La gent no esta per hòsties.

Un cop més el mitjans de comunicació tant públics com privats de l'estat espanyol han demostrat que viuen d'esquenes a la realitat social i que només s'han convertit en transmissors d'ideologia reaccionaria.

És encara més vergonyosa l'actitud dels mitjans públics de la Generalitat, que a molts ens ha semblat aquests dies que eren dirigits per elements de la dreta catòlica o per la mateixa conferència episcopal. El mateix cal dir de la Televisió Espanyola, amb l'agreujant que aquesta ja no deixa ni el mínim espai pel contrast, o la dissidència. Aquesta sembla patir un retorn a les posicions de la dreta radical. Podem veure programes com "cine de barrio" on s'endolceix la figura del dictador Franco, amb profusió d'imatges on inaugura diferents coses, i on el narrador utilitza el nom de Franco com si fos l'oncle bon jan que porta regals i fa progressar la família. És inimaginable que a Alemanya o a Itàlia presentessin a Hitler i Mussolini, que per cert van fer moltes més obres i avenços i van ser igual de criminals que Franco, els presentessin com a benefactors, i grans pròcers del país. És molt perillós el que esta fent la Televisió Espanyola amb programes com aquest, perquè no treballa per vacunar la població contra el feixisme, ans el contrari, el presenta com una època de pau i prosperitat.

Però tornem al principi, aquests dies hem patit un emborratxament ideològic i pastoral, de lloança a uns valors que no son els que la gran majoria de la societat ha adoptat en la seva vida quotidiana. Ha arribat el cap de l'església catòlica, l'anomenat Papa, conegut des de fa molt anys per les seves posicions reaccionaries, contraries a l'evolució de la societat. Ratzinguer que en el seu passat, allà a l'Alemanya de Hitler i els camps d'extermini, va formar part de les Joventuts Hitlerianes, ja abans de baixar de l'avió s'ha despatxat amb unes declaracions contra les posicions que dominen la societat espanyola, el que ell ha anomenat: laïcisme radical. I ha volgut criminalitzar aquest anomenat laïcisme, comparant-lo amb el de l'època Republicana, al temps que potser donava les claus per una nova "cruzada" exterminadora, com la que va patir Espanya de la mà dels militars i l'església amb la Guerra Civil. No cal oblidar que provocada per ells; la seva acció purificadora va deixar centenars de milers de morts, centenars de milers d'exiliats entre ells la major part de la nova intel·lectualitat, el mon de la cultura, la tècnica i la ciència. Convertí Espanya en una masmorra fosca, plena de camps de concentració, afusellaments, opressió social i de gènere, tot amanit per una ideologia nacional-catòlica, d'un integrisme ni tant sols comparable al de qualsevol país musulmà radical d'avui.

Arriba Razitger sens adornar-se dels canvis que ja no depenen de les polítiques de l'estat o de l'església i la seva immensa influència econòmica i educativa. Els canvis son profunds, la societat ja no tornarà al passat en aquest sentit, perquè és en Razinguer qui esta fora d'època, i el seu discurs amplament tramès aquest dies per uns mitjans públics vergonyosos, és un discurs virulent i anacrònic. No es poden defensar davant una societat que vol viure lliure, les prohibicions i els càstigs; estar contra els anticonceptius, el divorci, les relacions lliures, ratlla la perversió.

Ratzinger és el guardià de la fe que ha arribat al capdavant de l'església, una mica recorda com quan a les acaballes de la Unió Soviètica, van escollir el cap de la KGB per dirigir el partit comunista i l'estat soviètic. Potser l'església catòlica tal com la coneixem avui dia, com ha estat aquest últims segles, toca a la seva fi. El radicalisme de Razinguer, el policia de la fe, es l'últim intent per apuntalar un edifici que comença a esfondrar-se. I no és que cap ideologia en concret hagi plantat cara a aquest poder, és que s'enfonsa per sota, per falta de personal, per caiguda imparable de fidels i vocacions, per falta de continuïtat.

Per això resulta absurd aquest crit de Ratzinguer a agafar les armes que molts dogmàtics seguiran, però cada cop més aïllats i embogits, no tindran recanvi a les noves generacions.

Un fenomen que preocupa a l'església catòlica és la caiguda de fidels al seu gran rebost, Llatinoamérica, i així és, a banda de la modernització d'aquelles societats, cada vegada son més els qui busquen aixopluc a infinitud d'altres sectes i religions. Entre d'altres coses perquè aquestes son més a prop de la realitat social i el seu discurs no s'ajusta a tanta amenaça i prohibició com el discurs catòlic oficial. A més les altres religions i sectes, un cop marginat el moviment catòlic progressista per part de la nomenclatura vaticana, ofereixen més confort i ajut econòmic a una majoria de fidels que viuen en la pobresa i la necessitat.

Els mitjans de comunicació tant públics, com privats, no s'adonen tampoc que la gent cada cop esta més cansada del seu discurs oficial, i anti-social. No s'adonen que cada dia som més el qui apaguem televisions, i ràdios, deixem de comprar diaris i busquem una informació més d'acord amb la realitat. Que segueixin així, perquè tant l'església catòlica com el mitjans acabaran fent-se l'arakiri.

Democràcies per referendar el liberalisme econòmic.

Les societats capitalistes econòmicament avançades sembla que avancen cap una liberalització major de l'economia, els grans organismes internacionals lligats al capital aconsellen als governs contenció de les despeses, retall de la inversió pública, privatització dels serveis públics i socials, fer pagar els ciutadans cada cop més, o dirigir-los directament cap a empreses privades mèdiques, educatives, fons de pensions. Aquests organismes com el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial, etc.. ,ja no recorden que fa un mesos els estats van haver de sortir amb els diners públics de tots els ciutadans a rescatar les entitats financeres i els bancs en fallida.

La historia no es nova, a tall d'exemple recordem que va passar a Xile els anys 80, després d'un cop d'estat que va acabar amb el procés de socialització democràtica encapçalada per Salvador Allende, el règim militar va imposar un sistema econòmic ultra-liberal, on tot es privatitzava i el mercat s'havia d'auto-regular. Els ciutadans depenien exclusivament dels seus diners per accedir a qualsevol servei que abans donava l'estat; avui encara és així a Xile, si estàs malalt i no tens diners per pagar el guariment, només et toca esperar la mort. Però aquell estat xilè tutelat per l'anomenada escola de Chicago, que experimentava les seves teories econòmiques al país Andí, teories que també va aplicar Margaret Tatcher al Regne Unit. Aquell sistema Pinochetista corrupte, va haver de corre a salvar els bancs xilens en fallida, amb els diners i avals de l'estat en el crac bancari intern als anys 80.

Per tant, ja els coneixem aquests "podrits" que ara aconsellen als estats limitar les despeses socials condemnant a la població a la misèria, l'escassetat, l'esclavatge i la mort. Res per els humils, tot per nosaltres, aquest és el seu lema de malalts acaparadors. Aquesta colla de consellers financers, dirigents bancaris, i líders polítics haurien d'estar tancats a les presons com a responsables dels crims més esgarrifosos que s'escometen a la humanitat.

Fa molts anys parlant amb algú a Xile, li deia que jo no creia que les societats europees fossin el futur, que el futur era aquella societat xilena que marcava el pas dels taurons i depredadors de l'economia. Veient el que ha passat a nivell mundial, amb la crisi financera i la posterior reacció dels poders econòmics, i els polítics de torn a les democràcies occidentals, se'm acut que potser no anava tant desencaminat, el que va passar a Xile els anys 80 és el que ara se'ns esta intentant aplicar pas a pas a Europa.

Però, podran derrotar a la majoria de la població?. Podran sotmetre la voluntat popular i la resistència sense aplicar una fèrria i aterridora dictadura com en el cas de Xile? Per començar haig de dir que en la situació actual no és necessària cap dictadura política o militar, car ja existeix una dictadura de la opinió i de la por. En l'actualitat les democràcies s'han convertit en un mitjà per referendar les polítiques ultra-liberals. Els governs locals dels estats estan sotmesos a les grans corrents econòmiques mundials, les polítiques socials i econòmiques es dicten des d'organismes controlats per individus que la població no ha escollit, que defensen interessos obcurs de grans corporacions financeres i poders econòmics, que estan per sobre de les fronteres i els estats nacionals.

Cada vegada un major nombre de ciutadans es desentenen dels processos electorals, hi ha un desencís en la participació social que resta en mans de "professionals" que viuen d'això. La opció guanyadora és l'intent de salvació individual, el plantejament que l'individu és la mesura de totes les coses, fet que curiosament no fa les persones més diferents les unes de les altres sinó més semblants. La projecció social té com eina principal la imatge i el consum, és la negació de qualsevol alternativa. La marginació dels ciutadans que plantegen formes de vida diferents, fa que aquestes alternatives acabin reprimides, aïllades de la societat; molts dels individus que les plantegen cauen en una mena de messianisme o purisme patètic i ridícul que trenca els seus lligams amb la realitat dels altres que aquests consideren barroera. El mon s'omple d'artistes de la mediocritat que vesteixen un escafandre de superioritat per no contaminar-se d'una realitat social estúpida, tant internacionals com les corporacions financeres, volàtils en els compromisos, com volàtil serà la seva petjada i record.

Dissortadament anem cap un mon força convuls on les forces del control social, lligades als poders econòmics, hauran d'actuar contra les revoltes locals producte de la caiguda econòmica que anirà rebrotant cada cop més sovint, deixant cada vegada sectors més amplis en la marginació econòmica i política. L'objectiu dels sectors dominants és seguir tenint els ressorts que vesteixen l'anomenada societat democràtica sota control, i deixar que els sectors dissidents vagin supurant cap a la marginació, la passivitat,el nihilisme, i potser l'aniquilació. La fi és tancar els individus dins a nínxols d'incomunicació on els discursos crítics restin encasellats per etiquetes i límits, fins a cert punt això ja passa a internet.

Un putxinel·li anomenat Bin Laden.

Qui és aquest líder mediàtic del qual de tant en tant apareixen cintes de vídeo clamant la guerra santa? Qui és aquest personatge del turbant que obre la veda del terror cada vegada que deixa una missiva que els mitjans de comunicació s'encarreguen d'expandir com la pólvora per tots els racons del món?

Se'ns ha dit que és un home de carn i os que pertany a una família amb grans negocis financers i petrolífers radicada a l'Aràbia Saudita. Se'ns ha dit que va viure a Europa, fins i tot potser va estar casat amb una anglesa. Se'ns ha dit que es va allistar a la guerra santa de l'Afganistan contra el govern comunista de Kabul sostingut per les tropes de la Unió Soviètica. Els Nord-americans no han ocultat mai que van entrenar i armar a Bin Laden i el Talibans en aquesta suposada "lluita d'alliberament" contra l'ocupació dels infidels a l'Afganistan. Probablement tot això és cert.

Però aquest suposat agent de l' Islam de família infinitament rica va més enllà de tot això. Si poguéssim navegar per les clavegueres dels interessos dels grans grups de poder, grans corporacions, traficants d'armes i de drogues, corporacions financeres, i sobretot grups polítics dels Estats Units amb els seus fidels intoxicadors serveis secrets i d'altres agències com la CIA. Si poguéssim fer-ho probablement descobriríem que Bin Laden és un putxinel·li que utilitzen per condicionar la política mundial i ocultar tramoies econòmiques que els pobres mortals mai endevinaríem.

Bin Laden apareix de la mà de la família Bush, alguns diuen que la família Bush, relacionats amb la indústria petroliera, tenia negocis amb els Bin Laden. Ja aquest fet resulta bastant sospitós.

Però alguns diran, si Bin Laden és un actor manipulat com tot sembla apuntar, els atemptats, segrests i amenaces que s'ha emportat la vida de milers de persones son una cosa ben certa.

Potser que Bin Laden s'hagi convertit en la bèstia negra que es revolta contra els qui la van crear, el Frankestein modern però sense la tendresa i el romanticisme d'aquest personatge.

Recentment Bin Laden ha aparegut en una d'aquestes cintes fantasmes que de tant en tant afloren, a aquesta cinta el discurs fa referència al canvi climàtic i no se quantes xorrades més. Teòricament aquesta preocupació ecològica no la va tenir Laden quan va fotre les torres de Nova York a terra. Els mitjans de comunicació s'han fet ressò de l'últim "comunicat" Landenià, però no han incidit massa en el tema. Començaran a veure que aquest personatge comença a aparèixer com a grotesc i poc creïble. Reflectirà aquest últim comunicat la nova tendència de la nova administració Obama. Que pinta un discurs "ecològic" enmig d'una furibunda ideologia radical islàmica que supura odi contra tot el que faci olor a occidental. Potser és que els imbècils dels serveis secrets aquesta vegada s'han passat, i estan tan segurs de si mateixos que ens prenen per estúpids a tota la humanitat. O potser es que el personatge, que comença a esgotar el seu tarannà terrorífic, ha d'adaptar-se a les noves preocupacions del mon. Podia ser que els funcionaris que el creen no volen una reprimenda dels polítics que els manen.

Però a banda d'aquest Bin Laden catalitzador, hi ha el que anomenen Al Quaeda, la suposada organització que ens té cada dos per tres amb l'ai al cor. Sembla que ja no anem tranquils pel mon, no pugen als avions tranquils, ni als busos, ni als trens, ni caminem pels carrers tranquils.

De tant en tant des de les profunditats dels Estats Units sona l'alarma d'un possible nou atac indiscriminat i desconegut per part d'Al Quaeda. No cal dir d'on bé l'alarma, directament del Pentàgon o de la CIA, o qualsevol altre organisme funcionarial de les clavegueres d'USA.

Qui merdes és Al Quaeda?

Al Quaeda no existeix, com a organització unida i mundial. Al Quaeda es una etiqueta creada pels occidentals per crear un suposat enemic únic i coordinat. El que hi ha darrera dels atacs d'Al Quaeda son des de organitzacions de bandits, fins a fonamentalistes obscurament manipulats per interessos econòmics, i organitzacions diverses. Ni la premsa mundial, ni els governs de tot el mon volen canviar aquest muntatge que sembla que roda per si sol. Ja poden sortir veus que demostrin una altra cosa, quan acabin de parlar periodistes i governs tornaran al mateix discurs d'Al Quaeda. Discurs que no vull passar per alt, també beneficia als interessos de l'estat d'Israel. Us heu preguntat alguna vegada com és que si els jueus son el bèstia negra dels musulmans, mai Al Quaeda ha atacat ni Israel, ni els seu ciutadans? Realment es estrany, molt estrany.

Fa uns mesos un suposat grup del nord d'Africa va segrestar uns ciutadans catalans, la versió que ràpidament es va estendre es que darrera d'aquest segrest hi havia Al Quaeda, concretament la seva filial del Magreb. En aquells dies escoltava a un missioner catòlic, d'una congregació que fa molts anys treballa en la zona de Mauritania, fins i tot ells han sofert atacs i morts en aquesta zona. El missioner deia que els responsable d'aquest segrest eren bandits que habiten aquella zona del desert i que el seu objectiu era recaptar diners. Segons diuen l'alliberament dels segrestat va costar 8 milions d'euros, però aquesta xifra i el fet d'haver-la pagat es manté en secret per part del govern espanyol. Penseu que les gestions de pagament es van fer mitjançant intermediaris, bancs o empreses financeres, alguns diuen de Londres, els quals segurament van cobrar una bona comissió per les "gestions". Això de pagar no es tan fàcil com anar amb una maleta carregada de milions d'euros al mig del desert, aquí hi ha molta gent que suca. Això és molt més complex que no pas una suposada colla d'islamistes radicals enfurismats com els mitjans de comunicació no paren de martellar-nos. Aquí hi ha un gran negoci i un eficaç control de la població. Aquí hi ha molts interessos més enllà de quatre penjats amb turbant armats amb fusells d'assalt de fabricació russa.

Qui conegui una mica la història de l'Islam sabrà de sobres que mai ha estat un mon uniforme ni unit, ni avui dia ho és. Dins la mateixa religió hi ha un munt d'interpretacions, sectes, grups, étc.., moltes vegades enfrontats entre ells. L' Islam és un mon molt atomitzat, en la religió i en la política, és un mon que es troba entre mig de la modernitat i el feudalisme. Estats, reis, senyors feudals, imams, costums ancestrals, consum modern. Pretendre vendre al mon que un sola organització "terrorista" pot superar aquestes divisions, és jugar amb la ignorància de la gent, quanta més ignorància millor benefici del poder, així va el mon, amb mitjans de comunicació totalment dedicats a fomentar l'engany i la ignorància entre els ciutadans.

Rics en deutes.

A la societat de la imatge i l'aparença lligada al consum que fa anys que vivim, i que sembla que ara viu un daltabaix en tancar-se l'aixeta dels crèdits, en planejar sobre la majoria de la població l'atur, la falta de diners líquids i l'ombra de l'embargament de bens. Van anar proliferant els rics "low cost", per batejar-los d'alguna manera. Aquells que es movien en un riquesa fictícia, la que permetia el seu endeutament als bancs. El parc mòbil es renovava inconscientment sense que els vehicles fossin encara inútils, únicament per consum, moda o cansament del cotxe vell. La gent s'entrampava amb vivendes a pagar durant tota la vida i part de la seva mort. Les deixalleries s'omplien de productes de consum útils, però que la majoria creia "passats de moda" o massa vists; es substituïen per altres coses acabades d'adquirir a les botigues.

Els periodistes, els polítics, els banquers, els venedors, la publicitat ens deia que calia comprar i comprar, perquè aquest era l'èxit de la societat capitalista. Alguns, i crec que m'hi puc comptar entre ells, vam escapar d'aquesta roda depredadora, fins i tot potser varem caure a la marginalitat.

Sempre ho dic: Entre marginació i exili, prefereixo l'exili. Viure en un país de Quixots, "Hidalgos consumistes" sempre se'm fa insuportable. Els que vulguin estar a la ultima que ho estiguin, però hi ha llocs meravellosos on no es necessita gairebé res per sentir-se viu, gaudint de la natura, o de la companyia de persones que no tenen mes horitzó que del dia a dia.

La majoria de la població odia al gitanos perquè viuen al marge de la llei oficial, amb poques possessions, no encadenats als imposts, recollint les coses que la gent llença, o aprofitant les almoines de la societat, però gairebé tots son fora d'aquesta roda de consum que ens esclafa a nosaltres, i son fora per voluntat pròpia, cosa que els fa més lliures.

Alguns s'escandalitzaran amb que jo els diré ara: Me'n alegro d' aquesta crisi. I no soc l'únic, és que us penseu que la Terra, la natura pot suportar per sempre la vostra manera depredadora i accelerada de viure. Els irresponsables sou vosaltres que si teniu fills els deixareu món col·lapsat i potser de manera irreversible condemnat a l'extinció.

Menys mal, que hi ha crisi, un fet aliè a la vostra irresponsabilitat, per sort una força major mira per redreçar tota aquest orgia de destrucció i consum.

Molts es creuen rics, rics en deutes, en comptes de seguir clavant les banyes com un bou enfurismat contra les tanques que no cedeixen, perquè no proveu de viure amb més humilitat, sense necessitar tant i valorant més els sentits, els sentiments dels altres. I finalment perquè no apreneu respectar als que no volen viure com vosaltres. No son idiotes, no son uns mantes, no son uns aprofitats, senzillament ens conformem amb poca cosa material, però amb un sentit de conèixer, aprendre i compartir infinit. Crec que la única alternativa honesta que resta en el mon d'avui és ser pobre. Cal explicar-ho; pobres en el sentit participatiu a l'economia de consum, rics en el sentit dels coneixements i el desig de compartir-los de manera altruista. S'equivoquen els que volen transformar l'estat i des d'ell la societat, els contra-poders de l'opinió, la creació de rols i desitjos, l'educació de masses que controlen els poders econòmics impedeix transformar la societat. És una partida perduda.

Nacionalisme per enredar.

Sempre que el sistema econòmic entra en una crisi i frega el col·lapse, quan les opcions més econòmicament liberals controlen l'estat, o apareixen com alternativa per fer surar el sistema en crisi. Sorgeix en el programa polític com element mobilitzador i cohesionador d'una societat en perill de desintegració, el nacionalisme.

No és contradictori que siguin els partits més conservadors i dretans que aspiren a privatitzar els bens públics, a limitar els drets dels ciutadans i els socors de l'estat envers les classes populars, els que apel·lin i bombardegin la societat, utilitzant els mitjans de comunicació, amb un discurs patriòtic i nacional. Bé, èticament seria contradictori si aquestes formacions tinguessin principis polítics democràtics i de servei a la majoria dels ciutadans. Però, en el seu ideari basat en la submissió de tota la població sota el jou i els interessos d'una minoria que controla el poder econòmic, no hi ha contradicció entre desmuntar l'estat i els bens públics, excloent d'aquest desmantellament l'aparell armat, siguin policies o exèrcit. I d'altra banda propagar entre la població la idea del nacionalisme.

El nacionalisme és un terme relativament modern, tal com l'entenem en l'actualitat, a partir de la revolució francesa de finals del segle XVIII. Parteix de la idea que tots el ciutadans formen una nació en igualtat de drets i deures. La llei és igual per a tots, els aparells de l'estat son al servei de tothom, i el país es construeix amb l'esforç de tots els ciutadans que tenen la llibertat d'escollir als qui els governen o la llibertat d'ésser escollits. En aquest sentit, si ens fixem en aquests principis i d'altres que parteixen o complementen aquests, veiem perquè el nacionalisme apareix davant la població com un element tan engrescador. El problema és quan el nacionalisme és una arma de doble fil, car des d'aquests principis, degudament manipulats, es pot passar a d'altres com el militarisme, l'odi als que son diferents o estrangers, i d'altres fòbies típiques d'una humanitat que encara no ha deixat enrera els seus atavismes tribals. L'odi individual davant el fracàs econòmic i social que poden patir moltes persones, sobretot en períodes de crisi, cap als nou vinguts o persones diferents, fa que el nacionalisme sigui una excel·lent excusa per desencadenar persecucions i actes criminals que utilitzats políticament, degeneren en guerres, matances ètniques, exterminis, deportacions, i un immensa varietat de crueltats de les quals la humanitat n'ha tingut centenars d'exemples al llarg de la seva existència social.

Nou Nacionalisme a Europa.

Sota l'aixoplug del principi de la democràcia, l'Europa dels estats, veritables poders polítics, car la unitat europea sols és real amb l'aspecte econòmic i de servei als grans interessos del capital, comença a veure el ressorgiment polític de la xenofòbia. Partits minoritaris o en vies de prendre el poder fomenten l'odi a les minories i als estrangers. Espanya n'és un exemple molt perillós, doncs des d'un partit majoritari, el Partit Popular, probable vencedor a les properes eleccions, es fomenta l'odi als estrangers, als catalans, als bascos independentistes, a les avortistes, als no catòlics, etc.. I és predica la idea de una falsa nació espanyola que vindria d´un passat amb 500 anys d'història plena de heroismes i grandesa, assumint les matances i colonitzacions com a fets lògics i necessaris per el progrés d'uns pobles ignorants i endarrerits.

La idea important de la dreta espanyola, compartida per bastants sectors de la població i sectors d'altres partits (PSOE), és que al mateix temps que es desmunten sectors públics al servei de la comunitat, seguint les ordres econòmiques d'una Europa dominada pels ultra liberals. Mitjançant l'esport, l'atac als pobles i persones dissidents, i als estrangers, s'integra a la població dins un “nou” nacionalisme espanyol atàvic, i visceral que condueixi als ciutadans cap a la ignorància, l'anti raó, el conservadurisme radical, el servilisme i l'assimilació dels pobles sense estat fins a convertir-los en un episodi testimonial.

El Nacionalisme a Llatinoamèrica.

Amb la coincidència de la commemoració de fets històrics importants com els processos d'alliberament, de independència, i del trencament definitiu dels lligams de submissió a Espanya. Amb la commemoració de la creació de les noves repúbliques basades en principis polítics de igualtat que mai s'ha arribat acomplir. Alguns governs de l'Amèrica Llatina tornen apel·lar al nacionalisme basant-se en un militarisme heroic, prolongació fàl·lica d'un masclisme intransigent que vol continuar oprimint als pobles originaris, impedir els canvis socials envers la igualtat de tots els éssers humans i distreure el malestar de la majoria de la població davant les males condicions econòmiques, l'increment de la corrupció, i el poder de les màfies, així com el desmantellament de molts serveis públics. No cal posar exemples de països que pateixen aquest retorn a principis patriòtics, fàcilment imposats donats els paràmetres educatius que afronten les persones des de la seva infantesa un cop s'integren a les escoles, i que son el veritable punt de cohesió en països formats per la diversitat ètnica, nacional i religiosa. Països fets de la suma d'una important, constant i massiva corrent migratòria, sumada a la població originaria en la majoria dels casos marginada i menystinguda.

Tot i així, també podem trobar exemples de països que han optat per fer riquesa de la seva diversitat, un exemple n'és Brasil, que tot i els seus problemes atàvics de subdesenvolupament, caciquisme i criminalitat. Avança en un sentit integrador positiu, trencant amb els dominis que varen exercir determinades classes, races o nacionalitats exportades d' Europa.

Qui se'n va?

Aquests dies els mitjans de comunicació parlen amb profusió de la retirada de les últimes tropes de combat nord-americanes de l'Irak, ens recorden que encara restaran 50.000 soldats estacionats en el país del Tigris i l' Éufrates, bressol de la cultura humana; segons diuen, resten allà per fer labors de suport i control. Els Estats Units ja s'han gastat a Irak més de 204.000 milions de dòlars, quantitat a la que podríem sumar altres partides com els 45.000 milions que tramita el congrés per assumir futures operacions o despeses. En aquests moments la guerra de l'Irak es pot haver convertit en la despesa militar més gran feta pels nord-americans des de la segona guerra mundial.

Tot per deixar un país, Irak, a les catacumbes de la misèria, la corrupció i la violència. Un estat en descomposició i una societat víctima de cruentes guerres religioses i sectàries. Serà molt difícil quantificar el nombre de ciutadans morts o la destrucció d'infraestructures, doncs potser és immensament incalculable. Pensem que hauriem de sumar totes les víctimes de destruccions de la primera guerra, la del Golf, la del Bush pare. A més de les conseqüències del bloqueig decretat contra Irak, que portà la fam i l'escassetat de tota mena d'assortiments sanitaris per guarir la població de ferides o malalties. Irak és un país en guerra des de fa 30 anys, s'ha de fer memòria també, per qui no ho recordi, del sagnant conflicte bèlic, amb reminiscències de la primera guerra mundial europea, que va tenir amb Irán. Quan la zona de Chat el Arab, és va convertir en uns aiguamolls de sang i de cadàvers.

A banda dels 50.000 soldats que restaran a Irak, ningú parla de l'enorme quantitat de mercenaris, avui en aquest mon falç i hipòcrita, en diuen seguretat privada. Es calcula que a principis del 2008 hi havia 190.000 d'aquests anomenats també eufemísticament: contractistes. De la mà d'empreses com la tristament coneguda BLACKWATER, aquests soldats privats han gaudit des del principi de la llicència per matar, sense haver de donar explicacions a cap superior ni institució. Sumada a la llibertat que han tingut de passar-se per un lloc les lleis de respecte als drets humans. No és estrany veient les conseqüències dels seus actes saber d'on han sortit molts d'aquests individus, des del para-militarisme i el militarisme de qualsevol país Llatinoamericà, fins molts dels Rambos que circulen pels nostres països occidentals. És difícil poder resumir l'origen de tots aquests guàrdies privats, perquè entre antics soldats de qualsevol país que visqui una situació precària, o persones necessitades de diner ràpid, segur que trobaríem gent de tots els paisos del món. Fins i tot escortes del País Basc que davant el relaxament del perill d'atemptats es veuen atrets per aquesta feina, que segurament els reportarà molts més maldecaps que la d'ara. A mitjans del 2008 ja havien mort com a mínim 444 d´aquests "contractistes" a Irak per accions armades enemigues, atemptats, o foc amic. Es calcula que el sou aproximat d'un mercenari contractat per les empreses privades que operen al país àrab va dels 600 als 1000 dòlars al dia. Podria ser que hi hagués gent que segons les seves necessitats treballés per menys, i d'altres per la seva "efectivitat" treballés per més.

Resumint, com totes les guerres, a banda de les bestialitats, assassinats, misèria i quants més apel·latius abjectes voleu afegir, la guerra de l'Irak és, va ser, i serà un gran negoci per alguns, uns diners que surten dels impostos dels ciutadans dels països ocupants, i de les rapinyes de les riqueses que encara resten allà. Una guerra que juntament amb la d' Afganistan ha portat més inseguretat sobre tots els ciutadans del planeta. Tot i això, podem donar les gràcies de no haver nascut a l'Irak, perquè els habitants d'aquell país han viscut, viuen i viuran durant molts anys una tragèdia infinita, si és que no han mort ja o moriran violentament.

Independentisme català: tants caps tants barrets.

Un cop més el patí del col·legi esta esvalotat, aquesta vegada entre el processos electorals sense validesa legal, i les respostes del país a les constants punyalades, repetides a la història, que arriben des d'Espanya i l'Estat Central. Alguns ja es freguen les mans, es creuen posseïdors de la clau màgica, la formula secreta que obrirà les portes de la independència. De nou, amb l'albirament d'unes noves eleccions, el galliner vol organitzar-se i els galls canten a totes hores, competint a veure qui l'encerta i dona pas a l'albada d´un nou dia.

Es repetix la història de l'independentisme, ja no parlem del d'abans de la guerra, que exceptuant la brillantor d'en Francesc Macià que va saber agrupar sota el seu carisme i amb l'agosarada acció armada de Prats de Molló, un independentisme que trencava les barreres de les cèl·lules hepàtiques o èbries d'una minoria, o que anava més enllà de les tertúlies intel·lectualistes. Interpretacions de la història se'n poden fer moltes, vestint un misticisme nacional que ve des dels albors de la pàtria. Això és com l'horòscop, que miris quin miris sempre et sembla que encerta amb el teu dia.

L'independentisme intra-franquista i post-franquista, va seguir un camí aparellat a l'extrema esquerra, fins i tot el que no s'identificà com a marxista. De fet, haver d'organitzar-se en la clandestinitat comporta un sentit radical i endogàmic, favorable a l'adveniment d' avantguardes il·luminades i predicadors polítics amb port de predicadors religiosos.

L'independentisme català mai és va organitzar al costat de les masses de treballadors, treballant amb els veïnats de les ciutats, treballant amb els nous ciutadans emigrats. Mai va fer com el capellans, aquells “curas rojos”, que baixaven a les barriades a compartir el sofriment de les classes populars. Independentisme era una afirmació de radicalitat, de ser més català que els altres, de posar-se per sobre dels altres dient: veus aquell estel ? cap allà és cap on anem. Una mica com els marxistes que tenien clar que el capitalisme acabaria per donar pas a la revolució, al socialisme i al comunisme.

Realment el poble català no és mereix aquests independentistes, i al mateix temps fins que el país no arrenqui l'independentisme de les mans d'aquest il·luminats i comenci crear-lo i a fer-lo seu, aquest continuaran sent una cosa de tants caps tants barrets.

Potser assistirem de nou a baralles entre moviments com les que van protagonitzar l'MDT Fontanella i l'MDT Casp ( noms dels carrers de les seves seus) hereus dels PSAN ( provisional) i l'altre PSAN que van acabar a garrotades per un espai a una diada del 11 de setembre. Assistirem a processos inacabables com el de Vinaròs, que ningú sap quan va començar, ni on es va quedar, o si encara continua. Certament hi ha un element nou, ara sembla que l'independentisme comença a saltar les balles del corral de l'extrema esquerra i comença vestir un llenguatge més convenient amb la realitat actual del país, deixant de banda aquell llenguatge vuitcentista radical que parla de revolucions, camins al socialisme, etc.. Que personalment no dic que aquests camins no siguin el meus, però que mai es faran amb el crit més rabiós o la paraula més pura, donada la realitat del país. Un país que és ple de revolucionaris d'entre setmana i en període no estiuejant. Alguns treballadors, aturats, o esclaus d'infernals hipoteques es deuen preguntar, com “vulgo” que son, com es que aquests que viuen tant bé ens volen fer la revolució a tots.

Alguns potser es prendran tot això que dic, no com una crítica que s'ha d'acceptar com a dret de qualsevol a poder estar equivocat, sinó com una ofensa o una burla intolerable, errors d'ells, senyal que encara no han estat vacunats contra el sectarisme, o encara son presos d´un sentit polític religiós.

Que em de fer? Intentar transformar una societat sense tenir el control de cap fulminant ni detonador? Plegar-nos a processos electorals per assolir uns seients a parlaments que un cop assolits es mostraran traïdors amb l'aparició de pactes i martingales? Quedar-nos a casa menjant patates fregides de bossa amb una Moritz a la mà mentre mirem cada diumenge els partits del Barça com a síndrome adormidora de la nostra opulència?

Potser el millor ara serà deixar pas als mediàtics que potser ens portaran una “independència reality show” que és la única que sembla possible en una societat com la que vivim d'imatges, fets impactants, superficialitat, i sobretot, consumisme popular.