Un putxinel·li anomenat Bin Laden.

Qui és aquest líder mediàtic del qual de tant en tant apareixen cintes de vídeo clamant la guerra santa? Qui és aquest personatge del turbant que obre la veda del terror cada vegada que deixa una missiva que els mitjans de comunicació s'encarreguen d'expandir com la pólvora per tots els racons del món?

Se'ns ha dit que és un home de carn i os que pertany a una família amb grans negocis financers i petrolífers radicada a l'Aràbia Saudita. Se'ns ha dit que va viure a Europa, fins i tot potser va estar casat amb una anglesa. Se'ns ha dit que es va allistar a la guerra santa de l'Afganistan contra el govern comunista de Kabul sostingut per les tropes de la Unió Soviètica. Els Nord-americans no han ocultat mai que van entrenar i armar a Bin Laden i el Talibans en aquesta suposada "lluita d'alliberament" contra l'ocupació dels infidels a l'Afganistan. Probablement tot això és cert.

Però aquest suposat agent de l' Islam de família infinitament rica va més enllà de tot això. Si poguéssim navegar per les clavegueres dels interessos dels grans grups de poder, grans corporacions, traficants d'armes i de drogues, corporacions financeres, i sobretot grups polítics dels Estats Units amb els seus fidels intoxicadors serveis secrets i d'altres agències com la CIA. Si poguéssim fer-ho probablement descobriríem que Bin Laden és un putxinel·li que utilitzen per condicionar la política mundial i ocultar tramoies econòmiques que els pobres mortals mai endevinaríem.

Bin Laden apareix de la mà de la família Bush, alguns diuen que la família Bush, relacionats amb la indústria petroliera, tenia negocis amb els Bin Laden. Ja aquest fet resulta bastant sospitós.

Però alguns diran, si Bin Laden és un actor manipulat com tot sembla apuntar, els atemptats, segrests i amenaces que s'ha emportat la vida de milers de persones son una cosa ben certa.

Potser que Bin Laden s'hagi convertit en la bèstia negra que es revolta contra els qui la van crear, el Frankestein modern però sense la tendresa i el romanticisme d'aquest personatge.

Recentment Bin Laden ha aparegut en una d'aquestes cintes fantasmes que de tant en tant afloren, a aquesta cinta el discurs fa referència al canvi climàtic i no se quantes xorrades més. Teòricament aquesta preocupació ecològica no la va tenir Laden quan va fotre les torres de Nova York a terra. Els mitjans de comunicació s'han fet ressò de l'últim "comunicat" Landenià, però no han incidit massa en el tema. Començaran a veure que aquest personatge comença a aparèixer com a grotesc i poc creïble. Reflectirà aquest últim comunicat la nova tendència de la nova administració Obama. Que pinta un discurs "ecològic" enmig d'una furibunda ideologia radical islàmica que supura odi contra tot el que faci olor a occidental. Potser és que els imbècils dels serveis secrets aquesta vegada s'han passat, i estan tan segurs de si mateixos que ens prenen per estúpids a tota la humanitat. O potser es que el personatge, que comença a esgotar el seu tarannà terrorífic, ha d'adaptar-se a les noves preocupacions del mon. Podia ser que els funcionaris que el creen no volen una reprimenda dels polítics que els manen.

Però a banda d'aquest Bin Laden catalitzador, hi ha el que anomenen Al Quaeda, la suposada organització que ens té cada dos per tres amb l'ai al cor. Sembla que ja no anem tranquils pel mon, no pugen als avions tranquils, ni als busos, ni als trens, ni caminem pels carrers tranquils.

De tant en tant des de les profunditats dels Estats Units sona l'alarma d'un possible nou atac indiscriminat i desconegut per part d'Al Quaeda. No cal dir d'on bé l'alarma, directament del Pentàgon o de la CIA, o qualsevol altre organisme funcionarial de les clavegueres d'USA.

Qui merdes és Al Quaeda?

Al Quaeda no existeix, com a organització unida i mundial. Al Quaeda es una etiqueta creada pels occidentals per crear un suposat enemic únic i coordinat. El que hi ha darrera dels atacs d'Al Quaeda son des de organitzacions de bandits, fins a fonamentalistes obscurament manipulats per interessos econòmics, i organitzacions diverses. Ni la premsa mundial, ni els governs de tot el mon volen canviar aquest muntatge que sembla que roda per si sol. Ja poden sortir veus que demostrin una altra cosa, quan acabin de parlar periodistes i governs tornaran al mateix discurs d'Al Quaeda. Discurs que no vull passar per alt, també beneficia als interessos de l'estat d'Israel. Us heu preguntat alguna vegada com és que si els jueus son el bèstia negra dels musulmans, mai Al Quaeda ha atacat ni Israel, ni els seu ciutadans? Realment es estrany, molt estrany.

Fa uns mesos un suposat grup del nord d'Africa va segrestar uns ciutadans catalans, la versió que ràpidament es va estendre es que darrera d'aquest segrest hi havia Al Quaeda, concretament la seva filial del Magreb. En aquells dies escoltava a un missioner catòlic, d'una congregació que fa molts anys treballa en la zona de Mauritania, fins i tot ells han sofert atacs i morts en aquesta zona. El missioner deia que els responsable d'aquest segrest eren bandits que habiten aquella zona del desert i que el seu objectiu era recaptar diners. Segons diuen l'alliberament dels segrestat va costar 8 milions d'euros, però aquesta xifra i el fet d'haver-la pagat es manté en secret per part del govern espanyol. Penseu que les gestions de pagament es van fer mitjançant intermediaris, bancs o empreses financeres, alguns diuen de Londres, els quals segurament van cobrar una bona comissió per les "gestions". Això de pagar no es tan fàcil com anar amb una maleta carregada de milions d'euros al mig del desert, aquí hi ha molta gent que suca. Això és molt més complex que no pas una suposada colla d'islamistes radicals enfurismats com els mitjans de comunicació no paren de martellar-nos. Aquí hi ha un gran negoci i un eficaç control de la població. Aquí hi ha molts interessos més enllà de quatre penjats amb turbant armats amb fusells d'assalt de fabricació russa.

Qui conegui una mica la història de l'Islam sabrà de sobres que mai ha estat un mon uniforme ni unit, ni avui dia ho és. Dins la mateixa religió hi ha un munt d'interpretacions, sectes, grups, étc.., moltes vegades enfrontats entre ells. L' Islam és un mon molt atomitzat, en la religió i en la política, és un mon que es troba entre mig de la modernitat i el feudalisme. Estats, reis, senyors feudals, imams, costums ancestrals, consum modern. Pretendre vendre al mon que un sola organització "terrorista" pot superar aquestes divisions, és jugar amb la ignorància de la gent, quanta més ignorància millor benefici del poder, així va el mon, amb mitjans de comunicació totalment dedicats a fomentar l'engany i la ignorància entre els ciutadans.

Rics en deutes.

A la societat de la imatge i l'aparença lligada al consum que fa anys que vivim, i que sembla que ara viu un daltabaix en tancar-se l'aixeta dels crèdits, en planejar sobre la majoria de la població l'atur, la falta de diners líquids i l'ombra de l'embargament de bens. Van anar proliferant els rics "low cost", per batejar-los d'alguna manera. Aquells que es movien en un riquesa fictícia, la que permetia el seu endeutament als bancs. El parc mòbil es renovava inconscientment sense que els vehicles fossin encara inútils, únicament per consum, moda o cansament del cotxe vell. La gent s'entrampava amb vivendes a pagar durant tota la vida i part de la seva mort. Les deixalleries s'omplien de productes de consum útils, però que la majoria creia "passats de moda" o massa vists; es substituïen per altres coses acabades d'adquirir a les botigues.

Els periodistes, els polítics, els banquers, els venedors, la publicitat ens deia que calia comprar i comprar, perquè aquest era l'èxit de la societat capitalista. Alguns, i crec que m'hi puc comptar entre ells, vam escapar d'aquesta roda depredadora, fins i tot potser varem caure a la marginalitat.

Sempre ho dic: Entre marginació i exili, prefereixo l'exili. Viure en un país de Quixots, "Hidalgos consumistes" sempre se'm fa insuportable. Els que vulguin estar a la ultima que ho estiguin, però hi ha llocs meravellosos on no es necessita gairebé res per sentir-se viu, gaudint de la natura, o de la companyia de persones que no tenen mes horitzó que del dia a dia.

La majoria de la població odia al gitanos perquè viuen al marge de la llei oficial, amb poques possessions, no encadenats als imposts, recollint les coses que la gent llença, o aprofitant les almoines de la societat, però gairebé tots son fora d'aquesta roda de consum que ens esclafa a nosaltres, i son fora per voluntat pròpia, cosa que els fa més lliures.

Alguns s'escandalitzaran amb que jo els diré ara: Me'n alegro d' aquesta crisi. I no soc l'únic, és que us penseu que la Terra, la natura pot suportar per sempre la vostra manera depredadora i accelerada de viure. Els irresponsables sou vosaltres que si teniu fills els deixareu món col·lapsat i potser de manera irreversible condemnat a l'extinció.

Menys mal, que hi ha crisi, un fet aliè a la vostra irresponsabilitat, per sort una força major mira per redreçar tota aquest orgia de destrucció i consum.

Molts es creuen rics, rics en deutes, en comptes de seguir clavant les banyes com un bou enfurismat contra les tanques que no cedeixen, perquè no proveu de viure amb més humilitat, sense necessitar tant i valorant més els sentits, els sentiments dels altres. I finalment perquè no apreneu respectar als que no volen viure com vosaltres. No son idiotes, no son uns mantes, no son uns aprofitats, senzillament ens conformem amb poca cosa material, però amb un sentit de conèixer, aprendre i compartir infinit. Crec que la única alternativa honesta que resta en el mon d'avui és ser pobre. Cal explicar-ho; pobres en el sentit participatiu a l'economia de consum, rics en el sentit dels coneixements i el desig de compartir-los de manera altruista. S'equivoquen els que volen transformar l'estat i des d'ell la societat, els contra-poders de l'opinió, la creació de rols i desitjos, l'educació de masses que controlen els poders econòmics impedeix transformar la societat. És una partida perduda.

Nacionalisme per enredar.

Sempre que el sistema econòmic entra en una crisi i frega el col·lapse, quan les opcions més econòmicament liberals controlen l'estat, o apareixen com alternativa per fer surar el sistema en crisi. Sorgeix en el programa polític com element mobilitzador i cohesionador d'una societat en perill de desintegració, el nacionalisme.

No és contradictori que siguin els partits més conservadors i dretans que aspiren a privatitzar els bens públics, a limitar els drets dels ciutadans i els socors de l'estat envers les classes populars, els que apel·lin i bombardegin la societat, utilitzant els mitjans de comunicació, amb un discurs patriòtic i nacional. Bé, èticament seria contradictori si aquestes formacions tinguessin principis polítics democràtics i de servei a la majoria dels ciutadans. Però, en el seu ideari basat en la submissió de tota la població sota el jou i els interessos d'una minoria que controla el poder econòmic, no hi ha contradicció entre desmuntar l'estat i els bens públics, excloent d'aquest desmantellament l'aparell armat, siguin policies o exèrcit. I d'altra banda propagar entre la població la idea del nacionalisme.

El nacionalisme és un terme relativament modern, tal com l'entenem en l'actualitat, a partir de la revolució francesa de finals del segle XVIII. Parteix de la idea que tots el ciutadans formen una nació en igualtat de drets i deures. La llei és igual per a tots, els aparells de l'estat son al servei de tothom, i el país es construeix amb l'esforç de tots els ciutadans que tenen la llibertat d'escollir als qui els governen o la llibertat d'ésser escollits. En aquest sentit, si ens fixem en aquests principis i d'altres que parteixen o complementen aquests, veiem perquè el nacionalisme apareix davant la població com un element tan engrescador. El problema és quan el nacionalisme és una arma de doble fil, car des d'aquests principis, degudament manipulats, es pot passar a d'altres com el militarisme, l'odi als que son diferents o estrangers, i d'altres fòbies típiques d'una humanitat que encara no ha deixat enrera els seus atavismes tribals. L'odi individual davant el fracàs econòmic i social que poden patir moltes persones, sobretot en períodes de crisi, cap als nou vinguts o persones diferents, fa que el nacionalisme sigui una excel·lent excusa per desencadenar persecucions i actes criminals que utilitzats políticament, degeneren en guerres, matances ètniques, exterminis, deportacions, i un immensa varietat de crueltats de les quals la humanitat n'ha tingut centenars d'exemples al llarg de la seva existència social.

Nou Nacionalisme a Europa.

Sota l'aixoplug del principi de la democràcia, l'Europa dels estats, veritables poders polítics, car la unitat europea sols és real amb l'aspecte econòmic i de servei als grans interessos del capital, comença a veure el ressorgiment polític de la xenofòbia. Partits minoritaris o en vies de prendre el poder fomenten l'odi a les minories i als estrangers. Espanya n'és un exemple molt perillós, doncs des d'un partit majoritari, el Partit Popular, probable vencedor a les properes eleccions, es fomenta l'odi als estrangers, als catalans, als bascos independentistes, a les avortistes, als no catòlics, etc.. I és predica la idea de una falsa nació espanyola que vindria d´un passat amb 500 anys d'història plena de heroismes i grandesa, assumint les matances i colonitzacions com a fets lògics i necessaris per el progrés d'uns pobles ignorants i endarrerits.

La idea important de la dreta espanyola, compartida per bastants sectors de la població i sectors d'altres partits (PSOE), és que al mateix temps que es desmunten sectors públics al servei de la comunitat, seguint les ordres econòmiques d'una Europa dominada pels ultra liberals. Mitjançant l'esport, l'atac als pobles i persones dissidents, i als estrangers, s'integra a la població dins un “nou” nacionalisme espanyol atàvic, i visceral que condueixi als ciutadans cap a la ignorància, l'anti raó, el conservadurisme radical, el servilisme i l'assimilació dels pobles sense estat fins a convertir-los en un episodi testimonial.

El Nacionalisme a Llatinoamèrica.

Amb la coincidència de la commemoració de fets històrics importants com els processos d'alliberament, de independència, i del trencament definitiu dels lligams de submissió a Espanya. Amb la commemoració de la creació de les noves repúbliques basades en principis polítics de igualtat que mai s'ha arribat acomplir. Alguns governs de l'Amèrica Llatina tornen apel·lar al nacionalisme basant-se en un militarisme heroic, prolongació fàl·lica d'un masclisme intransigent que vol continuar oprimint als pobles originaris, impedir els canvis socials envers la igualtat de tots els éssers humans i distreure el malestar de la majoria de la població davant les males condicions econòmiques, l'increment de la corrupció, i el poder de les màfies, així com el desmantellament de molts serveis públics. No cal posar exemples de països que pateixen aquest retorn a principis patriòtics, fàcilment imposats donats els paràmetres educatius que afronten les persones des de la seva infantesa un cop s'integren a les escoles, i que son el veritable punt de cohesió en països formats per la diversitat ètnica, nacional i religiosa. Països fets de la suma d'una important, constant i massiva corrent migratòria, sumada a la població originaria en la majoria dels casos marginada i menystinguda.

Tot i així, també podem trobar exemples de països que han optat per fer riquesa de la seva diversitat, un exemple n'és Brasil, que tot i els seus problemes atàvics de subdesenvolupament, caciquisme i criminalitat. Avança en un sentit integrador positiu, trencant amb els dominis que varen exercir determinades classes, races o nacionalitats exportades d' Europa.

Qui se'n va?

Aquests dies els mitjans de comunicació parlen amb profusió de la retirada de les últimes tropes de combat nord-americanes de l'Irak, ens recorden que encara restaran 50.000 soldats estacionats en el país del Tigris i l' Éufrates, bressol de la cultura humana; segons diuen, resten allà per fer labors de suport i control. Els Estats Units ja s'han gastat a Irak més de 204.000 milions de dòlars, quantitat a la que podríem sumar altres partides com els 45.000 milions que tramita el congrés per assumir futures operacions o despeses. En aquests moments la guerra de l'Irak es pot haver convertit en la despesa militar més gran feta pels nord-americans des de la segona guerra mundial.

Tot per deixar un país, Irak, a les catacumbes de la misèria, la corrupció i la violència. Un estat en descomposició i una societat víctima de cruentes guerres religioses i sectàries. Serà molt difícil quantificar el nombre de ciutadans morts o la destrucció d'infraestructures, doncs potser és immensament incalculable. Pensem que hauriem de sumar totes les víctimes de destruccions de la primera guerra, la del Golf, la del Bush pare. A més de les conseqüències del bloqueig decretat contra Irak, que portà la fam i l'escassetat de tota mena d'assortiments sanitaris per guarir la població de ferides o malalties. Irak és un país en guerra des de fa 30 anys, s'ha de fer memòria també, per qui no ho recordi, del sagnant conflicte bèlic, amb reminiscències de la primera guerra mundial europea, que va tenir amb Irán. Quan la zona de Chat el Arab, és va convertir en uns aiguamolls de sang i de cadàvers.

A banda dels 50.000 soldats que restaran a Irak, ningú parla de l'enorme quantitat de mercenaris, avui en aquest mon falç i hipòcrita, en diuen seguretat privada. Es calcula que a principis del 2008 hi havia 190.000 d'aquests anomenats també eufemísticament: contractistes. De la mà d'empreses com la tristament coneguda BLACKWATER, aquests soldats privats han gaudit des del principi de la llicència per matar, sense haver de donar explicacions a cap superior ni institució. Sumada a la llibertat que han tingut de passar-se per un lloc les lleis de respecte als drets humans. No és estrany veient les conseqüències dels seus actes saber d'on han sortit molts d'aquests individus, des del para-militarisme i el militarisme de qualsevol país Llatinoamericà, fins molts dels Rambos que circulen pels nostres països occidentals. És difícil poder resumir l'origen de tots aquests guàrdies privats, perquè entre antics soldats de qualsevol país que visqui una situació precària, o persones necessitades de diner ràpid, segur que trobaríem gent de tots els paisos del món. Fins i tot escortes del País Basc que davant el relaxament del perill d'atemptats es veuen atrets per aquesta feina, que segurament els reportarà molts més maldecaps que la d'ara. A mitjans del 2008 ja havien mort com a mínim 444 d´aquests "contractistes" a Irak per accions armades enemigues, atemptats, o foc amic. Es calcula que el sou aproximat d'un mercenari contractat per les empreses privades que operen al país àrab va dels 600 als 1000 dòlars al dia. Podria ser que hi hagués gent que segons les seves necessitats treballés per menys, i d'altres per la seva "efectivitat" treballés per més.

Resumint, com totes les guerres, a banda de les bestialitats, assassinats, misèria i quants més apel·latius abjectes voleu afegir, la guerra de l'Irak és, va ser, i serà un gran negoci per alguns, uns diners que surten dels impostos dels ciutadans dels països ocupants, i de les rapinyes de les riqueses que encara resten allà. Una guerra que juntament amb la d' Afganistan ha portat més inseguretat sobre tots els ciutadans del planeta. Tot i això, podem donar les gràcies de no haver nascut a l'Irak, perquè els habitants d'aquell país han viscut, viuen i viuran durant molts anys una tragèdia infinita, si és que no han mort ja o moriran violentament.

Independentisme català: tants caps tants barrets.

Un cop més el patí del col·legi esta esvalotat, aquesta vegada entre el processos electorals sense validesa legal, i les respostes del país a les constants punyalades, repetides a la història, que arriben des d'Espanya i l'Estat Central. Alguns ja es freguen les mans, es creuen posseïdors de la clau màgica, la formula secreta que obrirà les portes de la independència. De nou, amb l'albirament d'unes noves eleccions, el galliner vol organitzar-se i els galls canten a totes hores, competint a veure qui l'encerta i dona pas a l'albada d´un nou dia.

Es repetix la història de l'independentisme, ja no parlem del d'abans de la guerra, que exceptuant la brillantor d'en Francesc Macià que va saber agrupar sota el seu carisme i amb l'agosarada acció armada de Prats de Molló, un independentisme que trencava les barreres de les cèl·lules hepàtiques o èbries d'una minoria, o que anava més enllà de les tertúlies intel·lectualistes. Interpretacions de la història se'n poden fer moltes, vestint un misticisme nacional que ve des dels albors de la pàtria. Això és com l'horòscop, que miris quin miris sempre et sembla que encerta amb el teu dia.

L'independentisme intra-franquista i post-franquista, va seguir un camí aparellat a l'extrema esquerra, fins i tot el que no s'identificà com a marxista. De fet, haver d'organitzar-se en la clandestinitat comporta un sentit radical i endogàmic, favorable a l'adveniment d' avantguardes il·luminades i predicadors polítics amb port de predicadors religiosos.

L'independentisme català mai és va organitzar al costat de les masses de treballadors, treballant amb els veïnats de les ciutats, treballant amb els nous ciutadans emigrats. Mai va fer com el capellans, aquells “curas rojos”, que baixaven a les barriades a compartir el sofriment de les classes populars. Independentisme era una afirmació de radicalitat, de ser més català que els altres, de posar-se per sobre dels altres dient: veus aquell estel ? cap allà és cap on anem. Una mica com els marxistes que tenien clar que el capitalisme acabaria per donar pas a la revolució, al socialisme i al comunisme.

Realment el poble català no és mereix aquests independentistes, i al mateix temps fins que el país no arrenqui l'independentisme de les mans d'aquest il·luminats i comenci crear-lo i a fer-lo seu, aquest continuaran sent una cosa de tants caps tants barrets.

Potser assistirem de nou a baralles entre moviments com les que van protagonitzar l'MDT Fontanella i l'MDT Casp ( noms dels carrers de les seves seus) hereus dels PSAN ( provisional) i l'altre PSAN que van acabar a garrotades per un espai a una diada del 11 de setembre. Assistirem a processos inacabables com el de Vinaròs, que ningú sap quan va començar, ni on es va quedar, o si encara continua. Certament hi ha un element nou, ara sembla que l'independentisme comença a saltar les balles del corral de l'extrema esquerra i comença vestir un llenguatge més convenient amb la realitat actual del país, deixant de banda aquell llenguatge vuitcentista radical que parla de revolucions, camins al socialisme, etc.. Que personalment no dic que aquests camins no siguin el meus, però que mai es faran amb el crit més rabiós o la paraula més pura, donada la realitat del país. Un país que és ple de revolucionaris d'entre setmana i en període no estiuejant. Alguns treballadors, aturats, o esclaus d'infernals hipoteques es deuen preguntar, com “vulgo” que son, com es que aquests que viuen tant bé ens volen fer la revolució a tots.

Alguns potser es prendran tot això que dic, no com una crítica que s'ha d'acceptar com a dret de qualsevol a poder estar equivocat, sinó com una ofensa o una burla intolerable, errors d'ells, senyal que encara no han estat vacunats contra el sectarisme, o encara son presos d´un sentit polític religiós.

Que em de fer? Intentar transformar una societat sense tenir el control de cap fulminant ni detonador? Plegar-nos a processos electorals per assolir uns seients a parlaments que un cop assolits es mostraran traïdors amb l'aparició de pactes i martingales? Quedar-nos a casa menjant patates fregides de bossa amb una Moritz a la mà mentre mirem cada diumenge els partits del Barça com a síndrome adormidora de la nostra opulència?

Potser el millor ara serà deixar pas als mediàtics que potser ens portaran una “independència reality show” que és la única que sembla possible en una societat com la que vivim d'imatges, fets impactants, superficialitat, i sobretot, consumisme popular.

Goebbels controla la democràcia.

Qui és Goebbels? N'heu sentit a parlar alguna vegada?

Goebbels va ser el cap de propaganda del partit Nazi, un dels precursors de la presa de poder i del control de la societat alemanya durant el hitlerisme, es pot dir que el Nazisme no s'enten sense Goebbels. Amb aquest sinistre personatge es va generalitzar el control de la societat través de la propaganda i dels mitjans de comunicació. És famós l'anomenat decàleg de Goebbels, que son exactament 11 punts els quals encara avui dia s'apliquen i estan plenament vigents. Evidentment no hi ha cap servei secret d'informació i intoxicació, cap mitjà de comunicació, cap responsable polític que reconegui públicament que el control de les masses, o l'anomenada opinió pública, que s'està exercint avui es basa en els principis del nazisme. Fins i tot, és molt probable que molts periodistes, funcionaris o responsables polítics, desconeguin que existeix aquests decàleg que ells conscientment o inconscientment, seguint les directrius marcades pels seus caps, duen a terme. Ja se sap, si vols que una empresa sigui segura i plena d'èxits, envoltat d'imbècils, ignorants, i sobretot, obedients.

En aquest sentit cal dir que Goebbels va ser un innovador, precursor de l'adoctrinament, i dels mitjans de comunicació moderns. No en va, em de recordar les seves idees van ajudar aconseguir que una democràcia cada vegada més escorada cap a l'esquerra, acabés convertint-se en una fèrria i sagnant dictadura, gràcies a la implicació de la majoria dels ciutadans. Cal destacar que Hitler no va pujar per un cop d'estat o una guerra civil, sinó com a resultat d'uns pactes i una acció electoral.

Raó de més per pensar que aquests fets no son una cosa remota i llunyana, sinó que son plenament vigents i actuals. Per tant, el que anomenem democràcies occidentals poden esdevenir fàcilment estats autoritaris radicalment repressius, més tenint en compte el control de les masses al que estem sotmesos, i aquest bombardeig sota el decàleg Goebbels.

No crec que a les facultats de periodisme s'estudiin els principis del cap de propaganda Nazi, com un cos identificat, seria massa fàcil i massa revelador pels estudiants. Hauran d'esperar uns anys, els que se'n adonin, de quins son els principis que apliquen a la informació.

Estic segur que alguns pensaran que tot això que expresso es producte d'un individu víctima d'una actitud massa radical i maquiavèl.lica, fins i tot conspiranoica. Potser és cert que les coses no s'apliquen amb una pressió rígida i conscient, però si de la mà d' una actitud relaxada que és la que conforma la filosofia de les societats actuals; a diferencia dels anys 30 o 40, la relativa comoditat i riquesa de la que gaudim, dilueix les posicions i en aparença les suavitza, no pas en certes parts del mon, on amb els ravals comencen els abocadors, la pudor i la crueltat.

Sorprèn veure cada cop més sovint, com grups que podríem anomenar conservadors radicals, responsables de repressions i assassinats passats, inverteixen el seu paper de botxins, per acusar les víctimes dels seus propis assassinats, convertint-se aparentment en víctimes. Utilitzant figures que ells van combatre, despullades d'ideologia patògena, les inverteixen en un sentit profitós per aquests elements retrògrads. Aquests és un del principis de Goebbels, però la veritat és que tots son igualment importants en l'actualitat, només cal donar un cop d'ull a decàleg perquè a qualsevol càndid se li obrin els ulls i vegi el paral·lelisme amb la realitat que vivim.

1. Principi de simplificació i de l'enemic únic. Adoptar una única idea, un únic símbol; Individualitzar l'adversari en un únic enemic.
2. Principi del mètode de contagi. Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu; Els adversaris han de constituir-se en suma individualitzada.
3. Principi de la transposició. Carregar sobre l'adversari els propis errors o defectes, responent l'atac amb l'atac. "Si no pots negar les males notícies, inventa altres que les distreguin".
4. Principi de l'exageració i desfiguració. Convertir qualsevol anècdota, per petita que sigui, en amenaça greu.
5. Principi de la vulgarització. "Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell com a mínim intel ligent dels individus a qui va dirigida. Com més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l'esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa, a més, tenen gran facilitat per oblidar ".
6. Principi d'orquestració. "La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d'idees i repetir-les incansablement, presentades una i altra vegada des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes ". D'aquí ve també la famosa frase: "Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en veritat".
7. Principi de renovació. Cal emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l'adversari respongui el públic estigui ja interessat en una altra cosa. Les respostes de l'adversari mai han de poder contrarestar el nivell creixent d'acusacions.
8. Principi de la versemblança. Construir arguments a partir de fonts diverses, a través dels anomenats globus sondes o d'informacions fragmentàries.
9. Principi de la silenciació. callar sobre les qüestions sobre les quals no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen l'adversari, també contraprogramant amb l'ajuda de mitjans de comunicació afins.
10. Principi de la transfusió. Per regla general la propaganda opera sempre a partir d'un substrat preexistent, ja sigui una mitologia nacional o un complex d'odis i prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.
11. Principi de la unanimitat. Arribar a convèncer a molta gent que es pensa "com tothom", creant impressió d'unanimitat.

No hi ha res més destructiu que la impunitat.

Aquesta frase: No hi ha res més destructiu que la impunitat; la va pronunciar ahir dimecres 4 d'agost de 2010 Maite Pagazaurtundua germana de Joseba Pagazaurtundua, víctima d'ETA l'any 2003. Tots els mitjans de comunicació s'han apressat a reflectir aquesta opinió, la qual des del meu punt de vista és del tot encertada.

Ara bé, aquests mateixos mitjans de comunicació, aquests jutges i polítics que sens dubte fan tot el possible per defensar les víctimes d'ETA, i condemnar els responsables de les morts a penes de presó el màxim de punitives possible dins la legislació actual, no tenen la mateixa actitud davant les centenars de milers de víctimes de l'extermini franquista ( feixista ).

Plantejar el judici contra polítics, militars o funcionaris dels cossos de seguretat, responsables d'assassinats durant la dictadura, és segons aquests mateixos polítics, jutges, intel·lectuals i periodistes que aplaudeixen, i difonen frases contra la impunitat, voler la revenja.

Fa poc, a una conferència a Mèxic sobre la transició espanyola, l'escriptor Javier Cercas, autor de la tan difosa novel.la "Los Soldados de Salamina", portada també al cinema. Tractava de desequilibrats als qui des de les associacions de familiars de víctimes del franquisme demanen la fi de la impunitat sobre el crims de la dictadura, i el judici contra els responsables dels crims i genocidis contra els ciutadans espanyols des de juliol de 1936 fins a desembre de 1978.

I és que Cercas, a part d'un oportunista, la qualitat literària del qual cal posar en dubte, és va apuntar a la política d'equiparar als alçats contra el govern democràtic de la segona república amb els qui van defensar aquella legalitat democràtica i van ser derrotats.

Els falsos progressistes, en aquest cas Cercas, intentant posar al lector en la pell d'un pseudo-intel·lectual falangista, Sanchez Mazas, jugen molt bé el rol de condemnar la violència i apostar per la pau, encara que sigui al pau dels cementiris.

Potser amb excepció de Catalunya, i alguns llocs més dins l'estat, les condemnes al feixisme espanyol han estat moltes vegades amb la boca petita o demanant mil excuses. Recordo la vergonyosa actitud del director Emilio Martínez Lázaro, en un programa sobre cinema espanyol a la televisió estatal, debatent sobre la seva pel.lícula Trece Rosas, que narra l'execució de 13 noies de la JSU a mans dels soldats de la dictadura l'agost de 1939, on el citat director feia els mil equilibris per intentar excusar-se de defensar les víctimes marxistes del franquisme. A part que cal afegir que la pel·licula en si endolceix el tracte que rebien els centenars de milers de presoners dels franquistes. En aquells moments del debat, les referències a Stalin o al dogmatisme comunista sobraven , car només feien que intentar equiparar els militars colpistes amb els defensors de la república democràtica.

I és així com sempre es vol enfocar els drames de l'extermini espanyol generat pel feixisme i l'esglèsia, no en va li van dir "cruzada" ,com fets individualitzats, quan en realitat l'abast dels crims va ser una fet massiu i planificat per generalitzar el terror i arrencar d'arrel tot intent modernitzador, democràtic i progressista dins l' estat espanyol.

Que saben alguns d'impunitat, si en volen saber que ho preguntin als sobrevivents i les families de les víctimes dels colpistes espanyols.