara les intervencions de les potencies no es limiten només a llençar bombes o enviar tropes, hi ha un aspecte de la guerra que té a veure amb el control electromagnètic, inutilitzar els dispositius electrònics de l'enemic, paralitzar la xarxa de comunicació, fins i tot, contaminar de virus informàtics els seus sistemes. Cada cop sabem menys, i se'ns oculta més de les guerres actuals, i gràcies a la labor grotesca dels mitjans de comunicació massius, i dels seus periodistes titelles, de les guerres en tenim una imatge que sembla més un joc de guerres infantils a pedrades, que no pas al que del realment esta passant.

Caiguda lliure, el sistema s'ensorra..

Deia un bon amic meu que ja no és entre nosaltres, que la caiguda de la borsa anticipa la crisi econòmica, ell hi entenia bastant més que jo, doncs treballava a la hisenda pública i portava molts anys xuclant estudis econòmics.. També en l'última època de la seva vida deia dues coses preocupants, que el millor era treure els diners dels bancs, i que el sistema només se'n sortiria amb una nova guerra total. En aquestes darreres coses encara no ha demostrat que tingués raó, però tot just la debacle acaba de començar. Si hi ha un crak del sistema financer, els bancs en resultaran afectats, i poden passar dues coses: que es decretí un "corralito" per part dels estats, o en el pitjor dels casos que els diners desapareguin del mapa. El tema de la guerra total, això seria a més llarg termini, doncs recordem que entre el crack del 1923 a Alemanya, o el crack mundial del 1929, fins la guerra del 1940 van passar uns quants anys.

Per cert us recomano que us informeu sobre el crack alemany de 1923, la moneda es va devaluar de tal manera que per anar a comprar la gent anava amb sacs de bitllets, no és broma. O gent que portava tota la vida estalviant, l'avisaven del banc perquè retires els diners del compte, doncs l'estalvi de tota la vida havia perdut tot el valor real.

Però anem per parts, el sistema econòmic mundial des de fa uns anys esta segrestat pel poder financer, això ja fa temps que es diu, i crec que molta gent ja ho sabia o ho sap. A partir del crack del 2008, és quan aquest segrests s'ha fet més punyent, ha estat un veritable cop d'estat econòmic mundial. Els estats van corre a apuntalar amb diners públics, de tots nosaltres, l'entramat financer que feia aigües. Tots els qui havien estat jugant amb l'especulació, les hipoteques, ètc..ètc.. van veure com la bombolla esclatava.. Qui eren aquests que especulaven? Doncs els bancs, els fons d'inversió, els fons de pensions, els grans capitals, ètc.. Molts capitals es van pulveritzar, molta gent que tenia els estalvis, o les esperances en fons de pensions o d'inversió, principalment als Estats Units, van veure com es quedaven sense res.

Aquí faré un apart per parlar de la principal economia del món, Estats Units. Aquest país avui dia té un deute públic de 14,1 bilions de dòlars, i agafeu-vos, sumat al deute privat, Estats Units té un deute de més de 76 bilions de dòlars. Per tant el deute públic de que tan s'ha parlat aquests dies és només una petita part del deute total de més de Setanta Sis Bilions de Dòlars.

Evidentment el problema del deute no és només dels Estats Units, en el cas d'Espanya el deute és de 1,74 bilions d'euros, el que suposa que cada ciutadà espanyol deu 37.000 euros bruts. Aquest deute inclou tant el privat com el públic.

La política de creixement de l'endeutament va començar als anys 80 amb l'arribada de les polítiques lliberals preconitzades per l'escola de Chicago, amb Milton Friedman al capdavant. Son coneguts els experiments que aquesta corrent econòmica va realitzar al Xile de Pinochet, però que van tenir els seus principals valedors en Ronald Reegan i Margaret Tatcher. Fonamentalment la proposta econòmica de l'escola de Chicago és la des-regularització total del mercat, això vol dir que  el mercat s'ha de regular sol sense intervenció de l'estat. Però aquesta falsedat o aberració s'ha demostrat fictícia varies vegades quan els estats ha hagut de sortir a injectar diners a l'economia, i concretament als bancs en perill de fallida. L'últim exemple d'intervenció de l'estat, l'hem tingut a la crisi del 2008, que va servir per alimentar els voltors provocadors de la fallida mundial amb l'estafa de les hipoteques, i l'esclat de la bombolla financera. Ara aquest mateixos taurons, volen de nou despullar els estats i les societats per salvar-se del daltabaix que tenen a sobre.

Les polítiques neo-lliberals van venir de la mà de l'endeutament, un exemple son Estats Units, després de l'arribada de Reagan al poder, es va començar a incrementar el deute públic i el deute privat. En el cas del públic des de 1979 fins avui el deute s'ha multiplicat per 17. Al 1979 el deute públic d'Estats Units era de 826.519 milions de dòlars, avui son els 14,1 bilions esmentats abans. Això demostra una altra mentida de liberalisme que proposa l'estalvi públic a base de retallades socials, però en canvi incentiva a l'estat a gastar armes, guerres, inversions privades, i suport al capital financer.

Un altre fenomen que s'ha estès arreu del món, és el de l'especulació immobiliària, que ha estat un de les causes de l'aperitiu de la crisi de l'any 2008, i que ara rebrota amb més força.  Un cop esclatada la bombolla del 2008, amb l'aparició de l'estafa de les hipoteques, ha quedat a la vista un problema que no te solució; el volum del deute financer es infinitament superior al capital i els bens existents a la Terra. Respecte al boom immobiliari, causa de l'inici de la crisi, l'economista Rober Schiller diu el següent:

"En els anys 60 i 70 no hi havia un esperit de tanta especulació, les persones vivien en una economia menys capitalista i no eren engreixades per fer-les creure que el seu benestar depenia de la propietat. Tot això canvià en els 90. I això ha estat molt perillós"

Certament, la majoria de les families del món desenvolupat han caigut en mans dels bancs i de les hipoteques, mitjançant l'adquisició de vivendes en propietat. El que passa avui dia és que moltes d'aquestes families estan condemnades a pagar durant molts anys unes hipoteques per la propietat d'unes vivendes que han perdut en molts casos el 50% del seu valor, i que potser perdran encara més valor. Ja se sap que la venda d'una vivenda pot dependre de la necessitat que té el venedor de tenir capital líquid, quan més ofegat estigui més baix acceptarà el preu que li ofereixi el comprador.

Fins ara em parlat de problemes que van aparellats a xifres astronòmiques o problemes especulatius que semblen lluny de la nostra quotidianitat, però el que vulgui deslligar la situació econòmica financera mundial de les seves butxaques particulars va errat. Perquè el panorama que se'ns apropa és una caiguda més gran encara del consum, un nou augment de l'atur, la fallida d'empreses i negocis, i el final les actuals polítiques públiques d'educació, sanitat, o el treball fix i de per vida dels funcionaris. Ens acostem a fallides d'institucions públiques, a baixa de sous generalitzades en tots els sectors, i retallades en tot el que es pugui retallar. 

Els ciutadans espanyols s'han acostumat a viure en un sistema paternalista, tendeixen a pensar que sempre tindran un coixí que pari els seus problemes, si no és l'estat, és la família. Però les coses es poden degradar de tal manera que la pobresa, encara dissimulada en els nostres carrers, que s'amaga en barris i vivendes humils, potser començarà a ser descarnadament visible. Alguns hauran de començar a pensar que les solucions no passen per reformes i lluites sectorials envers drets concrets dins aquesta societat, la solució passa per canviar la societat, i això no es pot fer esperant que les pomes madurin, això comporta consciència i convenciment per avançar cap un destí ben definit.

Eleccions anticipades, masses casualitats.

Ahir el president del govern espanyol Rodríguez Zapatero ens va sorprendre, sorpresa relativa, doncs ja feia mesos que mitjans i polítics especulaven amb el tema; l'avançament de les eleccions generals. Si mirem les dates al final només es produeix un avançament de cinc mesos, poca transcendència.

És curiós el ben informats que estan els convergents i unionans, doncs just fa pocs dies ja havien triat el candidat que encapçalarà les llistes, Duran i Lleida, és clar. Mentre que els altres partits, excepte el P.P., encara no han escollit candidats; el P.P. és normal que tingui candidat doncs porta en campanya electoral des de dia que va perdre les últimes eleccions, el març del 2008.

Dins els socialistes s'han afanyat a mentir dient que aquesta anticipació es fa pel bé del país, en Zapatero ha mentit una mica més i ens ha presentat un panorama, no se si és mentida o niciesa, de recuperació econòmica i de feina acomplida.

El que Zapatero ha silenciat son dues coses, la primera és que vol salvar els mobles del partit. Quan ell i els dirigents socialistes diuen que s'avancen les eleccions pel bé del país, i no pel bé del partit (PSOE), en realitat diuen el contrari del que és. Les eleccions les avancen per aprofitar la millora estacional de les xifres econòmiques i de l'atur. Tots sabem que l'economia espanyola depen del turisme estiuenc, que és quan més turistes estrangers venen, i quan més contractes temporals es fan. Això ho sap tothom, fins i tot, la millora temporal, l'ha reconegut en el seu anàlisi i roda de premsa, la directora general d'ocupació de la Generalitat. Afegeixo que aquesta és l'economia que Franco i els seus tecnòcrates del OPUS DEI ens van deixar com a llegat, una economia de segona classe que depen del turisme, com la de qualsevol país turístic subdesenvolupat.

Per tant els socialistes volen aprofitar aquesta millora temporal per evitar un desastre electoral major, semblant al de les municipals i autonòmiques.

Però hi ha un altre factor més important; fa uns dies que els mercats han començat a atacar de nou el deute espanyol, les agències de qualificació, podríem dir-ne els pirates d'avui dia, amb l'agència Moody's al cap davant, han rebaixat el deute un grau menys, cada cop ens acostem més al bo escombraries. Al mateix temps la borsa espanyola ha caigut, l'Ibex ha retrocedit. Això ha passat aquesta setmana d'anunci d'avançament electoral.

Tot plegat només te una interpretació, s'està preparant un atac a l'economia espanyola, que pot conduir a la intervenció, com Grècia, Irlanda o Portugal.

Avui mateix el dirigent del sindicat UGT de Catalunya, Josep Maria Àlvarez, gens sospitós de radicalisme, ha declarat que els grans empresaris espanyols estan esperant una intervenció econòmica europea per guanyar més diners, doncs una intervenció suposarà retallades socials, de drets i de sous dels treballadors. Ha dit que per això l'associació dels grans empresaris, CEOE, que dirigeix un català per cert, ha fet fracassar una i una altra vegada la negociació amb els sindicats, pels convenis col·lectius i altres acords.

Àlvarez ha afegit, no en va és del sindicat socialista, que el Partit Popular esta esperant guanyar les eleccions per afavorir la intervenció econòmica, i d'aquesta manera afavorir els interessos dels grans empresaris a qui el P.P. representa.

Aquesta interpretació no és descabellada, doncs hem de recordar que la dreta portuguesa va fer fracassar el pla d'austeritat del primer ministre socialista José Sócrates, les conseqüències d'aquest bloqueig van ser les eleccions anticipades, i la intervenció econòmica de Portugal per part de Europa i el FMI.

Finalment, deixant de banda el fet anecdòtic d'una avançament electoral, en el que hem d'estar atents és en els moviments de pirateria internacional que porta endavant el capital financer, i no ens em de deixar enredar sobre si l'economia va malament o no, perquè en aquest moments el capitalisme va malament arreu. Aquí el que realment hi ha és un abordatge del capitalisme sobre les economies, i sobretot, sobre els drets socials, els sous, i les conquestes de les classes populars. L'únic objectiu és guanyar cada cop més a costa de l'esclavatge del conjunt de la societat, l'objectiu és reduir les prestacions socials i la gestió de l'estat a una qüestió anecdòtica. 

Alguns no se'n adonaran fins que no ho pateixin personalment de manera descarnada, potser aleshores ja serà massa tard per aturar els peus a aquesta nova pirateria internacional.

L'integrisme europeu s'emporta per davant les vides de més de 90 persones.

No és la primera vegada que faig esment d'un component que va associat al desenvolupament de la cultura europea. He citat en altres articles aquesta tendència al predomini de la raça, o la sacralització de pobles i de cultures que molt hàbilment utilitzat per la ideologia nacionalista radical ha portat a grans crims i matances que es perden en el record, i que tenen el seu cim en les grans guerres mundials. L'Euro-centrisme és la cultura dominant a l'hora de col·locar-se en el mapa de les idees, l'economia, i el desenvolupament humà del món. Al mateix temps dins Europa sempre hi  ha hagut una competència tribal o nacional per ser els més purs dels purs, o els millors entre els millors. 

L'aplicació de les idees religioses al continent,  la seva expansió com a mètode de control i conquesta que oculta l'interès del domini econòmic. Les dictadures de la perfecció que molts ciutadans d'arreu del continent tenen al cap, fins i tot, molts que es creuen progressistes, han creat la monstruositat de règims totalitaris com el Hitlerià o l'Stanlinià. Dues sortides per cert a les grans crisis del capitalisme dels anys 30. La tendència al tancament en grup crea monstruositats ideològiques, on els qui prenen el control exerceixen l'extermini dels opositors o dels suposats opositors, per mantenir-se incontestables en el poder, per distreure les tensions interiors aparellades a l'exercici del poder absolut.

És cert que els interessos econòmics de classe han projectat en moments de crisi una ideologia nacionalista que  més que emanar de la  revolució francesa, tot i que en pren la carcassa igualitària, ve de les visions religioses i els cismes radicals del catolicisme.

Qualsevol individu contaminat d'una visió radical religiosa es converteix en un perill, és la transformació de les idees en dogmes incontestables. Quan l'acció política s'exerceix amb paràmetres religiosos, som davant de la monstruositat. Un problema és que els qui cauen en aquesta aberració poden predicar idees de llibertat que enganyen la raó, aquestes idees de llibertat, al estar associades a la imposició, neguen qualsevol possibilitat de llibertat i dissidència. L'aplicació de l'etiqueta de diferent, contrari, contestatari, pot conduir a la marginació des del grup, en considerar-se un perill el pensament desviat. 

La conclusió d'aquests assassinats massius a Noruega,  segurament conduirà a la versió de definir-los com a actes de bogeria, aparellats a les societats desenvolupades sotmeses a un individualisme ferotge. Però sovint s'oblida les conseqüències que se'n deriven; accentuació de la desconfiança, tancament personal, estat d'alarma, major control de la població, terror psicològic permanent. De fet molta gent ja viu aquestes situacions des de fa anys, i el seu mètode de relació és un mètode de malaltia mental continua. Perquè un permanent estat de setge individual basat en el terror només pot associar-se a una malaltia mental.

Molt han canviat els paràmetres de relació en els últims vint anys, el desterrament de les ideologies que proposen la socialització, i la lluita per noves societats amb valors diferents, ha portat com a conseqüència la reaparició de la cultura reaccionaria, el conservadurisme que preconitza el retorn a valors antics, un puritanisme d'extrema dreta que s'arrela en aquelles velles idees religioses i tribals-nacionals que volen invertir la successió temporal.

Penso que és un error mirar fets com els de Noruega com una cosa anecdòtica, doncs menys preuar la seva importància social, o ideològica, és afavorir que fets com aquest es converteixin en més habituals. Pensar que el tancament personal, tribal, social, o els mètodes cohercitius i de control son la solució, és un altre error, doncs això afavorirà encara més el ressorgiment d'aquestes idees integristes europees, i com a conseqüència actes sagnants on ningú no s'ho espera.

De totes maneres seria importat mirant-se hom mateix i pensar que porta cadascú dins d'aquests fanatismes intolerants que es manifesten cada dia amb la relació personal o amb l'acció social. No us en refieu dels que no tenen sentit de l'humor, o els que no saber riure's de si mateixos, no us en refieu dels qui no es qüestionen a si mateixos en veu alta, no us en refieu dels que intenten sempre portar-vos pel seu camí, dels que no saben rectificar. Tots aquests son el qui porten el càncer de l'integrisme al seu interior.

Quan més eficaç resulta una societat, a l'hora de que els seus components siguin útils i perfectes dins la maquinària productiva i nacional,  més es manifesten aquests actes aberrants. El desprestigi ideològic que la societat capitalista moderna propaga sobre les "ineficaces i imperfectes" societats llatines o tercermundistes, vol ocultar la imposició d'un model econòmic on l'individu ha de ser útil, i per ser útil, ha de ser rendible. No es valora el sentit de l'existència o de la vida que precisament guarda el seu valor en tot el que escapa de la productivitat i la rendibilitat econòmica, o escapa de l'ús personal.  Catalunya te importants sectors contaminats d'aquesta visió luterana o calvinista de la vida, però per sort una gran part de la població continua fent cants continus a la imperfecció. Espero que així continuï.