Adéu a un salva pàtries.

Carod Rovira és dona de baixa d'ERC, jo li desitjo allò de bon vent i barca nova.

Aquest llicenciat a filologia catalana, fill d'un guàrdia civil aragonès que abans havia estat carrabiner de la república, ben curiosa la passió del pare per l'ofici policial. Carod Rovira va militar en el PSAN, diuen, després va passar a Nacionalistes d'Esquerra, i finalment va aterrar a la casa comuna de l'independentisme, ERC; casa comuna i l'únic lloc on es podia fer carrera política. Carod en aquells anys de restauració monàrquica-autonomista va arribar al funcionariat de la Generalitat, fins i tot amb càrrecs de cap de departament, era l'era Pujol, on la barca del catalanisme era ben gran i encara la gent no havia vist que potser ser funcionari de la Generalitat era una solució per la vida.

Va entrar a ERC a l'època Colomista, ja sabeu Àngel Colom, que va ser qui realment va transformar ERC de ser un partit de vells tradicionalistes, republicans i catalanistes, en un partit d'ampla base, recollint el jovent activista provinent de la Crida a la Solidaritat.  Carod va entrar amb altres runes de Nacionalistes d'Esquerra, un partit que mai va anar més enllà del testimoniatge, que consti que alguna vegada els vaig votar. De seguida es va veure l'ambició d'aquest funcionari en presentar-se com a alternativa a Colom per dirigir el partit.
El desmantellament de l'independentisme radical armat, més d'aparador que de pes polític real, va afavorir Carod dins d'ERC i va omplir el partit republicà de destralers, i posa mines. Colom va saltar al buit, agafant un paracaigudes foradat anomenat Partit per la Independència, i abraçat de Pilar Rahola van esclafar-se contra les urnes. Sort que la casa gran de Pujolisme els va obrir la porta, tot plegat el taumaturg Fèlix Millet tenia les butxaques tan plenes que podia sufragar aventures i aventuretes, encara que acabessin con el rosari de l'aurora. Molts podrien dir que més que una ideologia catalanista el que tenen en comú és haver anat a piular al Palau de la Música, i no pas per cantar al cor.

Dins ERC, Carod-Rovira va tenir via lliure per convertir-se en el gran rei dels republicans, i mentre les coses anessin amunt, tothom content, els destralers i els posa mines amb perspectives de tenir bons seients i sous per satisfer les seves vides i projectes.

I quina sort, hi havia un partit, un president de govern, es deien Partit Popular, i es deia Aznar. Hi havia també uns catalanistes que aquesta vegada se'ls havia vist massa el llautó pactant amb el diable al Majéstic. Quina millor situació, una guerra d'Iraq impopular, un franquisme i catolicisme ranci i agressiu fent ombra sobre les espanyes, uns convergents retratats, aquesta vegada ben bé, contant les quaranta monedes d'Aznar per crucifixar Catalunya. I tants sacs tenen plens de monedes d'aquesta i d'altres vegades als magatzems convergents, que semblen el magatzem d'arques perdudes de Ford Coppola.

Però vet aquí que de cop i volta, com aquell que es pobre i de cop un lladre li diu, guarda'm els diners que la policia en busca. Així es va trobar ERC a les eleccions del 2004, amb centenars de milers de vots prestats. Venien del convergent rebotat, del  fastigejat amb l'espanyolisme ultra d'Aznar, o amb les campanyes de persecució dels qui volien la pau e Euskadi. Carod va veure's amb una força, un capital immens que mai havien ni somniat els vellets ERC després de la dictadura.

I aquí van començar les cagades d'en Carod-Rovira i ERC, encegats pel poder, nous panxa contents de la poltrona, es van deixar tractar com prostitutes pels socis socialistes. Zapatero va convertir el votant prestat radicalitzat d'ERC, en una colla de babaus desencisats. La força per començar a vestir una alternativa nacional d'esquerres, fins i tot independentista, van convertir-se en una discussió de seients i departaments.

Feia anys que no s'havia vist una intervenció tant burda en el govern nacional de Catalunya, en Zapatero decidia fer fora Maragall i posar un Montilla que més que un bon candidat era una bomba per dinamitar el tripartit. Tot això permès per un partit que es deia independentista i d'esquerres, ja no diguem republicà. Com aquell vell concursant de la televisió franquista, ERC i Carod van dir: YO SIGO.  I si, la gent va interpretar, jo segueixo aferrat a la poltrona, al cotxe oficial, i als viatges intercontinentals a compte de l'administració.

Per acabar, com no fer menció al nou estatut, un fracàs torpedinat arreu i per tothom, des d'en Zapatero i els amics de les quaranta monedes, fins el Tribunal Constitucional. Tot plegat enmig de l'avorriment de la població que amb una crisi econòmica a les portes no entenia tantes paraules i paraules, tanta tinta i tinta, o tanta despesa i despesa per una carta estatutària que havia quedat quarterada i aturada a un tribunal reial espanyol.

Per això, a mi no em sap greu que en Carod s'en vagi, però que no vulgui atribuir-se el paper de salva pàtries, de jo o el caos. Ell és precisament un del responsables del gran fracàs de l'esquerra nacional, del fracàs de projecte polític independentista, d'haver retornat el poder a la dreta regionalista, responsable de tot el que ens passarà en els propers mesos amb el retorn de la dreta ultra-espanyolista al poder associada als quaranta moneders.  I els qui pensin que ERC tornarà a tenir una oportunitat com la que va tenir els 2003 i 2004, s'estan equivocant, ara poc a poc i amb pas ferm estant sorgint lentament alternatives d'esquerra nacional independentista, que no passen ni passaran per les martingales, ni pels cants de sirena d'en Carod Rovira.

Àfrica comença als Pirineus.

Amb aquesta frase, que es remunta als segles XVIII-XIX,  possiblement nascuda de la ploma d'algún escriptor romàntic francès o anglès que en aquells anys venien a buscar aventures i  descobrir formes de vida que ells consideraven primitives. Aquesta frase, posteriorment faria furor entre els sempiterns liberals derrotats a totes les batalles i conteses que es van anar donant a l'estat espanyol durant els segles XVIII-XIX- i gran part del XX. Era una declaració que els qui volien canviar Espanya i eren derrotats, una vegada i una altra, solien utilitzar com a recurs de resignació des del silenci de l'exili interior, la presó, o l'exili exterior i la migració cap a Europa o Amèrica.

Però anem per parts, ara som a les portes de una contesa electoral, i tot em fa pensar que una marea conservadora ens ofegarà a tots, àdhuc en llocs on tradicionalment el conservadurisme espanyol ha estat minoritari, posem per cas l'anomenat cituró roig de l'àrea metropolitana de Barcelona on també tindrem sorpreses. Ho dic perquè després, el dilluns, els que ara creuen fermament en les eleccions i les seves possibilitats, no comencin a cagar-se en l'electorat. S'ha de ser conseqüent, si jugues un joc, pots sortir derrotat, després no et caguis amb les regles que tu mateix has utilitzat.

Normalment el votant de l'estat espanyol es molt visceral, això ho facilita la manca de tradició democràtica, els tics feixistes que conserva l'estat, amb aparells hereus de la dictadura. L'endogàmia de moltes institucions i grups. Posem exemples, els jutges, molts son fills de jutges, els policies i guàrdia civils son també de tradició familiar en molts casos, els funcionaris, els membres de partits, els militars, etc..etc.. Així no es fa neteja mai, encara que molts franquistes hagin deixat pas a altres generacions, resulta que molts dels qui tenen la paella pel mànec son fills d'aquells feixistes. Això és conseqüència d'un país poc desenvolupat cultural i econòmicament. Com que no hi ha emprenedors, ni oportunitats culturals, la gent acaba aferrant-se al funcionariat. Molt trist cara a la innovació i a la circulació d'idees noves.

Però tornem a les eleccions, cada cert temps quan es produeixen episodis de crisis econòmiques, polítiques o socials, porten com a conseqüència una marea electoral de vots.. Des de l'any 1982, s'han produït 3 marees o sunàmis electorals.. El socialista de 1982 amb Felipe Gonzàlez al capdavant, el popular que va tenir un episodi més dilatat doncs va de 1996 a 2000 amb Aznar i el Partit Popular com a protagonista  aprofitant la corrupció política i el Gal del Psoe. La reacció de l'any 2004 amb el tema dels atemptats als trens de Madrid i la guerra d'Irak que va portar al poder els socialistes de nou i un Rodriguez Zapatero amb un programa de canvi social i pacte amb Catalunya i Euskadi; un cert to de radicalitat que aviat va xocar amb la vella estructura de poder espanyola.

Ara ve una altre sunami, provocat per la crisi econòmica, la corrupció i les mides antipopulars del govern socialista que afecten principalment als seu electorat. La gent acudirà en massa, els que no es quedin a casa, amb un vot de càstig anti-socialista, la gent manipulada per elements para-feixistes i els seus mitjans, intereconomia, el Mundo, La Razón, La Cope, etc.. Utilitzant des de la xenofòbia, fins el nacionalisme espanyol ranci, un anti-terrorisme que ja perd pistonada, la corrupció dels governs locals enquistats mil anys als ajuntaments, l'enxufisme, la crisi, l'anti-sindicalisme, la falsa gloria del passat feixista, i la culpabilització de l'esquerra, allò de: sempre que governen porten el caos i la misèria, mireu sinó la guerra civil.. Tots aquests fantasmes i/o realitats preparen un vot de càstig a qualsevol lloc on hi hagi una escletxa per posar un vot. No importa massa si son eleccions municipals, autonòmiques, o generals.. Es votarà en clau de càstig, que ningú se sorprengui.

Per altra banda, sectors de l'esquerra descontenta han pres els carrers, una mica imitant el que ha passat al nord d'Àfrica. El descontentament  i el desencís amb les traïcions de l'esquerra, i els tics autoritaris d'un estat que vol regular-ho tot, inclosa la vida privada de la gent. És molt Europeu, això de que l'estat vulgui regular sempre tot, i taxar tot. El problema és que es continua escanyant amb regulacions, imposts i obligacions, i per altra banda es retallen prestacions i beneficis per les classes populars i  pels més desafavorits. Per tot això, i molt més, la gent no anirà a votar a l'esquerra, i els que no vulguin votar els carco-feixistes del Partido Popular, es quedaran a casa.

El problema de la revolta del 15 de maig és que corre el risc de convertir-se en una simple performance, tot dependrà si aconsegueix sumar més sectors socials i s'actua amb més contundència.. Crec que passades les eleccions el poder actuarà amb una lògica de la repressió que no s'ha atrevit a tirar ara endavant degut a la contesa electoral. Una derrota així, davant la marea ultraconservadora, pot suposar un retrocés important i un país vençut, posat en safata dels interessos financers i del capital més cruent.. Tant de bo això no passi.

Reflexions des de la Nova Àgora.

Qui son aquests que protesten? Què volen aconseguir ? Hi ha algun interès ocult darrera? Aquestes i d'altres preguntes son les que és fa molta gent. Per començar, no se si jo tot i haver participat en alguna de les concentracions puc dir que sóc un més, potser ho podré dir d'aquí uns dies conforme la protesta es vagi dilatant en el temps i particularment em vagi sumant a més iniciatives.

En general tots els que varem estar allà i estan allà tenim una queixa: n'estem farts de que el sistema polític governi d'espatlles a nosaltres, que una partitocràcia tingui més en compte els interessos interns dels seus aparells burocràtics que no pas el bé comú. Farts que els qui arriben al poder es converteixin en gestors d'un interessos econòmics que busquen el guany de determinats sectors econòmics dominants.

Crec que tots estem d'acord amb això, i és important en temps com aquests oblidar sectarismes, interessos particulars, o dividir-se en tribus, etiquetes o dogmes teòrics. Estic segur que per la composició del moviment,  on dominen els joves estudiants de classe mitjana o fins i tot, fills de classes baixes, alguns faran una lectura del segle XIX, que no fa més que demostrar la por que tenen a veure's com elements obsolets i caducats.. Vull dir, que molts haurien de veure que l'estructura de les societats ha canviat molt; ja el component obrer i industrial del segle XIX i principis del XX, que va donar pas a les teories marxistes, no és determinant a les societats contemporànies. A més, molts no s'adonen que ja no representen una força revolucionaria, doncs els revolucionaris son uns altres. La gent jove sense feina ni perspectives, les families a les portes de la marginalitat, els treballadors en precari, els jubilats  amb sous miserables, la gent atrapada per deutes i bancs, etc.. etc.. Aquests son els qui han de comandar els canvis, perquè son els qui pateixen aquesta societat injusta amb tota la seva cruesa. 

Potser que d'aquest moviment surtin organitzacions noves, però l'abast dels canvis tindrà a veure en si  hi ha la capacitat de sumar altres sectors socials que van més enllà de la joventut estudiantil cabrejada i els joves aturats. De moment, almenys a Catalunya, encara no s'ha aconseguit. El moviment té un plantejament llibertari que ben aviat xocarà amb sectors de l'esquerra autoritària i burocràtica que intentin manipular-lo, els grans partits o els grupusculs no aconseguiran tancar dins les seves reixes estructurals a la gran majoria dels qui han decidit mobilitzar-se. L'únic que aconseguiran es torpedinar i fer descarrilar el procés si intenten prendre protagonisme per interessos de partit o grup. Feia molt temps  que el carrer no s'havia convertit en un lloc de debat i acció, un lloc on és parla d'idees i de política, un lloc on es lluita i critica una societat que els mitjans de comunicació tenen enganyada i amb la mordassa a la boca. Feia temps que no es generalitzaven actituds de desobediència a l'autoritarisme "democràtic", les seves institucions, i la seves forces repressives.

Potser aquest moviment no es traduirà immediatament en canvis reals, potser serà ofegat o reprimit per les estructures d'aquesta societat falçament democràtica, potser molta gent serà diluïda per estructures polítiques o burocràtiques, però ben segur que alguna cosa important restarà, si més no en els que estan participant en aquestes mobilitzacions. La capacitat de criticar i organitzar-se al marge de les estructures tradicionals i oficials.

Fukushima continua contaminant.

De tant en tant els mitjans de comunicació ens filtren alguna que altra notícia de successos que estan passant a Fukushima, però en general amb el pas de les setmanes, la crisi a la central nuclear japonesa ha deixat de tenir interès, tot i que genera contaminació radioactiva contínuament.

El primer que hem de tenir en compte és que ha estat impossible aturar el procés en els nuclis dels reactors de la central. Gran part d'aquests nuclis estan fosos, com a mínim en un 50 per cent. I evidentment continuaran fonent-se doncs la tecnologia humana actual no ha descobert encara la manera d'aturar aquest procés.. Per posar un exemple una mica exagerat, és com si volguéssim apagar el sol, cosa del tot imposable doncs mentre hi ha energia el procés atòmic i nuclear no s'atura.

Les accions que s'ha portat a terme a la central de Fukushima no ha fet més que estendre encara més la contaminació, per exemple, l'aigua que s'utilitza per intentar refredar acaba filtrant-se cap al subsòl o acaba dins el mar.

Des de que ha esclatat la crisi de Fukushima, la Unió Europea i el Japó han modificat els índex admissibles de radioactivitat, les dosis màximes que pot admetre el cos humà sense resultar perjudicat han estat multiplicades per tres. Això vol dir que sense cap mena de lògica, des de que hi ha la crisi del Japó, ens han augmentat la dosi de radioactivitat que podrem rebre. No hi ha cap estudi que avali aquest augment, l´única raó és que ara podrem rebre més contaminació al cos sense que els organismes oficials ho considerin perjudicial.

Una vegada més es veu que els qui governen el món només segueixen el interessos de multinacionals com la japonesa TEPCO, la tercera empresa d'energia més gran del món.

L'efecte Fukushima només acaba de començar, poc a poc anirem veient com augmenten els diversos càncers relacionats amb l'efecte contaminant de la radiació que ha emès, emet, i ha d'emetre aquesta central nuclear.

Els elements contaminants dits radio-elements que esta emetent Fukushima generats pels nuclis dels reactors son entre d'altres: Iode-131 que emet raig Gamma causant del càncer de Tiroides, és el primer element que atacarà als cossos humans contaminats. La vida mitjana biològica d'aquest element son 138 dies, és a dir que si un cos resulta contaminat als 138 dies quedarà la meitat d'aquesta contaminació. Estronci 90 que emet una radiació Beta, la vida mitjana biològica son 50 anys. Aquest element produeix càncer d'óssos. El Cesi 137 que produeix una radiació Beta, la seva vida mitjana dins el cos 70 dies, que és quan es redueix a la meitat, ataca tot el cos, pot produïr qualsevol càncer. Plutoni-239 que emet una radiació Alfa, és el pitjor contaminant que esta generant Fukushima, ataca els óssos i el  pulmó, te una vida mitjana de 24.400 anys, és un element que no existia a la Terra, si a d'altres llocs de l'univers. Dins el cos, el plutoni te una vida de 200 anys si ataca els óssos o 500 dies si ataca el pulmó.

Ara també em de tenir en compte la contaminació que s'ha generat, i s'està generant en el mar. Els peixos contaminats inicialment, son la primera baula de la cadena tròfica, això vol dir que la contaminació s'estendrà  a altres animals o humans que consumeixin els peixos o plantes contaminades, la contaminació passa de cos a cos segons es vagin consumint els contaminats inicialment, o els qui han consumit els contaminats.

Un altre qüestió que podrà generar Fukushima és el naixement de nadons amb diversos problemes, com poden ser malformacions biològiques que la contaminació hagi anat produint.

Cal doncs estar al corrent del que passa al Japó, perquè de ben segur, conforme passin els mesos, no serà únicament un problema dels Japonesos, cosa que per solidaritat ja ens hauria de preocupar, sinó que podrà arribar a convertir-se en un problema global.

Una Europa de pallassos.

Algú sap quan les estructures polítiques de la Unió Europea es van convertir en una representació teatral ridícul·la? Com si es tractés d'una farsa o la representació dels pallassos d'un circ, per cert no tinc res contra la noble professió de fer riure al públic, és més, penso que si tinguéssim un grup de pallassos al front de la Unió Europea la cosa no seria tan tràgica, i a part de riure, estic segur que ens sentiríem millor representats amb polítiques més beneficioses per la majoria dels ciutadans.

Fa poc ha sortit la noticia que l'actor Schwarzenegger, conegut pels seus papers en pel·lícules de sang i fetge, o pel seu personatge de Terminator. Qui fa uns anys va fer el salt des el cel·luloide a la política convertint-se després de guanyar les eleccions en Governador de Califòrnia. Shwarzenegger podria presentar-se per substituir al belga Van Rompuy al capdavant de la Unió Europea. No se si es una broma, però no importa massa perquè els qui maneguen realment la Unió Europea no son pas aquests pallassos que hi ha al capdavant. Per recuperar una mica la nostra antiga i sabia cultura mediterrània, tant menys preuada entre nosaltres, a Catalunya també, sembla que molts voldrien ser nòrdics o britànics. Doncs tornant a la Unió Europea, sembla que dins del seu staff o manegement, darrera dels pallassos amb cara de pallassos, no vull citar el belga abans esmentat, ni altres dels seus col·legues. Sembla que s'ha instal·lat un cavall de Troia del reaccionarisme. Tinc la impressió que tota la purria del conservadurisme econòmic ha assegut el seu cul pudent entre els bastidors de Brusel·les o Estrasbug. Potser des de les oficines bancàries o de les borses i les grans asseguradores, fa temps que van enviar uns interventors per dictar la política de la europea. Ja fa temps que el portuguès Durao Barrosso, un antic maoista membre del Partit Comunista dels Treballadors Portuguesos-Moviment Re-organitzatiu del Partit del Proletariat, és al capdavant de la Comissió Europea. Bé, tot plegat no és una broma, Durao Barroso va evolucionar des dels dies de la Revolució dels Clavells de Portugal, ràpidament cap el conservador Partit Socialdemòcrata Portuguès. Serà tot plegat una estratègia per incentivar les masses a llançar-se cap la revolució social? No ho crec pas, el mon es ple d'antics radicals, siguin de l'extrema esquerra o comunistes que quan han tocat una mica de poder i diners ha patit unes ràpides metamorfosis, el que l'evolució terrestre triga milions d'anys en dur a terme, ells ho fan en qüestió de dies o mesos.

Parlant de metamorfosi, seria divertit veure com Schwarzenegger al capdavant de Unió Europea presideix el procés Terminator d'aquesta catedral burocràtica que, perdoneu, però ja fa temps que ens esta donant pel sac a tots.

No te vayas todavía, no te vayas por favó...

Aquesta tornada tan coneguda d'una cançó típica del gènere de la espanyolada lleugera, que acaba essent més pesada que l'ancora d'un vaixell, podria resumir la reunió que va tenir fa unes setmanes el president del govern espanyol, José Luis Rodriguez Zapatero, amb els representants del poder econòmic espanyol; grans banquers i dirigents de les empreses gegants. Tothom sap de qui estic parlant, bancs com: Santander o BBVA. Empreses de diferents rams com: Telefònica, Repsol, Inditex, Corte Inglés, etc.. No son gaires, però em prendria unes quantes línies fer la llista sencera, el cert és que aquesta petita colla controlen l'economia espanyola, estenent els seus tentacles més enllà de les fronteres estatals. La seva ombra és fosca i allargada, es projecta per Europa, Llatinoamèrica, Àfrica, abraçant el cinc continents.

Aquesta reunió a la Moncloa no és la primera que es fa, però és la que ha desemmascarat més clarament la connivència que hi ha entre tots aquests grans capitalistes i especuladors, amb la política econòmica del govern socialista. Socialista? L'altre dia pensava quina impressió deu fer quan el president Zapatero va als grans encontres i fòrums capitalistes internacionals, acompanyat de la seva biografia on es menciona que és president de govern espanyol i secretari general del : Partido Socialista Obrero Espanyol. Si socialista, ja no sona gaire revolucionari. Socialista Obrero ens remet a l'època de la comuna de París, les barricades espartaquistes de Rosa Luxemburg, la revolució soviètica, o els governs de les democràcies populars de l'est d'Europa.

Però tot plegat demostra quan pervertides estan actualment les paraules, i el poc sentit que tenen les definicions davant la manca absoluta d'ideologies o comportaments ètics a les nostres societats. De fet, ja sabem que avui la publicitat i el consum han pervertit tot, les paraules només son unes etiquetes sense sentit, perquè més enllà de la imatge no hi ha res. Res exceptuant la ideologia liberal, l'individualisme insolidari, la competitivitat, i l'absolut deu de la rendibilitat econòmica. Tot plegat una forma de crim contra la humanitat tan repugnant com poden ser els camps d'extermini o les guerres imperialistes. La ideologia ultra-liberal d'avui és una forma d'extermini que extermina primer ments i formes de viure, després milions de vides.

Però tornem a la Moncloa i la reunió d'en Zapatero amb els grans capitalistes espanyols, la reunió va acabar amb la petició dels empresaris perquè Zapatero no abandoni el govern, ni convoqui eleccions anticipades. És allò que deia: No te vayas todavía, no te vayas por favó... La erra no és pronuncia a la tornada de la cançó.

I clar, és que el govern espanyol actual ho esta fent tan bé que volen que segueixi. Ho esta fent bé en benefici del gran capital a costa d'ensorrar les classes mitjanes i baixes a la misèria.. Mentre el senyor Botín, i el seu Banco de Santader han guanyat en aquests temps de plena crisi 35.000 milions d'euros.. Per cert, quin nom per al president d'un banc, Botín, ironies de la realitat.. S'emporta el botín, no m'hagués estranyat que es digues Al Capone, de fet tots son del mateix ram. Que fa un banc sinó robar tot el que pot. per no parlar de defraudar hisenda, traficar amb tot els que es pugui traficar arreu del mon, sigui legal o il·legal, o invertir en negocis tèrbols.

Mentre aquestes grans empreses s'omplen les butxaques, el govern aprova reformes laborals que faciliten i abarateixen l'acomiadament, allarga la vida laboral fins el 67 anys, retalla les inversions públiques i les despeses socials, calla davant el tancament de milers d'empreses, algunes de les quals multinacionals que es varen beneficiar d'importants incentius fiscals per instal·lar-se a l'estat espanyol. Govern espanyol que engega una política de privatització total del mon financer i bancari, convertint les caixes en bancs, posant-les a disposició de banquers com Botin o d'especuladors internacionals.

Si realment serà recordat Zapatero, és per haver estat un dels pitjors governants de la història d'Espanya, per haver-se baixat els pantalons davant dels interessos del capitalisme nacional i internacional, que és tot el mateix. Serà recordat com el president de les claudicacions, presoner dels interessos financers, per haver castigat a les classes populars amb la pobresa i l'atur. No cal dir que en aquests moments l'atur ha començat el camí per arribar als 5 milions, tal com van les coses no tinc cap dubte que ho aconseguirà.

Però els grans capitalistes no estan contents, volen més i més. No se que deuen tenir els diners que qui en té cada dia en vol més. Per això aquesta setmana, surt el governador del Banc d'Espanya Miguel Àngel Fernandez Ordóñez i demana més esforç, només d'una banda és clar. El discurs de sempre, acabar amb la rigidesa del mercat laboral, l'eufemisme per dir que s'han d'abaixar els sous dels treballadors, i si pot ser, acabar amb les indemnitzacions per acomiadament. Això vol dir salaris de misèria en un país que ja te els salaris molt per sota de la mitjana europea, vol dir acomiadament lliure. Ho ha dit clar.

Qui és aquest Fernández Ordóñez que es defineix socialista liberal ? Doncs un funcionari, economista, militant del Partido Socialista Obrero Español. Germà d'en Francisco Fernández Ordóñez, polític mort fa anys, que va formar part de l'entramat de la transició, primer com a membre i ministre de la UCD ( Unión de Centro Democrático) el partit que van muntar els franquistes liberals per iniciar el recorregut de la "democratització" de l'estat. Posteriorment Fracisco Fernández Ordóñez va continuar la seva carrerar afiliant-se al PSOE, formant part del govern capitanejat per Felipe González. Personatges com aquest que sempre estan orbitant al voltant del poder polític de torn n´hi ha uns quants. El seu germà segueix els seus passos. A la transició és va especular que Francisco Fernández Ordóñez era uns dels elements de la CIA al poder polític espanyol. No es poden confirmar aquests rumors, però el que és segur que els Fernández Ordóñez han demostrat ser uns bons representants de determinats interessos digueu-li pro-nord-americans, pro-trilateral, o en definitiva, els interessos de les grans corporacions financeres, econòmiques o empresarials. Per dir-ho clarament, uns bons lacais del capital, perquè donar-hi més voltes.

Entre tant la burla política ha arribat al cim del maquiavelisme a Portugal. Un govern en funcions, sense legitimitat política, d'acord amb l'oposició dretana; el principal representant d'aquesta és Durao Barroso, no ho oblidem, al capdavant de l'entramat funcionarial de la CEE. Aprova sotmetre al poble portuguès a l'humiliació de demanar un rescat econòmic; una forma nova de sotmetre un país a l'esclavatge dels interessos dels banquers o financers internacionals, no ho oblideu. Aquesta decisió és una mena de cop d'estat financer que violenta la sobirania popular i converteix la democràcia en un simple teatre de titelles. És una punyalada per l'esquena a la societat portuguesa, un fet que demostra que el capital no s'aturarà davant de res amb la seva set i ambició de guanys i beneficis. Crec que ens esperen situacions cada dia més complicades, el pitjor és que es produeixen en un moment de desmobilització, conformisme, derrotisme, i sobretot, manca de creure en alternatives polítiques basades en la construcció de societats noves, basades en principis al marge del capital, el benefici, la depredació, l'individualisme, la insolidaritat. Per a mi aquests principis al marge del capital existeixen des de fa anys, es diuen socialisme, però no pas socialisme d'etiquetes com la del Partido Socialista Obero Espanyol on hi caben interessos foscos com els que representa Fernández Ordóñez o molts d'altres. Jo parlo d'un socialisme real que transformi la societat i els seus valors.

Estratègia occidental dins el mon islàmic.

Quan fa prop de dues setmanes que van començar a caure les bombes de l'OTAN sobre Líbia, malgrat la manipulació informativa dels mitjans de comunicació, i els silencis premeditats sobre els efectes d'aquests atacs. Em pogut saber el que molts pensàvem, que aquestes bombes que suposadament havien de protegir la població civil, en realitat estan matant civils.

Els mitjans ens han deixat veure uns rebels que ataquen al crit d'Alà és Gran, cosa que fa sospitar que darrera d'aquesta revolta armada hi ha elements que volen convertir Líbia en un estat Islàmic, com el dels Talibans d'Afganistan, o els règims teocràtics de la península Aràbiga.

Una vegada més Occident juga amb els elements radicals de l'Islamisme, per obtenir beneficis polítics, econòmics i estratègics. No és la primera vegada que és produeix aquesta aliança, de fet és una constant per aturar moviments que puguin resultar massa perjudicials pels interessos imperialistes.

No cal dir que el que en principi era una resolució de l'ONU, per una intervenció aèria, poc a poc va prenen forma d'una intervenció generalitzada, que va des de la distribució d'armament, la intervenció d'assessors militars i agents de la CIA, o altres agències d'intel·ligència occidental.

Son els passos que s'han seguit sempre en totes les intervencions imperialistes, des de Corea, Vietnam, Congo, Centre-Amèrica, etc..etc..

S'ha fet públic que dins la coalició internacional hi ha un país Àrab que intervé i s'ha convertit en un element clau, és tracta de Qatar, una rica i poc democràtica monarquia de la península Arabiga. Qatar s'encarregarà de comercialitzar el petroli de la zona oriental de Líbia, la que esta ocupada pels "rebels"; la zona més rica en jaciments petroliers de Líbia. S'han filtrat que Occident fa temps que te un pla per dividir Líbia en dos estats, cosa no gaire complicada de fer, donada l'estructura tribal d'aquest país. I un cop més, la estratègia que han seguit els poders imperialistes d'Europa i EEUU en moltes intervencions a l'anomenat tercer món: les Corees, els Vietnams, Katanga, Iemen, etc..

Qatar és una mena de país de les finances, s'ha convertit en la meca dels capitals especuladors que associats als xeics de la zona estenen la seva ombra per tot el mon, movent capitals, bens i interessos.

L'exèrcit d'Aràbia Saudí, amb el suport d'altres monarquies autocràtiques de la zona, va intervenir a Bahrein per sufocar a sang i foc la revolta popular contra la brutal monarquia autocràtica. Cap país dels que diuen donar suport a la població líbia reprimida ha obert la boca per condemnar aquesta repressió, i, molt menys s'han emprés accions per aturar les massacres i assassinats que s'han comés contra la població civil de Bahrein. El mitjans de comunicació en van parlar uns dies, però ara tot és silenci sobre el que esta passant allà.

No és d'estranyar el llenguatge que utilitzen els mitjans de comunicació al parlar de les revoltes de Síria i Jordània. Mentre a Síria, país enemic d'Israel i en conseqüència d'Estats Units, les revoltes son contra el règim, diuen el mitjans. A Jordània, monarquia titella ideada pels anglesos en abandonar aquells territoris, país amic d'Israel i Estat Units, les revoltes son en demanda de reformes.

Diferents maneres de tractar les revoltes del nord d'Àfrica i el Mig-Orient. Monarquies com la de Marroc, Jordània, Aràbia Saudí, amigues d'Occident, peons fonamentals dels seus interessos a la zona, han d'apuntar-se a l'operació de maquillatge que anomenen amb eufemisme: reformes.

Israel fa temps que esta movent les seves peces en totes aquestes crisis, es tracta d'ensorrar els règims que mostren una oposició més radical a l'actuació d'aquests estat gendarme i repressor de palestins. S'ha d'aprofitar el moment per emportar-se per davant el règim de Líbia i el de Síria, és una lluita d'interessos que no te gens a veure amb l'instauració de democràcies.

Tunísia i Egipte han entrat en el camí del que és acceptable per a Occident, no és massa important si en aquests països l'islamisme assumeix cotes de poder, al cap i a la fi esta demostrat que religió i interessos econòmics imperialistes poden fer un bonica parella. Millor això que no haver de tractar amb països d'un residual nacionalisme panarabista socialitzant. I als teocràtics xeics d'Aràbia els interessa un mon islamitzat, al cap i a la fi, ells son els guardians del profeta i com no, dels interessos del capital i les finances en el mon islàmic.